divendres, 7 de juny de 2019

La democràcia, el big data i el lliure albir.

Sabeu tots que sóc defensor de tesis transhumanistes, de l'impacte positiu que pot tenir la tecnologia en tots els aspectes de la nostra vida. Per això em costa tractar el tema que tractaré avui: com influeixen les xarxes socials en la democràcia.

Darrerament, s'ha parlat de com gent com Trump, VOX o els defensors del Brexit han utilitzat el Big Data per influir a les eleccions. Us poso un vídeo molt específic d'això:


Si el que diu el vídeo és veritat, estem davant d'una molt mala notícia. Algun cop us havia parlat dels beneficis d'internet, on els emissors d'informació no eren només els grans grups mediàtics propietat dels grans grups empresarials. Amb internet la informació es democratitza i gent com vosaltres o com jo podem escriure textos que poden arribar a tots els ciutadans. Però si els poderosos han trobat la manera d'utilitzar internet al seu favor, tornem a estar en desavantatge.

Segons el que diu aquest vídeo, la publicitat a través de xarxes socials dóna als polítics la possibilitat de ser encara més deshonestos perquè poden emetre missatges diferents (fins i tot contradictoris) per fer-los arribar a públics totalment diferents.

Recordeu, per exemple, quan el PSOE deia una cosa catalanista a Catalunya i una cosa catalanòfoba a Extremadura? Doncs si ho haguessin fet mitjançant anuncis personalitzats no ho recordaríeu perquè només us hauria arribat la meitat de la informació.

La tesi del vídeo va més enllà. Si l'essència de la democràcia és la llibertat d'elecció, quina llibertat tindrem quan les nostres decisions siguin el producte d'uns missatges escrupulosament triats segons un estudi a fons del nostre perfil psicològic?

Deixeu-me incidir: abans del Big Data la publicitat ja feia això però a l'engròs. Era com pescar amb xarxes. Ara és una pesca de palangre, amb milions d'hams que tenen un esquer específicament triat segons els plats que has penjat a l'Instagram durant el darrer mes.

La voluntat o lliure albir, marca la diferència entre democràcia i dictadura, com també en altres àmbits. Per exemple, entre treball lliure i esclavatge. O entre relacions sexuals lliures o violacions. Però no es tracta d'una dicotomia on una opció és blanc i l'altra negre, sinó que hi ha una gama de grisos entremig.

Per exemple, algú es pot veure obligat a fer una feina que atempta contra la seva dignitat per necessitats econòmiques. O algú pot veure doblegada la seva resistència a no tenir relacions si li han fet prendre algun tipus de droga. Fins i tot hi ha accions que abans es consideraven eines de seducció i ara es consideren assetjament sexual.

En definitiva, la tecnologia està desenvolupant eines que poden ser utilitzades per a un control mental de la població més eficaç. Si volem esquivar distopies com les de 1984, Brave New World (que són antigues i encara no contemplaven tecnologia punta per al control mental) o Quant valen els teus somnis? (que tampoc va de Big Data però sí de control mental específic a través de la tecnologia), cal impulsar el desenvolupament de mecanismes de defensa contra aquestes eines.

Penseu que la llibertat no és un regal concedit amablement pels governs democràtics, ni és un estat immutable i últim de les societats humanes. La llibertat va i ve, s'aconsegueix quan els humans la valorem prou com per lluitar per ella i exigir que es respecti.

dijous, 23 de maig de 2019

Microbiota, identitat i gasos intestinals.

En aquest post em proposo fer una reflexió filosòfica sobre aquest magnífic article d'en Daniel Closa sobre els secrets dels pets.

Si us agrada la ciència, us recomano que primer llegiu l'article i, si no ho heu fet encara, us subscriviu al blog d'en Closa, un dels millors blogs de ciència que es fan en català. Ja ho heu fet? Doncs continuo.

L'article diu una cosa que probablement ja sabíeu. Hi ha gent que menja un aliment en concret, per exemple bròquil, i genera una gran quantitat de gasos al seu intestí, mentre que d'altres, menjant el mateix, no. Però no es tracta d'una qüestió genètica, no ho tenim escrit al nostre ADN, sinó que depèn de la microbiota que viu al nostre intestí.

La microbiota són els microorganismes (la majoria bacteris) que viuen a dins nostre. Potser havíeu sentit a parlar de la flora intestinal. Seria el mateix, només que amb un nom que no duu a equívocs (no hi ha flors ni plantes al nostre intestí).

