dimarts, 25 de febrer del 2020

Coronavirus: FAQS.

Hem estat uns mesos parlant de com destruir la humanitat i, ves per on, sembla que el nou coronavirus SARS-CoV-2 ens hagi escoltat i hagi volgut presentar candidatura. En aquest post em disposo a valorar de la manera més concisa i rigorosa possible el potencial letal d'aquest nou virus.

Amb dos peròs: 

1. No sóc especialista en virus, ni metge, ni tan sols biòleg. Per tant hi ha gent que segur que té informació més acurada. Com per exemple.
2. La informació "oficial" és escassa. La OMS té al seu web orientacions DEL MES PASSAT. I el govern xinès -país que té més informació sobre la malaltia- sembla oferir dades poc fiables.

Amb això vull que entengueu que si volem respondre a la pregunta "com de letal pot ser aquest virus?" haurem de fer alguna especulació. Comencem per aquí mateix.

Quanta gent morirà per culpa del nou coronavirus?

Per calcular-ho cal saber d'una banda quanta gent infectarà i de l'altra quin % dels infectats moriran. Hi ha virus que infecten molta gent però en maten un % molt baix (com els de la grip o el refredat comú) i virus que maten un % molt alt però infecten poca gent (com l'Èbola).

Quanta gent infectarà el SARS-CoV-2?

Ara mateix és difícil de dir. Ens trobem en la fase de creixement exponencial dels brots. Si el creixement segueix sent exponencial o si arribem a un punt d'inflexió en el qual els nous casos es moderen.

Segons aquest gràfic, la situació no seria preocupant, ja que la línia vermella ja ha deixat de pujar exponencialment. El problema és que la Xina ha anat donant les dades d'una forma poc transparent i és difícil saber exactament on som. Font.

Hi ha diversos models matemàtics que intenten preveure o explicar com s'expandeixen els virus. Per explicar-ho ràpid, us parlaré de dos paràmetres: l'R0 i el període de latència.

Què és l'R0?

És la mitjana de casos nous que provoca un cas donat al llarg d'un període infecciós. És a dir, a quantes persones infecta cada infectat. No és un paràmetre fix per a cada malaltia, sinó que va variant al llarg de l'expansió de la malaltia i depèn també de les mesures que s'estiguin prenent per tal de contenir-la.

La R0 del nostre virus se situa al voltant de 4. (Insisteixo, les dades no són gaire fiables.)

Què és el període de latència?

El període de latència o incubació és el temps que triga un infectat entre l'exposició i l'aparició dels primers símptomes. Tot i que en realitat el que ens interessa no és tant si té símptomes o no com si és capaç d'infectar nous individus.

El periode de latència varia per al nostre cas però algunes informacions apunten que va de 2 a 10 dies.

A quina velocitat es propaga un virus?

Cal multiplicar els dos paràmetres anteriors. Per exemple, si tenim una R0 de 3 i un període de 10 dies, partint d'un únic infectat, hi haurà 3 infectats al cap de 10 dies, 9 al cap de 20 dies, 27 al cap de 30 dies... com podeu veure va molt lent, oi? Doncs no exactament, va lent al principi però després accelera ràpid. Al cap de 190 dies es poden haver infectat més de 1100 milions de persones. Aquí trobo que molts "expertillos" han ficat la pota. És obvi que fins ara ha causat pocs morts: som al principi d'una expansió exponencial. Fins on arribi la fase exponencial determinarà fins a on es propaga el virus.

Els models matemàtics preveuen que la R0 baixi amb el temps. Per exemple, si va trobant gent que ja s'ha infectat i és immune a una nova reinfecció, serà més difícil que el virus es propagui. És com un foc que quan ja ha cremat bona part del que havia de cremar es va apaivagant per falta de combustible.

En el nostre cas, el virus es propaga amb molta facilitat i ha esquivat molts cops la contenció. Això, de fet, és degut sobretot al fet que quan es detecta, ja fa temps que ha arribat i ha pogut iniciar cadenes de transmissió que costen molt de localitzar.

