dissabte, 31 d’octubre del 2015

Els inicis del llenguatge (2): capacitat d'abstracció.

Com us vaig dir al post Els inicis del llenguatge, bona part dels lectors d'aquest blog són familiars i amics meus. Així que, 4 mesos després, tornaré a parlar de les evolucions lingüístiques i cognitives del petit homo sapiens que fa més d'un any que corre (primer a 4 i després a 2 potes) per casa.

El nombre de paraules que utilitza s'ha mantingut força constant durant tot l'estiu i només en les darreres setmanes ha començat a avançar de forma notable. Curiosament, les noves paraules no són potser les més útils per comunicar-se. Hi ha paraules com pàrking, coixí, lluna o globus, que tenen una aplicació molt limitada. D'altres, com nen, pa, oli, sal, aquí o així, són paraules que pot utilitzar molts cops al dia.

He trobat molt interessant l'extensió del significat de les paraules des de l'objecte físic al concepte. Per exemple, ha après a dir poma per referir-se a la fruita física, a les fotos de pomes i fins i tot al logo d'Apple. I aigua és una tassa amb aigua, un toll o un quadre on hi hagi pintat un mar.


El peix és allò que apareix al plat per sopar però també el dibuix d'un peix en un conte (que no té cap similitud física amb el filet de peix) i el termòmetre amb forma de peix amb el que es banya. A més, també li diu peix als ulls en forma ovalada d'un joc d'enganxar peces magnètiques a un llibre.


Ha après també els conceptes lògics de i no. I el concepte més que fa servir de forma extensiva per dir "un altre" (per exemple, assenyala un coixí i després un altre i diu més perquè veu que és un objecte del mateix tipus). També diu vermell i blau als llapis de colors, però no encara a altres objectes d'aquests colors.

Altres casos més clàssics: la paraula caca són excrements però també la brutícia que es troba pel terra. I els gossos es diuen guau. Aquests casos han estat en contra del nostre criteri de pares, que sempre fem servir les paraules brut i gos.

Hi ha un cas que quasi sembla d'homonímia. El pipi és allò que fa al bolquer però també diu pipi quan juga amb cotxes, camions i trens de joguina.

Però la paraula que ha experimentat un grau més alt d'abstracció és mama. Sé que la seva mare* està una mica gelosa per la utilització massiva i aparentment indiscriminada que l'Albert fa de la paraula mama. Perquè mama és la seva mare, però també és "vull galetes", "agafa'm en braços", "estic cansat" i, en general, el que diu quan té qualsevol problema. 

La paraula mama, per l'Albert, estén el seu significat fins a "consol per tot allò que em fa patir o em neguiteja". Tot això és el que significa una mama per a ell.



*: Avui és el seu aniversari. La podeu felicitar.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Final de la Lliga de Microrelataires

Com sabeu alguns de vosaltres (els que llegiu habitualment aquest blog) aquest any he participat a la Lliga de Microrelataires en Català. La competició, que té un format que imita a la Champions League, consisteix en enfrontar-se cada 2 setmanes a un altre microrelataire. Llavors els usuaris voten i decideixen quin dels 2 relats mereix la victòria. I, bé, no m'allargo en això perquè ja ho he explicat abans.

Doncs resulta que la competició va acabar el passat 9 d'octubre i el guanyador ha estat... (ATENCIÓ SPOILER) Àtoms i Lletres (/FI DE L'SPOILER). Aquí teniu la crònica de la Gran Final.

Spoiler del pòdium final. En segon lloc trobem l'Illa Sud, que va ser protagonista d'un post d'aquest blog. I en tercer lloc, en Xinxan The Cat, que també va ser protagonista d'un post d'aquest blog.


Els números aproximats que ha deixat la competició són:

22 participants.
113 enfrontaments.
4 mêlées.
226 microrelats.
500 personatges.
40.000 paraules.

Dels quals, la meva aportació és de:

15 enfrontaments.
15 microrelats.
1 mêlée.
2900 paraules.

Subratllo això perquè en la majoria de premis literaris es competeix amb un únic relat. Aquesta competició, en canvi, requereix d'una regularitat extrema. Cada dues setmanes has d'escriure un relat i molts cops no et val un relat que ja tinguis escrit prèviament perquè no encaixa en el tema o les condicions requerides. Cal escriure'l durant la setmana que toca. Necessites que la inspiració et vingui just en aquell moment.

Una altra diferència amb els concursos literaris habituals és que els relats són públics. No els coneixen només els membres del jurat. Això, d'una banda dóna més importància a la literatura. Jo he anat a lliuraments de premis literaris on gairebé ningú dels presents havia pogut llegir els relats guanyadors. I sorties a recollir el premi i el públic aplaudia per educació però la majoria d'ells ni t'havia llegit ni et llegiria mai.

