dimarts, 19 de març del 2019

Antinatalisme i transhumanisme

L'altre dia vaig topar amb aquesta curiosa notícia d'un home indi que vol denunciar als seus pares per haver-lo portat al món sense el seu consentiment. La cosa ha anat a Judici, cosa que ja no hauria de sorprendre ningú, suposo.

Es veu que l'acció s'emmarca en un moviment filosòfic o social anomenat antinatalisme. Què és l'antinatalisme? Això tampoc us sorprendrà: estan en contra que neixin més humans. Però de forma radical. No volen que neixi cap més humà, cosa que evidentment, i amb la tecnologia actual, comportaria l'extinció de l'espècie.

Per què volen que s'extingeixi l'espècie? Perquè som una plaga que destrueix el món i fa patir els éssers sensibles, inclosos nosaltres mateixos. L'home de la notícia parla del món com un lloc ple de dolor, no sé si per influència de Buda. Els antinatalistes es basen en filòsofs pessimistes com Schopenhauer o Mainländer. Però tranquils, que jo no penso parlar-vos de filòsofs xungos. Els meus referents culturals al voltant de l'antinatalisme són aquests del vídeo.


Quan jo feia EGB, la gent guai cantava cançons com aquesta. Si us fixeu en com desafina el cantant, podeu entendre que culturalment els 90 van ser dolents però els 80 potser van ser pitjors. Actualització: Bé, la cosa és que si l'escoltes tres cops seguits, la cançó té alguna cosa que...

Com tots sabeu a Àtoms i Lletres som transhumanistes. No estem a favor de liquidar l'espècie humana al complet. Creiem que el camí per evitar el patiment i el dolor que els humans inflingim al món és deixar de ser tan humans i ser una mica més posthumans. Utilitzar la tecnologia per fer la vida més fàcil a les persones, per ajudar-los a tenir una vida digna i superar els límits biològics que ens fan mesquins o infeliços. Perquè intuïm que a l'essència humana, sota aquesta capa de dolor i egoisme, hi ha quelcom de preciós que val la pena salvar. I els posthumans seran capaços de conservar aquesta part mentre es van lliurant de tot allò que ens fa destructius i miserables.

dijous, 14 de març del 2019

La república digital

Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.

A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.


Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.

Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.

Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.

De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.

Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.

dimecres, 6 de març del 2019

La pausa

Quan escrivim, tenim una sèrie de signes de puntuació que ens serveixen per fer pauses. Potser el més famós és la coma, una pausa curta. I el punt i seguit, una aturada per agafar energies i seguir amb el que estàvem dient. Després tindríem el punt i apart, que ens serveix per separar paràgrafs i ordenar allò que estem escrivint. I també n'hi ha d'altres, com el punt i coma, que ves a saber per què serveix. Vosaltres el feu servir? Jo sempre que en poso algun em sento un esnob pretensiós.

Sovint, la vida emula l'escriptura. O a l'inrevés. Fa poc, en un examen, patia veient com un alumne escrivia fulls i més fulls. No només perquè després els hagués de corregir jo, eh? És que se'l veia patir perquè es pensava que no li donaria temps d'acabar l'examen i això l'empenyia a una cursa frenètica per escriure cada cop més ràpid.

Potser, vaig aconsellar-lo, seria convenient que utilitzessis part del temps per reflexionar, ordenar les idees i llavors escriure només allò que és essencial i significatiu. La majoria de preguntes es poden contestar en tres o quatre línies. Ell em va contestar que sí, que probablement tenia raó però que no sabia fer-ho d'una altra manera.

Fa uns anys vaig conèixer, en canvi, una persona que vivia en una pausa. El seu projecte vital, al qual havia dedicat molt de temps i esforços, s'havia esfondrat per un problema de salut. Quan ens trobem en aquesta situació, sovint ens podem sentir desesperats, angoixats o deprimits. O podem entendre l'opció de fer una pausa, m'explicava, com una manera d'assumir i entendre les emocions que tenim, d'entendre què és important per a nosaltres i de madurar les decisions que ens tocarà prendre en un futur proper. La pausa que precedeix el canvi. La pausa des de la qual explorem les oportunitats, els futurs hipotètics, les noves experiències que ens esperen si triem un camí o un altre.

No sempre és fàcil fer una pausa. I no a tothom li va bé. Com diu una mala traducció d'en Gramsci La crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer: en aquest interregne és on sorgeixen els monstres. La por del fracàs, l'angoixa per  no saber què serà de nosaltres, el temps movent el món sota els nostres peus mentre nosaltres estem aturats, les mirades dels altres jutjant-nos per perdre el temps... 

Hi ha pausa a la música, al futbol, a les reunions de negocis, potser en tot allò que és important. Diuen que els guanyadors són els que saben gestionar els temps.

Crec que la pausa és un d'aquells grans temes que no s'ensenyen a l'escola, que s'aprenen de millor o pitjor manera a mesura que anem vivint. I suposo que, com en tota la resta, si us arriba, el més important és intentar gaudir d'aquesta etapa, aconseguir il·lusionar-vos amb les oportunitats que us esperen rere aquest temps mort i aprofitar per intentar fer les coses a la vostra manera.