Com es calcula la taxa de letalitat?

En aquest punt considero que hi ha molta desinformació. Entenc que el criteri més assenyat és dividir els morts entre els infectats però un cop se sap el desenllaç de tots els casos. Per tant, més que fer com s'està fent a tot arreu (morts/infectats), crec que seria més raonable fer (morts/(morts+curats)) perquè en la fase exponencial ens trobem amb molts infectats que no sabem si sobreviuran i, en el primer cas, els estem comptant com curats.

La taxa varia des d'aproximadament un 3% amb la primera fórmula fins a un 10% amb la segona. És una taxa molt alta? Bé, n'hi ha de pitjors però no és "una grip normaleta".

A qui està afectant més?

La mortalitat sembla disparar-se amb l'edat. Les males llengües suggereixen que podria "solucionar" el problema de les pensions. També mata més a gent amb patologies prèvies, com diabetis, càncer o malalties cardíaques o respiratòries.

I enmig d'aquestes dades sorprèn la mort del metge descobridor del coronavirus, que aparentment només tenia un 0,2% de probabilitats de morir.

Fixeu-vos que la mortalitat correspon a la manera de comptar que omet els que encara estan infectats i no se sap què en serà d'ells. Les xifres es podrien multiplicar per dos o per tres fàcilment. Font.


Quins remeis hi ha contra aquesta malaltia?

Un dels problemes és que ens enfrontem a un virus nou. No tenim encara vacuna. No funcionen els antibiòtics (és un virus, no un bacteri) i els antivirals tenen una eficàcia baixa, en general. A més, la població no està parcialment immunitzada, com pot passar amb la grip, si l'has passat fa un any o dos.

Sembla que s'han provat alguns medicaments i també sèrum de transfusions de sang de gent que s'ha recuperat de la malaltia però hi ha encara poca informació al respecte.

També s'especula sobre si la fi de l'hivern ens pot donar una treva, si passaria a l'hemisferi sud i amb l'hivern de l'any vinent la tornaríem a tenir al nord. Que passi com amb la grip A, que finalment s'ha quedat com una grip més.

Després, hi ha tota una sèrie de consells per evitar infectar-se. No són res de nou, copy-paste de la grip o del refredat comú. Els podeu llegir aquí

Té sentit la contenció?

Hem vist que les quarantenes a la Xina o més recentment a Itàlia no han acabat de funcionar. Però això no vol dir que hagin estat inútils. Que el virus es propagui més lentament és desitjable. Una velocitat massa ràpida ens deixa sense temps per buscar-hi remeis i pot arribar a col·lapsar els sistemes sanitaris dels diferents països. Com millor atesos estiguin els pacients (que hi hagi llits d'hospital, aïllament, metges i respiradors per tothom), menys mortalitat hi haurà.


Què pot passar?


Fins aquí els aspectes que crec que són més importants d'aclarir. Probablement aquest post quedarà desfasat en pocs dies, per bé o per mal. Hi ha poca informació fiable i en les properes setmanes es veurà com va evolucionant tot. Jo espero sincerament que aquest post es converteixi en el més inútil del blog perquè la malaltia acabi remetent cap a la irrellevància.

dijous, 13 de febrer del 2020

7 maneres de destruir la humanitat: el cel desplomant-se sobre els nostres caps.

Arribem ja a la setena manera de destruir la humanitat. És potser la que deixa més en evidència el poder destructor de l'espècie humana, ja que ens caldria ajuda exterior. I quan dic exterior vull dir de fora de la Terra.

Avui, amenaces que venen del cel. Les he dividit en quatre categories.

Abans del forat de la capa d'ozó, del consum excessiu de recursos, de la generació descontrolada de residus, de l'escalfament global i de les armes nuclears, els humans només tenien por que el cel els caigués sobre el cap. Font


1. El meteorit.

Així en general, qualsevol cos celeste prou gran podria causar una devastació massiva a la biosfera. Al Sistema Solar hi ha una quantitat gens menyspreable d'asteroides i cometes capaços de fer una destrossa important.

