dijous, 25 de maig de 2017

La revolució dels jubilats

Darrerament sabeu que no tinc gaire temps lliure i per això em fa molta enveja la gent que sí que en té. El títol parla dels jubilats però també hi ha gent que, per la raó que sigui, no treballa un munt d'hores cada dia.

De fet, el futur que ens prometien (i que encara ens prometen) va una mica d'això: les màquines haurien de treballar per nosaltres i les persones tindríem més temps lliure. Temps per dedicar a activitats "no productives" però potser molt importants per a la societat.

Segurament hi ha qui escriu llibres (o blogs) o es dedica a altres activitats artístiques de forma més o menys amateur. I qui fa voluntariat o activisme social. De fet, moltes organitzacions tenen sectorials de gent gran o tenen una militància amb una mitjana d'edat alta (ANC, iaioflautes...). Això és molt curiós perquè normalment quan la gent pensa en revolucions, creu que les ha de dur a terme el jovent però ara mateix podria estar passant el contrari.

Si les revolucions que han de venir són protagonitzades per gent gran, tindran alguna diferència essencial amb les que atribuíem als joves? Seran més conservadors? O, pel contrari, en no tenir tant de futur per endavant, arriscaran més?

En aquest cas, veiem una clara relació entre l'edat dels manifestants i el tipus de reivindicació de la protesta. Font.

La civilització va sorgir quan les comunitats humanes van aconseguir crear excedents d'aliments i altres productes bàsics. Amb ells va sorgir el comerç, i amb les rutes comercials el món va canviar. Amb les màquines, per bé o per mal, es crearà un altre excedent. Moltes persones quedaran "alliberades" de treballar i això, probablement, comportarà canvis importants al món.

Com us imagineu el món del futur si els canvis importants vinguessin promoguts pels jubilats?

dijous, 18 de maig de 2017

La Història ens jutjarà

I ho farà amb criteris que avui en dia desconeixem.

Sovint, quan parlem de aquest o aquell personatge històric i ho fem d'una manera crítica, destacant aspectes que el converteixen en mala persona, algú diu "bé, cal situar-ho en el seu context històric". Si era masclista, homòfob, racista o violent, diem que era producte de la societat en què vivia. De tota manera, després de fer aquest apunt, sovint seguim jutjant-lo amb la nostra mirada actual.

Les lletres de les cançons romanen invariables mentre la societat canvia. "Necessites algú més gran i més savi que tu que et digui el que has de fer" (que a més sóc jo, que tinc un any més que tu i em faré nazi d'aquí poc). No sé exactament què vol dir la paraula heteropatriarcal però sospito que aquesta cançó ho és molt.


Si traslladem aquest raonament a la nostra època, pot passar el mateix. Algú que avui ens sembla una gran persona, potser està cometent actes o opinant coses que en un futur es consideraran horribles.

El futur ridiculitzarà els vegans o criminalitzarà els carnívors? Els ufòlegs seran visionaris o tarats? I la religió? En 500 anys Alà o Jesucrist seran vistos com Zeus o Thor?

És més, el futur ens jutjarà per coses diferents en diferents èpoques? Potser el segle XXII ens criticarà per ser carnívors, el XXIII per ser ateus i el XXIV per no haver respectat els drets de les màquines. I en cada època es destacarà el valor de personatges defensors de causes que ara ens semblen marcianes i se'ls reconeixerà com visionaris.

El judici de la Història és retroactiu, ja que apliquen unes lleis que no estaven vigents quan es van produir els fets. I aquí radica la seva injustícia. El revers karmàtic d'aquesta injustícia és que aquells que ens jutgin des de la mentalitat del futur també seran jutjats pels seus descendents amb uns criteris igualment injustos.

dijous, 4 de maig de 2017

Existeixen crítics de literatura infantil?

