dimarts, 23 de desembre de 2014

Especial Nadal: l'esperit de les campanyes nadalenques passades.

En Cristian va sortir de casa amb un cop de porta. A fora feia un fred fastigós però era mil cops preferible a escarxofar-se al sofà i haver de triar entre qué bello es vivir, El Grinch i Solo en casa. El seu germà l'havia convidat a sopar però li feia una mandra terrible. Des que van morir els pares se li havia reactivat l'instint de germà gran i no parava de perseguir-lo per fer-li de mainadera.

Es va ajustar la gorra de llana per sota de les celles. No només per protegir-se de la gèlida brisa sinó també per reduir el camp de visió i esmorteir els colors del llums nadalencs tant com fos possible. Per molt que caminés cap als suburbis de la ciutat, aquell esperit nadalenc el perseguiria. Era el seu ofici de creatiu publicitari: ell havia alimentat el monstre, l'havia fet gros com un estúpid avet de Nadal, tot ple de llums, bastons de caramel i boles brillants.

Mitja ampolla de whisky més tard, mig tombat sobre un banc del parc, el fred li havia passat i l'angoixa nadalenca es fonia amb la nàusea de l'alcohol. Amb cada glop, la fusió era més difusa, tot surava més en un mar boirós d'insubstancialitat. Però l'alcohol té aquell punt que més val no passar i en Cristian en va ser conscient quan va veure apropar-se una nina, que feia passetes curtes, balancejant-se a dreta i esquerra.

-Però què coi...?
-Sóc l'esperit de les campanyes nadalenques del passat.

Hi va haver una època en què els anuncis de joguines feien més por que les pelis de terror. Aquest, concretament devia inspirar els autors de "Chucky, el muñeco diabólico".


En Cristian es va mirar l'ampolla, després la nina, després un altre cop l'ampolla i va repetir el bucle durant un minut, fins que va tancar els ulls i va reposar el cap sobre el banc. Però la nina va ignorar que l'ignoraven i va seguir parlant.

-Vinc a mostrar-te com seria el Nadal si tu no haguessis treballat de publicista.
-I durarà molt això? És que he begut bastant i, bé, tot el que entra ha de sortir més d'hora que tard...
-No, no, de seguida estem -va respondre la nina treient una tablet de la butxaca. I això va ser ben estrany perquè la butxaca semblava força més petita que la tablet.

La pantalla s'encengué i aparegué una mansió de generoses dimensions, envoltada d'un frondós jardí i una piscina amb una zona d'hidromassatge.

-Coi, quin palauet! -digué en Cristian.
-Fixa-t'hi bé.
-Ai, ara que ho dius, em sona d'haver-hi estat algun cop... en una festa... Calla, que és la mansió del senyor Toitonne, el magnat de la indústria de la joguina!
-I no hi veus res estrany?
-Doncs... No. De fet només hi he estat un cop, crec. Així que si no em dones més pistes...
-És un 2% més petita! Si tu no haguessis fet aquell espot tan exitós, les vendes del 2011 haurien estat lleugerament més baixes i hauria renunciat a un 2% de la parcel·la.
-Ah, sí, l'espot del 2011 dels cowboys mutants. Realment aquells horribles ninos no s'haurien venut sols, no.

La imatge de la pantalla va anar apropant-se a la casa, com en un vol d'ocell i va acabar entrant per una finestra. A dins, hi havia dos nens mirant la tele.

-Són els fills del senyor Toitonne - va aclarir la nina.
-Doncs no s'hi assemblen gaire - contestà en Cristian.
-Sí, bé, després tinc hora amb el senyor Toitonne sobre això però fixa't amb les seves joguines.
-No les conec. Són com uns dinosaures de colors llampants. S'assemblen una mica als dracs de colors llampants que vam anunciar l'any passat.
-Exacte! Sense la campanya que vas fer l'empresa hauria retirat el producte i n'haurien tret un que és pràcticament igual!
-De veritat, no sé on vols anar a parar...
-Fixa't en la minyona.

A tres metres del nen, traient la pols d'un prestatge hi havia una dona de pell bruna, amb uniforme francès de minyona. Anava cantant una melodia enganxifosa. De tant en tant deixava de cantar i posava cara de disgust, com si li fes ràbia la cançó. Llavors es posava a netejar de nou en silenci i al cap d'un parell de minuts tornava a cantar la mateixa cançó.

-Bon jingle - va reconèixer en Cristian -. És quasi tan enganxós com el que hem fet aquest any per anunciar els torrons Rebons.
-Ja vas afinant -contestà contenta la nina-. Millor, així acabarem de seguida. En efecte, aquesta seria la musiqueta que torturaria la ment de mig país ni no haguéssiu tret la vostra.
-Em sembla que ja ho entenc. Amb tot això vols dir-me que tota la feina que he fet, si no l'hagués fet jo, l'hauria fet algú altre i tot vindria a ser més o menys igual. Que el Nadal seria igual d'histriònic i insuportablement ensucrat si jo no hagués ajudat a fer-lo així.
-Sí, és això. Ets un tipus insignificant. No t'han de preocupar gaire les conseqüències dels teus actes.
-Ah, bé... Gràcies, suposo.
-Bon Nadal, Cristian. I, no em vull ficar on no em demanen, eh? però...
-No, és clar que no.
-...per què no vas a sopar amb el teu germà? Sou l'única família que teniu. Aquí sí que ets insubstituïble.

En Cristian feu una ullada a l'ampolla. En quedava encara una mica menys de la meitat. Després tornà a mirar allà on feia uns instants hi havia la nina. Però només hi havia una bola de paper d'embolicar regals.


Diu la llegenda que Santa Claus és un invent publicitari d'una coneguda marca de refrescos.


Que passeu tots un Bon Nadal!

dijous, 18 de desembre de 2014

El moment descodificador de Matrix

Si heu vist la pel·lícula The Matrix (la primera i única part que s'ha fet d'aquesta trilogia), recordareu segur aquell moment, cap al final (SPOILER però escolteu, si no l'heu vist encara, ja us val) en Neo deixa de veure formes i comença a veure nombres i caràcters del sil·labari katakana: està veient el codi font de l'Univers Matrix.

Moment culminant de Matrix. En Neo ha crackejat el codi font de Matrix. Ara vèncer l'agent Smith és bufar i fer ampolles. Imatge.


Si ens prenem la pel·lícula com una al·legoria d'alguna cosa, aquest moment és especialment rellevant. Simbolitza la conquesta d'un coneixement suprem per part de l'home. Salvant les distàncies, seria com el monòlit de 2001.

Avui analitzaré diferents interpretacions d'aquesta al·legoria.

Interpretació filosòfico-religiosa

Si Matrix és una versió del mite platònic de la caverna, en aquest moment descodificador, Neo hauria arribat a la Idea del Bé.

Alguns filòsofs cristians haurien reciclat la Idea del Bé per assimilar-la a Déu. En definitiva, parlem d'omnisciència.