Tan no menyspreables són que ja hem tingut algun cas d'impacte devastador, com el que va xocar amb la Terra fa 65 milions d'anys.

Goita, quin estel fugaç més gros! Ràpid, demaneu un desig! Font.

Val a dir que els nostres avantpassats van sobreviure a la catàstrofe i que, probablement gràcies al meteorit, els mamífers van desfer-se de la competència dels dinosaures i van arribar a dominar la Terra. Dit d'una altra manera, sense el meteorit potser no hi hauria hagut mai humans.

Ara bé, què podria passar si vingués un nou meteorit? Hauríem de tenir algun pla?

Hi ha algunes pel·lícules que especulen amb possibles plans per desviar meteorits i evitar que ens destrueixin. En aquesta hi surten en Bruce Willis i la Liv Tyler. I el pare de la Liv Tyler hi posa la música.

En aquest cas sembla que realitat i ficció diuen el mateix. Per desviar un meteorit, prova amb un petard ben fort. Les agències espacials estan estudiant com fer-ho.


2. Atac alienígena.

Des de la Guerra dels Mons de H.G Wells els atacs de marcians han estat un tema recorrent en la literatura i el cinema de ciència-ficció. Hi ha obres on els extraterrestres no venen amb intenció de destruir-nos i fins i tot de vegades volen ajudar-nos però quan els humans ens plantegem si estem sols a l'Univers, de seguida ens agafa una certa por que algú ens extermini.

A Starship Troopers, els extraterrestres ataquen la Terra amb un meteorit. Font

En la vida real no hi ha constància que ens hagin visitat els extraterrestres i tampoc sembla probable que ens visitin mai. Amb el que sabem de física, les distàncies entre estrelles dificulten enormement els viatges interestel·lars. I, si bé no és improbable que existeixin altres formes de vida intel·ligents a l'Univers, la quantitat de temps que necessitarien per arribar a la Terra a través d'opcions de viatge que a la ciència actual li semblin versemblants és excessiva.

Per tant aquesta opció de destruir la humanitat és, de llarg, la més improbable.

3. Raigs Gamma que venen de l'espai.

Alguns fenòmens astronòmics són tan violents que emeten grans quantitats de raigs gamma a l'espai. Aquesta radiació viatja a la velocitat de la llum i si t'enganxa a pocs anys llum de distància, et pot fer una destrossa.

A la novel·la Diaspora, de Greg Egan, s'especula amb un final dels humans de carn i óssos degut a la destrucció de l'atmosfera provocada pel col·lapse d'un sistema binari d'estrelles de neutrons a Lacerta. Aquestes explosions són tan violentes que van servir fa poc per captar ones gravitacionals.

Si bé aquest fenomen no va afectar la vida a la Terra, hi ha altres explosions menys potents que potser sí que ho han fet, com l'explosió de supernoves.

Diuen que molts dels elements químics que tenim a la Terra provenen de Supernoves que van esclatar.

Malgrat que a Diàspora es prediu amb certa antelació que una onada de raigs gamma han d'arribar a la Terra, jo no acabo d'entendre com ho poden fer. Es pot saber que ve un tro quan has vist un llamp però no hi ha res que viatgi més ràpid que la llum (o els raigs gamma).

Potser sí que es pot estudiar quants anys li queden a cada estrella per convertir-se en supernova i fer alguna mena de predicció en aquest sentit. Actualment estem amb la vista posada a Betelgeuse.


4. Rostits pel Sol

La probabilitat que una explosió solar destrueixi la Terra i tota forma de vida que hi hagi en aquell moment sobre la Terra és més o menys del 100%. Segons diuen els astrònoms, el Sol és una estrella de classe G2, que va començar a fer llum fa uns 4500 milions d'anys i que d'aquí uns 5000 milions d'anys es convertirà en una gegant vermella. Com de gegant? Doncs prou com perquè el seu radi augmenti més enllà de l'òrbita de Mercuri i Venus i potser fins i tot la Terra.

