Entrada destacada

Tot el que sempre havies volgut comentar sobre els 20 relats de "¿Quant valen els teus somnis?"

El llibre segueix sent l'objecte que identifiquem amb l'ofici d'escriure. Hi ha qui fins i tot considera que la publicació d...

dimarts, 5 de juliol de 2016

La paradoxa energètica de l'estiu

S'acosta l'estiu i veureu que blogs, diaris i programes de televisió van substituint els continguts més "seriosos" per d'altres més lleugers o frívols. El motiu que s'intueix és que amb la calor fa mandra escriure i/o llegir textos que requereixin una gran activitat mental. Durant l'estiu, es recomana dur una activitat similar a la dels óssos a l'hivern. No es podria dir hivernar, s'hauria de dir estiuar i consistiria en abaixar les revolucions de la nostra activitat per no forçar el metabolisme.

Cada estiu hi ha una notícia que no pot faltar als diaris i telenotícies: fa calor. Jo mai em poso a suar fins que no he vist a les notícies que fa calor.


Podríem pensar que aquest ritme més lent dels humans a l'estiu va en contra del ritme més ràpid de la natura (a més calor, moltes formes vives proliferen més ràpid. Només cal veure la quantitat d'insectes que trobem a tot arreu durant l'estiu) i, en tot cas, el que està clar és que es produeix una paradoxa micro/macro amb la nostra velocitat.

Si mirem l'activitat d'un humà escarxofat a la gandula de cara al mar ens vindrà al cap una imatge de lentitud. Però físicament, quan la temperatura d'un cos augmenta, el que passa microscòpicament és que les seves partícules es mouen més ràpidament. De fet, la temperatura d'un cos es pot definir com una mitjana de la velocitat de les seves partícules.

Així doncs, la calor que ens arriba a l'estiu ens hauria d'accelerar però en general passa el contrari: si ens accelerem macroscòpicament, encara produïm més calor i el nostre organisme té instruccions clares per mantenir constant la temperatura.

Per tant, aquest estiu, si veieu que se us acceleren els àtoms, relaxeu-vos amb una lectura lleugera, una (el seu anunci de begudes aquí) fresca a la platja o estiueu tranquil·lament mirant els núvols.

dimecres, 22 de juny de 2016

Especial eleccions: packs ideològics a la reducció de promeses

¿No us passa sovint que aneu a un restaurant, us fixeu en el menú i, al final, acabeu arribant a la conclusió que demanant a la carta hauríeu estalviat diners?

Això és perquè els packs estan dissenyats per facilitar les decisions del consumidor però no necessàriament per oferir-li millors opcions.

Amb les eleccions passa exactament això: pots decidir entre una sèrie de restaurants (partits polítics) que ofereixen un menú (programa electoral) però no pots triar els plats. De fet, ni tan sols pots estar segur del que t'acabaran portant. La prudència convida a desconfiar dels que ofereixen mariscades a 5 euros, tot i que, molts cops, menús més creïbles tampoc són respectats.

I, per desgràcia, el cuiner que t'acaba preparant el menjar no sempre és el que has triat tu sinó el que han triat la majoria de comensals. Suposo que, per totes aquestes raons, la majoria de clients no fa ni l'esforç de llegir-se el menú. I ja em direu quina decisió col·lectiva es prendrà quan la majoria no està informada de gairebé res.

La simplificació dels packs portada a l'extrem arriba a reduir-ho tot a dretes vs esquerres. I si dius que no ets ben bé de carn però tampoc de peix, que ets vegetarià, llavors tothom et mirarà malament i suposarà que ets de peix. Però de fet, també podria passar que t'agradés l'ànec i el bacallà però no suportessis la vedella i el lluç. Què series, llavors? Hauries de fingir que t'agrada la vedella i que no t'agrada el bacallà per no aixecar sospites?

D'altra banda, els restaurants que ofereixen peix, sovint acaben servint carn i viceversa. Per exemple, es diu que ser de dretes vol dir abaixar impostos i fer retallades però recentment hem vist partits de dretes apujar impostos (PP, CiU) i partits d'esquerres fent retallades (Tripartit, Syriza).

Diuen que la sopa simbolitzava per a Quino les dictadures llatinoamericanes i que per això la Mafalda mai no se la va poder empassar. Imatge.


En principi els packs podrien tenir un cert sentit. De la mateixa manera que un menú pot ser dietèticament equilibrat, un programa electoral pot tenir mesures que no entrin en clara contradicció entre elles. Per exemple, un partit que ofereixi abaixar impostos i acabar amb les retallades (perquè no són ni de dretes ni d'esquerres) és altament sospitós d'estar-nos prenent el número. I és aquí quan, els que no són "ni de dretes ni d'esquerres" perden tot el prestigi i es converteixen en populistes.

A la pràctica, veiem com els restaurants ofereixen menús gens equilibrats i els partits, programes impossibles de complir. Es diu que alguns partits minoritaris, tiren més d'utopia sabent que no guanyaran i no hauran de patir per haver de complir allò que prometien però en realitat, els partits majoritaris també prometen més enllà del que saben que podran complir.

Altres cops, les mesures dels programes no tenen res a veure entre elles però queden estèticament bé com a pack electoral. Per exemple, si ets d'esquerres, has d'estar a favor dels palestins i en contra dels israelians. I si ets de dretes, has d'estar en contra dels palestins i en contra dels israelians. I no sé molt bé per què és tan important definir-se en aquest conflicte estranger i no tant en el de Pakistan-Índia o en el de Marroc-Algèria però te'l venen amb el pack.

Hi ha opcions per evitar les males digestions del menú i permeten triar plats a la carta, com són els referèndums i la democràcia líquida. Hi ha qui diu que, tenint en compte la poca cultura culinària dels comensals, és millor deixar la majoria de les decisions importants en mans dels xefs. Jo crec que tot va lligat: mals comensals trien mals xefs i mals xefs no permeten que els comensals aprenguin gaire cosa de cuina.

I la millor manera d'aprendre'n potser sigui amb la pràctica. Votar, decebre's i treure'n alguna lliçó. Per això us demano que aneu a votar aquest diumenge i animeu tothom que coneixeu a anar a votar. Sí, sé que fa mandra i no ens hi juguem gairebé res però el vot de diumenge us ajudarà a tenir millor criteri per votar el proper cop. I el proper cop potser sí que ens hi juguem alguna cosa.

divendres, 17 de juny de 2016

5 idees per fer una presentació d'un llibre amb èxit.

Com ja sabeu quasi tots, dijous passat vaig fer la presentació del llibre "¿Quant valen els teus somnis?". He decidit aprofitar el post d'explicar-vos com va anar per donar-vos també consells per si mai n'heu de fer una.


1. Busca un bon lloc

És més complicat del que sembla. Has de preveure quines necessitats tindràs (especialment l'aforament) i trobar algú que et cedeixi aquest espai en condicions més o menys favorables.

Jo vaig tenir molta sort i va venir exactament la gent que hi cabia. Està bé que es vegi ple a les fotos però tampoc cal embotir-los com si estiguessin en un vagó de rodalies un dia de vaga.


A l'acte van assistir 200 persones segons l'organització, 70 segons la Guàrdia Urbana i 2 segons la Delegación del Gobierno.


2. Sorprèn

Les presentacions on hi ha només l'autor o hi ha l'autor i un amic que li fa la pilota estan molt vistes i la gent s'avorreix. O potser no, de vegades l'amic pilota és graciós i capaç d'entretenir el públic. Però tot allò que sigui una mica innovador, trencarà la monotonia i farà la presentació més àgil.

En el meu cas, no sé si ho vaig aconseguir o no, però no vaig veure ningú badallant. Van venir quatre convidats: el Guillem i el Vicenç a llegir contes, el David Castejón a parlar de premis literaris i la Isabel va interpretar un monòleg basat en un dels contes del llibre.

A part, vam projectar vídeos i, si hagués tingut més pressupost, hauria contractat un músic per interpretar una cançó relacionada amb un dels relats.

Cap dels assistents sabia què havia de passar durant la presentació. Aquesta part probablement podia haver estat millorada amb cliffhangers.

Compte amb sorprendre massa, que alguns dels assistents encara em pregunten a què venien algunes de les coses que vam fer o vam dir a la presentació.


3. Assaja-la abans

Has de tenir clar què faràs, què diràs i controlar bé els temps. Si hi ha altres persones involucrades, també has d'assajar amb elles. I si hi ha tecnologia o és un espai que no coneixes bé, seria ideal poder anar amb temps i fer les proves pertinents.

A mi em va fallar el connector del projector i el PowerPoint (van desaparèixer tres diapositives). A part, la taula era molt ampla i no sabia si quedar-me assegut, de peu darrere la taula o de peu davant de la taula. I tampoc volia passejar gaire perquè hi havia cables per terra i preferia evitar ensopegar i sortir a l'APM.



4. Contracta famosos

Un acte de promoció té més èxit si acaba generant un cert ressò. I per això cal que vinguin mitjans de comunicació. És interessant anunciar-ho abans a diaris, ràdios i revistes per intentar que vingui algun periodista. Fins on jo sé, a la presentació de dijous no en va venir cap. I crec que sé quin és el problema.

No vaig anunciar que vindrien famosos. Ja sabeu: si en comptes de fer venir el Guillem, el David, el Vicenç i la Isabel fas venir la Chenoa, el Víctor Amela, en Jesulín i en Josmar, tens garantida la presència de mitjans de comunicació de gran audiència. És clar que, segons quin famós convidis, pot resultar difícil muntar un acte remotament relacionat amb la literatura.

Durant l'acte, el Guillem va llegir un fragment de l'Animal més perillós, una anàlisi de la condició humana a través dels somnis. A primera fila podeu veure-hi alguns dels lectors assidus d'aquest blog.



5. Convida a cervesa

Aquesta idea va ser del David Castejón i no tinc molt clar si la vam acabar posant en pràctica perquè quan vaig arribar al bar on es feia la segona part de la presentació, no quedava pràcticament res de beure ni de menjar.

En un primer moment, vam valorar la idea de portar cervesa a la Biblioteca però no ens va semblar escaient, tot i que, vist des d'una altra perspectiva, sembla probable que un públic ebri alegre estigui més predisposat a comprar el teu llibre.

La segona part de l'acte va tenir lloc al bar Mathiu's. Hi ha gent que diu que ja no va venir al bar però curiosament semblava més ple que la biblioteca.


Bonus

Aprofito també el post per agrair-vos la presència als que vau venir, especialment als que vau participar activament en l'acte. Malauradament, vaig tenir menys temps del que m'hauria agradat per parlar amb la majoria de vosaltres però igualment va ser fantàstic conèixer en persona algunes coneixences virtuals.

I estic també molt agraït als treballadors de la Biblioteca Vapor Vell, que van donar-me totes les facilitats possibles per fer la presentació.


I els que no vau venir, que sapigueu que farem un segon acte de presentació del llibre.

On? A la llibreria Punt i Apart. Carrer Borrell, 225. Barcelona.
Quan? Dimarts 28 de juny, a les 19:00.

Seguirem informant al grup de facebook i a la barra lateral del blog de la informació rellevant respecte a la presentació i també de les llibreries que vagin incorporant els llibres als seus prestatges.

dilluns, 6 de juny de 2016

La paradoxa d'Èdip, per Eva Caselles

Cada cop que es publica un nou llibre en català, és una bona notícia per la salut de la nostra llengua. Si aquest llibre és el primer de l’autor, dono per fet que és una bona noticia tant per ell com per al seu entorn. I si a més, el llibre és un recull de contes curts, llavors és una bona notícia per a mi, que sóc una aficionada a les històries de petit format.

I el llibre, que presentarà en públic la propera setmana el Sergi Monteagudo, i que duu per títol “¿Quant valen els teus somnis?” compleix gratament amb aquestes tres premisses.

L’obra és un recull de 20 relats classificats en funció de diferents tipus de somnis que hom pot tenir. Hi podem trobar somnis de realització personal, somnis cosmològics, somnis virtuals i fins i tot els temuts malsons. És com un microcosmos de somnis imaginaris, on la lectura d’aquests relats, ens pot transportar fins a un macrocosmos de reflexions i sensacions personals.

“La paradoxa d’Èdip” inclòs en la segona part del llibre, dins dels somnis cosmològics, n’és un exemple.

En aquest relat, el destí d’un jove Èdip es veu condicionat per la troballa amb un misteriós viatger. Tots dos comencen una conversa que podrà fer canviar, o no, el destí del jove que es troba davant d’una paradoxa. Davant de la contradicció de creure’s, o no, el què li explica el viatger amb qui comparteix la taula de la taverna i que fan aparèixer en Èdip els dubtes, les pors i les inseguretats.

Igual que se’ns poden presentar a tots al llarg de la nostra vida. Qui no ha hagut de prendre una decisió que ha fet canviar el seu futur? O no? Qui de nosaltres s’ha cregut per un moment amo del seu propi destí fins que aquest, implacable, ens ha fet adonar que és ell qui mana? O no?

Llegir “¿Quant valen els teus somnis?” de ben segur ens farà aturar a pensar, i per una estona, ens ajudarà a desaccelerar-nos, a posar-nos a reflexionar i al mateix temps a gaudir. El Sergi, com a bon escriptor, vol complaure al lector amb els seus relats, i estic convençuda que el lector, sempre àvid de noves històries i aventures, agrairà al Sergi la seva tasca.

Feu-me cas i endinseu-vos, quan tingueu el seu llibre entre les mans, en el seu particular món oníric.
I per acabar, només un darrer apunt, paradoxal.
Jo sempre menteixo ;-)

Eva Caselles
@evacaselles
L'Eva escriu a Relats en Català.

dijous, 2 de juny de 2016

Egosurfing i els homònims

Sabeu què és l'egosurfing? Es tracta de buscar què diu Google d'un mateix. Aquest any m'ha tocat impartir Formació i Orientació Laboral i aconsellar als alumnes que ho facin perquè, quan busquen feina, les empreses tafanejaran què es diu a Internet sobre ells.

Així doncs, per fer egosurfing només cal que aneu a Google i cerqueu: "nom cognom" i mireu què surt.

Però aquí entren els homònims. No és el mateix dir-se "José Garcia" que dir-se "Eugeni Armela". Encara que el José Garcia es busqui amb els dos cognoms, és probable que es vegi perdut entre una multitud de Josés Garcia. La qual cosa, si està buscant feina, probablement sigui bo.

Els homònims són més freqüents del que ens pensem. Jo creia que amb el meu cognom, que ocupava aproximadament mitja pàgina a la guia telefònica, no tindria homònims però he descobert que hi ha 3 o 4 Sergis Monteagudo i encara molts més Sergios Monteagudo.

Les primeres imatges que treu Google Images quan faig Egosurfing. Entre la portada i la contraportada del llibre, hi ha 4 fotos d'algú que no sóc jo.


La cosa al principi fa gràcia però, com passa amb els dobles o amb els clons, al final acabes arribant a la conclusió que poden donar-te problemes. I si un d'ells es fa polític corrupte? O assassí en sèrie? O cantant d'Eurovisió?

O encara més: què pensaran els altres Sergi Monteagudo quan facin Egosurfing i vegin a Google que han tret un llibre? I si estan buscant feina i, a l'entrevista dóna la casualitat que el cap de recursos humans ha llegit el llibre?

La problemàtica podria empitjorar si un dels homònims es fes molt famós perquè podria robar-te completament la identitat. Imagineu-vos els homònims de Francisco Franco, Felipe González o Luís Suárez. Què poden fer per sortir de l'ombra allargada dels seus homònims i reclamar la seva individualitat? Podríem arribar a extrems patològics on algú es rendís i adoptés directament la personalitat del seu homònim famós? (Com els bojos dels manicomis que es creuen Napoleó.)

Tot això, com ja sabeu, ve d'un problema creat per gent de lletres. Els informàtics saben fer IDs úniques i no et deixen crear noves entrades amb IDs duplicades. Ho haureu comprovat quan us voleu fer un compte de correu electrònic. Et diuen "aquest ja està agafat, tria'n un altre". Potser hauríem de fer el mateix quan inscrivim els recent nascuts al Registre.

dimarts, 31 de maig de 2016

Veredicte del concurs de ressenyes

En episodis anteriors vaig explicar que l'Editorial el Toll m'ha publicat aquest llibre i, per donar-lo a conèixer vaig idear aquest concurs de ressenyes. Cada membre del jurat ha avaluat les ressenyes i m'ha enviat una llista amb les que els han agradat més i alguna explicació de per què han fet aquesta tria.

Deixeu que us presenti els membres del jurat: són la Irene, la Carme i el Vicenç. La Carme s'ha centrat molt en l'aspecte formal i lingüístic, el Vicenç ha fet un Excel on valorava qualitat (ben escrita) i comercialitat de la ressenya (que faci venir ganes de llegir el relat) i la Irene ha fet una valoració més general. 

La veritat és que estic content per la feina que han fet. En primer lloc, perquè ho han fet gratis. I en segon lloc, perquè s'han esforçat en trobar arguments convincents per justificar la seva tria. També destaco que m'han tret de sobre la difícil tasca d'haver de triar entre participants que conec en major o menor mesura (m'hauria costat molt ser imparcial).

I ja sense més dilacions, us presento els textos guanyadors. Els poso en un ordre que podria ser un altre, perquè he fet servir dos criteris diferents per fer la tria definitiva. Hi ha un criteri estil Eurovisió (5 punts al primer, 4 al segon, etc) i n'hi ha un altre de consens (dos o tres membres del jurat han triat el relat). De tota manera, recordeu que el premi és el mateix per a tots els guanyadors.


1. Carles Quílez, per la ressenya de Per amor a l'art (12 punts).

Tots 3 membres del jurat han triat aquesta ressenya com una de les 3 millors. La Irene el considera "molt ben escrit, molt literari, amb llenguatge ric i metafòric". El Vicenç la considera "molt comercial, i d'això hi entenc un xic" i la Carme considera que "hi ha algunes expressions genials" i  destaca aquest paràgraf:

Però amb això no tenia prou. En Sergi Monteagudo mai en té prou. Va esmolar els seus estris d’escriptor i va construir una trama amb reflexos de color de sèpia i accent italià. In avanti, si prega -endavant, si us plau-, semblen dir les seves lletres. I entres, és clar, que hi entres i t’endinses, fascinat, en una prosa clara i lluminosa.


2. McAbeu, per la ressenya de Selfie (6 punts).

Aquí també hi ha consens entre els 3 membres del jurat, que destaquen la ressenya entre les 5 millors. La Irene en destaca la documentació i l'originalitat del joc proposat. En Vicenç, com en George Smith, es declara aficionat a les frases cèlebres i valora molt positivament el joc.

Al llegir-lo, m'ha vingut al cap la hipòtesi Gaia que defensa que la Terra és un superorganisme format, al seu torn, per organismes vius i autònoms que interaccionen entre ells però, en aquest cas, aplicada a tot l'Univers. De fet, l'univers és el protagonista del relat. 


3. Sergi Sampere, per la ressenya de La Planta (4 punts).

El Sergi Sampere és el darrer participant que aconsegueix convèncer els tres membres del jurat. La Carme destaca els dos darrers paràgrafs i la Irene diu que "El que més m'agrada és que enlloc d'explicar què passa en el relat expressa les idees que hi ha al darrere (les ha sabut veure i fer-les entendre als lectors). Així fa una mica més misteriosa però interessant la lectura. M'agrada la primera frase, curta i contundent."

La ressenya té 4 paràgrafs, ben aprofitats. Us en poso el segon, que no és cap dels destacats  pel jurat:

En un lectura estrictament orweliana i mirant de reüll a Darwin, ens trobem amb una rebel·lió en tota regla, una col·lisió frontal entre una futura evolució intel·ligent de la natura enfront de l’abús que en fa l’home d’ella, amb una interpretació pertorbadora de les possibles conseqüències.


4. Mercè Bagaria, per Al·legoria de la cel·la (8 punts).

La Mercè aconsegueix posar d'acord dos dels membres del jurat, que atorguen a la seva ressenya el segon lloc. El Vicenç la qualifica com una "gran descriptora" i diu que la seva ressenya és gairebé un altre relat. La Irene hi està d'acord, diu que "descriu molt detalladament els personatges, gairebé te'ls imagines" i li agrada que la ressenya acabi amb tantes preguntes.

Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida?

5. Gemma Sara, per la ressenya de Viatge al país de la democràcia (6 punts).

La Gemma aconsegueix el vist-i-plau de dos membres del jurat, un dels quals li atorga el màxim reconeixement. No sé què destacar, així que ho copio tot: "Molt ben explicat. Molt ben sintetitzat. Estil clar, senzill i concret. Enganxa i et motiva per llegir el relat". "Posa la mel a la boca, perquè apunta cert elements sense acabar d’explicar la història".  "La frase final també té la gràcia d’englobar, segurament, el propòsit de l’autor".

Us copio el final de la ressenya, que té encara més gràcia si heu llegit el relat:

Però ni tan sols els dolents són molt dolents, són dolents sense voler-ho. Simplement, les coses no són tan bones com ens pensàvem. Els somnis destenyeixen.



De la resta de participants, n'hi ha 6 que han aconseguit un vot d'un dels 3 membres del jurat. Dos d'aquests relats, els he decidit premiar amb el premi especial que vaig anunciar la setmana passada, basat en el criteri de la difusió (D). Són aquests:

(D). Jordi Dausà.

Aquesta ressenya que, segons dos dels membres del jurat, en realitat no és cap ressenya, ha aconseguit el vot entusiasta del Vicenç, que li atorga el màxim reconeixement. Transcric:

Un 10 en comercial, per mi de totes les ressenyes llegides és la que més m'incita a comprar el llibre i a més coincideix totalment amb el muntatge d'en Sergi referit a aconseguir que d'altres blocaires parlin d'ell als seus blogs. Gran iniciativa que ens demostra la seva facilitat per fer de lo complicat fàcil. Amb amics així me'n vaig on sigui.

I l'olfacte comercial del Vicenç es veu ratificat per les estadístiques del facebook.

Guanyador en abast, en clics i en reaccions. No sé quina part del mèrit correspon al Jordi Dausà i quina al Víctor Amela però la victòria a facebook és inqüestionable.


(D). Pons.

També amb un vot del Vicenç, la ressenya al Pons's Blog apareix en segon lloc a facebook però és el guanyador absolut als blogs, amb 25 comentaris. Sí, la majoria són del propi Pons i de l'ahse però també de dos o tres bloguers més que s'han acabat apuntant a la iniciativa després de llegir la seva ressenya. Així que, part de l'èxit del concurs ha estat gràcies a la seva participació.



Fins aquí els premis. Felicitats a tots els guanyadors i gràcies de nou a tots els que heu participat. I gràcies també als lectors del blog que han aguantat pacientment la promoció d'aquest llibre. No, no s'ha acabat, però dijous hi ha un post que quasi no parla del llibre.


Ah, i gràcies també als bibliotecaris de Vapor Vell, que ja anuncien la presentació. 
Els que heu guanyat el concurs, ja sabeu on i quan podeu venir a recollir el vostre exemplar gratuït.

dilluns, 23 de maig de 2016

Tot el que sempre havies volgut comentar sobre els 20 relats de "¿Quant valen els teus somnis?"

El llibre segueix sent l'objecte que identifiquem amb l'ofici d'escriure. Hi ha qui fins i tot considera que la publicació d'un llibre és la frontera entre algú que es pot dir escriptor i algú que no. Això últim, cada dia és menys cert, atès que els formats que està prenent l'escriptura es van diversificant dia a dia, especialment els que van lligats a la xarxa. De tota manera, fins i tot els tuitstars i altra gent que es guanya la fama a les xarxes, molts cops acaba publicant llibres en paper. Suposo que és l'encant dels clàssics.

Jo, de fet, també sóc un escriptor del segle XXI. I com a tal vaig començar publicant en un format digital que permetia una certa interacció entre escriptors i lectors. I crec que aquesta interacció em va ser útil per millorar com a escriptor. Al mateix temps, m'agradaria molts cops com a lector poder compartir les meves impressions de la lectura amb l'autor.

És per aquesta raó que he decidit oferir al lector un espai virtual on comentar allò que lliurement vulgui (si pot ser dintre d'uns mínims d'educació i respecte) sobre els relats que acaba de llegir.

Per generar aquest espai, vaig decidir escriure uns textos sobre cada relat. Però en comptes d'escriure'ls jo, vaig deixar-ho en mans de gent que em llegeix des de fa més o menys temps. Se'm va acudir la idea de fer un concurs.

Aquí teniu els 20 escrits que van arribar sobre cadascun dels relats. Després (o abans) de llegir-los, podeu comentar el que vulgueu en cadascuna de les pàgines que s'enllacen a continuació.


Ressenyes dels 20 relats:

Primera part: somnis de realització personal.
La importància de dir-se George Smith, per Magda Torre.
El somni europeu, per Quin Valiente.
Viatge al país de la democràcia, per Gemma Sara.
Per amor a l'art, per Carles Quílez.
Al·legoria de la cel·la, per Mercè Bagaria.

Segona part: somnis cosmològics.
El secret entre la Miyako i el Cosmos, per Maria del Mar Macià.
Denèbola, per Lluís Cosgaya (fora de concurs).
El lliure albir, per Vicent Adsuara.
Bätsfjord, per Helena Bonals.
Selfie, per McAbeu, autor del blog Xarel·10.
La paradoxa d'Èdip, per Eva Caselles.
Un fil de llum, per Assumpta.

Tercera part: malsons.
La Fortuna, per Lluís Servé.
La Profecia, per David Castejón Ferrer (fora de concurs).
La Planta, per Sergi Sampere.
La Platja més bonica del món, per jomateixa.
La sentència, per Xavier Tallaferro, advocat.

Quarta part: somnis virtuals.
Quan jo era jove, per Pons, autor del Pons's Blog.
L'oracle modern, per Paraules Procomuns.
¿Quant valen els teus somnis?, per David Salsas.

Ressenya general:
Ressenya sobre l'autor, per Jordi Dausà.



Respecte al concurs:

He decidit afegir un premi especial (a part dels 5 que ja estaven previstos) que recaurà en aquella ressenya que hagi tingut més difusió (més comentaris, retuits, favs, comparticions i coses socials d'aquestes).

Personalment, us agraeixo de tot cor la bona acollida que ha tingut la iniciativa. No només hem superat la xifra de 20 participants que assegurava l'èxit de la proposta sinó que, a més, la majoria dels textos són bons o molt bons. Així que, com passa en els concursos d'èxit, això significarà que més d'un bon text es quedarà sense premi.

El jurat es prendrà una setmana per llegir i valorar les ressenyes i emetrà un veredicte a principis de la setmana vinent (dimarts a les 9 si tot va bé).