dimarts, 31 de desembre de 2019

L'absurda polèmica del canvi de dècada i com solucionar-ho.

Els que sou milenials potser no ho recordareu però fa vint anys el món s'enfrontava amb certa por a l'arribada de l'any 2000. Hi havia una psicosi entorn de l'efecte 2000, que fins i tot va arribar a generar un capítol de por dels Simpsons.

A Futurama, Fry queda congelat durant 1000 anys, començant el cap d'any de 2000 i acabant el cap d'any de 3000. Font.


Paral·lelament, va sortir una discussió pedant sobre si en realitat estàvem canviant o no de dècada, de segle i de mil·lenni. Mentre que la gent normal veia clarament que els dígits estaven canviant i que això s'havia de celebrar, els pedants (no sé si algú comença a sospitar per qui he pres partit en aquesta polèmica) deien que en realitat el nou mil·lenni no començava fins l'any 2001 perquè els anys començaven a l'1 i no pas al zero.

L'argument dels pedants tenia certa lògica, perquè de l'1 al 1000 van mil anys, si incloem ambdós anys i un mil·lenni té mil anys. Però la cosa tindria més lògica si comencem a comptar des de l'any zero.

Fixeu-vos què absurd és que l'any zero no existeixi. Imagineu que us situeu a l'any 5 d.C. En quin any va néixer una persona que té 3 anys? Resposta lògica: 5-3= 2 --> a l'any 2 d.C.

Ara bé, en quin any va néixer una persona que té 8 anys? Resposta lògica: 5-8 = -3 (3 a.C).

Però compteu-ho a poc a poc. Si algú neix l'any 3 a.C, l'any -2 fa un any. L'any -1 fa dos anys. L'any zero no existeix. Per tant els tres anys els fa l'any 1 d.C. L'any 2 d.C fa 4 anys. L'any 3 d.C fa 5 anys. L'any 4 d.C fa 6 anys. I l'any 5 d.C fa 7 anys i no pas 8, com seria lògic.

Segons sembla, la raó per la qual no hi ha un any zero és que els anys, com els mesos o els dies es compten en ordinals i no pas en cardinals. Per tant, si Jesucrist va morir als 33 anys, això vol dir que va morir l'any 34 d.C. Lògic, oi? Però a més, segons alguns historiadors, Jesucrist en realitat va néixer entre el 2 i el 7 a.C. Per complicar-ho més, no neix el primer de gener, amb la qual cosa, ves a saber com es quadren els anys. Altres historiadors ni tan sols creuen demostrat que existís un Jesucrist de veritat.

Matemàticament la cosa té poca discussió. Si has de fer servir nombres negatius, fas servir cardinals, no pas ordinals. Heu sentit algun cop parlar del "menys tercer"? Potser un cas semblant és en un ascensor. I si bé els pisos positius sí que s'anomenen amb ordinals, els negatius ho fan amb cardinals. Vas al tercer però després baixes al menys dos.

I el sistema decimal té deu dígits que van del 0 al 9, no de l'1 al 0. Per això els informàtics compten començant pel zero.

Per tant, demà, diguin el que diguin els pedants, comencem la dècada dels anys 20. Deu anys nous, per estrenar, que segur que ens porten emocions fortes. Us desitjo que en gaudiu, que els aprofiteu per fer allò que us ompli o que us faci millors persones. I quan dic millors vull dir més semblants a la persona que voleu ser.

Els anys 20 del segle XX tenen fama de feliços, suposo que perquè van ser més feliços que la dècada anterior, amb la Gran Guerra. I més feliços que la posterior, amb la crisi econòmica, l'ascens del nazisme i el començament de la segons guerra mundial. Font.


dijous, 12 de desembre de 2019

YouTubers en català: Parlem de ciència.

Com us vaig prometre fa un parell de setmanes, començo la meva tasca de promoció de Youtubers en català i què millor que fer-ho parlant de ciència. Després d'una àrdua recerca, us porto el millor canal de ciència en català que existeix actualment (fins que es demostri el contrari. Si en trobeu un altre igual o millor, si us plau feu-m'ho saber, que també li faré promoció).

Al davant de Parlem de ciència tenim el Ferran Velasco, un doctorand de biomedicina amb vocació per la divulgació científica.

Els vídeos d'aquest canal segueixen el format clàssic de Youtube: un paio parlant davant de la càmera, amb alguns acudits i alguns efectes (amateurs) de postproducció per guarnir l'explicació. També intercala de tant en tant imatges per il·lustrar les explicacions.

Una curiositat d'aquest vídeo és que l'autor hi apareix sense barba. En canvi en vídeos posteriors i anteriors sí que duu barba.

El nom del canal està molt ben trobat. En la majoria de vídeos, per no dir en tots, es parla de ciència. I a més es nota que el Ferran té formació científica. Això és bo perquè fa que pugui fer vídeos de 6 o 10 minuts sense deixar anar un torrent de disbarats que podríem sentir quan escoltem a molts no científics que parlen de ciència. Fins i tot la terminologia és bastant correcta, tot i que de vegades s'equivoca i ho esmenta a la postproducció (exemple al següent vídeo enllaçat).

D'altra banda, la manera d'explicar-se no és excessivament tècnica, fa divulgació per a tots els públics. Potser aquí no sóc objectiu però diria que no cal tenir cap coneixement previ de ciència per entendre els seus vídeos. I ho dic com a cosa bona perquè crec necessari que tothom valori i gaudeixi de la ciència i entengui una mica millor el món on viu.

Finalment, hi hauria l'estil. A mi personalment m'agrada el punt que escull, entre fer-ho una mica divertit i no passar-se de graciós, tot i que això és com el punt de sal, que va a gustos. Pel que fa al ritme, potser el cos et demana més ritme (truc de Youtube: pots veure els vídeos a més o menys velocitat si piques a la rodeta que hi ha a la part inferior dreta. A més, la veu es distorsiona de forma còmica) però se suposa que està explicant conceptes que potser alguns espectadors necessiten temps per pair.

Us poso un altre vídeo del canal, en aquest cas amb el Ferran amb barba, perquè pugueu comparar i valorar la seva habilitat per ser polifacètic. Aquest m'agrada perquè és un metavídeo que t'explica com l'estàs veient i escoltant.

El canal és bastant nou i en Ferran ha començat amb empenta. No va acompanyat de l'allau de seguidors que mereixeria una gesta com ser el primer Youtuber que fa ciència en català amb una mica de criteri però espero que això canviï ben aviat gràcies a aquest blog, seguit fidelment per 3 o 4 dotzenes de subscriptors. Si no fos així, no us preocupeu que enllaçaré aquest post al meu compte de Twitter, amb el qual és possible que algú (amic o familiar del Ferran) faci un retuit.

I qui sap, si d'aquí uns mesos, esperonats per l'èxit d'aquest canal, més científics catalans s'animen a fer altres canals de ciència en català. Us imagineu que d'aquí sis mesos hi ha centenars de milers de catalans entusiasmats amb desenes de canals de Youtubers científics en català?

De tota manera, si per algun improbable i absurd gir del destí no fos així, espero que el Ferran segueixi fent vídeos perquè es nota que li agrada i tant de bo sàpiga valorar que, encara que no siguin centenars els que et veuen (o et llegeixen), si t'agrada explicar coses, l'estona que hi has dedicat és una estona ben invertida.

dijous, 5 de desembre de 2019

7 maneres de destruir la humanitat: el mar de residus i la primavera silenciosa.

La industrialització ens ha deixat com a dany col·lateral la generació de tot tipus de residus. Residus que van a parar als rius, a la terra, a l'aire, al mar, residus d'origen animal, vegetal, mineral, sintètic, residus generats en grans quantitats o residus persistents, que triguen segles en desaparèixer. Illes de plàstic al mig de l'oceà, magatzems de residus nuclears enterrats a centenars de km sota terra, substàncies tòxiques que trobem a les plantes i als peixos que ens mengem.