Interpretació científica

Hi ha qui creu que la ciència és la via pràctica d'arribar a la Idea del Bé, de desxifrar com funciona de veritat l'univers. I de fet, el coneixement científic permet fer el que fa en Neo quan descodifica Matrix.

Què fa just després de descodificar Matrix? Atura les bales. Pensem-ho com a metàfora: la ciència permet transformar la realitat al nostre favor. La ciència mira les pedres i hi veu els seus components. Mira els seus components i hi veu materials que poden ser útils per milions d'aplicacions diferents. Mira els éssers vius i en descodifica l'ADN. Mira la llum que arriba dels estels i reconstrueix el passat de l'Univers.

Els que hem estudiat alguna disciplina científica només veiem una escletxa infinitessimal d'aquest immens coneixement però és suficient per veure el món d'una altra manera.

Virtuosisme

Un cop vaig sentir una història sobre Mozart que em va semblar massa extraordinària per ser certa. Diuen que va assistir a un concert i, a l'acabar, va ser capaç de transcriure la partitura de tots els instruments de l'orquestra.

No estic segur que Mozart tingués prou memòria per recordar cadascuna de les melodies dels instruments. Però el que segur que és cert és que tenia el poder de veure el codi font (partitura) de la música mentre la sentia.

Aquest virtuosisme pot donar-se en diferents àmbits artístics i també polítics, econòmics, estratègics. 

Com a escriptor algun cop m'ha semblat veure de reüll la inspiració i s'hi assembla una mica; veure una escena i que es vagin obrint tots els fils argumentals, conèixer els secrets del passat de cada personatge, saber com s'entrellaçaran totes les històries... En definitiva, tenir el coneixement suprem de tot el que passa en l'univers fictici que estàs creant.


I vosaltres, teniu alguna altra interpretació d'aquest moment?




divendres, 12 de desembre de 2014

La #ViaDuran cap a la independència

La #ViaClaver:

Darrerament els independentistes de twitter estan parlant de la #ViaClaver. Si no n'esteu al cas, es tractaria d'una crida a l'abstenció massiva a les eleccions generals espanyoles de la tardor de 2015. La idea és que els catalans ja ens consideraríem desvinculats d'Espanya i, per tant, el més digne i assenyat seria no participar en les eleccions espanyoles.

Els contraris a aquesta via argumenten que si els independentistes s'abstenen, llavors es perdrà la possible capacitat d'acció que donaria el poder d'aquests diputats. Potser el dia de la votació es parla molt del 40 o 50% d'abstenció a Catalunya però durant els següents 4 anys, la gent se'n pot oblidar.


La #ViaDuran:

Per alguna raó absurda, em sento temptat a fer la meva aportació a aquest debat proposant una tercera via: la #ViaDuran, en honor a David Duran, autor de Cataconya, una novel·la distòpica que planteja la via ridiculista per arribar a la independència de Catalunya. La idea és convertir els catalans en éssers tan ridículs que als espanyols els faci vergonya que els catalans siguem espanyols i finalment ens expulsin d'Espanya.

 La via ridiCULista que descriu en Duran està molt centrada en una part del cos que pot generar moltes situacions ridíCULes. Endevineu quina? Imatge extreta d'aquest web, d'on us podeu descarregar gratuïtament la novel·la Cataconya.


Així, la #ViaDuran consistiria en presentar una llista amb personatges esperpènticament ridículs o actors capaços de liar un pollastre a cada sessió. Per exemple, Carmen de Mairena, famosa pels seus rodolins grollers, surt a l'estrada i comença a recitar el seu discurs:

-Este discurso de Mariano, me lo paso por el...
-Señora Mairena, le ruego que use un lenguaje más respetuoso con esta solemne institución o me veré obligado a expulsarla.
-En su amenaza de expulsión intuyo una erección.
(I així fins que 4 policies s'emportin còmicament la Mairena de l'estrada.)

La setmana següent portes a algú de la Fura dels Baus a llençar fetges ensangonats a l'hemicicle. L'altra en Toni Albà fent imitacions ridícules dels membres del govern. Cada cop que els expulsessin podrien fer una cursa a l'estil Benny Hill.

Amb aquesta tàctica, aconsegueixes estar mediàticament present a tota Espanya i bona part de l'estranger. Penseu que no només farien espectacle al Congrés sinó que fins i tot podrien fer-ne a l'estranger, viatjant en qualitat d'il·lustres diputats del Congreso Español.

Com no sóc cap expert politòleg, no sé si seria molt o poc efectiva per aconseguir la independència però com a mínim se'ns faria més divertit el  Procés.

L'èxit de la iniciativa

Podria realment aconseguir algun escó aquesta llista? Tenim els antecedents friquis de Ruiz Mateos al Parlament Europeu, el GIL a Marbella, de Beppe Grillo a Itàlia i Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisió.

Jo crec que, ben promocionada, la llista Duran pot obtenir grup propi a Madrid. A més, es podria anar rotant els membres a mesura que avancés la legislatura, segons l'èxit mediàtic de cadascú.

Potser el problema més gran de la via ridiculista és que Espanya ja s'encarregat ella sola d'enfonsar el seu prestigi i així la feina de deixar-los en ridícul no llueix gaire.


Algú podria dir que el Congrés no és com Eurovisió, que és més seriós. I jo podria proposar aquest algú per encapçalar la llista #ViaDuran.

Vosaltres donarieu suport a la #ViaDuran? Quins personatges inclouríeu a la llista?

dijous, 4 de desembre de 2014

En el nom dels personatges

Diuen que hi ha diverses maneres de saber si estàs somiant. Hi ha qui afirma coses com que no podem llegir en somnis. Així, si agafes un llibre i intentes llegir i no pots, o bé estàs en una biblioteca estrangera o bé estàs somiant.

D'altres signes més evidents són el fet de tenir superpoders com volar i llegir les ments o estar parlant amb gent que porta anys morta.

Però jo avui m'he preguntat: com saber si estàs en una obra de ficció? Bé, potser us sembla una pregunta poca-solta però quan miro una sèrie o pel·lícula, de vegades em pregunto si els personatges són conscients que no són reals. Sobretot si l'argument és pobre, desconnecto una mica i em poso a pensar en coses així.

Hi ha alguns llibres i pel·lícules que parlen sobre el tema. Ja els he comentat algun cop en aquest blog. En el fons són revisions del mite de la caverna: vivim al món real o a una mena de teatre d'ombres?

Suposo que hi ha milers de diferències entre la realitat i la ficció però avui us explicaré dues maneres de saber si viviu al món real o sou personatges d'una novel·la, sèrie o pel·lícula.

1. Com és la qualitat del so de les converses?

A mi de vegades em costa entendre què diu la gent. I haig de demanar que em repeteixin el que m'han dit. A la ficció això no passa gairebé mai. Fora del recurs humorístic dels pallassos de la tele, els personatges s'entenen sempre a la primera.

Hi ha casos realment extrems de comunicació. Als contes infantils, els personatges viatgen per tot el món, de vegades per altres planetes i tot, i tothom parla sempre un perfecte català.

