divendres, 20 d’octubre de 2017

El mur

Vivim ara moments de gran tensió política i costa escriure posts com els que acostumaven a sortir en aquest blog. De fet, en tinc un parell d'escrits i trobo que no és adient publicar-los perquè aquests dies estan passant massa coses importants.

Els que seguiu aquest blog sabreu que m'agrada fer propostes imaginatives per ajudar a resoldre els conflictes. Si la setmana passada parlàvem d'estats d'Schrödinger, aquesta setmana plantegem un altre escenari menys glamurós: el mur.

Com haureu observat, l'Estat espanyol i bona part de la claca mediàtica i demogràfica que li dóna suport incondicional veu cada vegada amb més bons ulls la idea de ficar a la presó tots els independentistes. Malauradament, això presenta una logística complicada. Cal construir moltes presons, contractar molt personal, mantenir massa presos... En definitiva, surt molt car.

Paral·lelament, els independentistes desitgen cada vegada més la separació d'Espanya. La solució podria ser tan simple com un mur que anés des del Pirineu fins a l'Ebre. Per als espanyols, el mur faria la funció de presó que tancaria els catalans. Cap independentista podria entrar a Espanya si estigués complint condemna pel delicte (real o inventat) pel qual hagués estat condemnat. O potser es podrien negociar permisos, tercers graus, etc. Per als independentistes, el mur constituiria una separació física de l'Estat espanyol, una barrera que protegís Catalunya de les agressions espanyoles.

La construcció del mur de Berlín va empresonar físicament els ciutadans del Berlín occidental en un sol dia. La ironia fou que molts ciutadans que vivien fora del mur van intentar travessar il·legalment a la zona tancada pel mur, on creien que hi havia més llibertat.


Aquest projecte probablement despertaria l'entusiasme de les elits espanyoles, amants de la febre del totxo, així com dels sectors més radicals de la CUP, amants de les pintades reivindicatives.

I la millor part d'aquesta idea és que un bon dia, els ciutadans d'ambdós cantons del mur podrien arribar a la conclusió que el mur ja no és necessari i enderrocar-lo. L'Estat espanyol podria entendre que els independentistes ja han complert la seva condemna i tornen a ser éssers humans dignes i els independentistes catalans podrien deixar de percebre l'Estat espanyol com una amenaça a les seves llibertats i drets. I llavors, els pobles català i espanyol podrien respectar-se mútuament i conviure amb germanor.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Podríem viure al país d'Schrödinger?

Els que seguiu aquest blog des de fa anys potser recordeu un post anomenat El vot de Schödinger. Si aquest fos un blog de gran difusió (influencer, com diuen els modernets) potser us diria que la gent va començar a fer ús d'aquest vot massivament fins a configurar un país d'Schrödinger. Però no és ben bé així.

Veig molt d'estrès a l'ambient, així que contribueixo a la felicitat dels catalans amb aquest gat tan maco. Font.

No us tornaré a explicar la història del gat d'Schödinger (feu clic a l'enllaç anterior, en tot cas) i passarem a analitzar si realment vivim en un estat d'Schödinger.

El passat 1 d'octubre hi va haver un referèndum però no hi va haver un referèndum. Després, el dia 10, el president Puigdemont, com a resultat d'aquest referèndum va proclamar la independència però la va suspendre a continuació. El matí següent, Rajoy va preguntar formalment a Puigdemont si s'havia declarat la independència o no. A partir d'aquesta declaració d'independència d'Schrödinger podríem estar vivint en un estat d'Schrödinger?

El quart postulat de la mecànica quàntica (d'on surt tota la història del gat d'Schrödinger) parla justament de superposició d'estats i aquest és l'escenari on podríem viure en això que anomenem "la transició nacional". Podria passar perfectament que durant una temporada, el territori català estigués governat per 2 estats diferents, de tal manera que no fóssim ben bé ni Espanya ni Catalunya. En el quart postulat també es parla del col·lapse d'aquest estat mescla, cap a un dels dos estats que el componen. Això seria la fi del Procés. A partir d'aquell moment, seríem un Estat pur (bé Catalunya o bé Espanya).

Però, podríem viure un període llarg de temps en aquesta superposició d'Estats? Com seria la nostra vida a Espalunya?

Macroscòpicament, la superposició d'Estats podria funcionar. La Catalunya autonòmica no deixa de ser un format similar, amb dues administracions que coexisteixen en un mateix territori. La diferència arribaria quan l'administració catalana deixés d'estar subordinada a l'espanyola i entrés en competència directa.

Imagineu-vos que podeu triar entre uns ferrocarrils catalans o uns espanyols, entre hospitals catalans i espanyols, escoles catalanes i espanyoles. Cada ciutadà podria pagar impostos a una o altra administració i rebre serveis "gratuïts" d'aquesta administració. Si fes servir serveis de l'altra administració, es cobrarien bé al ciutadà o bé a l'administració que ha escollit el ciutadà. Per exemple, a una autopista espanyola només pagarien peatges els catalans. Els espanyols podrien passar gratis pel peatge.