I això ens planteja una qüestió interessant: poden els residus generats per l'home acabar destruint la humanitat?

Seria massa llarg fer un post sobre tots els residus que produïm i quin impacte ambiental té cadascun d'ells, així que avui només us explicaré la història d'una dona que va pronosticar que els nostres residus acabarien amb els ocells.

Les collites abundants.

Després de la Segona Guerra Mundial es va començar a fer de forma massiva un important avenç científic va permetre produir grans quantitats d'aliments gràcies a collites que no eren devorades per les plagues. Es tractava d'una pols blanca molt efectiva contra els insectes: el DDT.


El seu ús es va popularitzar i se'n van començar a llençar tones i tones sobre els camps. Us podria buscar xifres però us en podeu fer una idea amb aquest vídeo. Poseu-lo a partir del minut 1:40.

Si no tenim cura, els cants dels ocells no seran més que un llunyà record i la primavera serà silenciosa.


La persistència

Com haureu escoltat vosaltres mateixos si heu vist la resta del vídeo, les sospites de la Rachel Carson que el DDT pogués ser tòxic per als éssers vius la van fer arribar al pronòstic d'una futura Primavera Silenciosa, nom del llibre que va publicar sobre aquest tema. Aquest llibre, que va tenir un gran impacte a l'opinió pública, es considera l'inici del moviment ecologista i de la conscienciació dels humans pel medi ambient.

Afortunadament, la toxicitat del DDT no és molt elevada. Però presenta un altre problema: és bastant indestructible. I a més es bioacumula i es biomagnifica al llarg de la cadena tròfica. Això vol dir que es queda a viure als teixits dels éssers vius i quan aquests són menjats per altres éssers vius, s'acumula en aquests. I així fins a arribar al cim de la piràmide tròfica, on hi ha... sabeu qui?

La toxicitat

Alguns residus potser no són tan persistents però sí que són tòxics. Hi ha alguns paràmetres definits per mesurar la toxicitat, com la LD50, dosi que mata la meitat dels individus exposats a ella. O altres paràmetres que mesuren toxicitat al llarg del temps. La idea és valorar quin impacte té cada residu sobre els éssers vius.

De vegades, els residus altament tòxics també són persistents, la qual cosa és un problema gros. Com passa amb els residus radioactius.

La quantitat

Hi ha altres residus que no serien especialment problemàtics (no són ni gaire persistents ni gaire tòxics) si no fos perquè els produïm en quantitats exagerades. És el cas dels purins, que enverinen les aigües freàtiques de bona part de les comarques catalanes. O el cas dels residus sòlids domèstics.

Al vuitè capítol de la primera temporada de Futurama es descriu una curiosa distopia. Els novaiorquesos del s.XXI, desbordats per la brossa, van enviar-la primer en un vaixell cap a l'oceà. I després en un coet cap a l'espai. Algú va dir que potser la bola tornaria en algun moment a la Terra però que això seria al cap de molts anys i ja se n'ocuparia algú altre.


L'any passat, a classe vam calcular com era de grossa aquesta bola de brossa i vam comparar-la amb com hauria de ser per contenir tota la brossa generada en un any per la ciutat de Nova York. Font1. Font2.

1000 anys més tard, la bola amenaça amb destruir la ciutat de Nova York i l'únic pla que se'ls acut als científics és generar una altra bola d'iguals proporcions i propietats i fer-la rebotar contra la primera. El pla surt bé, la nova bola impacta amb l'antiga i la desvia cap al sol, on es destrueix. La nova bola marxa a l'espai i algú pregunta si algun dia tornarà. I algú contesta que sí però que això passarà al cap de molts anys i algú altre se n'ocuparà.

Què podem fer?

La veritat, és un tema complicat perquè ens hem acostumat a consumir segons un model lineal i ens resulta impensable incloure l'economia circular en alguns àmbits. Hi ha allò de les 3R: reduir, reutilitzar i reciclar (per aquest ordre). Però qui utilitza avui en dia bolquers reutilitzables? I en àmbits com la sanitat, resulta grotesc reutilitzar agulles o gases estèrils. Sí que es comencen a fer passes per tal de reduir i reutilitzar envasos. Però el nostre estil de vida encara es insostenible en termes de generació de residus.

Com de probable és que la humanitat quedi sepultada en la seva pròpia brossa?

Potser no és probable que la humanitat desaparegui per culpa del problema dels residus. Però sí que viurem pitjor, amb més mala salut i amb espais que deixaran de ser útils per a nosaltres (i per a la majoria d'éssers vius) perquè estaran contaminats.

A més de l'impacte sobre els éssers vius i de la pèrdua d'un espai (per exemple un abocador) també hi ha el problema de la pèrdua de recursos. Estem transformant cada dia tones de coses útils en brossa. I potser algun dia necessitem rebuscar a la brossa per tal de tornar a tenir materials que ja hem esgotat. Però d'això en parlarem al proper capítol.

dijous, 28 de novembre de 2019

Propostes de normalització lingüística: volem Youtubers en català!

No sé si recordeu que en aquest blog, de tant en tant, faig alguna proposta per potenciar l'ús del català. Bé, si no ho recordeu, que tot és possible i entenc que a la vostra vida hi pugui haver altres objectius més enllà de recordar què vaig publicant en aquest blog, us en faig cinc cèntims.

Vaig proposar que hi hagués spam en català, agregadors de notícies en català i mems en català. Amb el temps he de dir que m'ha arribat spam en català i que he vist alguna iniciativa de mems en català, sobretot comptes a twitter. Animat per aquest èxit (2 de 3!), faig aquesta nova proposta, que no us sorprendrà perquè ja l'he posat abans al títol: volem Youtubers en català!

Com sabeu si coneixeu adolescents (humans entre 11 i 34 anys), ara hi ha una gent que es dedica a ser Youtuber. Que vol dir que penja vídeos (normalment fets per ells mateixos) a Youtube i guanya diners com per viure'n. No entraré a valorar la qualitat i l'interès que em desperten personalment la majoria d'aquests vídeos, que rarament passen de ser una persona xerrant davant de la càmera amb més o menys gràcia. Val a dir que pot ser útil per omplir aquelles estones que dediques a fregar els plats, posat de fons, com si fos una ràdio. Però bé, el que és realment important és que el jovent consumeix Youtube i hi ha molt poc Youtube en català. Per tant, si fa 20 anys era important tenir Bola de Drac en català i el Barça en català, ara és important vincular el consum "cultural" actual amb el català.

Aquesta idea tampoc és ben bé meva. Ja hi ha gent que s'hi ha posat. Hi ha portals de Youtubers catalans com www.youtubers.cat/ o valencians, com https://valentubers.com/. Però potser el que caldria és un programa de TV3 tipus ZonaZapping o APM? basat en vídeos de Youtube en català. Això visibilitzaria els Youtubers catalans i donaria incentius als Youtubers per fer vídeos en català.

Això seria l'exemple d'un mem (mal fet). Si tinguéssim uns mems potents, l'oncle Sam es diria oncle Jordi i en comptes d'aquest barret, lluiria una barretina.


Potser algú em podria criticar que si la idea no és meva i a més demano a altres que la duguin a terme, quin és el valor real d'aquest post? I ves que no tingueu raó. De manera que he decidit contribuir, des de la humilitat d'aquest blog, a donar a conèixer alguns Youtubers en català.