Per tant, si heu de demanar que us repeteixin les coses, segurament us trobeu al món real.

2. Com es diu la gent?

Aquesta és potser la característica més excepcional de la ficció. Tothom té noms diferents. Al nostre món hi ha una sèrie de noms molt repetits: Joseps, Joans, ases... Alguns per tradició, d'altres per modes o perquè són fonèticament macos. Segur que la majoria de vosaltres ha conegut a més d'una persona amb el vostre nom.

En canvi a la ficció això no passa gairebé mai. Potser en una novel·la curta o una pel·lícula on no surtin més de 8 o 10 noms podríem parlar de casualitat. Però quan comencen a sortir més i més personatges, veureu que els noms tampoc es repeteixen gaire.

Podeu saber si una sèrie porta molts anys en antena per la mena de noms que gasten els personatges. Si es diuen Jack, Marina o Sergi, podríem estar en els primers capítols. Si es diuen Bertulia, Nefertiti o Aurelià, segurament ja hem passat el miler de capítols.

Un exemple extrem el trobem en les telenovel·les sud-americanes. Recordeu que abans, les matrícules dels cotxes eren del tipus "B-8473-T" i quan van arribar a la Z van adoptar el model "B-3853-AB"? Doncs als culebrots sudamericans els noms dels personatges poden ser del tipus "Maria Eugenia Federica Filomena" o "Rigoberto Eustaquio Martín", que a més és un recurs útil per omplir més fàcilment línies de guió.

Així que una manera de descobrir si esteu vivint en una obra de ficció és preguntar el nom a la gent que us envolta. Si trobeu més gent que es diu com vosaltres, probablement sou al món real.

Val a dir que també hi ha alguna excepció, com Cien Años de Soledad, que té un munt de personatges que es diuen Aureliano. No sé si són coses del realisme màgic o ganes de portar la contrària.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Pares i fills

Des que vam tenir l'Albert, la Irene no pot veure cap notícia de nens sense posar-se en la pell de la mare dels nens en qüestió. A mi no em passa tant però una notícia recent m'hi ha fet pensar. És aquesta:


Segurament m'hi ha fet pensar perquè el redactat de quasi totes les notícies que he vist era així: Josep Lluís Núñez i el seu fill. Com a fill, el meu primer pensament seria alguna cosa així com "El fill no té nom ni personalitat pròpia, és com un apèndix del pare". Hi ha gent que fins i tot s'ha preguntat si tenia nom. Sí, es diu Josep Lluís Núñez i Navarro. Ara que hi penso potser el redactat "Josep Lluís Núñez i Josep Lluís Núñez ingressen a la presó" no és àgil.

Potser a causa de la meva paternitat, li trobo un punt tendre a la història. Pare i fill compartint negocis,  construint blocs de pisos, tramant conjuntament els suborns i finalment entrant junts a la presó. Ah, la famiglia...

Perquè és cert que es poden tenir fills i no compartir amb ells res més que una paella els diumenges. Però, què hi ha més maco que tenir aficions comunes?

Pares i fills units per una empresa comuna. Font.


Herències

Val a dir que en molts casos, aquesta unió paterno-filial és objecte de sospites, rumors i suspicàcies. Per molt bo que sigui un fill fent una feina, molts sospitaran que hi és només perquè és fill del seu pare.

Un exemple clar és el de Felip VI, actual rei d'Espanya. Molts espanyols sospiten que no seria rei d'Espanya si el seu pare no ho hagués estat. Els monàrquics afirmen que això no vol dir res, senyalant encertadament que el pare de Joan Carles I no va ser rei.

Un altre cas similar és el de George Bush, expresident dels EEUU que va ser fill del també president George Bush. En aquest cas també van compartir Guerra a l'Irak.

El meu amic David, company també d'aventures musicals, va compondre una cançó titulada "George Bush is a jerk". L'últim vers de la cançó aclaria els possibles dubtes del públic sobre de quin George Bush es parlava: "the father and the son" i rematava amb un solo de guitarra que recordava l'himne nacional nord-americà. Font.

També en l'àmbit musical hi ha hagut pares i fills compartint vocació. Per exemple els Iglesias. El pare ja era mundialment famós quan el fill va començar la seva carrera. Segons afirmen uns quants milions de fans, alguns envejosos van fer córrer aquest muntatge per desprestigiar-lo:

L'audio, que era una mica més llarg i no sé si va amb aquest vídeo, va córrer viralment durant la prehistòria d'internet, quan encara no hi havia ADSL.


Com veieu amb tots aquests casos, el comú denominador és l'enveja de molts fracassats davant l'èxit desacomplexat del pare, que s'incrementa i es fa insuportable quan pot compartir la seva joia amb el fill. En aquest sentit, m'alegra no ser una persona gaire famosa perquè així podré compartir les aficions del meu fill sense haver de perdre un minut en pensar què dirà la gent.

dimarts, 11 de novembre de 2014

La nova censura i el nou 9N

Jo no ho vaig viure però diuen que durant el franquisme hi havia censura. És una cosa que passa quan els mediocres governen. Com que saben que la gent diria que són uns pelacanyes, decideixen que la gent no pugui dir el que pensa.

També diuen que això va estimular la creativitat dels artistes. Es tractava de dir el que no es podia dir, colar gols als censors, saltar-se les regles amb enginy.

40 anys després, la Història avança en helicoide, fent cercles però desplaçant-se en un eix perpendicular. Mateixes essències, diferents formes. Avui ens torna a governar un gallec terriblement mediocre.

A Espanya, la censura es practica controlant els mitjans de comunicació. L'any passat van ser substituïts els 3 directors dels diaris més importants d'Espanya (El País, El Mundo i La Vanguardia). En els 3 casos, per nous directors més afins ideològicament al PP. Les cadenes de TV també estan en mans del govern espanyol o d'empresaris amics.

Per entendre el procés independentista català, a les TV espanyoles conviden catalans com Rivera, Marhuenda o Nart. En canvi, a TV3 adoctrinen portant tertulians amb opinions diverses.


En aquest context, no és estrany que el govern espanyol hagi invertit tants esforços en prohibir el 9N que, sense acord amb l'Estat espanyol no podia tenir més que caràcter consultiu. És a dir, des que el Parlament espanyol va rebutjar cedir la competència per celebrar un referèndum, el 9N només servia per demanar l'opinió als catalans. I això, pels amics de la censura, és el pitjor delicte possible.

La resposta del govern català ha emulat els artistes que esquivaven la censura amb enginy. Tot previsible fins la suspensió de la llei de consultes. Llavors hi ha una escena d'aparent caos i autodestrucció -que no estic segur que no formés part del pla- amb baralles internes. La cosa acaba amb el Butireferèndum, que el propi Mas va vendre molt malament en un primer moment. Què coi és això d'un acte participatiu? No havíem quedat que...? Propis decebuts i estranys fent tota mena de bromes, disposats per enéssima vegada a enterrar el procés i al president. El censor s'empassa l'ham.