Sospito que aquesta competència directa afavoriria un millor funcionament de les dues administracions. Es trencaria la situació actual de monopoli que fa que un ciutadà hagi de pagar impostos sí o sí a una administració que no fa res per ser eficient o per evitar la corrupció. Probablement els ciutadans entendrien millor què fan els polítics i es preocuparien més per les conseqüències de votar un partit o un altre.

Els temes identitaris quedarien resolts, ja que cada ciutadà podria optar per un o altre passaport, representar un o altre país en competicions esportives, etc. De fet, com he comentat algun cop, com més es basi l'economia en serveis i bens intangibles, menys importa "el territori" i més es pot adaptar el país a la voluntat dels seus ciutadans. És a dir, aquest escenari que plantejo podria ser freqüent en un món globalitzat. Els Estats es delimitarien cada cop menys sobre els mapes i viurien cada cop més en les persones que lliurement els triessin.

divendres, 29 de setembre de 2017

Desconnexió

En aquests dies bojos, estan corrent tota mena de rumors. Un d'ells assegura que l'Estat espanyol podria deixar Catalunya sense internet per tal de dificultar el referèndum de l'1-O.

Això ve després d'haver censurat centenars de webs amb informació sobre el referèndum i tindria bastant sentit pràctic, ja que, si ho pensem, la revolució catalana ha vingut catalitzada per les xarxes socials.

L'Estat espanyol ho dominava tot abans d'internet. Era molt fàcil controlar els mitjans de comunicació, hem vist que poden suspendre el servei de Correus, que poden enviar 10.000 policies per intimidar els catalans. Però internet s'ha escolat per aquestes escletxes, informant d'allò necessari per seguir amb l'1-O i ridiculitzant el vaixell del Piolín. Així, podem pensar que si diumenge ens trobem un col·legi ocupat policialment, twitter ens dirà un lloc alternatiu per votar. I el PP recorda com al 2004 li van muntar una petita revolució amb els sms del Pásalo.

Per tant, si l'Estat talla internet, què passaria? Sabríem tornar a viure sense internet? Podríem trobar les persones amb qui volem parlar si ens treuen el Whatsapp? Psicològicament, quant trigaríem a superar la ràbia i la impotència de veure que no va el 3G? Però compte, quants catalans que havien ignorat la sentència de l'Estatut i les vulneracions de drets humans es farien ferotgement independentistes si Espanya els tallés l'accés a facebook?

Sin internet y sin cerveza, Homer pierde la cabeza. Font.


La teoria dels conflictes bèl·lics del futur també fa hipòtesis en aquest sentit. La ciberguerra, per exemple, busca desactivar l'enemic inutilitzant la seva estructura comunicativa. Més radical és l'atac de pols electromagnètic, capaç de fer que el teu enemic es quedi sense la tecnologia necessària per combatre't i potser per sobreviure. Milions de persones viurien no només sense internet sinó també sense aigua corrent, electricitat, ordinadors, equips mèdics, etc. I si bé és cert que els nostres avantpassats han viscut sense aquesta tecnologia, cal tenir en compte que mai tants humans hem viscut sense la capacitat de generar recursos que tenim avui.

Tot plegat ens recorda la frase atribuïda a Einstein que deia "No sé amb quines armes es lluitarà la Tercera Guerra Mundial però en la Quarta Guerra Mundial faran servir pals i pedres".

dijous, 7 de setembre de 2017

Especial 11S: Dies estranys.

Falta menys d'un mes per l'1-O i hi ha la sensació de viure dies estranys, d'estar entrant en un territori inexplorat. Potser encara no vaguem per l'espai sideral però comencem a veure fenòmens inusuals.

Per exemple, era habitual que un partit polític es presentés a les eleccions amb un programa i, després de les eleccions fes accions de govern contràries a allò que havia promès. Una mena de "eps, que això que hem dit que faríem es veu que no ho podem fer, quina llàstima, eh?". Una d'aquestes promeses és el famós Apoyaré, un dels punts clau que històricament expliquen on som avui.

És cert que es critica a Junts Pel Sí que no hagin dut a terme fil per randa el full de ruta amb què es van presentar. Però també és cert que, en no tenir majoria absoluta, de vegades has de pactar i modificar allò que havies promès als teus electors. I, en tot cas, el que han canviat no és l'essència d'allò que van presentar com la manera de dur-ho a terme.

Aquesta manera ha vingut molt condicionada per pressions de tot tipus, com per exemple les amenaces judicials. I aquí trobem un autèntic Expedient X de la política: el polític al servei del votant.

Un dels misteris de l'1-O. On s'amaguen les urnes? Si us aixequeu ben d'hora ben d'hora l'1-O potser les podeu veure sortir del seu amagatall.


Estàvem molt acostumats als que es feien polítics per forrar-se. Alguns fins i tot ho admetien obertament. Però, on havíem vist justament el contrari? És a dir, ficar-te en política i córrer el risc que et confisquin tot el que tens?