Se'm tira una mica la feina a sobre perquè tinc a mitges una sèrie sobre exterminar la humanitat i ara ve el final de trimestre, el Nadal i tot de compromisos però bé, aniré fent, al ritme que bonament pugui.

dijous, 14 de novembre de 2019

7 maneres de destruir la humanitat: la guerra nuclear

Durant la segona Guerra Mundial hi va haver una aferrissada competició per construir bombes nuclears que donessin un avantatge definitiu sobre el teu enemic. En capítols anteriors hem explicat que Alemanya va tenir les seves opcions, a les mans de Heisenberg. I la Guerra, efectivament, va acabar en el moment que un dels contendents va aconseguir fabricar bombes atòmiques.

Malauradament, la fi de la guerra no va significar la fi de la recerca en armament atòmic i 4 anys després de la bomba de Hiroshima, la Unió Soviètica va aconseguir fabricar i detonar la seva primera bomba nuclear.

En aquests moments comença una carrera armamentística que va dur els EEUU i la URSS a acumular prou armament nuclear com per destruir tota la humanitat diversos cops. I altres països es van anar afegint al club nuclear, amb les seves armes atòmiques.

Cap al 1964 els americans van entendre que no calien tantes armes nuclears per destruir la URSS tants cops. La URSS va arribar a la mateixa conclusió 25 anys més tard. Font.

Què són les armes atòmiques?

Són explosius que es basen en reaccions nuclears en comptes de fer-ho en reaccions químiques. Les reaccions nuclears impliquen trencament o fusió d'àtoms nuclears, a diferència de les químiques, on els nuclis atòmics no s'alteren i només hi ha canvis en els electrons i/o els enllaços d'aquests àtoms.

L'energia despresa en una reacció nuclear és enorme i ve donada per la famosa equació d'Einstein (E=mc2). En aquestes reaccions, una part de la massa es transforma en energia. En molta energia. En Randall ho il·lustra amb aquest gràfic:

Aquest blog subsisteix com pot des de fa uns anys gràcies a tot el que li robo a en Randall Munroe. Font.

A més de la gran quantitat d'energia que allibera una bomba nuclear, també s'emet molta radioactivitat, amb la qual cosa una bomba atòmica segueix sent mortífera un cert temps després de ser llençada. I una hipotètica guerra nuclear podria donar lloc a escenaris postapocalíptics com els que es descriuen a diverses obres de ciència-ficció, com Ape and Essence.

Per tot plegat, una guerra nuclear podria exterminar la humanitat del planeta. I ara mateix segueix havent-hi prou armes nuclears per fer-ho.

No obstant això, a diferència del que va passar durant la guerra freda, l'opinió pública viu amb certa despreocupació aquest fet. Quan ens pregunten per les nostres preocupacions, aquesta no surt entre les primeres. Per què?

La doctrina MAD.

Els EEUU tenen la capacitat de destruir la URSS. I la URSS té la capacitat de destruir els EEUU. Paradoxalment això fa que la guerra . entre ells es refredi. Combaten de forma indirecta a Corea o al Vietnam. Alcen governs titelles a Sudamèrica i a l'Europa de l'Est. Aposten per cabdills a l'Àfrica. Però no es llencen bombes atòmiques l'un a l'altre.

La doctrina MAD (Destrucció Mútua Assegurada) diu que no és possible guanyar una guerra nuclear. Per tant, atacar el teu enemic t'assegura que ell t'atacarà a tu també i us destruireu mútuament. Per tant, l'única opció per guanyar és no atacar.

La pel·lícula Jocs de Guerra explica com s'ensenya la Doctrina MAD a una intel·ligència artificial.

Irònicament, es va postular que l'armament nuclear podria fer desaparèixer les grans guerres entre rivals massa poderosos. I certament, ja han passat més de 70 anys des de la Segona Guerra Mundial.

És infal·lible la doctrina MAD?

No. Només ens assegura que ningú que comenci una guerra nuclear contra un rival prou fort. Però justament MAD vol dir boig en anglès. I si aquest armament caigués en mans d'algú que no pensa racionalment, podria iniciar un atac sense por a les conseqüències. En aquest punt, més val no pensar gaire en quins líders mundials tenen ara mateix armes nuclears.

Ha estat el món a punt d'entrar en guerra nuclear?

Bé, és difícil de dir, però hi ha hagut episodis perillosos. Potser el més famós va ser la Crisi dels Míssils a Cuba, immortalitzada en la pel·lícula 13 dies. Així molt resumit, la URSS va traslladar uns míssils nuclears a Cuba, des d'on els EEUU quedaven realment a prop i, per tant, deixava poc temps de resposta als americans per contraatacar. La crisi va ser resolta de forma satisfactòria, amb la retirada dels míssils de Cuba i el desmantellament d'uns míssils americans a Turquia.

Un altre incident va succeir el 1983, quan un estrany fenomen meteorològic va fer creure als radars soviètics que els EEUU els estaven atacant. Sortosament, l'home que havia de llençar el contraatac va decidir no fer res i d'aquesta manera va salvar el món.

És probable una guerra nuclear en el futur?

És difícil de pronosticar. La meva humil opinió és que és igual de poc probable que hi hagi una guerra nuclear global com que desaparegui per complet el risc de les armes nuclears. Per tant, pronostico que viurem totes les nostres vides amb l'espasa de Damocles atòmica sobre els nostres caps.

De tota manera, com a vocació de servei d'aquest blog, us enllaço un manual perquè els més temerosos aprengueu a sobreviure a un atac nuclear.

Els britànics van calcular que tenien 4 minuts per preparar-se per un atac nuclear soviètic.

dijous, 31 d’octubre de 2019

7 maneres de destruir la humanitat: el forat de la capa d'ozó.

Comencem la sèrie de posts dedicats al medi ambient i a la destrucció de la humanitat amb un problema que està, més o menys, en vies de solució: el forat de la capa d'ozó.

Què és l'ozó?

L'ozó és una molècula formada per 3 àtoms d'oxigen. És un potent oxidant que provoca malalties respiratòries si el trobem en grans concentracions a la troposfera (capa més baixa de l'atmosfera, on vivim la majoria d'éssers vius terrestres) però també exerceix una funció protectora absorbint raigs UV a l'estratosfera. Passa una mica com el Sol, que és necessari perquè hi hagi vida però cal que el tinguem allunyat de nosaltres.

Diagrama de Lewis de la molècula d'ozó.


Què és la capa d'ozó?

Potser la paraula capa no descriu de forma acurada el concepte. Es tracta d'una zona de l'estratosfera on hi ha una concentració rellevant d'ozó (10 parts per milió. És a dir, de cada 100.000 molècules que trobem en aquesta regió de l'atmosfera, 1 és d'ozó). Una altra manera de mesurar la capa d'ozó és imaginar-nos que realment és una capa amb tot l'ozó concentrat en condicions normals (0ºC i 1 atm) i assignar unitats Dobson a cada 0,01 mm de capa d'ozó.

L'ozó es genera naturalment per la interacció de la llum solar amb molècules d'oxigen diatòmic. I, de fet, també es destrueix naturalment en absència de llum, quan l'oxigen monoatòmic reacciona amb l'ozó.

Gràfic representant la Pressió parcial d'ozó en funció de l'alçada. En gasos, podem fer servir la Pressió per saber la quantitat de gas que tenim. Un mPa és una pressió ridículament petita.


Està foradada la capa d'ozó?

El 1985 es va descobrir que les concentracions d'ozó a l'Antàrtida havien disminuït perillosament. Es va atribuir als CFCs, uns gasos utilitzats àmpliament en esprais i circuits de refrigeració. Cada molècula de CFC que arribava a l'estratosfera era capaç de destruir 100.000 molècules d'ozó.

En aquells temps ja se sabia que l'ozó jugava un paper molt important per preservar la vida a la Terra i aquest estudi va causar una alarma mundial.

En blau, baixes concentracions d'ozó.


Quines mesures es van prendre?

