dimarts, 20 d’agost de 2019

Professionals d'estar per casa

Potser heu vist a la tele un anunci d'una empresa que ven truites de patates envasades. L'argument és que una iaia es presenta a un concurs de truites de patates i el guanya però resulta que ella no ha fet la truita sinó que l'ha comprat, l'ha tret del plàstic i l'ha presentada com a pròpia. En l'àmbit literari, podríem parlar d'un plagi.

Aquest anunci envia simultàniament dos missatges que són aparentment contradictoris. El que probablement entén la majoria de gent que el veu és que les truites d'aquesta marca són tan bones que és com si les hagués fet una iaia. Fa un temps hi havia un anunci semblant d'una favada. Però el que realment diu l'anunci és que les truites envasades d'aquesta marca són millors que les que pot fer qualsevol persona de forma casolana (per això la truita guanya el concurs. Per això la iaia sap que està traient profit d'una trampa).

Els missatges són contradictoris perquè hi ha instal·lada en la ment de les persones la idea que el menjar casolà és més bo que el menjar preparat per la indústria alimentària. Hi ha restaurants que diuen vendre "menjar casolà", com si fos una cosa bona (i com si no fos contradictori que uns professionals treballin amb mètodes amateurs). Fins i tot la mateixa indústria ens ven croquetes "casolanes", que han estat produïdes en lots de centenars o milers d'unitats.

En aquesta empresa, en comptes de tenir una nau industrial amb treballadors qualificats i instal·lacions que passen tots els controls de sanitat, tenen la producció distribuïda en diversos pisos on uns fabricants de croquetes freelance, preparen les croquetes, les envasen i les envien per Amazon als supermercats.

Si la mateixa indústria admet que no és capaç de fer-ho millor que els amateurs, està donant un missatge pèssim de la feina que fa. Imagineu-vos això mateix en altres sectors. Mòbils casolans, fabricats pel veí del cinquè. Cotxes que et muntes a casa. Clíniques que practiquen cirurgies tan bones com les que et faria el barber. Medicaments elaborats per la teva àvia que curen més que els medicaments en els quals la indústria s'ha gastat milers de milions d'euros en complexes investigacions dutes a terme per centenars de científics de primera línia. Què pensaríeu d'aquestes indústries? Compraríeu els seus productes?

A mi el missatge que m'arriba és que no estan fent bé la seva feina. El nostre sistema econòmic es basa en la divisió del treball i l'especialització. La idea és que en un moment donat uns humans es van dedicar a pescar, els altres a collir fruits i els altres a fer gerros. Si passats uns segles, els que es dedicaven a pescar no pescaven millor que els altres, vol dir que han estat prenent el pèl a tota la societat.

Així, avui en dia, podem trobar tres tipus d'oficis.

  1. Aquells en els quals tothom reconeix que els professionals del sector ho fan millor que els que no ho són.
  2. Aquells en els quals la gent creu que els professionals ho fan pitjor que els amateurs però en realitat no és veritat.
  3. Aquells en els quals els professionals ho fan realment pitjor que els amateurs.

Bé, és cert que aquesta classificació seria difícil de fer, ja que trobaríem diversitat d'opinions sobre molts oficis. Començant, per exemple, pels polítics.



dimecres, 7 d’agost de 2019

Barcelona World, la solució a la massificació del turisme.

Sovint, no sé si amb raó o no, sentim a dir que a Barcelona hi ha massa turistes. Que s'està fent malbé la ciutat per culpa de la pressió del turisme, que no es pot circular pel carril bici per culpa dels bicitaxis, que les Rambles són un parc temàtic...

A mi, la veritat, em sembla un problema fàcil de solucionar. Qualsevol cunyat que hagi estudiat al bar de la facultat d'economia sap que hi ha una corba que relaciona la demanda amb el preu. Fixeu-vos-hi.

Quan diem que la economia no està clar si és una ciència o no, ho diem per coses com aquesta: la corba que relaciona demanda i preu és una recta. Font.

