dilluns, 25 de març del 2013

La fòbia a la ciència-ficció.

És possible que alguns dels lectors habituals d'aquest bloc, que de fet tampoc n'hi ha tants, se saltin aquest post. I només pel fet d'haver vist les paraules "ciència-ficció" al títol. Aquest gènere sembla tenir el poder de separar la humanitat en dos grups: un de minoritari amb friquis fanàtics, format quasi exclusivament per jugadors de rol amb acne i un de majoritari que fuig de tot el que faci olor a ciència-ficció com si els perseguís el mateix Godzila.

Però per què passa això? Els qui hem gaudit amb pel·lícules com 2001 Odissea a l'Espai,  El planeta dels simis o Matrix i novel·les com Un món feliç, Somien els androides amb ovelles elèctriques? o els propis déus ens costa entendre la mala fama que arrossega el gènere. Les bones obres de ciència-ficció exploren àmbits del coneixement humà encara no explorats, territoris on les lleis de la natura són fascinantment diferents o futurs utòpics que podrien arribar algun dia. I mentre avança la trama, van sorgint tota mena de conflictes ètics o filosòfics que aprofundeixen en la part més essencial dels humans. 

Un exemple que considero paradigmàtic és Starship Troopers. Aparentment es tracta d'una pel·lícula d'acció, fins i tot bèl·lica, amb una guerra entre els humans i una raça d'insectes alienígenes. Però més enllà de les probablement massa llargues escenes d'acció, és molt curiós observar les reaccions dels humans abans i després d'entrar en guerra, com els matisos i els intents de comprendre l'enemic queden esborrats per un alineament acrític després del primer atac. Els paral·lelismes amb l'atac de l'11-S i la guerra de l'Afganistan (fins i tot surt una mena de Guantanamo) són especialment profètiques, si tenim en compte que tant la pel·lícula com la novel·la es van estrenar abans de l'atemptat. Font.

Una primera teoria per explicar la ciencia-ficciófòbia seria el poc prestigi d'algunes de les pel·lícules que s'han etiquetat amb aquest gènere. No citaré cap títol però tinc al cap escenes amb plats voladors penjats de fils i monstres que destrossen maquetes de ciutats fetes de cartró.

També podria ser que la fòbia estigués associada a la paraula ciència, que moltes persones veuen com un ens totpoderós, pervers i impossible d'entendre. Sí, m'estic referint a aquells que s'amaguen darrere de la frase "És que jo sóc de lletres, saps?" quan algú els explica coses tan senzilles com el segon principi de la Termodinàmica o la relació entre el moviment de precessió terrestre i l'orientació mitjançant els estels. Fa la impressió que un dia algú els va arrossegar a veure Inception i des d'aleshores han demanat una ordre d'allunyament per a la ciència.

Una altra opció seria que simplement els temes tractats per la ciència-ficció no són de l'interès d'aquestes persones. De la mateixa manera que a mi no m'atreuen els vampirs o els zombies, algú pot trobar avorrits temes com els viatges en el temps, la intel·ligència artificial o els mons virtuals. Deixo aquesta opció oberta, tot i que sospito que els qui utilitzin aquesta excusa probablement vinguin rebotats d'alguna de les opcions anteriors.

No sé si vosaltres podeu pensar en més raons o si esteu d'acord amb el que he exposat. Atès que aspiro a ser algun dia un escriptor de ciència-ficció, m'interessa molt la vostra opinió al respecte. Així que deixo una doble pregunta:

1. Per què creieu que la ciència-ficció espanta a tanta gent?
2. Se us acut un altre nom per referir-vos a aquest gènere que provoqués menys pànic?

dilluns, 18 de març del 2013

Propostes de normalització lingüística: volem agregadors de notícies en català!

En capítols anteriors vaig demanar spam en català i mems en català. Bé, fa poc, la Melinda, autora de la pàgina de mems en català mems.cat va escriure'm dient que li estava arribant spam en català. Això em va animar moltíssim. Tant que he decidit engegar una nova proposta per potenciar la llengua i la cultura catalana. Espero que us engresqui prou com perquè sigui un èxit.

Com en els casos anteriors, aquí també es tracta d'ocupar un buit que el català ha deixat a Internet. No insistiré més en el fet que la salut del català a Internet serà la clau que determini la seva supervivència a mig termini.

Potser alguns de vosaltres no sapigueu què són els agregadors de notícies. Doncs mireu, són uns webs on els usuaris envien notícies o articles que creuen interessants i aquestes notícies són destacades o descartades en funció de si els usuaris troben que són molt o poc interessants. És a dir que si s'envien 1000 notícies, potser les 30 més votades es destaquen a la portada del web, en el que és un exercici d'horitzontalitat periodística. És a dir, no és el director d'un diari qui decideix quines notícies són importants i seran llegides per més gent, sinó tota una comunitat d'usuaris.

A més, aquests webs també disposen d'altres opcions, com fòrums on discutir les notícies o xats per parlar amb altres usuaris. I com tots els grans webs de l'Internet 2.0. tenen aspiració d'acabar convertint-se en una xarxa social.

