dijous, 28 de juny del 2018

I si Déu fos un hacker?

Entre aquestes preguntes existencials que de vegades ens fem, n'hi ha dues que podrien tenir relació si considerem la hipòtesi d'un creador hacker:


  • Per què hi ha tants planetes a l'Univers?
  • Per què és tan difícil trobar les condicions perquè un planeta tingui vida intel·ligent?
Posem per cas que hi ha un creador que vol crear vida intel·ligent. Val a dir que els nostres científics estan buscant vida a altres planetes sota els criteris que permeten la vida al nostre planeta, que probablement no siguin els únics. Però aquests criteris són molt restrictius. A uns planetes fa massa calor, a d'altres massa fred, uns altres estan massa exposats al vent solar, uns altres no tenen atmosfera, els altres no tenen aigua...

L'equació de Drake fa una estimació de la probabilitat de comunicar-nos amb espècies alienígenes. Font.


Se suposa que un creador totpoderós seria capaç de crear els planetes que volgués com volgués però aleshores, quin sentit té crear tants planetes deshabitats i inhòspits a la vida? Móns de roca gelada o de gas verinós que mai cap criatura viva habitarà i, per tant, gaudirà? Sistemes planetaris sencers que mai cap explorador de cap espècie descobrirà.

Potser ens trobem davant d'un creador que actua com un hacker que vol accedir a una clau d'accés per força bruta. En què consisteix aquest mètode?

Posem per exemple, que volem obrir un cadenat amb combinació numèrica de 3 dígits. Si heu estudiat una mica de mates sabreu que hi ha 1000 combinacions possibles. Per tant, si no sabem la combinació, amb paciència podem anar provant aquestes 1000 diferents possibilitats fins a trobar la que obre el cadenat.

En entorns informàtics, la potència de càlcul dels ordinadors pot donar la possibilitat de provar milions de combinacions cada segon. (Per això molts sistemes incorporen com a mesura de seguretat que es bloquegi l'accés després d'uns quants intents fallits.)

Bé, doncs potser la manera de descobrir la clau de la vida va ser que l'Univers tingués una quantitat exageradament gran de planetes. La majoria no "servirien" per res, igual com els intents fallits d'encertar una contrasenya. Només serien proves en el camí de trobar un planeta amb vida.

dimecres, 6 de juny del 2018

Narcís Monturiol

Tots els que heu estudiat a l'escola catalana coneixereu de sobres qui va ser Narcís Monturiol. Com és natural en un sistema d'adoctrinament nacionalista, qualsevol català que hagi destacat mínimament se'l venera com si fos un semidéu.

Bé, bromes a part, la figura de Monturiol donaria per molt com a personatge. De fet, fa poc es va publicar una novel·la gràfica amb Monturiol de protagonista. He de dir que em va decebre perquè no em va semblar que s'aprofités el potencial del personatge. Va començar estudiant medicina però ho va deixar per fer dret, però després es va dedicar a l'activisme social. Va participar en les bullangues, que eren una mena de CDRs tumultuosos del segle XIX. 

Després d'això es va fer editor i va fer una revista més o menys feminista que es deia "La madre de familia". També en va fer una altra que es deia "El padre de familia". 

El protagonista de "Padre de familia" en un submarí.


Va haver de fugir d'Espanya (que abans se'n deia anar a l'exili) a causa de les seves idees polítiques i, poc després de tornar, se li va prohibir editar revistes. Aleshores es va fer pintor a Cadaqués on va descobrir la perillositat de la professió dels recol·lectors de corall i va ser aleshores quan es va interessar per la navegació submarina. Amb l'ajut d'uns amics va recaptar una petita fortuna per construir el seu submarí.

Fins aquí, dues conclusions:

1. Monturiol era una mena de DaVinci o de McGiver del s.XIX. S'atrevia amb tot.
2. Les decisions econòmiques que va prendre no eren gaire assenyades.

Com vam dir en posts anteriors, l'Ictineu no va ser el primer submarí inventat per l'home. Però els submarins d'en Monturiol van presentar dos grans avenços respecte a la competència;

1. No eren trampes mortals pels passerells que acceptaven provar-los.
2. Es va aplicar un sistema de propulsió autònoma (ja no anaven a pedals).

Amb tot això es va despertar un cert interès governamental que no endevinareu com va acabar, oi? Exacte: amb la ruïna econòmica de l'empresa d'en Monturiol. A partir de llavors, en Monturiol es va dedicar a la política. Després d'això va fer diversos invents, diverses publicacions i finalment va morir arruïnat.

Així que, com deia al principi, la vida d'en Monturiol dona per fer novel·les, llibres o sèries. I a més poden ser de qualsevol tema (ciència, política, costumisme, art...). Fins i tot de temes paranormals. Sabíeu que el 1972 (90 anys després de morir) va viatjar des de Barcelona fins a Figueres?


PD: No he parlat gaire de l'Ictineu. Si us interessa, faré un post una mica científic sobre el submarí.