Resumit: apuges els preus als turistes i en vindran menys. I els que vinguin, gastaran més diners perquè els preus són més cars. O encara millor, apuges la taxa turística i treus més diners per cada turista. En general, el problema d'apujar preus és que tens menys clients però si el teu problema és que tens massa clients, la solució que proposo em sembla més que òbvia.

El preu de la taxa turística es pot anar ajustant any a any als turistes que vols tenir. Però la meva proposta va més enllà perquè conec barcelonins que creuen que el nombre ideal de turistes és zero. I és clar, aquí es perdrien molts diners. O no? Podríem conservar els ingressos reduint la pressió turística sobre Barcelona a zero? Escolteu la meva proposta.

Amb els diners de la taxa turística es construeix Barcelona World. I no parlo de posar 4 casinos i quatre bordells sinó de fer una rèplica de la ciutat. Potser no cal replicar tota la ciutat sinó només les parts més turístiques.

Com es va gestar el projecte de Barcelona World després que Madrid s'endugués Eurovegas (dramatització). 


La idea no és meva, ja funciona des de fa anys a Altamira, on els turistes paguen per visitar la rèplica de la cova prehistòrica. Al final, tot és conscienciar el turista que en realitat no busca res autèntic i tampoc ho sap distingir d'allò que ha estat creat expressament per a ell.

Així doncs, a mesura que els diners de la taxa turística de la Barcelona real es fessin servir per construir Barcelona World, el nombre de turistes aniria minvant progressivament, fins que tots els turistes haguessin d'anar a visitar la rèplica de Barcelona World.

Una derivada interessant d'aquest plantejament és que la Sagrada Família, que s'està finançant amb els diners del turisme, quedaria inacabada (oh, sorpresa!). Però en canvi, la rèplica de la Sagrada Família que es construiria a Barcelona World sí que es podria acabar en temps rècord. I es donaria la paradoxa que els barcelonins que volguessin veure la Sagrada Família acabada haurien d'anar a Barcelona World.


dimecres, 31 de juliol de 2019

La Formació Professional, segons Asimov

Isaac Asimov va escriure fa més de 60 anys un conte on explicava com podria ser la Formació Professional al segle LXVI. Així molt resumit, unes màquines analitzen la configuració neurològica de cada noi i noia i li assignen una professió, per a la qual li implanten tots els coneixements al cervell de forma automàtica. Si el voleu menys resumit, el podeu llegir aquí en anglès o en castellà.

La mateixa idea es repeteix al primer episodi de Futurama. El protagonista, que ha passat els darrers mil anys congelat, es desperta l'any 3000 i li assignen una professió de forma automàtica que, curiosament coincideix amb la que tenia en la seva vida al segle XX.

En Fry fent els tràmits per esdevenir una persona útil per a la societat de l'any 3000. Font.


La trama del conte d'Asimov es basa en el fet que, si bé l'aprenentatge automàtic podria servir a una persona per aprendre a pilotar una nau espacial en una tarda, cosa molt útil després de segles d'avenços tècnics, ja que un aprenentatge de tan alt nivell necessitaria molts anys d'estudi pel mètode tradicional. Però un lleuger canvi en el tipus de nau espacial fa que el pilot ja no sigui un expert en el pilotatge de la nau. És a dir, que cada nou avenç tècnic deixa el coneixement del treballador desfasat i el treballador no té les eines per adaptar-se a la nova situació perquè no ha après a aprendre.

Podríem entendre aquesta situació com una obsolescència tecnològica aplicada als treballadors que, en el conte d'Asimov, es dibuixen com a peces forjades a mida de la maquinària industrial i tecnològica de la seva societat. I -no sé si dir ATENCIÓ SPOILER perquè ja he destripat mig conte- sabeu què passa quan els usuaris estan atrapats per productes afectats per l'obsolescència tecnològica? Doncs que hi ha algú que té un avantatge comercial enorme.