I passen els dies i tot pren perspectiva. A efectes pràctics el nou 9N s'assembla molt al vell 9N. Segueix sense ser vinculant i segueix servint per donar veu als catalans. La pregunta és la mateixa. L'Estat comença a fer el ridícul: impugna de nou al Constitucional un acte que diuen que és inútil i que no té garanties democràtiques (ho saben perquè ells mateixos s'han encarregat que no en tingués), es veuen tancs per les autopistes catalanes, fragates al Port de Barcelona, amenaces velades a funcionaris, diaris espanyols dient que votarà en Bob Esponja... I arribem al 9N i vota el primer català.

El primer vot del 9N. A Austràlia. 


El Gobierno diu que d'acord, que posa els Fiscals a treballar. Però té totes les potes ficades en galledes. Si no és una consulta ni un referèndum, quina és la il·legalitat? I si ho és, el Gobierno de España està donant legitimitat de referèndum a una votació que l'independentisme ha guanyat per golejada.

Fins i tot en camp contrari s'ha golejat. Fixeu-vos: 

9N a Sant Boi de Llobregat:
Sí/Sí: 12315
Sí/No: 3176
Sí/Blanc: 193
No: 1659

Algú pensa que són pocs vots? Últimes municipals a Sant Boi:

PSC: 8750
PP: 4933
ICV: 3617
CiU: 3359
PxC: 2989
ERC: 1083
Cs: 942
CUP: 751

La majoria silenciosa

L'última estratègia és dir que no ha votat la majoria silenciosa. Que tots els independentistes han votat i tots els unionistes s'han quedat a casa. Certament això quadra amb l'estratègia del PP de mobilitzar el vot independentista i convèncer als seus que la votació era una farsa. És típic dels censors considerar que el silenci del ciutadà és un suport al seu govern.


Me gustas cuando callas porque estás como de acuerdo conmigo.


dimarts, 4 de novembre de 2014

La fruita esperada

Fa poc em vaig fixar que els pèl-roigs, en realitat, tenen els cabells més aviat taronges. Vaig pensar que seria més adequat anomenar-los pèl-taronges però he mirat diccionaris i la tendència de les llengües properes és la mateixa:

Pèl-roig, pelirrojo, red-headed, roux, capelli rossi, rote haare...

Una primera conclusió precipitada podria dur-nos a creure que hi va haver una estranya forma de daltonisme que devia afectar als lingüistes de tots aquests països. Una altra opció, més probable, és que quan es va anomenar pèl-roigs als pèl-taronges el color taronja no existia o no es deia així, ja que les taronges encara no havien arribat a aquesta part del món.

És lògic pensar que si els nostres avantpassats no coneixien les taronges, el color taronja no es diria taronja. Ara bé, el que sorprèn és que no hi hagués un altre nom per a aquest color. No és com el color turquesa o el lavanda, que cal una certa subtilesa per apreciar-los. El taronja ocupa un bon tros de la gamma cromàtica.

A més, els nostres avantpassats sí que coneixien coses de color taronja. Coneixien les pastanagues i els nespres, per exemple. Per què no van assignar cap d'aquests vegetals com a nom del color taronja?

És com si estiguessin esperant que arribés la fruita adequada, com si li estiguessin guardant durant segles tot un rang cromàtic. I això va passar a molts països: taronja, naranja, orange, laranja,...

No sé si algú ho ha pensat abans però m'agradaria veure un mapa del món amb els països on tinguin la mateixa paraula pel color i la fruita taronja.


Curiosament, a la Xina, d'on se suposa que vénen les taronges hi havia uns funcionaris que portaven roba d'aquest color. Però eren coneguts com Mandarins. Font.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Realitat augmentada

Entreu en un bar i a la taula del costat veieu sis persones. Si us dic que no parlen entre elles, ni estan bevent ni menjant res. Què diríeu que fan? Una pista, al bar hi ha wifi gratis...

Segurament haureu vist/patit més d'un cop aquesta situació. D'estar reunits amb altres persones que no estan pendents de vosaltres sinó del mòbil. Jo he vist algunes bronques per aquesta descortesia... Bé, ho reconec, alguna també me n'he endut.

Després aneu a un concert i la gent no escolta les cançons perquè les està gravant amb el mòbil. I hi ha una posta de sol perfecta però no l'esteu gaudint perquè cal prendre una foto i pujar-la a l'instagram. Perquè la vida que importa no és la que ocorre físicament on som nosaltres sinó la que queda enregistrada en mòbils, tauletes i xarxes socials.

Hi ha qui pensa que els smartphones estan substituint la intel·ligència i la sociabilitat dels seus propietaris. I que si això passa ara, a on arribarem d'aquí uns anys, si es posen de moda ginys com les Google glasses o fins i tot mòbils connectats directament al cervell.


Com podeu veure, les Google glasses es basen en un disseny d'una tecnologia militar alienígena. Font1. Font2.

Com a aficionat a la ciència-ficció, pronostico que estem en els inicis de la fusió del nostre cervell amb els dispositius electrònics. Els primers passos ja els hem fet. Ara, les discussions sobre quin actor sortia en aquella peli eslovaca que va rebre tants premis ja no s'eternitzen durant hores. En pocs segons, Google les resol.

La connexió a dispositius electrònics amplia les possibilitats del nostre cervell. Font.

Quan els dispositius com Google Glasses siguin omnipresents, canviarà la nostra manera de relacionar-nos. Imagineu-vos en una primera cita. No us coneixeu gaire i la conversa s'està refredant. Però el dispositiu electrònic al qual esteu connectat detecta el vostre nerviosisme i busca una solució. Es connecta al facebook de l'altra persona i busca temes d'interès. A partir d'ells, genera tres enginyoses línies de conversa a escollir per tal de desencallar el moment tens.

També us podria ajudar a la feina. Sou un bomber en ferotge incendi. El foc se us acosta perillosament. Les ulleres informatitzades capten la temperatura del que veieu, es connecta als mapes per GPS i us indica el camí a seguir amb més probabilitats de sobreviure.

Penseu que Internet és una font de coneixement més completa que hi ha ha hagut mai. Per què ens hauria d'incomodar la idea de conviure en permanent contacte amb tanta saviesa?

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Internet i les futures formes de govern

Fa un temps vaig explicar com Internet comença a moure l'opinió pública més que els mass media tradicionals. I quan això passa en una democràcia, podem veure canvis d'estructures de govern molt profundes.

És cert que el 15M va ser un moviment "de carrer" però no crec que es pugui entendre sense l'existència d'Internet. En primer lloc, la guspira que va encendre la revolta va ser la Llei Sinde, que buscava perseguir la pirateria per internet. Amb el lema #nolesvotes, molta gent es va organitzar per demanar que no es votés als partits que van donar suport a aquesta llei (PP, PSOE i CiU).

