dimarts, 29 de març del 2016

La fi del Plastiquífer

Fa uns quants milions d'anys a la Terra van sorgir uns organismes vius que creaven unes substàncies que cap altre organisme podia menjar-se. Les substàncies eren la cel·lulosa i la lignina, components de la fusta i els organismes eren avantpassats dels nostres arbres.

Com us podeu imaginar, això va produir milions de tones de fusta que s'acumulaven sense possibilitat de ser biodegradades. Gran part d'aquesta fusta es va convertir en carbó. Això va passar durant els milions d'anys que va durar un període anomenat Carbonífer. Penseu-ho: la revolució industrial va tenir lloc gràcies al llarg temps que els microorganismes van necessitar per aprendre a menjar-se la fusta.

Més endavant van sorgir organismes capaços de digerir la fusta. Eren microorganismes que, amb el temps, s'han acabat associant a organismes més grans, com per exemple els tèrmits. Gràcies a això, la fusta ja és biodegradable.

Avui en dia, hi ha substàncies que no són biodegradables i són un problema quan es produeixen en grans quantitats i són abocades al medi ambient. Especialment abundants són els plàstics. La majoria de plàstics es poden reciclar però, per desgràcia, fabricar plàstic és tan barat que molts cops no es creu necessari reciclar-lo i s'aboca al medi ambient on provoca greus problemes. Potser heu sentit a parlar de la gran illa de plàstic del Pacífic. En realitat, ni és una ni és ben bé una illa però és una gran zona de l'oceà que concentra tones i tones de plàstic.

Sí, podem pensar en com desfer-nos d'aquesta illa de plàstic o... Podem fer-la encara més consistent, requalificar-la i fer-hi promocions d'apartaments turístics. Imatge


Fa poc van descobrir un organisme que era capaç de degradar PET, un dels tipus de plàstic més utilitzats. Si busqueu per Google veureu que no és el primer cop que es parla del descobriment d'un organisme capaç de digerir plàstic. Fa cinc anys ja se'n parlava.

Algú potser s'està preguntant com és que van caldre milions d'anys perquè sorgissin organismes capaços de menjar fusta i ara en poques dècades ja han aparegut organismes capaços de menjar plàstic.

De tota manera, sembla que aquests organismes encara no són gaire bons menjant plàstic i potser la natura necessiti una empenteta per solucionar el problema que els humans hem creat amb el plàstic. Es podrien modificar genèticament aquests organismes per fer-los evolucionar cap a soques més eficients devorant aquest i altres tipus de plàstic? Probablement sí. I si això succeeix durant les properes dècades, ens trobaríem a l'inici de la fi del Plastiquífer.

Us podeu imaginar que la degradació de milions de tones de plàstic generarà també una altra muntanya de problemes mediambientals. Els plàstics contenen una sèrie d'additius que serveixen per modificar-ne les propietats i aquests additius són molt variats i alguns d'ells força tòxics. La degradació dels plàstics alliberaria aquests additius que ara es troben més o menys atrapats en el plàstic.

dimarts, 22 de març del 2016

Bioètica transhumanista

Una de les crítiques més freqüents al transhumanisme és que ens farà "menys humans". La paraula "humà" té encara moltes connotacions positives, fins i tot entre amplis sectors benpensants molt crítics amb com els humans estem gestionant els recursos del planeta, repartint la riquesa o limitant les llibertats. Potser seria lògic preguntar-se si caldria ser "menys humans" en alguns aspectes.

Per exemple, la nostra alimentació és responsable directa de la mort de milions d'animals cada any, del consum de molts recursos naturals i de la contaminació o destrucció d'ecosistemes (tala de boscos per crear camps de conreu, ús de pesticides, contaminació d'aqüífers pesca intensiva amb xarxes d'arrossegament...).

Segons unes dades que acabo de buscar, l'any 2009 es van produir 270 milions de tones de carn. Això és un eufemisme per dir que van morir uns quants milers de milions d'animals per tal que nosaltres ens els mengéssim. Resulta que molts de nosaltres ens escandalitzem quan veiem que es mata un toro a una plaça, es maltracta un gos o es fan experiments amb animals però ni tan sols ens preocupem de les condicions en les que viuen els animals que ens mengem. És l'ordre natural de les coses, som al cim de la piràmide alimentària i això vol dir que al llarg de la vida d'un espanyol se sacrifiquen 4 vaques, 27 porcs, 1200 pollastres i uns quants milers de peixos.

El gràfic és estrany perquè no sembla que els números i la mida dels sectors quadrin gaire (ni sumen 100) però ho he agafat com a aproximació. Font.