Aquesta visió d'Asimov coincideix amb les línies de la pedagogia actual. Fins i tot en la formació professional s'intenta que no aprenguin només a desenvolupar les tasques que hauran de fer a l'empresa quan acabin el cicle sinó també que tinguin recursos per anar-se actualitzant a mesura que les feines del sector canvien.

Això que em vaig trobar mentre feia les opos és una competència professional que els docents d'un cicle de FP hem d'aconseguir que els alumnes adquireixin:

o) Adaptar-se a les noves situacions laborals, mantenint actualitzats els coneixements científics, tècnics i tecnològics relatius a l'entorn professional, gestionant la formació i els recursos existents en l'aprenentatge al llarg de la vida i utilitzant les tecnologies de la informació i de la comunicació.

Més enllà de la terminologia i la sintaxi barroca, el concepte és el que he explicat abans: aconseguir que l'alumnat tingui la capacitat d'actualitzar-se i no esdevenir obsolet al llarg dels anys.

dijous, 25 de juliol de 2019

Com influïm els uns en els altres?

En ocasions, alguns relats de la ficció especulen amb com seria el món si un personatge en concret no hagués nascut. Avui em proposo demostrar científicament que el pas pel món de cadascun de nosaltres té un impacte vertiginosament alt en el món que deixem quan marxem.

Penseu en els vostres fills. Faran una sèrie d'accions al llarg de les seves vides que modificaran el món i el faran diferent de com hauria estat si no haguessin nascut. També hi ha els fills de les vostres exparelles. Si no us haguessiu separat d'elles o ho haguessiu fet en un altre moment, probablement no s'haurien emparellat amb les seves actuals parelles i aquests nens no haurien nascut. I hi ha  també els fills de les parelles que s'han conegut gràcies a vosaltres. Tampoc haurien nascut de no ser per vosaltres. Això suma un parell o un parell de dotzenes d'éssers humans, depenent de la vostra vida social. Que ja és molt però potser no prou per al món al que vivim. Oi que espereu que us digui que són milers, centenars de milers o potser milions? Que menys es pot esperar d'un post d'aquest blog, oi? Doncs vinga, ho dic: són milions. O centenars de milions. O fins i tot, un percentatge de dos dígits de tota la següent generació d'humans. I ara us explicaré per què.

Com tots sabeu (espero) els éssers humans sorgeixen a partir de la fusió de les cèl·lules sexuals dels seus progenitors. Cada espermatozou i cada òvul tenen 23 cromosomes diferents. Els espermatozous i els òvuls de cada ésser humà són diferents entre si i és per això que no hi ha dos éssers humans amb el mateix ADN, tret dels bessons que hagin nascut d'un mateix òvul fecundat.

Una dona produeix uns 400 òvuls diferents al llarg de la seva vida fèrtil. La seva aportació genètica a la descendència serà diferent depenent del mes de la seva vida en el qual es quedi embarassada. Si s'hi queda al març tindrà un nadó diferent que si s'hi queda al maig. Per tant, si parleu amb una amiga i les vostres paraules fan que canviï d'idea sobre quan ha de tenir els fills, estareu influint decisivament en si arriba al món un ésser humà o un altre.

En el cas dels homes aquest efecte es multiplica vertiginosament. Un home produeix al llarg de la seva vida uns 525 mil milions d'espermatozous. Per posar-ho en perspectiva, la població mundial és de 7 mil milions, dos ordres de magnitud per sota. Això vol dir que cada espermatozou té una finestra d'oportunitat brevíssima per esdevenir el fecundador. En cada ejaculació competeix amb uns 250 milions d'espermatozous. No sé si us feu a la idea de com de difícil és guanyar una competició així i com qualsevol circumstància pot modificar-ne el resultat.

Per resumir-ho, ja no depèn de quin mes es produeixi la fecundació, com en el cas de les dones. L'aportació genètica de l'home a la següent generació depèn de l'instant just en el qual es produeix la fecundació i de les circumstàncies exactes en les que s'ha arribat a aquest instant.