Com us podeu imaginar, això farà que la Temperatura a la Terra augmenti molt. És cert que això passarà d'aquí  molts anys i probablement no hi hagi ja cap humà a la Terra per veure-ho. De fet, es calcula que d'aquí 1000 milions d'anys, l'augment de brillantor del Sol ja farà difícil que hi segueixi havent vida a la Terra.



A Superman ens mostren com una civilització més avançada que la nostra és incapaç de preveure amb certa antelació el que nosaltres sabem que passarà d'aquí uns 5000 milions d'anys.

1000 milions d'anys continuen sent molt de temps. Penseu que fa 6 milions d'anys, els nostres avantpassats eren menys semblants als humans actuals del que ho són els goril·les. Per tant, és molt improbable que d'aquí 1000 milions d'anys hi hagi humans. Sí que hi ha una certa probabilitat, si cap de les maneres de destruir la humanitat té prou èxit a temps, que hi hagi posthumans.

I qui sap, si aquests posthumans són fills d'humans que han aconseguit sobreviure a totes les amenaces d'extinció actuals, potser sí que siguin prou llestos per sobreviure als reptes futurs.

dijous, 6 de febrer del 2020

Llegendes estel·lars: Cassiopea, Andròmeda, Perseu, Pegàs, Cefeu i el monstre (Cetus).

Comencem avui una secció que combina astronomia i literatura. Sabíeu que els humans hem organitzat els estels que veiem al firmament segons una sèrie de constel·lacions? I sabíeu que moltes d'elles tenen una llegenda al darrere? Doncs en aquesta secció explicarem aquestes llegendes i alguns fets relacionats amb les estrelles que les componen.


La Llegenda:

La primera llegenda que explicarem us sonarà familiar. Els protagonistes són una reina coqueta, un rei babau, una princesa en dificultats, un heroi heroic i un monstre monstruós. Cefeu i Cassiopea eren els reis d'Etiòpia. En aquells temps, Etiòpia no estava situada a l'Est del Sudan com ara sinó a la costa oriental del Mediterrani, però no ens desviem del tema parlant de com es mouen els països.

La reina Cassiopea era com una bruixa de Disney, obsessionada amb la seva bellesa. Però com que no tenia cap mirallet màgic, afirmava sense haver de discutir amb ningú que era la més bella de totes les dones i fins i tot ser més bella que les Nereides, filles de Posidó. Si bé la primera part no hauria tingut conseqüències, ja que sent la reina pots sentir-te superior als teus súbdits, trepitjar la jurisdicció divina, a la mitologia grega, no acostuma a acabar gaire bé.

Les Nereides van protestar al seu pare, que es va enfadar molt amb Cassiopea i va enviar un monstre a destruir Etiòpia. El monstre en qüestió, Cetus, era una mena de balena amb molt males puces. La popularitat dels reis va baixar en picat perquè els etíops no volien monstres que vinguessin a destruir el seu país (que total, al final es van acabar enduent el país a un altre lloc però hem dit que no pararíem més d'aquest tema). Els reis van consultar un oracle, que era com un d'aquests tertulians actuals que té resposta per tot, i l'oracle va recomanar lligar Andròmeda, la filla de Cefeu i Cassiopea a una roca de la costa per tal de calmar la set de venjança del monstre marí.

A tot això, més o menys per casualitat, apareix per allà Sant Jordi... vull dir, Perseu, que era un heroi d'aquests que anaven desfaciendo entuertos, i s'enamora de la princesa i la vol ajudar. Ara us heu d'imaginar un combat entre un heroi que cavalca un Pegàs (que podria ser un camió antic però en aquest cas és un cavall amb ales) i una balena gegant. Segons algunes fonts, Perseu va aconseguir fàcilment la victòria gràcies a la seva arma secreta: un cap de Medusa que convertia en pedra tot aquell qui el mirés. Així qualsevol guanya un monstre.