El Protocol de Montreal va elaborar un pla per reduir la producció i consum de substàncies que destrueixen la capa d'ozó. Aquest protocol mediambiental és considerat el més exitós quant al compliment per part dels països que el van signar. Poques vegades tants països s'han posat d'acord per resoldre un problema amb aquest grau de compromís.

S'ha solucionat el problema?

La recuperació de la capa d'ozó no ha estat automàtica sinó que es tracta d'un procés complex del qual no ho sabem tot (per exemple el canvi climàtic podria estar obstaculitzant-ne la recuperació) i que cal anar vigilant. No obstant això, es pot dir que les mesures adoptades ens han salvat de moment del desastre. El forat encara hi és, sobretot a l'Antàrtida, i s'espera que vagi retrocedint en els propers anys.

Puc morir per culpa del forat de la capa d'ozó?

Actualment, es calcula que a Europa, Austràlia o Nord-Amèrica hi ha un 4% menys d'ozó estratosfèric i això es relaciona amb el fet que s'hagin doblat els casos de melanoma. Val a dir que sense el Protocol de Montreal es calcula que tindríem un 15% menys d'ozó estratosfèric i la situació podria ser molt més alarmant. I una altra bona notícia és que, agafat a temps, aquest càncer té bon diagnòstic i, malgrat haver augmentat el nombre de casos, no ha augmentat el nombre de morts.


Fins aquí el primer protagonista de la sèrie que, de moment, sembla que no serà qui acabi amb la humanitat. Veurem si té més sort el proper convidat.

dimecres, 25 de setembre de 2019

La Setmana del Clima i el segon principi de la Termodinàmica.

He vist pel grup de whatsapp de l'escola de l'Albert que som a la setmana del clima. Els pares discutien sobre unes instruccions de l'escola de portar una sèrie de fotografies per treballar la consciència ecològica a classe. L'argument recorrent era que gastar paper i tinta era poc ecològic i per tant contradictori amb l'esperit de l'activitat. Perquè és clar, portar cada dia el nen en cotxe, anar de vacances en avió i menjar mangos de l'altra punt del planeta és una cosa però imprimir una foto... aquí sí que el planeta ha begut oli.

Però bé, la crítica no és nova. Fa uns mesos van fer una mena de reunió pel clima als EEUU i es va criticar a tot de famosets per desplaçar-s'hi en avions. I quan Al Gore va dedicar-se a explicar el canvi climàtic per tot el món, algú li va calcular la petjada ecològica per tal de poder-li dir hipòcrita.

És una crítica que sempre es pot fer perquè tota activitat humana comporta un impacte mediambiental. Si m'esteu llegint des d'un dispositiu electrònic, esteu perjudicant el medi ambient. Si heu imprès el post, també. Cada cop que respireu esteu creant més diòxid de carboni. Per tant, si algú volgués defensar el medi ambient fins a les últimes conseqüències, hauria de suïcidar-se de forma ecosostenible. O potser no seria prou. Potser caldria fer alguna cosa per extingir la humanitat.

Aquesta inevitabilitat és causada pel segon principi de la termodinàmica, que diu que els sistemes tendeixen a una major entropia. Potser us esteu preguntant ara què és l'entropia. Sovint es parla de "desordre". Per exemple, es diu que si no ordenes la teva habitació difícilment minvarà el desordre. En canvi, encara que no la desordenis a propòsit, tendeix a desordenar-se. Fa poc vaig sentir un exemple una mica menys pulcre. Deia que tu pots menjar un entrepà de pernil ibèric i produiràs excrements però no pots menjar excrements i produir un entrepà de pernil ibèric.

Si penseu en aquest últim exemple, podríem argumentar que, de fet, la Terra si que converteix excrements en pernil ibèric. Els excrements es descomponen, els gasos i l'adob serveixen per nodrir plantes, les plantes per alimentar porcs i els porcs per fer pernil ibèric. It's the circle of life, no?

Llavors, està la Terra desafiant el segon principi de la Termodinàmica?

No tinc clar quina és la pena que t'imposaria la Justicia Universal per desobeir les lleis de la Termodinàmica. Font.

La resposta és que els sistemes poden disminuir la seva entropia a costa d'augmentar l'entropia d'un altre sistema. En aquest cas, el sistema que ens permet disminuir l'entropia de la Terra és el Sol. L'energia que ens envia es fa servir per a la fotosíntesi, un procés que crea estats més ordenats de la matèria.

Per tant, quan parlem de sostenibilitat, de petjada ecològica o d'energies renovables, ens estem referint a actuacions humanes que no incrementin l'entropia a més velocitat de la que el Sol pot revertir. (Que per cert també té un límit temporal, un aspecte tractat en aquest relat d'Asimov).

Per tant, suposo que la solució als problemes mediambientals passa per fer conèixer i crear consciència sobre ells però amb accions que no tinguin un impacte ambiental excessiu. He decidit que els propers posts d'aquest blog siguin sobre temes mediambientals (o per fer-ho més comercial, sobre maneres de destruir la humanitat a la Terra). No crearé gaire impacte més perquè substituiran a altres posts que hagués fet enlloc seu. Així que puc dir que són neutres en carboni.

dimarts, 17 de setembre de 2019

Time, de Zimmer i Inception, de Nolan. O com explicar conceptes amb música.

En algun post anterior havia parlat de la utilitat de la música per transmetre emocions en formats audiovisuals. Aquella cançó d'aquella pel·lícula que quan sona ja saps que els dos enamorats acabaran junts i, gràcies a la cançó, això t'importa.

Avui us vull parlar d'una cançó que serveix per explicar conceptes. O fins i tot per explicar la pel·lícula de la qual és BSO. I això té dos grans mèrits: en primer lloc, la cançó no té lletra, és purament instrumental. En segon lloc, la pel·lícula no té un argument fàcil d'entendre ni fàcil d'explicar.

Us vaig posant la cançó mentre us vaig explicant la resta del post. Jo l'aniré escoltant també mentre vaig escrivint. Potser hi haurà alguns spoilers.


Si us hi fixeu, la cançó es diu Time i explica el concepte de temps que apareix a la pel·lícula. Així molt ràpid, us recordo de què va (si no l'heu vist, és una obra mestra, com quasi tot el que fa en Nolan). La premissa de ciència-ficció de la peli és una tecnologia que permet construir somnis dins de la ment de les persones i introduir-s'hi altres persones. Per complicar-ho una mica (perquè a en Nolan li agrada complicar-ho tot sempre), dintre dels somnis es poden introduir altres somnis als personatges dels somnis. I al final, es produeix una confusió sobre si el que perceben els personatges és el nivell més alt de la realitat o estan dins d'un somni. Fet que potser explica la cançó.

Una altra característica d'aquests somnis que es generen dins d'altres somnis és que el temps hi transcorre de manera diferent. No recordo ara la proporció però potser al somni de segon nivell ha passat un dia mentre que al de primer nivell ha passat una hora. I aquest efecte es multiplica a mesura que baixem nivells en els somnis. El de tercer nivell seria un mes. El de quart dos anys. Etc.

Bé, si m'heu fet cas i esteu escoltant la cançó, potser hàgiu notat que la cançó té diferents capes. Comença amb una capa a l'inici amb dues notes, que són com un tic-tac d'un rellotge. I, sobre aquesta base, es van afegint altres capes. Altres rellotges que corren a temps diferents. A partir del minut veiem una segona estructura que s'encabeix en la primera (però més ràpida!), a partir dels dos minuts una tercera que s'encabeix dins la segona (però més ràpida!) i no sé comptar-les totes ben comptades (vosaltres sabríeu trobar-les totes?) perquè la meva oïda musical té limitacions però, si us hi fixeu, les capes de la cançó fan una cosa semblant a les diferents realitats oníriques de la pel·lícula: encaixar-se les unes dins de les altres.