Imagineu que un d'aquests animals es plantegés els dubtes transcendentals que ens plantegem nosaltres: d'on venim? Per què som aquí? Quin sentit té la nostra vida? Doncs li hauríem de respondre: la teva vida serveix per subministrar proteïnes a un humà. Tot allò que et passa té aquest sentit. Néixer en captivitat, viure en un camp de concentració, que et separin de la teva família... tota la teva vida està regida sota un únic objectiu: que produeixis carn.

No sé si en un futur es considerarà això que fem als animals de manera similar a com nosaltres jutgem l'esclavisme de societats del passat. Els esclavistes també es devien justificar pensant que els esclaus eren éssers inferiors. Com explicaríeu a les 4 vaques, 27 porcs, 1200 pollastres i els milers de peixos que s'ha cruspit la Belén Esteban que el seu sacrifici ha servit per alimentar un ésser superior?

En certa manera, jo crec que ja tenim un grau de conscienciació que ens indica que allò que fem no està del tot bé. I la prova és que poca gent menjaria animals si els hagués de matar amb les seves mans, com fa el senyor Zuckerberg. No, nosaltres som carnívors de supermercat. Necessitem que algú ens faci la feina bruta i no volem saber de com es fa aquesta feina.

Bé, ja que mengem bistecs i no pas vedella, per què no fem un pas més? Mengem bistecs que no hagin estat mai una vedella. Podem fabricar carn al laboratori? Teixits proteics que creixin en medis de cultiu sense arribar a assolir cap mena de consciència? Sí, ja s'està fent, tot i que actualment encara s'han de superar alguns obstacles tecnològics per poder produir aquesta carn a gran escala.

Jo en el futur m'imagino que a la cuina hi tindrem una impressora 3D d'aliments, que ens faci el menjar a l'instant a partir d'unes matèries primeres que podrien venir en tubs (ves a comprar toner de proteïnes!). Ens podríem baixar receptes d'internet, imprimir-les i menjar-nos-les. De camí a casa, a través de l'smartphone ens comunicaríem amb la impressora-cuinera i li faríem la comanda perquè ens fes el sopar. A més, un programa informàtic ens podria generar dietes setmanals adaptades a les nostres necessitats nutricionals.

I potser una mica més enllà, ens podrem fusionar amb els robots i consumir només llum solar, com diu que fa alguna gent. O directament, fer com aquest compi yogui, que ja ni compleix la segona llei de la Termodinàmica.

dimarts, 15 de març del 2016

Bioètica canviant

Durant la sèrie de posts transhumanistes, un dels aspectes recurrents era el de la bioètica. Sí, podríem viure més anys però, seria bioètic? Sí, podríem ser més intel·ligents però, seria bioètic? I així tota l'estona. Val a dir que jo tampoc em vaig centrar gaire en l'aspecte bioètic, a diferència del llibre sobre transhumanisme que em va deixar en David Salsas, que és bàsicament sobre bioètica o biomoral. (Per cert, quan vulguis te'l torno, David.)

L'altre dia, veient "El Metge", pel·lícula basada en el llibre homònim de Noah Gordon d'un metge de l'Edat Mitjana, vaig adonar-me que la bioètica fa segles que existeix. I no sempre sembla que hagi servit per millorar la vida dels humans.

El metge ens descriu un món on a qualsevol de nosaltres li faria un pànic terrible posar-se malalt. Font.

Per exemple, al principi de la pel·lícula, un barber (en aquesta denominació s'inclou algú que treu dents, prepara remeis casolans per diferents afeccions i practica avortaments clandestins) arriba per socórrer una dona greument malalta però es troba que ja ha arribat un capellà, que li està aplicant el seu tractament (a base de pregàries). El barber no s'atreveix a enfrontar els seus remeis als del capellà, que opina que qualsevol tractament que no siguin pregàries és contrari a la voluntat de Déu.

Més endavant, el protagonista viatja a l'Orient Mitjà, on sí que hi ha una mena d'escola de medicina. Durant aquesta època, els països islàmics eren més avançats en moltes disciplines del coneixement i també més oberts de ment que els cristians. No obstant això, la religió musulmana també tenia tabús que impedien l'avenç de la ciència mèdica.

El més central en l'argument d' "El Metge" és la prohibició de fer autòpsies, castigada amb la pena de mort. Pels metges resultava un greu inconvenient no tenir ni idea de quins òrgans teníem els humans i com podien funcionar, així com les malalties que podien estar relacionades amb cadascun d'aquests òrgans.

Des de l'òptica actual, ens sembla una bestiesa que la bioètica medieval impedís l'avenç de la ciència mèdica amb la prohibició de fer autòpsies. Quant de patiment s'hauria pogut estalviar? Quantes vides s'haurien pogut allargar? Però això és perquè hi ha hagut un canvi de mentalitat molt gran. Segurament nosaltres també estaríem en contra de salvar vides o alleujar el patiment de milions de persones si per fer-ho haguéssim d'experimentar amb uns pocs centenars de persones vives (fins i tot si aquests s'oferissin voluntàriament). I potser des de societats futures no ho entendran.