Val a dir que el punt de partida d'aquesta revolució pot resultar una mica absurd. En un país en plena crisi econòmica, amb un atur estratosfèric, milions de persones perdent-ho tot en la bombolla immobiliària... la gent va i esclata perquè no pot baixar-se pelis pirates? Bé, sí, d'acord, segons deien, era una qüestió de llibertats civils i, en tot cas, al final els temes importants (i els que potser no ho eren tant) van arribar a les assemblees de les places i als fòrums d'internet.

Uns mesos després d'aquella revolució d'esquerres, el PP va treure majoria absoluta a les eleccions generals. Alguns es van adonar que el lema #nolesvotes, podia haver afavorit l'abstenció entre els activistes d'esquerres, permetent una victòria demolidora a una dreta on no havia arribat el missatge del 15M.

Des d'aleshores el moviment ha anat cristal·litzant en diverses plataformes ciutadanes però quedava el pas més polèmic: fer política. Algú va dir "si sou el 99%, presenteu-vos a les eleccions i guanyareu de carrer. En cas contrari, potser no sou tants com us penseu i, per tant, no teniu legitimitat per parlar en nom del poble".

Després de la sorpresa de Podemos a les eleccions europees, comença a cristal·litzar una forma de política inspirada en el 15M. M'ha cridat molt l'atenció aquesta entrevista a un dels seus eurodiputats.

Pablo Echenique-Robba (m'estalviaré els acudits sobre un polític amb aquest cognom) és científic i deixa un titular sucós: “En la izquierda a veces la gente se vuelve anticientífica”. L'entrevistador li pregunta sobre alguns temes on ell discrepa amb el partit que representa i diu que ell és científic i que, com a tal, no pot estar d'acord amb certs plantejaments, però que si arriba el moment de votar, votarà el que digui el partit.

És a dir, Podemos fitxa un expert en temes científics però el subordina al que opini gent que no té cap mena de formació científica. És així? Ell aclareix que farà pedagogia i que ja s'encarregarà que la gent acabi entenent aquests temes però alguns temes s'escapen a la racionalitat de l'argumentació.

Em sembla molt interessant tot el debat que obre aquest plantejament. S'ha de poder votar tot? Si votem sobre política fiscal, el vot d'un economista ha de valer el mateix que el d'un cambrer? Si hi ha una sèrie de decisions interdepenents (per exemple abaixar o apujar impostos, control de la inflació, reducció/ampliació de les cobertures socials,...), s'han de poder votar per separat?

Recentment, la llei catalana de consultes ha obert les portes a una democràcia més participativa. És cert que, vistos els resultats del multireferèndum, algú pot pensar que no tenim encara la maduresa suficient per votar tant. D'altra banda, deixar les decisions importants en mans de polítics que s'han demostrat profundament ineptes i/o corruptes tampoc sembla una bona idea.

Té sentit que tothom pugui votar sobre temes específics sobre els quals no té cap mena de formació? Vinyeta extreta del blog Gargotejant.


La solució ideal seria apujar el nivell de coneixements generals de la població fins que fos capaç de prendre decisions basades en aquests coneixements, entenent què significa una opció i quines conseqüències té la contrària. Però d'això estem molt lluny encara. I no sembla que ens hi estiguem apropant a gaire velocitat...

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Ètica animal i especisme

Recentment, mitja Espanya s'ha commocionat pel sacrifici d'Excalibur, un gos que el Govern ha decidit assassinar sacrificar per culpa de l'Ebola. Bé, de fet el gos no tenia Ebola però l'han matat igualment per si de cas.

Si no heu vist les notícies, el resum seria: moren uns centenars d'africans per un brot d'Ebola. Al cap d'uns mesos, uns capellans espanyols es contagien i el govern els repatria per atendre'ls a Espanya. Alguns s'alarmen per la possible expansió del virus a Espanya. El Govern diu que està tot controlat. Alguns fugen cames ajudeu-me en sentir això. Al cap d'uns dies, una infermera que havia tractat els capellans dóna positiu en Ebola. El govern diu que està tot controlat. La gent corre en cercles, cridant "morirem tots, morirem tots!" amb les mans al cap. El govern diu que caldria matar el gos de la infermera, per si de cas. Esclata la revolta a twitter amb el trending topic mundial #SalvemosaExcalibur. Venen a emportar-se el gos, amb antidisturbis repartint cops de porra als manifestants que ho volien impedir. El gos mor.

El gos Excalibur, durant el seu últim dia de vida.


A partir d'aquesta història, s'han creat dos bàndols irreconciliables entre els que entenien el sacrifici del gos i els que deien que pobre gos, quina culpa tenia.


També hi ha dos bàndols entre els miserables que culpen a la infermera per haver-se contagiat i la van arribar a donar per morta i els qui creuen que culpar a una pobra infermera que s'hi ha jugat la vida és de covards i desitgen que es recuperi aviat. Però aquest debat em sembla tan poc estimulant des d'un punt de vista intel·lectual que he decidit obviar-lo. Ánimos, Teresa. Llista de mitjans que han donat a Teresa per morta.


El primer bàndol esgrimia arguments de tipus pràctic (aturar l'epidèmia) però carregats d'un innegable especisme. Ningú hauria proposat sacrificar els capellans (o fins i tot els africans) infectats d'Ebola per aturar l'epidèmia, tot i que una acció radical en aquest sentit a temps podia haver aturat l'epidèmia i salvat moltes vides. Quan l'episodi de les vaques boges, es van sacrificar totes les vaques malaltes i fins i tot les que compartien granja amb elles.

Fixeu-vos que l'especisme fa que es prenguin decisions completament contràries, segons si la víctima és un humà o un animal no humà (els humans també som animals). Anàlogament, el racisme consisteix en prendre una decisió diferent en funció de la raça de la persona. O el sexisme en funció de si és home o dona. Amb la diferència que els que critiquen l'especisme encara no han aconseguit que la seva visió sigui considerada com la moralment correcta.

El més curiós és que el tracte amb un animal o amb una persona, molts cops és diferent tot i buscar en ambdós casos el millor per l'animal o la persona.

Per exemple, si estàs patint una agonia i no tens possibilitats de sobreviure pot passar que:

1. Siguis humà, puguis demanar que acabin amb el teu dolor i que no pugui ser perquè seria un assassinat.
2. Siguis un gos, no puguis dir res però algú pensi que el millor per a tu és que moris amb poc dolor.


Un altre exemple. Si has viatjat molts quilòmetres i vols començar una vida lluny de casa.

1. Si ets humà, tens dret a intentar legalitzar la teva situació. Si el govern d'aquell país és progre considerarà que estàs "enriquint culturalment el país" i et donarà els papers. Si és racista probablement et retornaran al teu país d'origen.
2. Si ets un cargol poma, ets una espècie invasora i t'intentaran exterminar. Ningú considerarà que estàs enriquint de cap manera l'ecosistema.

Arribo al final d'aquest article amb la sensació d'haver trepitjat algunes línies vermelles d'allò políticament correcte. Però crec que de vegades és interessant pensar les coses des de zero, sense prejudicis, encara que només sigui com a exercici mental.