Cada capa té el seu rellotge (o metrònom) inserit dins del metrònom de la capa superior. No estic segur si aquesta taula està ben feta o no des del punt de vista de les matemàtiques musicals però ho he fet així perquè coincideixin els TIC amb els TIC i els TAC amb els TAC.


A partir d'aquí podríem pensar que la cançó ens dóna la resposta al final obert amb el qual acaba la pel·lícula. Fixeu-vos-hi bé i m'expliqueu què us sembla que diu.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Especial 11S. Pot David vèncer Goliat?

La història de la lluita de David contra Goliat és un símbol que dona esperances als qui s'enfronten amb enemics molt més grans que ells. La història té un punt de coaching: creu en les teves opcions de victòria i guanyaràs.

Òbviament, a la vida real, els forts guanyen més cops que els febles. I potser la història de David i Goliat compensa, amb una bona dosi de romanticisme, l'esforç que significa lluitar en el bàndol dels que juguen amb desavantatge.

Quan passeu sota aquesta escultura, penseu que simbolitza la història de David i Goliat. Font.


Fa un temps, en Xavier Sala i Martin feia ús d'aquesta història i ens acabava donant una visió interessant sobre com vèncer Goliat. Goliat era alt i fort, invencible en el combat cos a cos. Però David no entra en el combat cos a cos sinó que porta la lluita allà on la pot guanyar. David té bona vista i sap fer servir una fona. En el seu terreny, David és més fort que Goliat. Per tant, la història de David i Goliat no és una història del feble que guanya al fort sinó de com vèncer el teu enemic portant la batalla al camp on tu ets més fort que ell.

Diuen que Vercingetòrix va portar de corcoll Juli Cèsar amb una guerra de guerrilles que els exèrcits romans no sabien afrontar però que va ser derrotat quan es va creure més fort que Cèsar i va dur els seus exèrcits a batalla oberta contra els romans. Un cas similar és la guerra del Vietnam, que els americans no van saber guanyar malgrat la seva superioritat militar. O el front oriental de la IIGM, on els soviètics van derrotar els nazis amb l'ajuda del General Hivern. Altres batalles es van guanyar amb la ciència, com la Batalla d'Anglaterra, que els anglesos van guanyar gràcies a la invenció del radar, que donava avantatge sobre els avions alemanys. O la bomba atòmica, que donava una superioritat total als americans envers als japonesos.

Val a dir que un cop l'enemic també té la tecnologia que t'ha donat avantatge, l'avantatge desapareix. I has d'inventar alguna cosa nova.

En el terreny no militar, hi ha també exemples de lluites on els suposats febles han acabat guanyant. La fi de l'Apartheid, la lluita feminista, la lluita pels drets dels homosexuals... Crec que en totes elles hi ha almenys dos elements en comú: l'habilitat de triar escenaris favorables on lluitar i la perseverança.

Si heu vist Rocky, quedaria resumit en la frase "el bon boxejador entoma un cop i en dona dos, el mal boxejador n'entoma dos i no en dona cap". En un combat difícil, cal saber entomar els cops, ser resistent, perseverar però també saber triar els cops que poden fer mal a l'enemic.

Per tot això, si teniu pensat anar a algun acte de la Diada aquest any, us suggereixo un lema que cridar: IN, IN-TE, IN-TEL·LI-GÈN-CI-A.

dimarts, 20 d’agost de 2019

Professionals d'estar per casa

Potser heu vist a la tele un anunci d'una empresa que ven truites de patates envasades. L'argument és que una iaia es presenta a un concurs de truites de patates i el guanya però resulta que ella no ha fet la truita sinó que l'ha comprat, l'ha tret del plàstic i l'ha presentada com a pròpia. En l'àmbit literari, podríem parlar d'un plagi.

Aquest anunci envia simultàniament dos missatges que són aparentment contradictoris. El que probablement entén la majoria de gent que el veu és que les truites d'aquesta marca són tan bones que és com si les hagués fet una iaia. Fa un temps hi havia un anunci semblant d'una favada. Però el que realment diu l'anunci és que les truites envasades d'aquesta marca són millors que les que pot fer qualsevol persona de forma casolana (per això la truita guanya el concurs. Per això la iaia sap que està traient profit d'una trampa).

Els missatges són contradictoris perquè hi ha instal·lada en la ment de les persones la idea que el menjar casolà és més bo que el menjar preparat per la indústria alimentària. Hi ha restaurants que diuen vendre "menjar casolà", com si fos una cosa bona (i com si no fos contradictori que uns professionals treballin amb mètodes amateurs). Fins i tot la mateixa indústria ens ven croquetes "casolanes", que han estat produïdes en lots de centenars o milers d'unitats.

En aquesta empresa, en comptes de tenir una nau industrial amb treballadors qualificats i instal·lacions que passen tots els controls de sanitat, tenen la producció distribuïda en diversos pisos on uns fabricants de croquetes freelance, preparen les croquetes, les envasen i les envien per Amazon als supermercats.

Si la mateixa indústria admet que no és capaç de fer-ho millor que els amateurs, està donant un missatge pèssim de la feina que fa. Imagineu-vos això mateix en altres sectors. Mòbils casolans, fabricats pel veí del cinquè. Cotxes que et muntes a casa. Clíniques que practiquen cirurgies tan bones com les que et faria el barber. Medicaments elaborats per la teva àvia que curen més que els medicaments en els quals la indústria s'ha gastat milers de milions d'euros en complexes investigacions dutes a terme per centenars de científics de primera línia. Què pensaríeu d'aquestes indústries? Compraríeu els seus productes?

A mi el missatge que m'arriba és que no estan fent bé la seva feina. El nostre sistema econòmic es basa en la divisió del treball i l'especialització. La idea és que en un moment donat uns humans es van dedicar a pescar, els altres a collir fruits i els altres a fer gerros. Si passats uns segles, els que es dedicaven a pescar no pescaven millor que els altres, vol dir que han estat prenent el pèl a tota la societat.

Així, avui en dia, podem trobar tres tipus d'oficis.

  1. Aquells en els quals tothom reconeix que els professionals del sector ho fan millor que els que no ho són.
  2. Aquells en els quals la gent creu que els professionals ho fan pitjor que els amateurs però en realitat no és veritat.
  3. Aquells en els quals els professionals ho fan realment pitjor que els amateurs.

Bé, és cert que aquesta classificació seria difícil de fer, ja que trobaríem diversitat d'opinions sobre molts oficis. Començant, per exemple, pels polítics.



dimecres, 7 d’agost de 2019

Barcelona World, la solució a la massificació del turisme.

Sovint, no sé si amb raó o no, sentim a dir que a Barcelona hi ha massa turistes. Que s'està fent malbé la ciutat per culpa de la pressió del turisme, que no es pot circular pel carril bici per culpa dels bicitaxis, que les Rambles són un parc temàtic...

A mi, la veritat, em sembla un problema fàcil de solucionar. Qualsevol cunyat que hagi estudiat al bar de la facultat d'economia sap que hi ha una corba que relaciona la demanda amb el preu. Fixeu-vos-hi.

Quan diem que la economia no està clar si és una ciència o no, ho diem per coses com aquesta: la corba que relaciona demanda i preu és una recta. Font.

Resumit: apuges els preus als turistes i en vindran menys. I els que vinguin, gastaran més diners perquè els preus són més cars. O encara millor, apuges la taxa turística i treus més diners per cada turista. En general, el problema d'apujar preus és que tens menys clients però si el teu problema és que tens massa clients, la solució que proposo em sembla més que òbvia.

El preu de la taxa turística es pot anar ajustant any a any als turistes que vols tenir. Però la meva proposta va més enllà perquè conec barcelonins que creuen que el nombre ideal de turistes és zero. I és clar, aquí es perdrien molts diners. O no? Podríem conservar els ingressos reduint la pressió turística sobre Barcelona a zero? Escolteu la meva proposta.