Sí, tendim a pensar que els nostres criteris ètics/morals, a diferència dels criteris de l'edat mitjana, sí que són els bons i ens hem de regir per ells. Però, és clar, els homes medievals també ho creien això. Si aquests criteris van modificant-se amb el temps, té algun sentit fer tanta discussió sobre bioètica? Les poques vegades que la bioètica serveix per aturar un progrés científico-tècnic, està fent un bon servei a la humanitat o simplement n'està obstaculitzant l'avenç per tabús socioculturals?

dimarts, 8 de març del 2016

Els Oscars de la literatura

Recentment va ser l'entrega dels Oscars de Hollywood. Hi ha altres àmbits on alguns premis han volgut parasitar el prestigi dels Oscars dient que eren els Oscars de la Música, els Oscars de l'esport, etc. Fins i tot hi ha premis de cinema que es venen com "l'avantsala dels Oscars". Tot plegat té a veure amb la transferència de prestigi.

El que crec que no existeix són els Oscars de la literatura. Existeixen premis amb més o menys repercussió mediàtica. Per exemple hi ha els Planeta (prestigi comprat a cop de talonari) o el Nobel (de més tradició i amb un prestigi una mica més creïble). I també hi ha centenars de petits premis enfocats a diferents llengües i formats literaris. Tot plegat molt caòtic. Jo sóc partidari de fusionar els premis.

Crec que el format dels Oscar podria anar molt bé per divulgar i promocionar la literatura. Per exemple, podria haver-hi un munt de categories:

-Millor novel·la de ficció, millor relat curt, millor poema, millor llibre de no ficció, millor autor, millor editor, millors il·lustracions, millor traducció, millor personatge principal (potser dos premis, un pels masculins i un altre pels femenins), millor personatge secundari, millors diàlegs, millor descripció, millor crític literari...

De moment, l'única glòria que un Oscar pot aportar a un escriptor és que facin una pel·lícula del seu llibre i buscar a Google gent que digui "la pel·lícula està bé però molt millor el llibre". Font.


Potser la gala no tindria tant de glamur com la dels Oscars de Hollywood. Per alguna raó que no sabria explicar, l'Scarlett Johanson i en George Clooney fan més goig que l'Empar Moliner i en Quim Monzó. De tota manera, seria còmic veure els diaris del dia següent comentant els vestits i els pentinats dels diferents escriptors.

Per suposat el jurat seria una àmplia selecció d'escriptors, editors, lectors professionals que, com passa amb els Oscars i també amb molts premis literaris, no haurien llegit la majoria de les obres candidates al guardó.

dimarts, 1 de març del 2016

Triem la portada de '¿Quant valen els teus somnis?'

No està encara confirmat al 100% però és molt probable que en breu una editorial em publiqui un llibre amb un recull de relats. Sí, ja sé que esteu pensant: vam suportar una dotzena de posts transhumanistes, vuit més de Ciència i Bola de Drac... ¿quants n'hi haurà ara de promoció d'aquest llibre?

La resposta és evident: tants com en calguin per esgotar l'estoc de llibres que vulgui publicar l'editorial.

De tota manera, abans d'això, vull dir-vos que em fa molta il·lusió que els que seguiu el blog, de manera incondicional o esporàdica, participeu d'aquest llibre, començant per la portada. I això és el que us proposo avui: que m'ajudeu a triar la portada.

L'il·lustrador (que, long story, és el meu sogre) m'ha fet diverses propostes i jo, que amb prou feines sé combinar uns pantalons amb un jersei, tinc força dubtes per valorar la qualitat de les expressions pictòriques. Així que m'agradaria que m'ajudéssiu a triar. Posaré una gilienquesta d'aquestes de Blogger al lateral del blog perquè voteu però m'interessen sobretot els raonaments (no triaré necessàriament l'opció amb més vots a la gilienquesta).


Què vull que em digueu de cada il·lustració?

  1. Si creieu que el dibuix és adequat per il·lustrar un llibre que va de somnis i que es titula "¿Quant valen els teus somnis?".
  2. Si us agrada el dibuix. Des de 10 (em compraria el llibre només per endur-me aquesta meravellosa portada a casa i mirar-la cada dia) fins a 0 (si em trobo aquest dibuix tindré tal shock que començaré a córrer en cercles i a cridar que la fi del món és a prop).
  3. Què us suggereix el dibuix?
Aquí teniu els dibuixos. Us els numero perquè sigui més fàcil comentar-los. Vigileu que el número és a baix de cada dibuix.


1

2

3

4

5