Pels que sigueu de socials, la microbiota es podria veure com cèl·lules immigrants. Viuen amb les cèl·lules que tenen l'ADN humà però no tenen els mateixos drets i sovint les estigmatitzem a causa d'una minoria de bacteris que causen alguna destrossa. Però en general sobreviuen com poden i la majoria són necessaris pel bon funcionament de l'organisme. Diu la llegenda, que fins i tot algunes d'elles s'han integrat completament, com els mitocondris, responsables de la respiració cel·lular, sense els quals tot això que fem de respirar oxigen seria inútil.

Fa un temps, vaig parlar-vos sobre la identitat, amb 6 teories que explicaven qui som. Però no se'm va acudir incloure la microbiota en cap d'elles. I potser és injust, ja que al nostre cos hi viuen més cèl·lules no humanes (microbiota) que humanes. (Si bé és cert que són cèl·lules més petites i no podem culpar els bacteris del nostre sobrepès.)

Així doncs, caldria reconèixer alguna mena de drets a aquests microorganismes que conviuen amb nosaltres? Els hauríem de tenir en compte en les decisions que prenem? Per exemple, en la dieta que portem, en les mesures d'higiene, en els medicaments que prenem...

La frase "s'ha acabat el broquil, tu ja m'entens", devia tenir alguna cosa a veure amb els gasos intestinals? Pensar en la microbiota com un actor clau en el nostre comportament fa que veiem les coses des d'un altre prisma? Font.


Hi ha qui teoritza que, de fet, els nostres microorganismes, ja influeixen notablement en les decisions que prenem, en com som, en com hem evolucionat els humans. Fins i tot, amb un punt de paranoia, suggereixen que les decisions que prenem de forma suposadament lliure, venen influïdes per factors com el funcionament del metabolisme, en el qual la microbiota hi té un pes específic important.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Els origens

Fa poc en Pons va fer un post sobre l'origen dels Pons i em van venir ganes de fer un post sobre els Monteagudo. En un primer moment vaig pensar que això no interessaria els meus lectors però després vaig recordar que la majoria dels meus lectors són, de fet, familiars.

A més, el meu pare va fer anys fa poc. Així que et dedico aquest post, papa. I potser algun dia als meus fills els demanen a l'escola un treball sobre el seu cognom i, ves, ja ho tindrien fet. Per cert, si ets el mestre dels meus fills i estàs llegint això, no vol dir necessàriament que hagin fet copia i enganxa del primer enllaç que han trobat al Google buscant "Història dels Monteagudo", eh? Probablement han trobat aquest enllaç en la vuitena o novena pàgina de resultats de Google.

Segons el web forebears, els aproximadament 24000 Monteagudo que hi ha al món viuen majoritàriament a l'estat espanyol, a Amèrica i a Filipines. El país amb més Monteagudos és Cuba, amb 9335 Monteagudos.

Però comencem pel començament. D'on ve el cognom Monteagudo? A grans trets hi ha tres origens de cognoms: els fills de (Martínez, Johnson, Peres...), els oficis (Smith, Ferrer, Herrero...) i els topònims. Quan es van posar els cognoms, sembla que el més important per identificar algú era qui era el teu pare, a què et dedicaves o d'on venies. Monteagudo és un topònim, així que deu ser important d'on venim.

Si intentem esbrinar on cau això de Monteagudo, la Wikipedia ens dóna 10 entrades de localitats que es diuen així. 7 a Espanya, 2 a Argentina i 1 a Bolívia. Però aquests segurament no són els únics llocs que es diuen Monteagudo. Per exemple, hi ha una illa de Monteagudo a Galícia, amb una muntanya que es diu Monte Agudo. I també 2 pobles catalans anomenats Montagut.


Ubicació i fantàstiques vistes de Monteagudo. Font1. Font2.

Un equip d'investigació ha estat a tots aquests Monteagudos per saber si el cognom Monteagudo és originari d'un o de més d'un d'aquests indrets i... No, és broma, ho he buscat a Blasonari. Si ens creiem les fonts, el llinatge comença a la vila de Monteagudo situada prop de Tudela, Navarra. Eren gent molt xunga, aquests Monteagudo. Es feien amb els reis de Navarra i Aragó i els seus descendents, anaven a guerrejar amb Jaume I. De fet, la majoria dels Monteagudo o Montagut referenciats eren, això us sorprendrà, guerrers o capellans.