Amb els diners de la taxa turística es construeix Barcelona World. I no parlo de posar 4 casinos i quatre bordells sinó de fer una rèplica de la ciutat. Potser no cal replicar tota la ciutat sinó només les parts més turístiques.

Com es va gestar el projecte de Barcelona World després que Madrid s'endugués Eurovegas (dramatització). 


La idea no és meva, ja funciona des de fa anys a Altamira, on els turistes paguen per visitar la rèplica de la cova prehistòrica. Al final, tot és conscienciar el turista que en realitat no busca res autèntic i tampoc ho sap distingir d'allò que ha estat creat expressament per a ell.

Així doncs, a mesura que els diners de la taxa turística de la Barcelona real es fessin servir per construir Barcelona World, el nombre de turistes aniria minvant progressivament, fins que tots els turistes haguessin d'anar a visitar la rèplica de Barcelona World.

Una derivada interessant d'aquest plantejament és que la Sagrada Família, que s'està finançant amb els diners del turisme, quedaria inacabada (oh, sorpresa!). Però en canvi, la rèplica de la Sagrada Família que es construiria a Barcelona World sí que es podria acabar en temps rècord. I es donaria la paradoxa que els barcelonins que volguessin veure la Sagrada Família acabada haurien d'anar a Barcelona World.


dimecres, 31 de juliol de 2019

La Formació Professional, segons Asimov

Isaac Asimov va escriure fa més de 60 anys un conte on explicava com podria ser la Formació Professional al segle LXVI. Així molt resumit, unes màquines analitzen la configuració neurològica de cada noi i noia i li assignen una professió, per a la qual li implanten tots els coneixements al cervell de forma automàtica. Si el voleu menys resumit, el podeu llegir aquí en anglès o en castellà.

La mateixa idea es repeteix al primer episodi de Futurama. El protagonista, que ha passat els darrers mil anys congelat, es desperta l'any 3000 i li assignen una professió de forma automàtica que, curiosament coincideix amb la que tenia en la seva vida al segle XX.

En Fry fent els tràmits per esdevenir una persona útil per a la societat de l'any 3000. Font.


La trama del conte d'Asimov es basa en el fet que, si bé l'aprenentatge automàtic podria servir a una persona per aprendre a pilotar una nau espacial en una tarda, cosa molt útil després de segles d'avenços tècnics, ja que un aprenentatge de tan alt nivell necessitaria molts anys d'estudi pel mètode tradicional. Però un lleuger canvi en el tipus de nau espacial fa que el pilot ja no sigui un expert en el pilotatge de la nau. És a dir, que cada nou avenç tècnic deixa el coneixement del treballador desfasat i el treballador no té les eines per adaptar-se a la nova situació perquè no ha après a aprendre.

Podríem entendre aquesta situació com una obsolescència tecnològica aplicada als treballadors que, en el conte d'Asimov, es dibuixen com a peces forjades a mida de la maquinària industrial i tecnològica de la seva societat. I -no sé si dir ATENCIÓ SPOILER perquè ja he destripat mig conte- sabeu què passa quan els usuaris estan atrapats per productes afectats per l'obsolescència tecnològica? Doncs que hi ha algú que té un avantatge comercial enorme.

Aquesta visió d'Asimov coincideix amb les línies de la pedagogia actual. Fins i tot en la formació professional s'intenta que no aprenguin només a desenvolupar les tasques que hauran de fer a l'empresa quan acabin el cicle sinó també que tinguin recursos per anar-se actualitzant a mesura que les feines del sector canvien.

Això que em vaig trobar mentre feia les opos és una competència professional que els docents d'un cicle de FP hem d'aconseguir que els alumnes adquireixin:

o) Adaptar-se a les noves situacions laborals, mantenint actualitzats els coneixements científics, tècnics i tecnològics relatius a l'entorn professional, gestionant la formació i els recursos existents en l'aprenentatge al llarg de la vida i utilitzant les tecnologies de la informació i de la comunicació.

Més enllà de la terminologia i la sintaxi barroca, el concepte és el que he explicat abans: aconseguir que l'alumnat tingui la capacitat d'actualitzar-se i no esdevenir obsolet al llarg dels anys.

dijous, 25 de juliol de 2019

Com influïm els uns en els altres?

En ocasions, alguns relats de la ficció especulen amb com seria el món si un personatge en concret no hagués nascut. Avui em proposo demostrar científicament que el pas pel món de cadascun de nosaltres té un impacte vertiginosament alt en el món que deixem quan marxem.

Penseu en els vostres fills. Faran una sèrie d'accions al llarg de les seves vides que modificaran el món i el faran diferent de com hauria estat si no haguessin nascut. També hi ha els fills de les vostres exparelles. Si no us haguessiu separat d'elles o ho haguessiu fet en un altre moment, probablement no s'haurien emparellat amb les seves actuals parelles i aquests nens no haurien nascut. I hi ha  també els fills de les parelles que s'han conegut gràcies a vosaltres. Tampoc haurien nascut de no ser per vosaltres. Això suma un parell o un parell de dotzenes d'éssers humans, depenent de la vostra vida social. Que ja és molt però potser no prou per al món al que vivim. Oi que espereu que us digui que són milers, centenars de milers o potser milions? Que menys es pot esperar d'un post d'aquest blog, oi? Doncs vinga, ho dic: són milions. O centenars de milions. O fins i tot, un percentatge de dos dígits de tota la següent generació d'humans. I ara us explicaré per què.

Com tots sabeu (espero) els éssers humans sorgeixen a partir de la fusió de les cèl·lules sexuals dels seus progenitors. Cada espermatozou i cada òvul tenen 23 cromosomes diferents. Els espermatozous i els òvuls de cada ésser humà són diferents entre si i és per això que no hi ha dos éssers humans amb el mateix ADN, tret dels bessons que hagin nascut d'un mateix òvul fecundat.

Una dona produeix uns 400 òvuls diferents al llarg de la seva vida fèrtil. La seva aportació genètica a la descendència serà diferent depenent del mes de la seva vida en el qual es quedi embarassada. Si s'hi queda al març tindrà un nadó diferent que si s'hi queda al maig. Per tant, si parleu amb una amiga i les vostres paraules fan que canviï d'idea sobre quan ha de tenir els fills, estareu influint decisivament en si arriba al món un ésser humà o un altre.

En el cas dels homes aquest efecte es multiplica vertiginosament. Un home produeix al llarg de la seva vida uns 525 mil milions d'espermatozous. Per posar-ho en perspectiva, la població mundial és de 7 mil milions, dos ordres de magnitud per sota. Això vol dir que cada espermatozou té una finestra d'oportunitat brevíssima per esdevenir el fecundador. En cada ejaculació competeix amb uns 250 milions d'espermatozous. No sé si us feu a la idea de com de difícil és guanyar una competició així i com qualsevol circumstància pot modificar-ne el resultat.

Per resumir-ho, ja no depèn de quin mes es produeixi la fecundació, com en el cas de les dones. L'aportació genètica de l'home a la següent generació depèn de l'instant just en el qual es produeix la fecundació i de les circumstàncies exactes en les que s'ha arribat a aquest instant.

Per tant, qualsevol petit canvi que afecti a aquest instant, dóna lloc a un ésser humà diferent. Imagineu que una parella té previst intentar engendrar un descendent un vespre en concret. Tot allò que mengi l'home durant el dia, canviarà la seva tensió arterial, la funció endocrina, la velocitat de la sang aportant oxigen i nutrients als testicles. Si el cuiner del bar de menús on dina a la feina hi posa una mica més de sal o un oli d'una altra marca, està canviant la descendència de la parella. Si de tornada a casa, un cotxe arrenca una mica massa tard i el semàfor es posa vermell, el conductor d'aquest cotxe està canviant la descendència de la parella. Si un home passeja un gos i fa que l'home es desviï mig metre a l'esquerra, està canviant la descendència. I així amb cada petita acció al llarg del dia.