Hi ha qui diu que el Procés serveix perquè els polítics de CiU escapin de la Justícia espanyola. Però això només seria possible en una Catalunya independent que, aquests mateixos, diuen que és impossible. I el que sí que està passant és que s'estan duent a terme accions judicials contra ells per un delicte tan terrible i antidemocràtic com posar urnes.

(
-Que no és per posar urnes, que és per desobeir el TC!
-Desobeir el què?
-La prohibició de posar urnes.
-Entesos. Queda aclarit.
)

Jo ara mateix no sé com acabarà tot això. Aconseguirà Catalunya la independència? Es podrà votar amb certa normalitat l'1-O? Quin resultat hi haurà i què passarà després de l'1-O? No faré pronòstics però sí que vull treure dues conclusions molt positives del que hem vist fins ara:

  1. Tenim uns polítics que se l'estan jugant, i molt, pels votants que vam dipositar la nostra confiança en ells. Quants de vosaltres us arriscaríeu, per exemple, a ingressar els impostos a la hisenda catalana si la hisenda espanyola també us els reclama i correu el risc d'haver de pagar dos cops o rebre un embargament?
  2. Els diputats actuals de JxS i la CUP veuen com un escenari probable la independència de Catalunya. En cas contrari, quin benefici obtindrien d'arriscar-se a ser perseguits judicialment per l'Estat espanyol?


Això comportaria un risc terrible per a tots vosaltres. Podria ser que s'acabessin els posts especials sobre l'11S que van apareixent al blog des de fa 4 anys. I hauria d'escriure sobre contes, ciència o altres temes que no interessen a ningú. Però bé, sempre ens quedarà rellegir l'històric:


dissabte, 26 d’agost de 2017

Sense por

Avui milers de persones sortiran als carrers de Barcelona per manifestar-se contra el terror amb el lema "no tinc por". Hi ha qui diu que el lema no és adient, que sí que tenim por i que s'hauria d'haver triat una fórmula més clàssica de condemna del terrorisme.

Però, hem de tenir por?

La por és un instint irracional que ve als gens dels humans com a mecanisme de defensa contra tota mena de perills. Allò que posa en risc la nostra supervivència ens fa por, per intentar allunyar-nos-en i intentar salvar la vida.

El que passa és que sovint allò que ens fa por no és més perillós que altres coses que no ens fan por. Per exemple, els mosquits maten molta més gent que els lleons. És cert que això és perquè hi ha molts més mosquits i estan més en contacte amb nosaltres i que si ens trobéssim amb un lleó la nostra vida correria més risc que si ens trobem amb un mosquit. Però tenir por dels lleons en el nostre dia a dia és absurd perquè no tenen gaires oportunitats de fer-nos mal.

Per tant, trobo lògic que tinguem por quan ens trobem enmig d'un atac terrorista, amb fanàtics assassinant sense miraments a qualsevol que es posi per davant però, hem de deixar de viure com vivíem fins ara per por al terrorisme?

Per racionalitzar la por, és a dir prendre decisions basades en el perill real, és útil fer ús de l'estadística. Així, a Europa, l'any 2015 van morir:

Això vol dir que per cada mort per terrorisme van morir 144 per accidents de trànsit, 605 en accident domèstic i 3611 per culpa del tabac. Per tant, si hem de deixar de fer coses per por a morir, el terrorisme seria un dels últims factors a tenir en compte, des d'un punt de vista racional. Fixeu-vos que el terrorisme busca l'espectacularitat en les seves accions per tal de maximitzar l'impacte mediàtic i traslladar a la població la sensació de "podies haver estat tu". Qui no ha passejat mai per les Rambles? Qui no ha agafat mai un tren o un avió?

El nou terrorisme global no està donant xifres superiors al vell terrorisme local europeu. Font.


Si anem a altres països les xifres augmenten. Per exemple a Iraq van morir unes 6.000 persones i a l'Afganistan unes 3.000 (xifres semblants a les d'accidents de trànsit). Però són països que viuen en guerra.

Amb aquesta racionalització no vull fer entendre que el terrorisme no sigui un problema greu. Morir en un atac terrorista és terrible. Les families, amics o veïns de les víctimes han d'enfrontar-se a l'odi dels assassins, acceptar que entre nosaltres viu gent capaç d'assassinar a sang freda persones innocents, fanatitzades per un fonamentalisme monstruós. Cal lluitar contra el terrorisme per reduir-lo a la mínima expressió. 

Però la meva opinió és que no li hem de donar el triomf de fer-nos canviar la nostra forma de vida per por. No hem de deixar d'anar a un concert, agafar un tren o un avió o fer un passeig per les Rambles per por als terroristes. Que la por no esguerri cap més vida de les que ha destrossat la violència.


Finalment, vull reconèixer l'actuació dels que el 17A corrien en sentit contrari. Els mossos que van  jugar-se la vida per desarticular la cèl·lula terrorista en un temps rècord, el personal d'emergències i sanitaris que van salvar moltes vides amb la seva ràpida intervenció i a tots aquells que heu manifestat suport a les víctimes. Moltes gràcies.

dijous, 10 d’agost de 2017

Petjades

Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.

En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.

I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.

O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.

La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.


La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.
–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...
–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.


La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.