Una de les satisfaccions que m'està donant el meu fill gran és que li encanten els contes. A més de l'obligatori d'abans d'anar a dormir, sovint demana que li expliquem contes. Molts cops, en acabar d'explicar-ne un, demana que li expliquis un altre cop el mateix conte. I en una setmana fàcilment li pots explicar un conte 15 o 20 vegades.

Aquest fet hauria d'implicar que les editorials que publiquen obres per infants fossin molt curoses quant a la qualitat d'allò que publiquen. Una bona història, com una bona cançó, no importa que es repeteixi molts cops. Però una mala història, repetida molts cops és insofrible.

I la meva impressió és que molts editors, a l'hora de revisar una publicació infantil, es miren els dibuixos i poca cosa més, la qual cosa té delicte, tenint en compte que els llibres es llegeixen en un parell de minuts.

Editor de llibres infantils, revisant una obra que vol publicar. Font.


Us faig un resum del que he anat trobant:

Llibres sense argument.

Això no és dolent per se. Podríem dir que hi ha una categoria de no-ficció. Diguem que no són textos molt elaborats però almenys fan divulgació d'algun tema que pot interessar al nen. Ex: cotxes, cases, animals...

Llibres amb argument sense conflicte.

Aquesta és una categoria curiosa. En general, diuen que la ficció necessita un conflicte que generi interès però això no passa en la literatura infantil. Un dels que més li hem llegit va de quatre amics que van a casa d'un d'ells per berenar. Explica com hi arriben, com es renten les mans, berenen, miren dibuixos, juguen i s'acomiaden.

Cal reconèixer que no sembla que l'Albert trobés el conte poc interessant pel fet de no tenir conflicte. Per tant, aquests contes sí que serien acceptables per als nens petits.

Informacions falses:

No cal que els llibres siguin 100% científics però seria molt demanar que no introduïssin conceptes erronis al cervell dels nens? Per exemple, a Palmira al País de les Girafes, la girafa Palmira proposa anar al seu país que diu està "en plena selva". Fins on jo sé, les girafes no habiten a la selva sinó a la sabana. Però és que, a més, quan hi arriben, el dibuix del país de les girafes s'assembla més a un oasi de palmeres que no pas a la selva o a la sabana.

Una d'aquestes fotos és de la selva. L'altra de la sabana. Sabríeu dir quina és quina o trobeu que les diferències són massa subtils? Creieu que una girafa podria moure's àgilment per un hàbitat com el de la foto de l'esquerra? Font1. Font2.



 Greus errades de guió:

Entenc la dificultat de mantenir la coherència en una novel·la de 500 pàgines però, en un conte de 500 paraules, hauria de ser més fàcil.

Al títol anterior de la Palmira, per exemple, hi ha una pàgina on, segons el text es troben "un obstacle inesperat: el mar". La Palmira mira el mapa i diu que sí, que l'han de travessar. A veure, viatges des de Catalunya a l'Àfrica en ciclomotor i el mar és "un obstacle inesperat"? Podríem pensar que ho desconeixien però, no han mirat el mapa abans? I si no sabien que hi havia el mar i no havien mirat el mapa, com sabien la direcció que havien de prendre?

El conte de la Palmira no és el que té més errades de guió. Honor que, de moment, reservo a "La nit de reis al Pailebot Santa Eulàlia". Cada pàgina és més absurda que l'anterior. N'hi ha una que el text diu que el vaixell dels reis no ha pogut sortir del port. I a la imatge es veu el vaixell al mig del mar. Font.

Els clàssics

Veient el poc control de qualitat del que es publica actualment, no és estrany que a les llibreries continuem trobant els clàssics de tota la vida. De tota manera, aquests contes, que s'han explicat centenars de milers de vegades, quina coherència argumental tenen?

Per exemple, la Caputxeta es troba el llop al bosc i aquest la convenç per agafar un camí més llarg per tal de poder arribar ell primer a casa de l'àvia, menjar-se-la, substituir-la i menjar-se també la caputxeta. No hauria estat més fàcil per al llop menjar-se la caputxeta quan se la troba al bosc i després anar a casa de l'àvia i menjar-se-la? Quin avantatge obté el llop amb el maquiavèlic engany respecte a la senzillesa del segon pla?