Podria haver posat allò de la papallona que mou les ales a Pequín, però els meus referents culturals són uns altres. Font.


Però la cosa no acaba aquí. L'home que va agafar l'última ampolla d'oli de la marca que agrada al cuiner també està canviant la descendència de la parella. I la moto que ha provocat una distracció en l'home del cotxe que ha arrencat massa tard, també. I la veïna que ha decidit esperar que s'acabés el programa televisiu abans de sortir a passejar el gos i creuar-se amb l'home que passejava el gos i xerrar-hi una estona. No sé si ho veieu però si ho analitzem amb detall segurament trobarem que hi ha influït tota la ciutat. O tot el país. O tot el món.

Per tant, recordeu-ho. Cada cop que respirem una mica més llarg o una mica més curt o expirem més a la dreta o a l'esquerra, estem canviant decisivament el món. Certament, aquest poder no us permet controlar si el feu d'una manera o d'una altra. El canvieu sense saber què esteu fent. Però, en qualsevol cas, el vostre pas pel món determina enormement com serà el futur.

divendres, 7 de juny de 2019

La democràcia, el big data i el lliure albir.

Sabeu tots que sóc defensor de tesis transhumanistes, de l'impacte positiu que pot tenir la tecnologia en tots els aspectes de la nostra vida. Per això em costa tractar el tema que tractaré avui: com influeixen les xarxes socials en la democràcia.

Darrerament, s'ha parlat de com gent com Trump, VOX o els defensors del Brexit han utilitzat el Big Data per influir a les eleccions. Us poso un vídeo molt específic d'això:


Si el que diu el vídeo és veritat, estem davant d'una molt mala notícia. Algun cop us havia parlat dels beneficis d'internet, on els emissors d'informació no eren només els grans grups mediàtics propietat dels grans grups empresarials. Amb internet la informació es democratitza i gent com vosaltres o com jo podem escriure textos que poden arribar a tots els ciutadans. Però si els poderosos han trobat la manera d'utilitzar internet al seu favor, tornem a estar en desavantatge.

Segons el que diu aquest vídeo, la publicitat a través de xarxes socials dóna als polítics la possibilitat de ser encara més deshonestos perquè poden emetre missatges diferents (fins i tot contradictoris) per fer-los arribar a públics totalment diferents.

Recordeu, per exemple, quan el PSOE deia una cosa catalanista a Catalunya i una cosa catalanòfoba a Extremadura? Doncs si ho haguessin fet mitjançant anuncis personalitzats no ho recordaríeu perquè només us hauria arribat la meitat de la informació.

La tesi del vídeo va més enllà. Si l'essència de la democràcia és la llibertat d'elecció, quina llibertat tindrem quan les nostres decisions siguin el producte d'uns missatges escrupulosament triats segons un estudi a fons del nostre perfil psicològic?

Deixeu-me incidir: abans del Big Data la publicitat ja feia això però a l'engròs. Era com pescar amb xarxes. Ara és una pesca de palangre, amb milions d'hams que tenen un esquer específicament triat segons els plats que has penjat a l'Instagram durant el darrer mes.

La voluntat o lliure albir, marca la diferència entre democràcia i dictadura, com també en altres àmbits. Per exemple, entre treball lliure i esclavatge. O entre relacions sexuals lliures o violacions. Però no es tracta d'una dicotomia on una opció és blanc i l'altra negre, sinó que hi ha una gama de grisos entremig.

Per exemple, algú es pot veure obligat a fer una feina que atempta contra la seva dignitat per necessitats econòmiques. O algú pot veure doblegada la seva resistència a no tenir relacions si li han fet prendre algun tipus de droga. Fins i tot hi ha accions que abans es consideraven eines de seducció i ara es consideren assetjament sexual.

En definitiva, la tecnologia està desenvolupant eines que poden ser utilitzades per a un control mental de la població més eficaç. Si volem esquivar distopies com les de 1984, Brave New World (que són antigues i encara no contemplaven tecnologia punta per al control mental) o Quant valen els teus somnis? (que tampoc va de Big Data però sí de control mental específic a través de la tecnologia), cal impulsar el desenvolupament de mecanismes de defensa contra aquestes eines.

Penseu que la llibertat no és un regal concedit amablement pels governs democràtics, ni és un estat immutable i últim de les societats humanes. La llibertat va i ve, s'aconsegueix quan els humans la valorem prou com per lluitar per ella i exigir que es respecti.

dijous, 23 de maig de 2019

Microbiota, identitat i gasos intestinals.

En aquest post em proposo fer una reflexió filosòfica sobre aquest magnífic article d'en Daniel Closa sobre els secrets dels pets.

Si us agrada la ciència, us recomano que primer llegiu l'article i, si no ho heu fet encara, us subscriviu al blog d'en Closa, un dels millors blogs de ciència que es fan en català. Ja ho heu fet? Doncs continuo.

L'article diu una cosa que probablement ja sabíeu. Hi ha gent que menja un aliment en concret, per exemple bròquil, i genera una gran quantitat de gasos al seu intestí, mentre que d'altres, menjant el mateix, no. Però no es tracta d'una qüestió genètica, no ho tenim escrit al nostre ADN, sinó que depèn de la microbiota que viu al nostre intestí.

La microbiota són els microorganismes (la majoria bacteris) que viuen a dins nostre. Potser havíeu sentit a parlar de la flora intestinal. Seria el mateix, només que amb un nom que no duu a equívocs (no hi ha flors ni plantes al nostre intestí).

Pels que sigueu de socials, la microbiota es podria veure com cèl·lules immigrants. Viuen amb les cèl·lules que tenen l'ADN humà però no tenen els mateixos drets i sovint les estigmatitzem a causa d'una minoria de bacteris que causen alguna destrossa. Però en general sobreviuen com poden i la majoria són necessaris pel bon funcionament de l'organisme. Diu la llegenda, que fins i tot algunes d'elles s'han integrat completament, com els mitocondris, responsables de la respiració cel·lular, sense els quals tot això que fem de respirar oxigen seria inútil.

Fa un temps, vaig parlar-vos sobre la identitat, amb 6 teories que explicaven qui som. Però no se'm va acudir incloure la microbiota en cap d'elles. I potser és injust, ja que al nostre cos hi viuen més cèl·lules no humanes (microbiota) que humanes. (Si bé és cert que són cèl·lules més petites i no podem culpar els bacteris del nostre sobrepès.)

Així doncs, caldria reconèixer alguna mena de drets a aquests microorganismes que conviuen amb nosaltres? Els hauríem de tenir en compte en les decisions que prenem? Per exemple, en la dieta que portem, en les mesures d'higiene, en els medicaments que prenem...

La frase "s'ha acabat el broquil, tu ja m'entens", devia tenir alguna cosa a veure amb els gasos intestinals? Pensar en la microbiota com un actor clau en el nostre comportament fa que veiem les coses des d'un altre prisma? Font.


Hi ha qui teoritza que, de fet, els nostres microorganismes, ja influeixen notablement en les decisions que prenem, en com som, en com hem evolucionat els humans. Fins i tot, amb un punt de paranoia, suggereixen que les decisions que prenem de forma suposadament lliure, venen influïdes per factors com el funcionament del metabolisme, en el qual la microbiota hi té un pes específic important.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Els origens

Fa poc en Pons va fer un post sobre l'origen dels Pons i em van venir ganes de fer un post sobre els Monteagudo. En un primer moment vaig pensar que això no interessaria els meus lectors però després vaig recordar que la majoria dels meus lectors són, de fet, familiars.