Aquí podem veure la batalla entre Cetus i Perseu, amb Andròmeda que no s'atreveix a mirar.

Vençut Cetus, Perseu va poder alliberar Andròmeda i casar-se amb ella. I van ser molt feliços, ja que Posidó seguia enfadat i va venjar-se de la sogra de Perseu lligant-la a una cadira, penjant-la del cel i fent-la voltar cap per avall.

Les constel·lacions:

Us faig cinc cèntims de com trobar aquestes constel·lacions al cel i coses a destacar d'elles.

Cassiopea i Cefeu.

Cassiopea és la primera que buscaríem si volem trobar els protagonistes d'aquesta història. Hem de buscar una W (o una M, o un 3, o una E, segons en quin moment del seu gir es trobi) d'estrelles força brillants, prop de l'Óssa Menor. Heu de mirar, per tant, cap al Nord.

Cassiopea és fàcil de trobar perquè es veu pràcticament tota la nit durant tot l'any a la nostra latitud i té moltes estrelles de magnitud 2 i 3 (visibles fins i tot des de Barcelona ciutat, en els dies de visibilitat mitjana). Cefeu és més insignificant, com el paper que juga en la llegenda i té aquesta forma com de casa. Se'l pot trobar sabent que està al costat de Cassiopea.

Andròmeda i Perseu


La manera de trobar Andròmeda al cel és a partir de Cassiopea, mirant cap al costat contrari d'on apunten les banyes de la W. Perseu el trobarem cap a l'horitzó, fent un triangle amb Cassiopea i Andròmeda.

Andròmeda ens la podem imaginar com una noia estirada. A dalt a la dreta trobem una estrella que seria el cap i des d'aquí podríem seguir una línia de 4 estrelles que serien el tronc i una de les cames. A partir de la tercera estrella podríem imaginar-los que surt l'altra cama, en perpendicular, amb una línia de dues estrelles. Després, si pensem en la tercera estrella com el genoll, podríem traçar una altra línia, paral·lela a la primera cama.

Andròmeda té, al costat del seu genoll, un dels objectes més interessants del cel nocturn: la galàxia d'Andròmeda. Aquest és l'objecte més allunyat que podem veure a simple vista (en un cel prou fosc). Està situat a 2,5 milions d'anys llum i és un dels pocs objectes visibles sense telescopi que no pertanyen a la via Làctia. Aquesta galàxia, catalogada com a M31, es percep com un punt borrós i es pot veure millor amb prismàtics o telescopi i si la mirem de reüll en comptes de fer-ho directament.

Perseu ens el podem imaginar com un ninot de pal que corre cap a Andròmeda. No té estels tan brillants com Cassiopea però es pot trobar bé si sabem on buscar-lo. Aquesta constel·lació cobra protagonisme a mitjans d'agost, quan estem de vacances a la muntanya i volem veure la famosa pluja d'estels dels Perseids, també anomenades "llàgrimes de Sant Llorenç". Com ja deveu saber, les pluges d'estels no són realment estels que cauen sinó partícules molt petites que es destrueixen quan entren en contacte amb l'atmosfera terrestre. En concret, els Perseids són partícules deixades pel pas del cometa Swift-Tuttle, que ens visita cada 133 anys.

Pegàs
Pegàs es pot trobar com un gran quadrat, que representaria les ales del pegàs, vistes de costat. Per trobar les potes i la resta del cavall, és una mica més complicat.

Si heu trobat Andròmeda, Pegàs és fàcil de trobar perquè una de les estrelles del quadrat de les ales és justament el cap d'Andròmeda. A partir d'aquí, no hi ha pèrdua.


Cetus


La balena Cetus viu sota els peixos.

Cetus el podem trobar fent un triangle amb Pegàs i Perseu. Limita amb Peixos, Àries, Taure, Eridanus, Sculptor i Aquari.