A blasonari apareixen diversos escuts associats als Monteagudo. Aquest és el primer que han posat i el que segurament li agrada més al meu pare, ja que sembla una senyera fusionada amb la bandera de Croàcia.

Darrerament, ha sortit un corrent de pensament, per dir-ne d'alguna manera, associat als origens. Que si el teu cognom és tal, doncs has de fer qual per tal de ser fidel als teus origens i no menysprear els teus avantpassats.

No sé si, portat a l'extrem, això vol dir que hauria de fer-me capellà o començar a matar musulmans. O marxar a Cuba, que sembla que és el que van fer més Monteagudos. El que suposo que no volen que fem els Monteagudo és que ens dediquem a assassinar espanyols, com l'independentista argentí Bernardo de Monteagudo

Aquest escut també està associat als Monteagudo. I de fet, és l'escut del poble Monteagudo proper a Tudela. Tinc la intuïció que no li agradarà tant al meu pare...

A mi, la veritat, més que matar gent preferiria seguir l'exemple de coetanis meus com en David Monteagudo, autor del best-seller Fin. O d'en Pierre Monteagudo, autor de divulgació científica. O de qualsevol dels Monteagudo que han treballat en feines honrades per tirar endavant les seves famílies.

dijous, 4 d’abril de 2019

La broma

Fa unes setmanes us vaig parlar del procés d'un autor txec i avui torno a Praga per parlar-vos d'una broma, d'un altre escriptor txec. Diuen que la diferència entre Kafka i Kundera és que el primer explica històries absurdes que s'ha imaginat i el segon explica les mateixes històries absurdes però que han passat realment.

La broma és una novel·la que explica les peripècies desafortunades d'un txec que veu com la Justícia del seu país el ve a buscar després que ell hagi escrit una broma en una postal enviada a una amiga amb qui volia lligar.

Fixeu-vos que és una situació absurda. Us imagineu que algú regirés la vostra correspondència (o llegís els emails que us escriviu) i en base a això acabéssiu davant d'un tribunal acusats de subversió? Absurd, oi? Doncs això passava a la Txecoslovàquia comunista.

La broma en qüestió diu "L'optimisme és l'opi del poble! L'esperit sa put a idiotesa. Visca en Troski!" i li costa al protagonista 6 anys de treballs forçats. Suposo que amb les postals, passa com amb els whatsapps o els tuits, que si no poses una emoticona de careta picant l'ullet, la gent no entén que es tracta d'una broma i es pensa que vols de veritat tombar el sistema, matar el rei o aplaudir que en Carrero Blanco saltés pels aires.

En aquests debats, que avui en dia tenim a les xarxes, sempre acaba sortint (de vegades abans i de vegades després del tuit citant als nazis) aquell qui planteja on són els límits de l'humor. Hem de poder riure de tot?

Aquí veiem un pallasso portant al límit els propis límits de l'humor. Aclariment: el pallasso és el que duu un nas vermell postís. Font.


És un debat difícil, on la coherència entre el que demanem per a nosaltres i el que exigim per als altres sovint queda en evidència. I, a la pràctica, les limitacions que s'acaben posant, molts cops deixen la sensació que uns poden fer broma sobre el que vulguin i els altres poden anar a la presó si tenen mala sort de molestar a qui no han de molestar. De fet, com menys democràtic és un país, més gran és l'escletxa entre el dret a riure dels uns i el dret a riure dels altres.

dimarts, 19 de març de 2019

Antinatalisme i transhumanisme

L'altre dia vaig topar amb aquesta curiosa notícia d'un home indi que vol denunciar als seus pares per haver-lo portat al món sense el seu consentiment. La cosa ha anat a Judici, cosa que ja no hauria de sorprendre ningú, suposo.

Es veu que l'acció s'emmarca en un moviment filosòfic o social anomenat antinatalisme. Què és l'antinatalisme? Això tampoc us sorprendrà: estan en contra que neixin més humans. Però de forma radical. No volen que neixi cap més humà, cosa que evidentment, i amb la tecnologia actual, comportaria l'extinció de l'espècie.