A més, el meu pare va fer anys fa poc. Així que et dedico aquest post, papa. I potser algun dia als meus fills els demanen a l'escola un treball sobre el seu cognom i, ves, ja ho tindrien fet. Per cert, si ets el mestre dels meus fills i estàs llegint això, no vol dir necessàriament que hagin fet copia i enganxa del primer enllaç que han trobat al Google buscant "Història dels Monteagudo", eh? Probablement han trobat aquest enllaç en la vuitena o novena pàgina de resultats de Google.

Segons el web forebears, els aproximadament 24000 Monteagudo que hi ha al món viuen majoritàriament a l'estat espanyol, a Amèrica i a Filipines. El país amb més Monteagudos és Cuba, amb 9335 Monteagudos.

Però comencem pel començament. D'on ve el cognom Monteagudo? A grans trets hi ha tres origens de cognoms: els fills de (Martínez, Johnson, Peres...), els oficis (Smith, Ferrer, Herrero...) i els topònims. Quan es van posar els cognoms, sembla que el més important per identificar algú era qui era el teu pare, a què et dedicaves o d'on venies. Monteagudo és un topònim, així que deu ser important d'on venim.

Si intentem esbrinar on cau això de Monteagudo, la Wikipedia ens dóna 10 entrades de localitats que es diuen així. 7 a Espanya, 2 a Argentina i 1 a Bolívia. Però aquests segurament no són els únics llocs que es diuen Monteagudo. Per exemple, hi ha una illa de Monteagudo a Galícia, amb una muntanya que es diu Monte Agudo. I també 2 pobles catalans anomenats Montagut.


Ubicació i fantàstiques vistes de Monteagudo. Font1. Font2.

Un equip d'investigació ha estat a tots aquests Monteagudos per saber si el cognom Monteagudo és originari d'un o de més d'un d'aquests indrets i... No, és broma, ho he buscat a Blasonari. Si ens creiem les fonts, el llinatge comença a la vila de Monteagudo situada prop de Tudela, Navarra. Eren gent molt xunga, aquests Monteagudo. Es feien amb els reis de Navarra i Aragó i els seus descendents, anaven a guerrejar amb Jaume I. De fet, la majoria dels Monteagudo o Montagut referenciats eren, això us sorprendrà, guerrers o capellans.

A blasonari apareixen diversos escuts associats als Monteagudo. Aquest és el primer que han posat i el que segurament li agrada més al meu pare, ja que sembla una senyera fusionada amb la bandera de Croàcia.

Darrerament, ha sortit un corrent de pensament, per dir-ne d'alguna manera, associat als origens. Que si el teu cognom és tal, doncs has de fer qual per tal de ser fidel als teus origens i no menysprear els teus avantpassats.

No sé si, portat a l'extrem, això vol dir que hauria de fer-me capellà o començar a matar musulmans. O marxar a Cuba, que sembla que és el que van fer més Monteagudos. El que suposo que no volen que fem els Monteagudo és que ens dediquem a assassinar espanyols, com l'independentista argentí Bernardo de Monteagudo

Aquest escut també està associat als Monteagudo. I de fet, és l'escut del poble Monteagudo proper a Tudela. Tinc la intuïció que no li agradarà tant al meu pare...

A mi, la veritat, més que matar gent preferiria seguir l'exemple de coetanis meus com en David Monteagudo, autor del best-seller Fin. O d'en Pierre Monteagudo, autor de divulgació científica. O de qualsevol dels Monteagudo que han treballat en feines honrades per tirar endavant les seves famílies.

dijous, 4 d’abril de 2019

La broma

Fa unes setmanes us vaig parlar del procés d'un autor txec i avui torno a Praga per parlar-vos d'una broma, d'un altre escriptor txec. Diuen que la diferència entre Kafka i Kundera és que el primer explica històries absurdes que s'ha imaginat i el segon explica les mateixes històries absurdes però que han passat realment.

La broma és una novel·la que explica les peripècies desafortunades d'un txec que veu com la Justícia del seu país el ve a buscar després que ell hagi escrit una broma en una postal enviada a una amiga amb qui volia lligar.

Fixeu-vos que és una situació absurda. Us imagineu que algú regirés la vostra correspondència (o llegís els emails que us escriviu) i en base a això acabéssiu davant d'un tribunal acusats de subversió? Absurd, oi? Doncs això passava a la Txecoslovàquia comunista.

La broma en qüestió diu "L'optimisme és l'opi del poble! L'esperit sa put a idiotesa. Visca en Troski!" i li costa al protagonista 6 anys de treballs forçats. Suposo que amb les postals, passa com amb els whatsapps o els tuits, que si no poses una emoticona de careta picant l'ullet, la gent no entén que es tracta d'una broma i es pensa que vols de veritat tombar el sistema, matar el rei o aplaudir que en Carrero Blanco saltés pels aires.

En aquests debats, que avui en dia tenim a les xarxes, sempre acaba sortint (de vegades abans i de vegades després del tuit citant als nazis) aquell qui planteja on són els límits de l'humor. Hem de poder riure de tot?

Aquí veiem un pallasso portant al límit els propis límits de l'humor. Aclariment: el pallasso és el que duu un nas vermell postís. Font.


És un debat difícil, on la coherència entre el que demanem per a nosaltres i el que exigim per als altres sovint queda en evidència. I, a la pràctica, les limitacions que s'acaben posant, molts cops deixen la sensació que uns poden fer broma sobre el que vulguin i els altres poden anar a la presó si tenen mala sort de molestar a qui no han de molestar. De fet, com menys democràtic és un país, més gran és l'escletxa entre el dret a riure dels uns i el dret a riure dels altres.

dimarts, 19 de març de 2019

Antinatalisme i transhumanisme

L'altre dia vaig topar amb aquesta curiosa notícia d'un home indi que vol denunciar als seus pares per haver-lo portat al món sense el seu consentiment. La cosa ha anat a Judici, cosa que ja no hauria de sorprendre ningú, suposo.

Es veu que l'acció s'emmarca en un moviment filosòfic o social anomenat antinatalisme. Què és l'antinatalisme? Això tampoc us sorprendrà: estan en contra que neixin més humans. Però de forma radical. No volen que neixi cap més humà, cosa que evidentment, i amb la tecnologia actual, comportaria l'extinció de l'espècie.

Per què volen que s'extingeixi l'espècie? Perquè som una plaga que destrueix el món i fa patir els éssers sensibles, inclosos nosaltres mateixos. L'home de la notícia parla del món com un lloc ple de dolor, no sé si per influència de Buda. Els antinatalistes es basen en filòsofs pessimistes com Schopenhauer o Mainländer. Però tranquils, que jo no penso parlar-vos de filòsofs xungos. Els meus referents culturals al voltant de l'antinatalisme són aquests del vídeo.


Quan jo feia EGB, la gent guai cantava cançons com aquesta. Si us fixeu en com desafina el cantant, podeu entendre que culturalment els 90 van ser dolents però els 80 potser van ser pitjors. Actualització: Bé, la cosa és que si l'escoltes tres cops seguits, la cançó té alguna cosa que...

Com tots sabeu a Àtoms i Lletres som transhumanistes. No estem a favor de liquidar l'espècie humana al complet. Creiem que el camí per evitar el patiment i el dolor que els humans inflingim al món és deixar de ser tan humans i ser una mica més posthumans. Utilitzar la tecnologia per fer la vida més fàcil a les persones, per ajudar-los a tenir una vida digna i superar els límits biològics que ens fan mesquins o infeliços. Perquè intuïm que a l'essència humana, sota aquesta capa de dolor i egoisme, hi ha quelcom de preciós que val la pena salvar. I els posthumans seran capaços de conservar aquesta part mentre es van lliurant de tot allò que ens fa destructius i miserables.

dijous, 14 de març de 2019

La república digital

Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.

A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.


Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.

Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.

Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.

De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.

Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.