Així doncs, si ens oblidem del que és moralment bo o dolent i pensem només en beneficis i perjudicis, hi ha alguna raó per tractar de forma diferent a animals i humans? (En el benentès que en ambdós casos volem el millor per a l'animal o l'humà).

dimarts, 7 d’octubre de 2014

La Lliga de MicroRelataires catalans

M'enorgulleix d'informar-vos en quasi primícia l'estrena d'una iniciativa que pot revolucionar el món del microrelat en català.

Fins ara existien iniciatives com els Reptes de Relats en Català o webs com Vull Escriure, sí. Però la Lliga de MicroRelataires catalans va un pas més enllà i enfronta els participants en apassionants duels u contra u. S'estructura com si fos una competició esportiva, amb partits i classificacions.

No explicaré les regles perquè ja estan ben explicades al web que promou la iniciativa. El que sí que us explicaré és que si us atreviu a participar-hi podreu competir contra altres microrelataires catalans. És més, si us inscriviu ara mateix, podreu formar part de la Divisió d'Honor durant la primera temporada (això ha sonat una mica a oferta de TeleBotiga?). I encara més! Podreu competir contra mi!

Dos arguments més:
  1. És gratis!
  2. Hi ha un premi per al guanyador i una medalla per al segon!

Bé, us hi espero als que us atreviu a participar-hi. Si no us he convençut, pitjor per vosaltres perquè quan comenci la lliga en tornaré a parlar i us faré molta enveja. I llavors ja no sereu a temps de participar-hi.

dimarts, 30 de setembre de 2014

Faria qualsevol cosa per amor

Ja havíem parlat en aquest blog sobre el perill de l'estupidesa i com aquest havia passat desapercebut per culpa del buit de personatges estúpids en la ficció. Avui faré més o menys el mateix post canviant estupidesa per amor, que per alguns ve a ser semblant.

Segons aquesta cançó 'els homes savis diuen que només els estúpids s'enamoren'.

Fixeu-vos en la frase que he posat per títol: "faria qualsevol cosa per amor". La majoria direu "oh, què romàntic! què maco!", quan hauríeu de dir "qualsevol cosa? mataries nens innocents per amor? escamparies un terrible virus per amor? Incendiaries el Louvre per amor?". La frase és terrible i encara m'he mossegat els dits per no posar exemples escabrosos que ho deixessin més clar.

Doncs resulta que a la nostra societat, l'amor s'ha convertit en la coartada definitiva. Si ets un psicòpata sense sentiments i mates mitja dotzena de persones, ets un dimoni menyspreable. Ara bé, si els mates empès per la follia de l'amor, tindràs la comprensió de molta gent. De vegades, la coartada arriba a límits absurds, com en el cas de la infanta enamorada

La coartada se sosté sobre dues potes:
  1. L'amor és generositat. Si ho fas per amor, ho estàs fent per algú altre, per tant ets menys egoista que si ho fas per interès personal.
  2. L'amor ens controla i per tant no tenim la mateixa llibertat que si actuem sobris de sentiments. És com l'atenuant de l'embriaguesa per a certs delictes.
Tornant al primer paràgraf, aquests dos punts converteixen el criminal amorós en un criminal estúpid. I com vaig explicar en l'anterior post, l'estúpid acaba sent fins i tot més perillós que el malvat perquè ha perdut el control sobre els límits de la seva capacitat destructiva.

Una altra cançó que parla de la bogeria de l'amor. El títol, si fa no fa, és el mateix que el d'aquest post.

Com passava amb l'estupidesa, també sembla que la ficció estigui directament relacionada amb la permissivitat cap als enamorats. El romanticisme impregna bona part de la producció literària, cinematogràfica i musical.

I en canvi, els dolents per excel·lència són psicòpates, individus sense sentiments. Llops solitaris incapaços d'estimar.

No tinc dades estadístiques però al món real hi ha psicòpates totalment civilitzats i pacífics i bojos d'amor que maten les persones que diuen que estimen. No sé si existeix la figura del psicòpata de l'amor o si se'n pot dir així d'aquell tipus de persona que faria qualsevol cosa per amor. Però si existeix, feu-me cas, fugiu-ne per cames!

dimarts, 23 de setembre de 2014

V de Verkami

Com sabeu hi ha una certa disputa entre catalans i espanyols sobre la possibilitat que Catalunya s'independitzi. Que si no és legal, que si han de votar-ho tots els espanyols, que si per què volem la independència perquè ens robi el Pujol...

Al final, com diuen els advocats, més val un mal acord que un bon judici. I és millor ser pragmàtic que discutir fins a avorrir les pedres per veure qui tenia raó.

A l'antiga Roma, els esclaus podien aconseguir la llibertat si pagaven a l'amo un preu. Tenint en compte que avui tot es compra i es ven, podríem pagar per la independència de Catalunya?

Sí, ja sé que alguns direu que ja portem temps pagant més del que ens pertoca i que seria de justícia que fos al revés, que ens retornessin diners. Però això no passarà.

D'altra banda, molts espanyols diuen -potser fins i tot creuen- que Catalunya els costa diners. Així doncs, una solució com la que proposo podia establir les bases d'un acord raonable.

El que proposo és fer una col·lecta tipus Verkami. Cada independentista aporta voluntàriament els diners que vulgui fins a arribar a la quantitat que Espanya i Catalunya hagin acordat. Les donacions es farien efectives en el moment de completar-se aquesta quantitat en diferents terminis, a mesura que es vagin recorrent les etapes de la transició nacional (reconeixement internacional, absència de boicots, etc).

Preu

Seria difícil posar-nos d'acord amb el preu. He buscat un antecedent històric, la compra de Lousiana als francesos per part dels EEUU l'any 1803. Es van pagar 15 milions de dòlars per 2 milions de quilòmetres quadrats (4 vegades la superfície d'Espanya).

Tenint en compte que la superfície de Catalunya és unes 60 vegades menor i la variació de valor del dòlar, l'equivalent seria aproximadament 3 milions de dòlars.

La Louisiana era un territori situat al centre dels actuals EEUU, des de l'actual estat de Louisiana a la frontera amb el Canadà.


Val a dir que els francesos van vendre amb una certa urgència i, per tant, no van fer un gran negoci. Però altres no van voler vendre quan tocava i van haver de cedir gratuïtament les seves colònies o fins i tot gastar diners en guerres absurdes.

Una altra manera de calcular el preu, més empresarial, seria pagar els beneficis de 5 anys. Parlaríem del famós dèficit fiscal anual (4% del PIB català segons les últimes balances fiscals presentades per l'Estat espanyol) menys el dèficit de la generalitat (un 2% del PIB català). Com que el PIB català està entorn als 200.000 milions d'€, la broma sortiria per uns 20.000 milions d'€. Uns 2600 € per català.