Com passa quasi sempre, en aquest àmbit l'anglès té webs amb molt bona salut com Reddit o digg.com. En castellà potser el més famós és menéame. Val a dir que els agregadors de notícies permeten enviar notícies en altres llengües. Així, a menéame hi ha qui envia notícies en anglès, francès o fins i tot català. El que passa és que les que s'envien en castellà tenen més possibilitats de ser destacades pels usuaris. I crec que no sorprendré ningú si dic que les notícies enviades en català o que tinguin cert color catalanista no són gaire ben rebudes. Per això crec que caldria apostar per un agregador de notícies en català, que permetria:

1. Promocionar diaris i blocs escrits en català. Si teniu un bloc i voleu tenir més visitants, aquesta és una eina interessant.
2. Participar en la difusió de notícies del nostre país que no surten als mitjans tradicionals. Allò que feu al facebook quan feu "compartir", també ho podeu fer aquí.
3. Participar en fòrums d'internet on es discuteixi en català.

El millor de tot és que els agregadors de notícies en català ja existeixen. La Tafanera és un clon de menéame en català i, com a tal, permet fer tot el que menéame permet fer en castellà. Quin és el problema? Que no el fa servir pràcticament ningú. S'envien poques notícies, quasi no hi ha comentaris ni discussions... Si a menéame hi ha tal bullici que et fa la impressió de ser a un bar ple de taxistes, la Tafanera recorda a un ascensor, quan puges amb aquell veí que tens vist però no saps ni com es diu ni a què es dedica.

A la Tafanera podreu compartir notícies i blogs interessants amb altres usuaris. Si no us acaba de convèncer també ho podeu compartir amb la tafanera del 3r 2a. De vegades els canals analògics encara superen la difusió dels digitals.


Suposo que tot és qüestió de massa crítica. Potser amb dos o tres-cents usuaris una mica actius (un percentatge ínfim dels qui parlem en català), la Tafanera podria convertir-se en una eina molt útil per difondre la llengua i la cultura catalana per internet. Així que us animo a fer-vos un usuari, participar activament i fer-ne propaganda als vostres blocs, facebooks i twitters. Jo quan pugui pujaré aquest mateix post.

dilluns, 11 de març del 2013

La importància de celebrar els aniversaris

Tal dia com ahir va fer un any que vaig començar a publicar aquest blog. Potser per això últimament tenia el pressentiment que el blog m'intentava dir alguna cosa, com aquelles persones que són familiars o amics d'un i de tant en tant et deixen anar alguna insinuació per fer-te recordar que aviat serà el seu aniversari i coaccionar-te subtilment perquè t'encarreguis d'organitzar una festa sorpresa amb mig miler de convidats.

A mi fins fa poc em feia molta mandra celebrar els aniversaris en general i el meu en particular. Osti, tu, és que toca cada any! A més, celebrar l'aniversari té una bona dosi de vanitat, fet que queda molt ben reflectit en les festes infantils en les que el complidor d'anys porta una corona. És una mica com  si diguéssim als altres "ei, mireu-me tots, que faig una cosa molt especial: faig anys! Feliciteu-me i feu-me regals!". 

Pel que fa als blogs, he vist que també hi ha la tendència de traslladar els mateixos vicis: "Eps, que el meu blog és especial: fa anys!". I llavors es fa un recopilatori de Greatest Hits rememorant els grans moments del blog per tal que tots els soferts lectors puguin fer un parell de copets a l'esquena al blog.

Des de fa uns anys, però, he anat canviant d'opinió respecte a les celebracions d'aniversari. Ara veig que un aniversari és la constatació que una persona ha viscut un any més. I, en cas que la persona ens importi, això vol dir que hem pogut gaudir d'ella durant un altre any. Vist així, la cosa pren prou sentit com perquè no em faci res cantar de nou aquella cançó d'aniversari on tothom entra tard, fora de to i amb una versió de la lletra diferent. Llavors el complidor d'anys fa el gest d'omplir els pulmons per bufar les espelmes però algú diu "no, no, encara no, que fem una foto!" i comencen a saltar flaixos mentre la cera de les espelmes es va desfent i regalima sobre el pastís. I aleshores, sí, finalment bufa i les apaga de cop i la gent aplaudeix la gesta, que a veure, això tenia un cert mèrit quan s'apagaven, posem, 63 espelmes d'una bufada però ara n'acostumen a ser dues, una amb forma de sis i una altra amb forma de tres i tampoc n'hi ha per tant.

Bé, d'acord, de tant en tant ve de gust canviar de ritual d'aniversari i ser una mica originals. Perquè si tots els aniversaris s'assemblen, es perden en la desmemòria de les coses repetides. En canvi si, per exemple, celebrem el proper aniversari en una granja-escola on ens ensenyin a fer mató, això és una experiència única que quedarà gravada per sempre en la ment de tots els assistents.

Intentar ser originals, però, també té els seus inconvenients. Et passes cinc setmanes pensant una cosa super-mega-hiper-original i llavors, quan envies les invitacions sempre surt algú que et diu: "per què heu triat aquesta granja? Jo sempre que vaig a fer mató vaig a la que hi ha just a la vorera del davant." És a dir que no només no ets original sinó que tampoc has tingut gràcia triant el que copiaves.

Total, que després de valorar els pros i contres de celebrar l'aniversari del blog, de pensar si ho podia fer de manera original i tot això, he decidit fer-li al blog una festa tradicional, amb un pastís copiat del Google Images. I que si algú es volia passar, doncs el blog us donarà les gràcies per venir i per haver-lo acompanyat durant aquest primer any de vida, compartint experiències, reflexions i tota la resta.

A Google Images m'han assegurat que el pastís era de xocolata de veritat, no de la de l'Ikea. Així que, després de cantar-li la cançó, fer-li la foto i aplaudir quan el blog apagui l'espelma, us podeu servir un tall vosaltres mateixos sense por.