Conclusió

Crec que hauríem de proporcionar als nens literatura de més qualitat des del començament. No estic demanant arguments de gran complexitat, només que no tinguin errades tan absurdes. Fiar-ho tot a "són nens, no se n'adonen" és faltar al respecte als nens i també als adults que acompanyen els nens en aquestes primeres etapes de la lectura. Encara que només sigui perquè l'entusiasme que ha d'enganxar un nen a la literatura és molt difícil de fingir quan es llegeix un nyap d'història per cinquantena vegada.

dijous, 27 d’abril de 2017

Armes intel·ligents i Justícia Global

Ens trobem en una època on tot comença a ser intel·ligent: smartphones, smart TV, cotxes autoconduïts... fins i tot algunes persones! La indústria armamentística no s'ha quedat enrere i fa temps que dedica milions en R+D per trobar noves formes de matar, cada cop més efectives.

Als profans, ens sembla que, després d'aconseguir arsenal nuclear per destruir el planeta diverses vegades, ja no calia seguir investigant més, que ja havien aconseguit el seu objectiu però, per alguna raó que se m'escapa, cada any construeixen noves armes, més sofisticades que les anteriors.

Ara bé, què passaria si les armes fossin realment intel·ligents? És a dir, capaces de decidir per elles mateixes quan és necessari matar i quan no? La resposta simplista seria: no cal que matin mai. Però llavors la utilitat d'aquestes armes seria zero, igual que no tenir-ne. I seguiríem sotmesos a la violència de les actuals.

Armes intel·ligents en una maniobra intel·ligent. Font.

Però imaginem unes armes més poderoses i amb el criteri de matar només quan és necessari. Per exemple, que segueixin les lleis de la robòtica d'Asimov (inclosa la Llei Zero, en la que es basa l'argument de Jo, Robot). Aquestes armes podrien servir per defensar-nos de qui vol atacar-nos amb armes estúpides però no per atacar a qui no ens està agredint?

En una guerra entre dos països que fan servir armament intel·ligent, les armes d'un dels bàndols deixarien de funcionar i només podrien atacar amb armes estúpides. Llavors les armes intel·ligents de l'altre bàndol sí que funcionarien per repel·lir l'atac i guanyar la guerra, amb el mínim de danys personals possible.

És a dir, les armes intel·ligents permetrien que sempre guanyessin els bons. Certament, en molts casos és difícil saber qui són els bons i no tinc clar de quina manera les armes intel·ligents prendrien aquesta decisió. Potser esteu pensant que un criteri seria que es fessin servir només en defensa pròpia, ajudant sempre a qui es defensa d'un atac al seu territori. Però tal vegada caldria considerar també la justícia interna d'un país. Un país on es vulnerin els drets humans podria ser intervingut per una "policia internacional" dotada d'armes intel·ligents, amb un cost humà més baix que les intervencions actuals.

Per últim, crec que l'èxit d'aquestes armes intel·ligents dependria en gran mesura de la fe que la humanitat tingués en elles. Si veus que "els teus" volen fer ús de les armes intel·ligents i no funcionen, et replanteges la fe en "els teus" o en les armes intel·ligents? Com viuríem una situació en la qual una intel·ligència artificial decidís que la nostra forma de viure i pensar no és la correcta?

divendres, 21 d’abril de 2017

Especial Sant Jordi: la llegenda de Sant Jordi que mai no us han explicat

-Pare, pare, explica'm la llegenda de Sant Jordi.
-Sí? De debò la vols sentir?
-Sí, va, si us plau!

