Reconec,
Sergi, que la lectura del teu relat DENÈBOLA ha estat enriquidora en el sentit
d’haver estat capaç de provocar-me força reflexions; primer de tot sobre la
importància de les emocions com a forma d’arribar al coneixement, però també, evidentment,
sobre si el món que ens envolta és real o fictici, un dels conceptes més
tractats per la filosofia al llarg del temps.
Amb
tot, el primer vincle que em va venir al cap mentre el llegia va ser amb
Matrix, tot i les diferències evidents que separen en Doriath d’en Neo. Pot ser la
principal que aquest últim, un cop és conscient de l’engany que viu, lluita per
sortir d’aquest món fictici, mentre que el protagonista de Denèbola, conscient
de la nul·litat emocional de la seva perfecció divina i atret per aquesta
revolucionària forma d’aprenentatge basada en les sensacions, decideix
voluntàriament viure aquesta simulació com a experiència enriquidora tot i ser
conscient que aquesta decisió implicava oblidar, a més de perdre
transitòriament la seva identitat i condició divina.
Justament
aquest detall de l’oblit em fa pensar també a l’ànima de Plató que, havent
conegut la perfecció del món de les Idees, viu ara ignorant, en un món irreal,
aprenent allò que ja sabia i lligada a un cos imperfecte que l’esclavitza. Però
també aquí les diferències entre la simulació viscuda per en Lluís (nova
identitat d’en Doriath) i l’al·legoria del mite de la caverna de Plató es fan
evidents. Així, per exemple, aquelles petites escletxes a la ment a través de
les quals alguns individus privilegiats aconsegueixen comunicar amb la seva
anterior consciència divina (la il·luminació) no els permeten en canvi
recuperar la seva identitat, ni tan sols ser conscients de l’engany que
representa la realitat fictícia que els envolta. En canvi, el presoner que
escapa de la caverna platònica i entra en contacte amb la realitat exterior
n’és conscient a l’instant de l’engany i són els altres individus de la caverna
qui, aferrats al seu món d’ombres, el titllen de boig quan aquell els intenta convèncer.
Més
enllà d’altres autors que, com Descartes, parlen de la impossibilitat de
distingir el somni de la vigília (amb el “jo” conscient com a única referència
vàlida), Denèbola planteja una curiosa repetició, un cop rere l’altre, d’un
mateix procés consistent a aprendre i oblidar que recorda, en certa manera, la
noció de l’etern retorn de Nietzsche, on la idea del temps o és rectilínia sinó
cíclica, on el temps no és infinit sinó seqüenciat en un seguit d’accions
possibles (simulacions, en el cas de
Denèbola) que tenen lloc repetidament un nombre indefinit de cops.
Fascinat
per la bellesa com a sensació cabdal i embriagadora que aquesta simulació li
proporciona, en Lluís sembla finalment estar d’acord amb William Irwin quan es
pregunta:
-“Si
tinguéssim la possibilitat de sortir
d’aquest món somiat per tornar a un altre més real però menys agradable, ¿seria
potser un fracàs moral no fer-ho?”
Lluís Cosgaya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada