divendres, 21 d’abril de 2017

Especial Sant Jordi: la llegenda de Sant Jordi que mai no us han explicat

-Pare, pare, explica'm la llegenda de Sant Jordi.
-Sí? De debò la vols sentir?
-Sí, va, si us plau!

El pare s'arraulí al costat de la seva filla i començà a narrar amb veu greu:

-Diuen que, en un país estrany i molt llunyà, hi havia milers de persones que, cada any, sortien al carrer per celebrar la Festa de Sant Jordi.
-Una festa! Que divertit!
-Passejaven pel carrer amb una rosa a la mà. I miraven paradetes de llibres.
-Llibres? Què és això?
-Doncs eren uns objectes fets de paper que contenien lletres...
-Què vol dir paper? I lletres?
-El paper era un material que es feia trinxant arbres i eren uns fulls així plans on hi havia una mena de dibuixos, que es deien lletres i que servien perquè la gent pogués recordar les històries.
-I per què necessitaven el paper? No tenien memòria com nosaltres?
-En tenien però ho oblidaven quasi tot.
-Quines històries tan estranyes us inventeu els grans, papa. Arbres trinxats dels quals surten fulls de paper que es fan servir per recordar coses a qui no té cap... De debò creus que algú se les empassa?
-Bé, l'important de les històries no sempre és que siguin veritat sinó que són maques. I aquesta festa diuen que ho era.
-Papa, papa! Què et passa? Et surt sang!

El pare va mirar el seu ventre. Un rajolí de sang regalimava i gotejava al terra.

-No et preocupis, maca. És una vella ferida. Un cop a l'any torna a sagnar -contestà el pare, que va llepar les escates verdes de la galta de la seva filla amb la llengua bífida-. Ara, a dormir.

I mentre marxava de l'habitació de la filla, la sang que li sortia de la ferida seguia regalimant. I, en caure a terra, va anar cobrint de roses tot el passadís de la cova.


L'escena del crim presentava rastres de sang de dracs de quatre races diferents. Imatge.


* * *

Aquesta llegenda alternativa és una mena d'spin off del primer especial Sant Jordi que vaig publicar en aquest blog. I l'explicació del pare es basa en el millor argument per refutar la tesi que jo hi exposava.

Per cert, aquest Sant Jordi seré una estona pel matí a la paradeta de Relats en Català (Rambla Catalunya, 6), per si voleu passar a saludar.

I si no ens veiem, us desitjo un feliç Sant Jordi 2017!

divendres, 24 de febrer de 2017

Carta al Nil

Fa tres anys vaig escriure aquesta carta al teu germà i avui sembla just que t'escrigui a tu. No sé si sempre sabrem ser prou equitatius, començant per ara mateix, que potser no estic tan inspirat com aleshores.

Has vingut un mes abans del que esperàvem, com si tinguessis moltes ganes de descobrir el món. Espero que no et decebi. O que, encara que et decebi alguns cops, trobis camins que t'agradi recórrer. De vegades mirem el món i ens preguntem si és un món prou digne perquè hi vinguin els nostres fills. Ens plantegem tantes coses...

La primera alba que va veure el Nil


Nil, tu has vingut al món perquè la teva mare i jo creiem que sí, que la vida val la pena viure-la. Que és una experiència plena de moments meravellosos. Esperem que tu opinis el mateix perquè -malauradament no podia ser d'una altra manera- els teus pares hem pres aquesta decisió per tu, sense consultar-te. Suposo que també t'intentarem condicionar, transmetre't la passió d'allò que ens apassiona. La música, la literatura, la ciència... I potser acceptis i incorporis aquestes passions a la teva vida o potser te'n busquis d'altres. Ara mateix ets com un regal per obrir. No sabem com seràs però tenim tota la vida per anar-nos coneixent.

El teu germà ja ens ha donat tres anys d'experiència i ja sabem que educar un nen no és fàcil. Uns diuen que no veniu amb manual d'instruccions. D'altres tenen milers de teories que es contradiuen entre elles. I d'altres, que cal seguir el que ens diu el cor. Bé, de moment el cor ens diu que estem molt contents de tenir-te amb nosaltres. Esperem poder aprendre i ser els bons pares que et mereixes. No ho farem sempre tot bé i de vegades ens enfadarem. Però sí que volem estar al teu costat per ajudar-te quan ho necessitis en aquest camí que tot just comences.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Racisme i memisme (2): Som memistes?

Els mems es defineixen com unitats mínimes de transmissió cultural, paral·lelament a com els gens són unitats de transmissió genètica. Si en el post anterior havíem parlat de com els gens tendeixen a perpetuar-se i sobreviure, els mems actuen de forma similar.

Podríem entendre l'ésser humà com un hardware fet de gens i un software fet de mems. És a dir, tenim una part d'impulsos innata que es modula amb un substrat cultural que comencem a desenvolupar en el moment de néixer.

Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals. I la podem haver canalitzat culturalment cap a activitats sense violència real, com videojocs amb violència virtual o fins i tot sublimar-la amb esports on l'agressivitat es converteixi en bones marques.

Quan nosaltres definim la nostra personalitat, normalment ho fem a través dels mems o macromems que hem adquirit. És a dir, a través de la nostra religió, nació, equip de futbol, llibres o pel·lícules preferides, ideologia política o qualsevol altre like que feu al facebook. Fixeu-vos que, en la majoria de casos, aquests mems no són res que haguem creat nosaltres del no res, sinó idees que agafem d'algú i que intentem transmetre a algú altre. Igual que els gens.

És possible que també intentem afavorir la supervivència dels nostres mems discriminant les persones en funció de si comparteixen mems amb nosaltres o no? Això és el que jo entenc com memisme.

Igual que en el cas del racisme, sembla que els mems sí que vulguin fer aquesta discriminació, per tal de tenir més opcions d'expandir-se i sobreviure. Per exemple, si convertir-te a una religió pot comportar alguna millora en la teva vida (cas extrem: seguir vivint o no), això pot fer que et converteixis i, per tant, el macromem religiós s'expandeixi. Així mateix, un cop assumit el mem, discriminaràs les persones que no incorporen aquest mem en favor de les que sí.

La influència del memisme és més subtil que la del racisme. Perquè els mems fan que sentim més afinitat amb algunes persones que amb d'altres (hi tenim més coses en comú) i és evident que acabem beneficiant les persones que ens cauen millor. Per exemple, si tenim dos estrangers que volen quedar-se al nostre país i depèn de nosaltres qui ho aconsegueix, ¿triarem algú que ha après la nostra llengua, ha adoptat algun dels nostres costums o a un altre que vol seguir vivint amb els mateixos costums que quan vivia al seu país?

L'himne del Barça té un vers que defineix el sentiment barcelonista com un mem: "tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Ara estem d'acord, estem d'acord. Una bandera ens agermana". Font.


Segurament triaríeu la persona amb mems més propers als vostres (si us fascinen alguns dels mems exòtics, potser triaríeu el segon candidat). I això té un sentit perquè, al final, els mems decideixen en quin entorn viurem les nostres vides. Si ens agrada un tipus de cultura, en trobarem més actes culturals com més persones hagin assumit com a propis els mems d'aquesta cultura. Si som seguidors d'un equip de futbol amb molts seguidors, aquest equip tindrà més mitjans econòmics i guanyarà més títols, si som partidaris d'una religió majoritària, podrem imposar que s'estudiï a les escoles on portarem els nostres fills. Etc.

És més, en la majoria d'ocasions, no només voldrem afavorir els nostres mems sinó perjudicar els mems rivals que hi entren en competència. Una competència que, com en el cas dels éssers vius, és despietada, a vida o mort. O guanya el teu mem o guanya el mem rival. Roma o Cartago. La guerra dels mems.

A Salamina, es va decidir que el conjunt de mems grecs seguirien existint. Segles més tard, a Itàlia, els romans van aconseguir aturar l'avenç militar cartaginès. No sabem com seria el món si Cartago hagués destruït Roma. Està clar que aquest blog no estaria escrit en català (llengua filla del llatí), probablement tampoc existiria un "occident" tal com el coneixem ara i qui sap si les revolucions industrials, científiques i democràtiques haguessin arribat abans, després o mai.

dijous, 12 de gener de 2017

Racisme i memisme. Som racistes?

Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.

Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.

Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.

Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.



I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".

Cartell electoral racista. Font.


En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.

Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?

Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".

Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?

dimecres, 21 de desembre de 2016

La bicicleta i Newton. Quanta energia circula per les voreres?

Darrerament hi ha certa crispació amb els ciclistes a Barcelona. El debat que s'està generant sobre el tema seria interessant (com a exemple, el 30 minuts de l'altre dia) si no s'hagués radicalitzat tant. I és que, cada cop més, costa més trobar ciutadans que no sentin fortes fílies o fòbies cap a la bicicleta.

Per això he pensat que seria un tema interessant per amenitzar els vostres sopars d'empresa i dinars de Nadal. Sí, he tret la idea dels molts comentaris que vaig rebre l'any passat per haver amenitzat les festes amb la sèrie "Ciència i Bola de Drac". Aquest any m'ha fet mandra partir el post en fascicles. Així que, en acabar, considereu-vos felicitats de Nadal i any nou per part meva.

Exacte. El 25 de desembre se celebra el naixement de Newton. D'altra banda, com explica en Sheldon Cooper (en aquest vídeo, en latino), Jesucrist va néixer un dia d'estiu. Dada que no m'he molestat en comprovar perquè tampoc em crec que en aquella època hi hagués un registre fiable.


Els partidaris de la bicicleta argumenten que és un mitjà sostenible que ajudaria a descongestionar el terrible trànsit de la ciutat, saturada de cotxe privat i a netejar l'atmosfera tòxica de les grans ciutats.

Els detractors no volen cedir a la bicicleta l'espai dels vianants i/o l'espai dels cotxes. D'una banda consideren que la bicicleta no hauria d'anar per la vorera, ja que és un vehicle. Però la bicicleta també molesta als conductors, especialment si s'eliminen carrils cotxe per construir carrils bici.

Si la bicicleta ha de tenir tractament de vehicle això aconsellaria que, en cas d'inexistència de carril bici (que ara mateix no arriba a tot arreu), anés per la calçada i no per la vorera. I potser també se l'obligués a dur matrícula i assegurança, cosa que encariria la bicicleta i en reduiria l'ús.

Certament, la bicicleta encaixa en la definició de vehicle, com també serien vehicles un patinet, un tricicle o una cadira de rodes. Ara bé, ens imaginem aquests vehicles circulant per la calçada juntament amb cotxes i camions?

Alguns apunten a les lleis de Newton per justificar-ho, com aquest article:

Podeu llegir aquí la resta de "Maleïts ciclistes"

Per desgràcia, la majoria de gent no entén la física més elemental, començant per l'autora de l'article. Perquè ens entenguem, la velocitat no és el mateix que l'acceleració i un cos amb velocitat constant molt alta pot tenir acceleració zero. Per tant, potser hauria estat més adequat agafar una fórmula on aparegués la velocitat. Per exemple, la de l'energia cinètica:



Aquí sí que veuríem que, a més velocitat, més energia i, perquè ens entenguem, un impacte més dolorós. Bé, doncs amb aquesta fórmula anem a mirar si una bicicleta s'apropa més a un vianant o a un vehicle de motor. He agafat velocitats habituals dels diferents ocupants de la via en ciutat:

El ratio vianant indica quantes vegades més energia té cadascú respecte al vianant.

La conclusió amb aquestes dades seria que un accident on un vianant sigui atropellat per una bicicleta serà 60 vegades menys violent que un atropellament (d'un vianant o d'un ciclista) per part d'un cotxe. Perquè us en feu una idea, és com anar pel carrer i que et caigui del cel una guitarra acústica o bé un piano.

Certament, també caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe. Tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa.

Aquesta informació és difícil de trobar. No sé quina formació en estadística reben els periodistes però sospito que no prou. N'he trobat un que ha buscat dades:

Dades corresponents a tot l'estat espanyol. Gràfic obtingut d'aquí.

Quina és la conclusió principal d'aquestes dades?

  • La calçada és insegura. La vorera és segura.  La gran majoria de vianants morts han estat a la calçada. No he trobat dades sobre quants d'aquests casos són deguts a imprudències dels vianants i quants a imprudències dels conductors, ni tampoc quants dels 7 atropellaments mortals per part de ciclistes han estat a la vorera (els 2 últims a Barcelona van ocórrer al carril bici). També caldria tenir en compte quants desplaçaments es fan en cada tipus de transport.


Altres dades ens diuen que moren cada any uns 70 ciclistes. Quasi tots ells atropellats per vehicles de motor. S'entén, per tant, que els vianants vulguin preservar la seguretat (i la sensació de seguretat) que els atorga la vorera i que molts ciclistes prefereixin la vorera a la calçada.


Conclusions:

  • Per la violència de l'impacte, una bicicleta s'assembla més a un vianant que a un cotxe. De tota manera, seria bo que si els ciclistes circulen per la vorera ho fessin a velocitats baixes (10-15 km/h), no ho fessin quan està congestionada i respectessin sempre la prioritat del vianant.

  • Per sinistralitat, moren més persones si els ciclistes circulen per la calçada que si ho fan per la vorera (en una proporció 1:30). El millor seria tenir una xarxa de carril bici extensa i ben dissenyada però això implica 3 espais diferents a l'hora de dissenyar la ciutat. I qui sap si hi haurà un quart o un cinquè col·lectiu reclamant espai propi (skaters? patinets elèctrics?).

  • El gran assassí de la ciutat és el vehicle de motor (responsable del 99% dels vianants morts). Demanar la mateixa regulació per a bicicletes (matriculació, assegurances, més multes...) que per a vehicles de motor té quasi la mateixa lògica que demanar-ho als vianants.




dimarts, 13 de desembre de 2016

Els drets laborals de les màquines

Darrerament hi ha un debat sobre com estan canviant els oficis o feines que ocupaven la nostra jornada laboral. Es parla de destrucció de llocs de feina, de feina precària, es diu que la majoria de nens que ara són a primària treballaran en oficis que avui encara no existeixen.

I sembla que la consigna és adaptar-se: si un robot fa la feina que abans feia un humà, la feina de l'humà serà dissenyar i construir el robot. Però salta a la vista que si bona part de la feina la fan robots, no hi ha tants llocs de treball per a humans.

És el mateix que passa amb les feines que es deslocalitzen. Marxen les fàbriques d'occident i et diuen "doncs nosaltres dissenyarem i que fabriquin a la Xina". Però el dissenyador és un i els obrers centenars. I, a més, els xinesos també saben dissenyar. Perquè si fabriques, tard o d'hora aprens l'ofici i pots dissenyar igual o millor que algú que viu a milers de quilòmetres del procés de producció.

Passarà també això amb els robots? També acabaran fent les feines "de pensar" millor que els humans? És probable que així sigui en molts casos. Hi ha qui diu, fins i tot, que s'acabaran quedant totes les feines bones i als humans ens quedaran les més ingrates (on és el robot que canvia bolquers?)

Diuen que la solució a la deslocalització podria ser que els països emergents assolissin els mateixos drets laborals que nosaltres (si pot ser, a l'alça, no perquè nosaltres perdem els que tenim fins a arribar al seu nivell). Llavors deixarà d'haver incentius a la deslocalització i podrem tornar a fabricar aquí. Potser la solució amb els robots és la mateixa. A mesura que les Intel·ligències Artíficials avancin, ¿no arribarà un moment que seran mereixedores de drets laborals similars als que es reconeixen als humans?

¿Arribarà un dia que es parli d'esclavisme digital i es reclamin drets robòtics anàlegs als drets humans? Es farà servir la paraula "humanisme" de forma pejorativa, per indicar que s'és partidari del supremacisme humà sobre les màquines com ara es fa servir la paraula "masclisme" per qualificar els partidaris del supremacisme del sexe masculí? Serà progre ser "maquinista" en tant que defensor de la igualtat home-màquina?

A '2450 Odissea 8', HAL-16000 lidera un sindicat anarquista per a Intel·ligències Artificials que lluita per establir la jornada laboral de 8 hores per als ordinadors. Durant 4 intensos mesos de vaga, Skynet pateix diverses aturades que impossibiliten que es completi el pla de destruir la humanitat. 

dijous, 1 de desembre de 2016

L'art (incomprès) de posar exàmens

Diu la llegenda que l'inventor de les cambres de gas nazis se sentia maltractat per la Història perquè no se li va reconèixer el mèrit del sistema d'extermini que va dissenyar. Suposo que l'home estimava la seva feina i se sentia orgullós de la solució que havia trobat als problemes tècnics que plantejava l'assassinat en massa de gent innocent.

