dimecres, 10 d’abril del 2019

Els origens

Fa poc en Pons va fer un post sobre l'origen dels Pons i em van venir ganes de fer un post sobre els Monteagudo. En un primer moment vaig pensar que això no interessaria els meus lectors però després vaig recordar que la majoria dels meus lectors són, de fet, familiars.

A més, el meu pare va fer anys fa poc. Així que et dedico aquest post, papa. I potser algun dia als meus fills els demanen a l'escola un treball sobre el seu cognom i, ves, ja ho tindrien fet. Per cert, si ets el mestre dels meus fills i estàs llegint això, no vol dir necessàriament que hagin fet copia i enganxa del primer enllaç que han trobat al Google buscant "Història dels Monteagudo", eh? Probablement han trobat aquest enllaç en la vuitena o novena pàgina de resultats de Google.

Segons el web forebears, els aproximadament 24000 Monteagudo que hi ha al món viuen majoritàriament a l'estat espanyol, a Amèrica i a Filipines. El país amb més Monteagudos és Cuba, amb 9335 Monteagudos.

Però comencem pel començament. D'on ve el cognom Monteagudo? A grans trets hi ha tres origens de cognoms: els fills de (Martínez, Johnson, Peres...), els oficis (Smith, Ferrer, Herrero...) i els topònims. Quan es van posar els cognoms, sembla que el més important per identificar algú era qui era el teu pare, a què et dedicaves o d'on venies. Monteagudo és un topònim, així que deu ser important d'on venim.

Si intentem esbrinar on cau això de Monteagudo, la Wikipedia ens dóna 10 entrades de localitats que es diuen així. 7 a Espanya, 2 a Argentina i 1 a Bolívia. Però aquests segurament no són els únics llocs que es diuen Monteagudo. Per exemple, hi ha una illa de Monteagudo a Galícia, amb una muntanya que es diu Monte Agudo. I també 2 pobles catalans anomenats Montagut.


Ubicació i fantàstiques vistes de Monteagudo. Font1. Font2.

Un equip d'investigació ha estat a tots aquests Monteagudos per saber si el cognom Monteagudo és originari d'un o de més d'un d'aquests indrets i... No, és broma, ho he buscat a Blasonari. Si ens creiem les fonts, el llinatge comença a la vila de Monteagudo situada prop de Tudela, Navarra. Eren gent molt xunga, aquests Monteagudo. Es feien amb els reis de Navarra i Aragó i els seus descendents, anaven a guerrejar amb Jaume I. De fet, la majoria dels Monteagudo o Montagut referenciats eren, això us sorprendrà, guerrers o capellans.

A blasonari apareixen diversos escuts associats als Monteagudo. Aquest és el primer que han posat i el que segurament li agrada més al meu pare, ja que sembla una senyera fusionada amb la bandera de Croàcia.

Darrerament, ha sortit un corrent de pensament, per dir-ne d'alguna manera, associat als origens. Que si el teu cognom és tal, doncs has de fer qual per tal de ser fidel als teus origens i no menysprear els teus avantpassats.

No sé si, portat a l'extrem, això vol dir que hauria de fer-me capellà o començar a matar musulmans. O marxar a Cuba, que sembla que és el que van fer més Monteagudos. El que suposo que no volen que fem els Monteagudo és que ens dediquem a assassinar espanyols, com l'independentista argentí Bernardo de Monteagudo

Aquest escut també està associat als Monteagudo. I de fet, és l'escut del poble Monteagudo proper a Tudela. Tinc la intuïció que no li agradarà tant al meu pare...

A mi, la veritat, més que matar gent preferiria seguir l'exemple de coetanis meus com en David Monteagudo, autor del best-seller Fin. O d'en Pierre Monteagudo, autor de divulgació científica. O de qualsevol dels Monteagudo que han treballat en feines honrades per tirar endavant les seves famílies.

dijous, 4 d’abril del 2019

La broma

Fa unes setmanes us vaig parlar del procés d'un autor txec i avui torno a Praga per parlar-vos d'una broma, d'un altre escriptor txec. Diuen que la diferència entre Kafka i Kundera és que el primer explica històries absurdes que s'ha imaginat i el segon explica les mateixes històries absurdes però que han passat realment.

La broma és una novel·la que explica les peripècies desafortunades d'un txec que veu com la Justícia del seu país el ve a buscar després que ell hagi escrit una broma en una postal enviada a una amiga amb qui volia lligar.

Fixeu-vos que és una situació absurda. Us imagineu que algú regirés la vostra correspondència (o llegís els emails que us escriviu) i en base a això acabéssiu davant d'un tribunal acusats de subversió? Absurd, oi? Doncs això passava a la Txecoslovàquia comunista.

La broma en qüestió diu "L'optimisme és l'opi del poble! L'esperit sa put a idiotesa. Visca en Troski!" i li costa al protagonista 6 anys de treballs forçats. Suposo que amb les postals, passa com amb els whatsapps o els tuits, que si no poses una emoticona de careta picant l'ullet, la gent no entén que es tracta d'una broma i es pensa que vols de veritat tombar el sistema, matar el rei o aplaudir que en Carrero Blanco saltés pels aires.

En aquests debats, que avui en dia tenim a les xarxes, sempre acaba sortint (de vegades abans i de vegades després del tuit citant als nazis) aquell qui planteja on són els límits de l'humor. Hem de poder riure de tot?

Aquí veiem un pallasso portant al límit els propis límits de l'humor. Aclariment: el pallasso és el que duu un nas vermell postís. Font.


És un debat difícil, on la coherència entre el que demanem per a nosaltres i el que exigim per als altres sovint queda en evidència. I, a la pràctica, les limitacions que s'acaben posant, molts cops deixen la sensació que uns poden fer broma sobre el que vulguin i els altres poden anar a la presó si tenen mala sort de molestar a qui no han de molestar. De fet, com menys democràtic és un país, més gran és l'escletxa entre el dret a riure dels uns i el dret a riure dels altres.