Finançament

Amb aquest preu, caldria aguditzar molt l'enginy. Per exemple, es podrien esborrar tots els noms de tots els carrers de Catalunya i subhastar-los als que aportessin més diners. El contribuent més generós podria posar el seu nom a la Diagonal de Barcelona o a la Gran Via. 

Jo, si m'arribés el capital, voldria comprar el carrer Puig i Xoriguer, on vaig viure bona part de la meva vida. En Puig i Xoriguer no va fer res d'especialment profitós a la seva vida però era ric i va deixar diners en herència a l'Ajuntament de Barcelona. No creieu que ja està amortitzat?

No em direu que no seria original tenir un país on els carrers es diguessin com els seus ciutadans més generosos.


Conclusió

Bé, us animo a dir si aquesta proposta us sembla versemblant o coherent. Probablement us costi trobar arguments en contra però hi ha alguna cosa que no sabeu què és que no acaba de convèncer-us. M'equivoco?

dimarts, 16 de setembre de 2014

TPE: La versemblança (per David Castejón Ferrer)

En el marc de la Taula Periòdica de l'Escriptura, avui cedeixo l'espai d'Àtoms i Lletres a una de les grans promeses de la literatura catalana, en David Castejón Ferrer.


LA IMPORTÀNCIA DE LA VERSEMBLANÇA EN NARRATIVA (I ALTRES FOTESES...)

Imagineu el següent: l’Indiana Jones es troba a punt de recuperar un ídol ancestral que també cobeja en Hitler, quan, de sobte, apareix el nazi de torn retenint la noia a punta de pistola i amenaçant amb matar-la, si el nostre heroi no li entrega l’artefacte d’immediat. L’amic Indiana no dubta un segon: es treu una pistola làser de la cintura i fulmina el seu enemic amb un raig de plasma. Assumpte tancat.

D’acord, sí... una solució molt efectiva. Però és que no cola...

No...? De veritat m’ho dieu? Doncs a veure què tal això... ¿què tal si en lloc de tornar-se amb una pistola prestada de la Guerra de les Galàxies l’Indiana treu un fuet de domador de circ, i, amb una sola maniobra destra i precisa, no només desarma el seu rival sinó que de passada també el fa caure a un abisme infestat de cocodrils i piranyes assassines?

Bé... és molt de pel·lícula, però això ja està millor. Ara sí que ens quedarem al cinema fins al final.


L’Indiana no en té ni punyetera idea, de com funcionen les armes galàctiques; aquest és en Han Solo.

Més.

Imagineu que en Frodo del Senyor dels Anells es perd de forma irremeiable pels Aiguamolls dels Morts (que no pas de l’Empordà...) i el pobre pateix un atac d’angoixa dels aguts, ja que li corre pressa arribar al Mont del Destí per llençar-hi l’Anell Únic que salvarà la Terra Mitja de quedar sumida a les tenebres eternes.

Cap problema. El seu company i/o amor inconfessable, en Sam, es treu un smartphone del sarró i cerca l’itinerari que els cal seguir al Google Maps.

Apa home, va! Tanqueu el totxo d’en Tolkien tot indignats i us en aneu a dormir.

Un moment! Un moment, gent! No ens precipitem... ¿i si en lloc d’aquesta suprema bestiesa arribessin un parell d’àligues gegants volant des del cel, enviades pel iaio Gandalf, i tot seguit engrapessin el duet de nans peus peluts per conduir-los en primera classe fins al peu del volcà del dimoni?

A veure... tothom sap que no existeixen les àligues gegants, però això ja té més bona pinta. Si els ocellots aquests els invoca un mag amb contactes de pes en algun zoològic de fauna mítica, doncs la cosa ja passa...


En Frodo viu a la Terra Mitja, no al World Mobile Congress; un li pot fer màgia, però no trucar-li al mòbil, d’acord?

Més encara.

La meva nova mascota adorable s’ha menjat un petit-suisse després de mitjanit i se m’ha convertit en una bèstia immunda que no para de multiplicar-se i sembrar el caos pel barri.

Doncs quin tros de parida, noi...

En qualsevol cas... no t’ho va avisar un venerable ancià xinès de barba llarga fins als testicles, que això passaria, abans que et decidissis a adoptar? Doncs mira... haver-ne fet cas; ara et fots i pateixes les putades que et facin els monstres aquests amb enteresa i resignació.


Si un diu un savi xinès, fes-ne cas; no importa com d’absurd et sembli.

Una última cosa.

Observo astorat com en Neo, protagonista de Matrix, no tan sols vola amunt i avall com Superman i es baralla sense problemes amb cinquanta esbirros a la vegada, sinó que a més, de cop i volta, adquireix la facultat d’escopir foc per la boca i brandar tres titoles en lloc d’una de sola.

Increïble, no?

Doncs, cony... no tant! I per què no? El paio coneix tots els codis de programació que regeixen la realitat virtual que habita. Què li impedeix modificar-la al seu gust?

Endavant Neo, tu pots.


Incrèduls! Que el món és com un codi obert per a en Neo! Visca el programari lliure!

Bé... suficient, ja n’hi ha prou; fins aquí la gresca i la xerinola dels exemples. Ara passem a l’espessor de les explicacions teòriques.

En els quatre casos referents a clàssics del cinema i/o la literatura tot just exposats, queda il·lustrada prou bé la necessitat absoluta d’un dels conceptes més importants de qualsevol narració, si és que el seu autor no vol veure el seu treball al fons d’una paperera o netejant un cul qualsevol: la versemblança.

Però què és exactament aquesta cosa de la versemblança i per què és tan indispensable?

Per tal de deixar-ho ben clar, potser ens resultarà interessant definir el concepte de versemblança a través de la seva diferenciació respecte a altres conceptes usats habitualment en narrativa, que s’hi poden confondre amb facilitat.

Comencem:

En primer lloc, una cosa que cal tenir molt clara és que la versemblança no és en cap cas el mateix que la veracitat. Bàsicament, la veracitat es dóna quan la correspondència d’un discurs és total amb la realitat objectiva tot i que, com tothom sap, aquesta ningú la pot conèixer al 100%, mentre que la versemblança és dóna quan un discurs, sense que importi el seu grau de correspondència amb la realitat objectiva, aconsegueix aparença de realitat de cara als seus receptors.

Així, en un judici, per exemple, on tothom explica moltes històries no sempre coincidents, allò més important no és que el que es digui sigui veraç, sinó que sigui versemblant, o sigui, tingui aparença de realitat.


―¿Jures, sobre totes les barres i estrelles de la bandera i la Sagrada Bíblia , dir la veritat i res més que la veritat? Sí, juro referir un relat versemblant dels fets.

En segon lloc, la versemblança no és el mateix que la coherència. Ah, collonut... i què és la coherència, doncs?

Tornem a recórrer la a festa dels exemples per explicar-ho.