Per tant, qualsevol petit canvi que afecti a aquest instant, dóna lloc a un ésser humà diferent. Imagineu que una parella té previst intentar engendrar un descendent un vespre en concret. Tot allò que mengi l'home durant el dia, canviarà la seva tensió arterial, la funció endocrina, la velocitat de la sang aportant oxigen i nutrients als testicles. Si el cuiner del bar de menús on dina a la feina hi posa una mica més de sal o un oli d'una altra marca, està canviant la descendència de la parella. Si de tornada a casa, un cotxe arrenca una mica massa tard i el semàfor es posa vermell, el conductor d'aquest cotxe està canviant la descendència de la parella. Si un home passeja un gos i fa que l'home es desviï mig metre a l'esquerra, està canviant la descendència. I així amb cada petita acció al llarg del dia.

Podria haver posat allò de la papallona que mou les ales a Pequín, però els meus referents culturals són uns altres. Font.


Però la cosa no acaba aquí. L'home que va agafar l'última ampolla d'oli de la marca que agrada al cuiner també està canviant la descendència de la parella. I la moto que ha provocat una distracció en l'home del cotxe que ha arrencat massa tard, també. I la veïna que ha decidit esperar que s'acabés el programa televisiu abans de sortir a passejar el gos i creuar-se amb l'home que passejava el gos i xerrar-hi una estona. No sé si ho veieu però si ho analitzem amb detall segurament trobarem que hi ha influït tota la ciutat. O tot el país. O tot el món.

Per tant, recordeu-ho. Cada cop que respirem una mica més llarg o una mica més curt o expirem més a la dreta o a l'esquerra, estem canviant decisivament el món. Certament, aquest poder no us permet controlar si el feu d'una manera o d'una altra. El canvieu sense saber què esteu fent. Però, en qualsevol cas, el vostre pas pel món determina enormement com serà el futur.

divendres, 7 de juny de 2019

La democràcia, el big data i el lliure albir.

Sabeu tots que sóc defensor de tesis transhumanistes, de l'impacte positiu que pot tenir la tecnologia en tots els aspectes de la nostra vida. Per això em costa tractar el tema que tractaré avui: com influeixen les xarxes socials en la democràcia.

Darrerament, s'ha parlat de com gent com Trump, VOX o els defensors del Brexit han utilitzat el Big Data per influir a les eleccions. Us poso un vídeo molt específic d'això:


Si el que diu el vídeo és veritat, estem davant d'una molt mala notícia. Algun cop us havia parlat dels beneficis d'internet, on els emissors d'informació no eren només els grans grups mediàtics propietat dels grans grups empresarials. Amb internet la informació es democratitza i gent com vosaltres o com jo podem escriure textos que poden arribar a tots els ciutadans. Però si els poderosos han trobat la manera d'utilitzar internet al seu favor, tornem a estar en desavantatge.

Segons el que diu aquest vídeo, la publicitat a través de xarxes socials dóna als polítics la possibilitat de ser encara més deshonestos perquè poden emetre missatges diferents (fins i tot contradictoris) per fer-los arribar a públics totalment diferents.

Recordeu, per exemple, quan el PSOE deia una cosa catalanista a Catalunya i una cosa catalanòfoba a Extremadura? Doncs si ho haguessin fet mitjançant anuncis personalitzats no ho recordaríeu perquè només us hauria arribat la meitat de la informació.

La tesi del vídeo va més enllà. Si l'essència de la democràcia és la llibertat d'elecció, quina llibertat tindrem quan les nostres decisions siguin el producte d'uns missatges escrupulosament triats segons un estudi a fons del nostre perfil psicològic?

Deixeu-me incidir: abans del Big Data la publicitat ja feia això però a l'engròs. Era com pescar amb xarxes. Ara és una pesca de palangre, amb milions d'hams que tenen un esquer específicament triat segons els plats que has penjat a l'Instagram durant el darrer mes.

