dijous, 17 de novembre del 2016

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.


Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.

dijous, 10 de novembre del 2016

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.


Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font


Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

divendres, 4 de novembre del 2016

Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos!

Com ja vam comentar fa un parell de setmanes, el passat 29 d'octubre s'havien de lliurar els premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la ràdio.

L'acte va estar presidit pel Ferran Planell, president de l'Associació de Relataires en Català, a qui van obligar a ser molt breu en les seves intervencions i conduït pel Toni Arencón, que va presentar dues taules literàries amb les novetats de l'any de diversos relataires, a càrrec de Glòria Calafell, Aleix de Ferrater, Liudmila Liutsko, Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Sílvia Romero i Jordi Masó.

També hi van assistir altres relataires com en Garbi24, la Carme o l'E.VILADOMS, que va ser qui va aconseguir col·locar més relats a la final.

El guanyador del concurs va ser en Jordi Masó, amb el relat Progrés.
En segon lloc va quedar en Sergi Monteagudo, amb el relat Exorcizamus-te.exe.
I el tercer lloc va ser per en Frederic Blanco i el seu relat Censurada

Foto dels guanyadors dels 3 primers premis i també del guanyador del disseny de la portada. Extreta del facebook de ARC a la Ràdio, on també trobareu més fotos i vídeos dels autors llegint els relats guanyadors.


Després tothom va poder contemplar, fullejar i comprar el llibre Comuniquem-nos!, un petit triomf més de la literatura catalana, que lluita per sobreviure en condicions molt difícils, com va recordar el president de l'ARC i, de forma més irònica, en Toni Arencón, que va fer esment a la multitud de mitjans de comunicació de primera línia que van assistir a l'esdeveniment.

En acabar, es va anunciar la propera edició del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio, que ja ha començat, amb el tema "Mitjans de Transport".