El pare s'arraulí al costat de la seva filla i començà a narrar amb veu greu:

-Diuen que, en un país estrany i molt llunyà, hi havia milers de persones que, cada any, sortien al carrer per celebrar la Festa de Sant Jordi.
-Una festa! Que divertit!
-Passejaven pel carrer amb una rosa a la mà. I miraven paradetes de llibres.
-Llibres? Què és això?
-Doncs eren uns objectes fets de paper que contenien lletres...
-Què vol dir paper? I lletres?
-El paper era un material que es feia trinxant arbres i eren uns fulls així plans on hi havia una mena de dibuixos, que es deien lletres i que servien perquè la gent pogués recordar les històries.
-I per què necessitaven el paper? No tenien memòria com nosaltres?
-En tenien però ho oblidaven quasi tot.
-Quines històries tan estranyes us inventeu els grans, papa. Arbres trinxats dels quals surten fulls de paper que es fan servir per recordar coses a qui no té cap... De debò creus que algú se les empassa?
-Bé, l'important de les històries no sempre és que siguin veritat sinó que són maques. I aquesta festa diuen que ho era.
-Papa, papa! Què et passa? Et surt sang!

El pare va mirar el seu ventre. Un rajolí de sang regalimava i gotejava al terra.

-No et preocupis, maca. És una vella ferida. Un cop a l'any torna a sagnar -contestà el pare, que va llepar les escates verdes de la galta de la seva filla amb la llengua bífida-. Ara, a dormir.

I mentre marxava de l'habitació de la filla, la sang que li sortia de la ferida seguia regalimant. I, en caure a terra, va anar cobrint de roses tot el passadís de la cova.


L'escena del crim presentava rastres de sang de dracs de quatre races diferents. Imatge.


* * *

Aquesta llegenda alternativa és una mena d'spin off del primer especial Sant Jordi que vaig publicar en aquest blog. I l'explicació del pare es basa en el millor argument per refutar la tesi que jo hi exposava.

Per cert, aquest Sant Jordi seré una estona pel matí a la paradeta de Relats en Català (Rambla Catalunya, 6), per si voleu passar a saludar.

I si no ens veiem, us desitjo un feliç Sant Jordi 2017!

divendres, 24 de febrer de 2017

Carta al Nil

Fa tres anys vaig escriure aquesta carta al teu germà i avui sembla just que t'escrigui a tu. No sé si sempre sabrem ser prou equitatius, començant per ara mateix, que potser no estic tan inspirat com aleshores.

Has vingut un mes abans del que esperàvem, com si tinguessis moltes ganes de descobrir el món. Espero que no et decebi. O que, encara que et decebi alguns cops, trobis camins que t'agradi recórrer. De vegades mirem el món i ens preguntem si és un món prou digne perquè hi vinguin els nostres fills. Ens plantegem tantes coses...

La primera alba que va veure el Nil


Nil, tu has vingut al món perquè la teva mare i jo creiem que sí, que la vida val la pena viure-la. Que és una experiència plena de moments meravellosos. Esperem que tu opinis el mateix perquè -malauradament no podia ser d'una altra manera- els teus pares hem pres aquesta decisió per tu, sense consultar-te. Suposo que també t'intentarem condicionar, transmetre't la passió d'allò que ens apassiona. La música, la literatura, la ciència... I potser acceptis i incorporis aquestes passions a la teva vida o potser te'n busquis d'altres. Ara mateix ets com un regal per obrir. No sabem com seràs però tenim tota la vida per anar-nos coneixent.

El teu germà ja ens ha donat tres anys d'experiència i ja sabem que educar un nen no és fàcil. Uns diuen que no veniu amb manual d'instruccions. D'altres tenen milers de teories que es contradiuen entre elles. I d'altres, que cal seguir el que ens diu el cor. Bé, de moment el cor ens diu que estem molt contents de tenir-te amb nosaltres. Esperem poder aprendre i ser els bons pares que et mereixes. No ho farem sempre tot bé i de vegades ens enfadarem. Però sí que volem estar al teu costat per ajudar-te quan ho necessitis en aquest camí que tot just comences.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Racisme i memisme (2): Som memistes?