Penseu en els Caçafantasmes (o Ghostbusters pels puristes), aquell grup de quatre pallassots dels anys 80 que es passaven tota la pel·lícula fent el burro mentre capturaven espectres simpàtics en forma de moc o mascotes gegants de Michelin enfurismades amb el món. Ara imagineu que, de cop i volta, cap al final de la cinta, els mateixos paios rebessin un avís per anar a engarjolar un poltergeist psicòtic que li estigués fent la vida impossible a una família de Massachusetts. Imagineu que, tot d’una i sense avisar, la pel·lícula perdés el seu to de comèdia fantàstica i es convertís en una història de terror en primera persona, tipus The Blair Witch Project, REC o Paranormal Activity, on morís fins l’apuntador i se’ns quedés tan mal cos que després restéssim incapaços de sortir a pixar, per temor a la foscor del passadís.

No us quadraria gaire, no?

Doncs no; però en cap cas seria degut a que la pel·lícula hagués deixat de ser versemblant: continuaria sent una història de fantasmes, situada en un univers que seguiria assumint, dins les seves regles de joc pròpies, l’existència d’aquestes entitats sobrenaturals. Res a dir, per tant, en aquest sentit. En canvi, per res del món, la història no resultaria coherent: hauria canviat de forma sobtada i radical el seu estil narratiu i tota la seva atmosfera, i els personatges mostrarien una forma de comportar-se molt diferent.

La coherència narrativa exigeix que les informacions proporcionades als lectors/espectadors es mostrin consistents les unes amb les altres, dins d’una seqüència lògica i raonable i d’una unitat i uns límits contextuals.

En aquest cas, la unitat i els límits contextuals s’haurien trencat estrepitosament.


Who you gonna call? Doncs si és una comèdia, als Caçafantasmes; si es tracta d’una història de terror que m’ha de posar els pèls de punta, a l’Exorcista.

En tercer i últim lloc, cal diferenciar la versemblança de la credibilitat. Per fer-ho senzill, podríem dir que una narració esdevé creïble quan la font des de la qual ens arriba és creïble.

I què redimonis fa que una font sigui creïble o no ho sigui? Bé, aquesta és una qüestió bastant subjectiva: bàsicament el que fa que una font sigui creïble és l’autoritat que aquesta font ostenta davant dels lectors/espectadors potencials, que pot haver arribat bé per imposició dogmàtica o bé per la força de l’argumentació.

En un exemple senzill que ens sonarà a tots, prenguem la Bíblia, el llibre sagrat de la Cristiandat. La Bíblia conté moltes històries, que, sovint, després de passar per un anàlisi rigorós, no resulten ni versemblants ni coherents. Per als integristes religiosos això no suposarà cap problema; ells tenen una confiança cega en els autors del llibret (Sant Pere, Sant Pau i companyia...), i en virtut d’aquesta confiança cega li concediran credibilitat total a les escriptures. No passarà el mateix amb un ateu, que requerirà la força de l’argumentació per tal d’atorgar credibilitat a la paraula escrita de Déu. 


Senyores i senyors, com a narració que és, la paraula de Déu no se’n lliurarà d’un escrutini en clau literària. Ni de conya!

I bé... al capdavall, després de tot això... en què quedem, doncs, que és aquesta cosa tan important de la versemblança?

Fàcil, nois; ja ho tenim mamat...

La versemblança, com ja s’ha avançat més amunt, és fonamentalment l’aparença de realitat que una narració assoleix a ulls del seus lectors. S’expressa com les regles del joc que l’autor ha establert per a la seva obra; el marc en què es mou la història narrada, i que no necessàriament ha de correspondre’s amb la realitat objectiva que coneixem i compartim tots. Per tal de resultar versemblant, doncs, només cal que una obra no trenqui els límits que el seu propi autor li ha donat, explícitament o implícita.

En conclusió, i tornant al principi: que en Harrison Ford dispari un raig làser fent d’Indiana Jones no és versemblant, perquè no existeix cap tecnologia d’aquest tipus en el marc contextual en què es desenvolupen les aventures de l’intrèpid arqueòleg. En canvi, sí que és versemblant si dispara el raig fent el paper de Han Solo, perquè en el marc contextual d’aquest últim personatge les armes làser son el pa de cada dia.


Us imagineu en Han Solo o en Luke Skywalker combatent Stormtroopers a cop de fuet? No, gràcies.

Fins aquí la meva aportació a la Taula Periòdica de l’Escriptura. Oi que ens hem entès?

Ara aneu i digueu a la cara al meu amic Darth Vader que aquest article no us ha semblat versemblant, coherent o creïble. Estarà encantat de discutir-ho amb vosaltres en el fragor d’un duel de fuets làser.


Que la versemblança us acompanyi!


DAVID CASTEJÓN i FERRER

dimarts, 9 de setembre de 2014

V

Si en el capítol anterior parlàvem de V de Vendetta, avui toca parlar de V, una sèrie dels 80 que anava d'uns extraterrestres que venien a la Terra. Confesso que agafo la idea del blog d'en Jordi Dausà, Tardes de Birres.


V era el símbol de la resistència. Font

Al principi semblava que els extraterrestres venien en son de pau però va resultar que no, tot i que degut a astutes maniobres de control dels líders terrestres, molta gent seguia pensant que sí. Fixeu-vos si eren perversos aquests extraterrestres que no eren com nosaltres sinó que sota la seva falsa pell humana en tenien una de lagarto. A més, menjaven rates vives senceres.

Quan vaig veure aquesta sèrie tenia 5 o 6 anys, així que no recordo els detalls de la trama. Recordo que, per alguna estranya raó, als nens ens encantava. Fabricàvem pistoles com les dels extraterrestres dibuixant-les sobre un paper i retallant-les i jugàvem amb elles al pati. Era difícil jugar-hi perquè gairebé tothom volia fer de Donovan o, en el seu defecte, de membre de la resistència. Pràcticament ningú volia fer de lagarto. Potser les batalles amb pistoles làser (crec que hi devia haver una lluita per capítol, com a El Equipo A), juntament amb l'estètica futurista de la sèrie, era el que va fer que tingués tant d'èxit.

Anys després van fer un remake de la sèrie, que pràcticament ningú ha vist. Pel que sembla, la sèrie original va quedar inconcussa i, en comptes d'acabar-la, van decidir fer-la de nou, amb efectes especials més moderns. Sí que recordo que en algun capítol els personatges traginaven disquets de 5 1/4 com a cosa molt moderna, que avui potser molts veurien com a tecnologia extraterrestre.



No recordo si algú del cole va fer-se amb la pistola "original" de la sèrie. Com he dit abans, a casa meva tocava dibuixar-la amb un llapis. Per cert, oi que a baix de tot hi diu "Forocoches"? WTF? Font

Us poso també aquest vídeo, que el Jordi diu que és molt al·legòric i apte per modernillos, perquè és retro i vintage, que es veu que són coses antigues molt apreciades pels moderns. Bé, que diu que en fem difusió.

En aquest vídeo es pot veure com un pervers independentista adoctrina els nens per odiar els pobres immigrants extraterrestres. Que sí, que s'han fet amb el poder i volen esclafar la nostra civilització però són els seus costums i cal respectar-los.