Per què volen que s'extingeixi l'espècie? Perquè som una plaga que destrueix el món i fa patir els éssers sensibles, inclosos nosaltres mateixos. L'home de la notícia parla del món com un lloc ple de dolor, no sé si per influència de Buda. Els antinatalistes es basen en filòsofs pessimistes com Schopenhauer o Mainländer. Però tranquils, que jo no penso parlar-vos de filòsofs xungos. Els meus referents culturals al voltant de l'antinatalisme són aquests del vídeo.


Quan jo feia EGB, la gent guai cantava cançons com aquesta. Si us fixeu en com desafina el cantant, podeu entendre que culturalment els 90 van ser dolents però els 80 potser van ser pitjors. Actualització: Bé, la cosa és que si l'escoltes tres cops seguits, la cançó té alguna cosa que...

Com tots sabeu a Àtoms i Lletres som transhumanistes. No estem a favor de liquidar l'espècie humana al complet. Creiem que el camí per evitar el patiment i el dolor que els humans inflingim al món és deixar de ser tan humans i ser una mica més posthumans. Utilitzar la tecnologia per fer la vida més fàcil a les persones, per ajudar-los a tenir una vida digna i superar els límits biològics que ens fan mesquins o infeliços. Perquè intuïm que a l'essència humana, sota aquesta capa de dolor i egoisme, hi ha quelcom de preciós que val la pena salvar. I els posthumans seran capaços de conservar aquesta part mentre es van lliurant de tot allò que ens fa destructius i miserables.

dijous, 14 de març de 2019

La república digital

Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.

A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.


Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.

Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.

Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.

De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.

Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.

dimecres, 6 de març de 2019

La pausa

Quan escrivim, tenim una sèrie de signes de puntuació que ens serveixen per fer pauses. Potser el més famós és la coma, una pausa curta. I el punt i seguit, una aturada per agafar energies i seguir amb el que estàvem dient. Després tindríem el punt i apart, que ens serveix per separar paràgrafs i ordenar allò que estem escrivint. I també n'hi ha d'altres, com el punt i coma, que ves a saber per què serveix. Vosaltres el feu servir? Jo sempre que en poso algun em sento un esnob pretensiós.

Sovint, la vida emula l'escriptura. O a l'inrevés. Fa poc, en un examen, patia veient com un alumne escrivia fulls i més fulls. No només perquè després els hagués de corregir jo, eh? És que se'l veia patir perquè es pensava que no li donaria temps d'acabar l'examen i això l'empenyia a una cursa frenètica per escriure cada cop més ràpid.

Potser, vaig aconsellar-lo, seria convenient que utilitzessis part del temps per reflexionar, ordenar les idees i llavors escriure només allò que és essencial i significatiu. La majoria de preguntes es poden contestar en tres o quatre línies. Ell em va contestar que sí, que probablement tenia raó però que no sabia fer-ho d'una altra manera.

Fa uns anys vaig conèixer, en canvi, una persona que vivia en una pausa. El seu projecte vital, al qual havia dedicat molt de temps i esforços, s'havia esfondrat per un problema de salut. Quan ens trobem en aquesta situació, sovint ens podem sentir desesperats, angoixats o deprimits. O podem entendre l'opció de fer una pausa, m'explicava, com una manera d'assumir i entendre les emocions que tenim, d'entendre què és important per a nosaltres i de madurar les decisions que ens tocarà prendre en un futur proper. La pausa que precedeix el canvi. La pausa des de la qual explorem les oportunitats, els futurs hipotètics, les noves experiències que ens esperen si triem un camí o un altre.

No sempre és fàcil fer una pausa. I no a tothom li va bé. Com diu una mala traducció d'en Gramsci La crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer: en aquest interregne és on sorgeixen els monstres. La por del fracàs, l'angoixa per  no saber què serà de nosaltres, el temps movent el món sota els nostres peus mentre nosaltres estem aturats, les mirades dels altres jutjant-nos per perdre el temps... 

Hi ha pausa a la música, al futbol, a les reunions de negocis, potser en tot allò que és important. Diuen que els guanyadors són els que saben gestionar els temps.

Crec que la pausa és un d'aquells grans temes que no s'ensenyen a l'escola, que s'aprenen de millor o pitjor manera a mesura que anem vivint. I suposo que, com en tota la resta, si us arriba, el més important és intentar gaudir d'aquesta etapa, aconseguir il·lusionar-vos amb les oportunitats que us esperen rere aquest temps mort i aprofitar per intentar fer les coses a la vostra manera.