Els mems es defineixen com unitats mínimes de transmissió cultural, paral·lelament a com els gens són unitats de transmissió genètica. Si en el post anterior havíem parlat de com els gens tendeixen a perpetuar-se i sobreviure, els mems actuen de forma similar.

Podríem entendre l'ésser humà com un hardware fet de gens i un software fet de mems. És a dir, tenim una part d'impulsos innata que es modula amb un substrat cultural que comencem a desenvolupar en el moment de néixer.

Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals. I la podem haver canalitzat culturalment cap a activitats sense violència real, com videojocs amb violència virtual o fins i tot sublimar-la amb esports on l'agressivitat es converteixi en bones marques.

Quan nosaltres definim la nostra personalitat, normalment ho fem a través dels mems o macromems que hem adquirit. És a dir, a través de la nostra religió, nació, equip de futbol, llibres o pel·lícules preferides, ideologia política o qualsevol altre like que feu al facebook. Fixeu-vos que, en la majoria de casos, aquests mems no són res que haguem creat nosaltres del no res, sinó idees que agafem d'algú i que intentem transmetre a algú altre. Igual que els gens.

És possible que també intentem afavorir la supervivència dels nostres mems discriminant les persones en funció de si comparteixen mems amb nosaltres o no? Això és el que jo entenc com memisme.

Igual que en el cas del racisme, sembla que els mems sí que vulguin fer aquesta discriminació, per tal de tenir més opcions d'expandir-se i sobreviure. Per exemple, si convertir-te a una religió pot comportar alguna millora en la teva vida (cas extrem: seguir vivint o no), això pot fer que et converteixis i, per tant, el macromem religiós s'expandeixi. Així mateix, un cop assumit el mem, discriminaràs les persones que no incorporen aquest mem en favor de les que sí.

La influència del memisme és més subtil que la del racisme. Perquè els mems fan que sentim més afinitat amb algunes persones que amb d'altres (hi tenim més coses en comú) i és evident que acabem beneficiant les persones que ens cauen millor. Per exemple, si tenim dos estrangers que volen quedar-se al nostre país i depèn de nosaltres qui ho aconsegueix, ¿triarem algú que ha après la nostra llengua, ha adoptat algun dels nostres costums o a un altre que vol seguir vivint amb els mateixos costums que quan vivia al seu país?

L'himne del Barça té un vers que defineix el sentiment barcelonista com un mem: "tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Ara estem d'acord, estem d'acord. Una bandera ens agermana". Font.


Segurament triaríeu la persona amb mems més propers als vostres (si us fascinen alguns dels mems exòtics, potser triaríeu el segon candidat). I això té un sentit perquè, al final, els mems decideixen en quin entorn viurem les nostres vides. Si ens agrada un tipus de cultura, en trobarem més actes culturals com més persones hagin assumit com a propis els mems d'aquesta cultura. Si som seguidors d'un equip de futbol amb molts seguidors, aquest equip tindrà més mitjans econòmics i guanyarà més títols, si som partidaris d'una religió majoritària, podrem imposar que s'estudiï a les escoles on portarem els nostres fills. Etc.

És més, en la majoria d'ocasions, no només voldrem afavorir els nostres mems sinó perjudicar els mems rivals que hi entren en competència. Una competència que, com en el cas dels éssers vius, és despietada, a vida o mort. O guanya el teu mem o guanya el mem rival. Roma o Cartago. La guerra dels mems.

A Salamina, es va decidir que el conjunt de mems grecs seguirien existint. Segles més tard, a Itàlia, els romans van aconseguir aturar l'avenç militar cartaginès. No sabem com seria el món si Cartago hagués destruït Roma. Està clar que aquest blog no estaria escrit en català (llengua filla del llatí), probablement tampoc existiria un "occident" tal com el coneixem ara i qui sap si les revolucions industrials, científiques i democràtiques haguessin arribat abans, després o mai.

dijous, 12 de gener de 2017

Racisme i memisme. Som racistes?

Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.

Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.

Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.

Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.



I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".

Cartell electoral racista. Font.


En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.

Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?

Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".

Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?