La voluntat o lliure albir, marca la diferència entre democràcia i dictadura, com també en altres àmbits. Per exemple, entre treball lliure i esclavatge. O entre relacions sexuals lliures o violacions. Però no es tracta d'una dicotomia on una opció és blanc i l'altra negre, sinó que hi ha una gama de grisos entremig.

Per exemple, algú es pot veure obligat a fer una feina que atempta contra la seva dignitat per necessitats econòmiques. O algú pot veure doblegada la seva resistència a no tenir relacions si li han fet prendre algun tipus de droga. Fins i tot hi ha accions que abans es consideraven eines de seducció i ara es consideren assetjament sexual.

En definitiva, la tecnologia està desenvolupant eines que poden ser utilitzades per a un control mental de la població més eficaç. Si volem esquivar distopies com les de 1984, Brave New World (que són antigues i encara no contemplaven tecnologia punta per al control mental) o Quant valen els teus somnis? (que tampoc va de Big Data però sí de control mental específic a través de la tecnologia), cal impulsar el desenvolupament de mecanismes de defensa contra aquestes eines.

Penseu que la llibertat no és un regal concedit amablement pels governs democràtics, ni és un estat immutable i últim de les societats humanes. La llibertat va i ve, s'aconsegueix quan els humans la valorem prou com per lluitar per ella i exigir que es respecti.

dijous, 23 de maig de 2019

Microbiota, identitat i gasos intestinals.

En aquest post em proposo fer una reflexió filosòfica sobre aquest magnífic article d'en Daniel Closa sobre els secrets dels pets.

Si us agrada la ciència, us recomano que primer llegiu l'article i, si no ho heu fet encara, us subscriviu al blog d'en Closa, un dels millors blogs de ciència que es fan en català. Ja ho heu fet? Doncs continuo.

L'article diu una cosa que probablement ja sabíeu. Hi ha gent que menja un aliment en concret, per exemple bròquil, i genera una gran quantitat de gasos al seu intestí, mentre que d'altres, menjant el mateix, no. Però no es tracta d'una qüestió genètica, no ho tenim escrit al nostre ADN, sinó que depèn de la microbiota que viu al nostre intestí.

La microbiota són els microorganismes (la majoria bacteris) que viuen a dins nostre. Potser havíeu sentit a parlar de la flora intestinal. Seria el mateix, només que amb un nom que no duu a equívocs (no hi ha flors ni plantes al nostre intestí).

Pels que sigueu de socials, la microbiota es podria veure com cèl·lules immigrants. Viuen amb les cèl·lules que tenen l'ADN humà però no tenen els mateixos drets i sovint les estigmatitzem a causa d'una minoria de bacteris que causen alguna destrossa. Però en general sobreviuen com poden i la majoria són necessaris pel bon funcionament de l'organisme. Diu la llegenda, que fins i tot algunes d'elles s'han integrat completament, com els mitocondris, responsables de la respiració cel·lular, sense els quals tot això que fem de respirar oxigen seria inútil.

Fa un temps, vaig parlar-vos sobre la identitat, amb 6 teories que explicaven qui som. Però no se'm va acudir incloure la microbiota en cap d'elles. I potser és injust, ja que al nostre cos hi viuen més cèl·lules no humanes (microbiota) que humanes. (Si bé és cert que són cèl·lules més petites i no podem culpar els bacteris del nostre sobrepès.)

Així doncs, caldria reconèixer alguna mena de drets a aquests microorganismes que conviuen amb nosaltres? Els hauríem de tenir en compte en les decisions que prenem? Per exemple, en la dieta que portem, en les mesures d'higiene, en els medicaments que prenem...

La frase "s'ha acabat el broquil, tu ja m'entens", devia tenir alguna cosa a veure amb els gasos intestinals? Pensar en la microbiota com un actor clau en el nostre comportament fa que veiem les coses des d'un altre prisma? Font.