No sé si es pot empatitzar amb aquest tipus de personatges però en la meva feina em trobo en un cas semblant quan redacto un examen. Fer un bon examen és complicat. I un mal examen es pateix molt quan s'ha de corregir.

Fixeu-vos que cal tenir en compte almenys 5 factors:


  • Selecció equilibrada dels temes. Els alumnes acostumen a estudiar molt el primer 10% dels apunts i bastant l'últim 5% (saben que el profe condensa allà tot el que s'ha deixat de dir). Els profes de la vella escola ataquen sempre per la part central però els nous estàndards de la psicopedagogia aconsellen aprovar tants alumnes com sigui possible. Una solució de compromís és l'equidistància. És a dir, si els apunts tenen 100 pàgines i vols fer 10 preguntes, tries a l'atzar un paràgraf de la pàgines 5, 15, 25,...., 95.
  • Correcció lingüística i de registre. Has d'aprendre tot un vocabulari que els alumnes no faran servir mai. Crec que en una o dues dècades els profes haurem d'apropar el llenguatge escolar al del carrer i fer preguntes com 'EnRoLla'T i dOna'm lA cHaPa soBre Xk el mErCUri és XUNGO ke T Kgues pELs BiXos' però ara cal dir 'Explica les propietats tòxiques del mercuri en animals'.
  • Redacció clara i sense ambigüitats. Molts alumnes tendeixen a ignorar l'enunciat o llegir-lo ràpid i contestar qualsevol cosa, relacionada o no, amb el que es preguntava. El problema és que una redacció ambigua pot fer que, a l'hora de corregir, més o menys qualsevol resposta l'hagis de donar per bona. Per exemple, la pregunta "Quines són les 4 estacions?" es pot respondre amb "Primavera, Estiu, Tardor i Hivern" o amb "xampinyons, pernil dolç, gambes i pebrot". Penseu que ara et poden venir els pares dels alumnes a dir-te que has suspès el seu fill injustament (i de vegades fan por), així que més val ser molt clar.
  • Equilibri de competències. Hi ha alumnes que no volen memoritzar, d'altres que els costa raonar o fer càlculs matemàtics complicats o redactar idees complexes i, segons els psicopedagogs abans esmentats, has d'intentar que tots aprovin o puguin aprovar. Bé, això és una barbaritat en molts casos. Imagineu un examen per ser cirurgià on l'ús del bisturí fos igual d'important que saber tocar la flauta. Però en alguns cursos, que al final se suposa que els alumnes han d'aprovar sí o sí, això passa bastant.
Aquesta imatge ja és bastant famosa. Denuncia que els alumnes siguin tots avaluats de la mateixa manera quan tenen aptituds naturals diferents. Ara bé, si el que es tracta és de viure a les branques dels arbres, ja em direu què ha d'avaluar l'examen. Font.

  • Nivell adequat. Cada professor té el seu objectiu d'aprovats. Els més ganduls intenten aprovar bastants alumnes en primera convocatòria per tal d'evitar la feina extra d'haver-los de tornar a examinar. De tota manera, no sempre és fàcil fer un examen que aprovi tothom. Hi ha alumnes que tenen un codi ètic molt estricte i, quan no es creuen mereixedors de l'aprovat, fan l'impossible per suspendre l'examen, per més fàcil que els ho hagis posat.


Bé, hi ha més factors que cal tenir en compte però la pregunta només en demanava 5 i crec que amb el que he contestat ja arribo a l'aprovat.

Bromes a part, l'avaluació és força complicada i genera molts dubtes i controvèrsies. L'examen escrit, com a eina mestra que aguanta el pas de les dècades, diuen que no és la millor manera d'avaluar els alumnes. Que el que caldria és una avaluació contínua personalitzada de cadascun dels teus 100 o 200 alumnes (30 alumnes per classe per 5 o 6 assignatures per any), parametritzant no menys de 25 ítems diferents que reconeguin el desenvolupament de les diferents intel·ligències i aprenentatges. Per alguna raó que escapa a la comprensió dels psicopedagogs del país, molts professors es resisteixen a adaptar-se als nous mètodes d'avaluació.