Aquí les cartes són sobre la taula. Tothom pot llegir els relats i tothom pot veure les votacions. No direm que el frau és impossible (la virtualitat té altres inconvenients) però sí que té un funcionament molt més transparent. Són els teus rivals els que et fan guanyador. I el fet que els participants també siguin jutges dels altres enfrontaments fa que entenguin i valorin la dificultat de decidir quin relat mereix la victòria, que aprenguin a valorar punts forts i punts febles i que orientin els altres usuaris cap a possibles millores.

La contrapartida és que cal ser valent. Qui més qui menys s'ha endut alguna pallissa a la llmrc (jo vaig tenir malsons amb una nena molt xunga). El teu text és allà, a la vista de tothom. I les valoracions també. Cal tenir fusta per entomar els vots en contra. Com diu la llmrc, som gladiadors de les lletres. Però malgrat la duresa dels combats, els gladiadors ens hem conegut i crec que en general hem après a respectar-nos.

Bé, bé, d'acord, direu però quin és el premi per guanyar la llmrc? Segons l'organització el premi és una copa commemorativa i un regal consumible (no s'especifica el mode o via de consum) que es lliuraran el proper 18 de desembre en una singular cerimònia (apunteu-ho a l'agenda!). I també hi ha el prestigi, és clar. Algú podria pensar que aquesta competició és un joc entre quatre amiguets. Però penseu que la Copa d'Europa també va començar així, com una patxanga entre 4 col·legues. I els del Madrid van ser vius i van guanyar 6 edicions quan encara era una patxanga i ara les compten com si tinguessin el mateix mèrit que les actuals, que realment són enfrontaments entre els millors equips d'Europa.


(ESPAI RESERVAT PER COL·LOCAR EL TROFEU DE GUANYADOR DE LA LLMRC)



Per tant, al prestigi d'haver vençut grans rivals aquesta edició s'hi afegirà el prestigi de constar al costat dels prestigiosos guanyadors de properes edicions. Perquè sí, l'any que ve hi torna a haver llmrc i les inscripcions ja són obertes i tinc la intuïció que la competència serà encara més dura.T'hi atreveixes?

------------------------------------------------------------------------------------
Extra:

Aquí teniu els 15 relats que he fet aquesta temporada. Els trec de la barra lateral per deixar lloc al trofeu :)

Fase de grups:

Quarts de Final. Anada:El mètode Stanislavski.
Quarts de Final. Tornada: Austeritat esotèrica.

Semifinals. Anada: Behind the laughter.
Semifinals. Tornada: Selfie.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Una relació espacial

Corria l'any 69. Quan van tornar, de seguida vaig entendre que havien compartit una experiència molt intensa que canviaria per sempre la relació entre ells. Vaig haver de suportar durant tres dies les miradetes intenses, els somriures extàsics i els gestos de complicitat que es feien en Buzz i el Neil. Literalment, no sabia on ficar-me per no fer nosa. En l'espai reduit de l'Apol·lo XI, tres érem multitud.



Aquest relat és la meva participació al concurs de Garbí24. Podeu llegir altres relats d'altres participants aquí.

Com que el post d'avui és curtet, us poso un vídeo que fa molta gràcia si us agraden les naus espacials i la música dels 60.


Aquí l'original, del 69, pels més carrosses nostàlgics.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

La defensa Chewbacca

Fa uns mesos vaig publicar 10 (+1) tècniques per guanyar una discussió a Twitter i em va quedar una sensació amarga perquè la número 8 tenia un nom que no em venia al cap. La vaig titular genèricament "surt per la tangent" però no era això. Com dèiem a I si no existeix le mot juste? trobar les paraules exactes marca una gran diferència respecte a fer servir les aproximades.

Així que aquests mesos he anat pel món amb una espineta clavada fins que BANG!, vaig trobar aquesta imatge pel twitter:


Ara vas i t'aprens la Llei de Godwin, tros de demagog!

I llavors vaig recordar le mot juste: La defensa Chewbacca. L'origen ve d'un capítol de South Park (no dels Simpsons ni de Futurama, com creia erròniament, cosa que va dificultar la meva recerca per Google)

Mirant a la Wikipedia he vist que d'aquesta defensa també se'n diu fal·làcia ignoratio elenchi, que consisteix en donar arguments que, tot i ser certs, no tenen res a veure amb el tema que es parlava.


Aqui el fragment. Parlar de Chewbacca enmig d'un judici no té sentit. I si no té sentit, el suposat jurat hauria d'absoldre l'acusat.


En moltes discussions arriba un punt que ho veus tot perdut. Perquè hi has entrat malament o perquè l'altre t'ha colat un gol per l'escaire i ha deixat palesa la teva ignorància. Una opció (de perdedors) és reconèixer-ho o fins i tot abandonar sigilosament o blocar qui t'ha vençut. Però la defensa Chewbacca et dóna l'opció de portar la discussió a un terreny on les regles de la lògica es fonen en un mar de línies argumentals surreals que confondran el teu adversari. Aquí podràs empatar quasi sempre i fins i tot treure de polleguera el teu rival i guanyar en alguna ocasió.

Així que ara ja ho sabeu: en Han Solo portava en Chewbacca per guanyar discussions al twitter.