Hi ha qui teoritza que, de fet, els nostres microorganismes, ja influeixen notablement en les decisions que prenem, en com som, en com hem evolucionat els humans. Fins i tot, amb un punt de paranoia, suggereixen que les decisions que prenem de forma suposadament lliure, venen influïdes per factors com el funcionament del metabolisme, en el qual la microbiota hi té un pes específic important.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Els origens

Fa poc en Pons va fer un post sobre l'origen dels Pons i em van venir ganes de fer un post sobre els Monteagudo. En un primer moment vaig pensar que això no interessaria els meus lectors però després vaig recordar que la majoria dels meus lectors són, de fet, familiars.

A més, el meu pare va fer anys fa poc. Així que et dedico aquest post, papa. I potser algun dia als meus fills els demanen a l'escola un treball sobre el seu cognom i, ves, ja ho tindrien fet. Per cert, si ets el mestre dels meus fills i estàs llegint això, no vol dir necessàriament que hagin fet copia i enganxa del primer enllaç que han trobat al Google buscant "Història dels Monteagudo", eh? Probablement han trobat aquest enllaç en la vuitena o novena pàgina de resultats de Google.

Segons el web forebears, els aproximadament 24000 Monteagudo que hi ha al món viuen majoritàriament a l'estat espanyol, a Amèrica i a Filipines. El país amb més Monteagudos és Cuba, amb 9335 Monteagudos.

Però comencem pel començament. D'on ve el cognom Monteagudo? A grans trets hi ha tres origens de cognoms: els fills de (Martínez, Johnson, Peres...), els oficis (Smith, Ferrer, Herrero...) i els topònims. Quan es van posar els cognoms, sembla que el més important per identificar algú era qui era el teu pare, a què et dedicaves o d'on venies. Monteagudo és un topònim, així que deu ser important d'on venim.

Si intentem esbrinar on cau això de Monteagudo, la Wikipedia ens dóna 10 entrades de localitats que es diuen així. 7 a Espanya, 2 a Argentina i 1 a Bolívia. Però aquests segurament no són els únics llocs que es diuen Monteagudo. Per exemple, hi ha una illa de Monteagudo a Galícia, amb una muntanya que es diu Monte Agudo. I també 2 pobles catalans anomenats Montagut.


Ubicació i fantàstiques vistes de Monteagudo. Font1. Font2.

Un equip d'investigació ha estat a tots aquests Monteagudos per saber si el cognom Monteagudo és originari d'un o de més d'un d'aquests indrets i... No, és broma, ho he buscat a Blasonari. Si ens creiem les fonts, el llinatge comença a la vila de Monteagudo situada prop de Tudela, Navarra. Eren gent molt xunga, aquests Monteagudo. Es feien amb els reis de Navarra i Aragó i els seus descendents, anaven a guerrejar amb Jaume I. De fet, la majoria dels Monteagudo o Montagut referenciats eren, això us sorprendrà, guerrers o capellans.

A blasonari apareixen diversos escuts associats als Monteagudo. Aquest és el primer que han posat i el que segurament li agrada més al meu pare, ja que sembla una senyera fusionada amb la bandera de Croàcia.

Darrerament, ha sortit un corrent de pensament, per dir-ne d'alguna manera, associat als origens. Que si el teu cognom és tal, doncs has de fer qual per tal de ser fidel als teus origens i no menysprear els teus avantpassats.

No sé si, portat a l'extrem, això vol dir que hauria de fer-me capellà o començar a matar musulmans. O marxar a Cuba, que sembla que és el que van fer més Monteagudos. El que suposo que no volen que fem els Monteagudo és que ens dediquem a assassinar espanyols, com l'independentista argentí Bernardo de Monteagudo

Aquest escut també està associat als Monteagudo. I de fet, és l'escut del poble Monteagudo proper a Tudela. Tinc la intuïció que no li agradarà tant al meu pare...

A mi, la veritat, més que matar gent preferiria seguir l'exemple de coetanis meus com en David Monteagudo, autor del best-seller Fin. O d'en Pierre Monteagudo, autor de divulgació científica. O de qualsevol dels Monteagudo que han treballat en feines honrades per tirar endavant les seves famílies.