divendres, 25 de gener de 2019

Carta a l'Albert(2)

Fa cinc anys vaig escriure't una carta. He pensat que anava sent hora d'escriure-te'n una altra. No ho sé, potser he trigat massa però és que he estat molt ocupat. Molt.

També és que costa saber què dir. Ens passem el dia repetint els mateixos missatges prosaics. Va, vesteix-te, vinga, acaba't això, compte, baixa d'aquí... i molts dies ens oblidem de dir-nos les coses importants. Però avui no. Avui m'has dit que m'estimes molt i jo t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill.

Val a dir que és difícil saber què vol dir un nen de 5 anys quan parla d'amor. Recordo quan eres més jove, que deies que ens estimaves molt. I al cap de 2 minuts deies que estimaves molt el Patufet i també estimaves una fulla marró. I una ratlla de la paret. Suposo que tot és un aprenentatge i desenvolupar les emocions i aprendre a expressar-les és una part més del procés de fer-te gran. Potser la més important.

Jo també n'estic aprenent. O almenys ho intento. Provo de compartir les meves emocions amb tu. I també de ser més empàtic. De ser millor persona. D'intentar prendre decisions més correctes. De ser més responsable. De ser més fort. I també més alegre. I més sociable. I sobretot, de ser més bon pare.

No sempre és fàcil. Algunes vegades penso que no ho estic fent bé. Hi ha cops que se m'esgoten completament la paciència, l'energia i el bon humor. Però aleshores, amb la primera neurona que recupera la lucidesa, penso que si no me n'he sortit, he de trobar la manera de fer-ho millor el proper cop. Perquè vull ser el pare que et mereixes.

I aquest és un dels regals que m'has fet durant aquests cinc anys. La raó per la qual avui t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill. Perquè de vegades em poses a prova i fas que esgoti tots els meus recursos. I llavors no em deixes altra opció que intentar millorar.

Que també podries fer una mica més de cas quan et diuen alguna cosa els pares, eh? Que algun cop...

De vegades, només observes. En silenci. Durant molta estona. I jo només et miro i intento endevinar què et deu passar pel cap.


Bé, em vaig acomiadant. Espero que els propers cinc anys segueixis tenint aquesta curiositat, aquesta alegria, aquestes ganes de fer el pallasso, aquest orgull de ser el germà gran del Nil i fins i tot aquest caràcter que et fa voler fer les coses sempre a la teva manera.

6 comentaris:

  1. Ostres què bonic! Si tingués sentiments m'hagués emocionat. Lo de la fulla marró m'ha arribat al cor.

    PS: Si que es veritat que estàs ocupat perquè no se't veu el pèl per la catosfera, sí, sí, encara estem vius (alguns).

    ResponElimina
    Respostes
    1. He escrit això també pensant en l'emoció que tindrà la fulla marró quan ho llegeixi.

      PS: He aprofitat l'avinentesa per fer-vos saber que encara sóc viu.

      Elimina
  2. Bona nit i ben retrobat Sergi.
    He tornat a llegir la teva carta a l'Albert de fa cinc anys i recordo que em va agradar molt. Aleshores eres un pare novell però ara ja tens una experiència. Aquesta segona carta, també l'he trobada molt bonica(cosa estranya que coincidim amb el Pons)he, he...
    Aquest és un pare una mica diferent, que ja s'ha anat acostumant a ser-ho, però que lluita cada dia per ser millor. I tens raó, no sempre és fàcil, però el què compte és la bona voluntat que hi poses i que ho fas bé, no en tinc cap dubte, el millor premi és que el teu fill et diu que t'estima molt, què més pot desitjar un "aprenent de pare"? i creu-me, un nen de cinc anys sap molt bé què vol dir quan parla d'amor! Perquè se sent protegit i sap que sempre estaràs al seu costat i li donaràs la mà, per guiar-lo pel camí de la vida, una vida que ell està coneixent de mica en mica. Ara ets el seu heroi, aprofita-ho.
    Felicitats i petonets, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules M.Roser. Fem el que podem, tot i que això d'heroi crec que em ve una mica gran.

      Elimina
  3. Un d'aquells escrits que se'ns fan difícils d'entendre a aquells qui no tenim fills, oi? El vincle ha de ser molt fort i indissoluble (tot i que la realitat ho contradiu), però jo no puc evitar en les vessants negatives que porta la paternitat. Diguem que no necessito que ningú em porti als límits dels meus recursos. De totes maneres, m'alegra que tu sí que tinguis aquesta relació amb ell, i segur que amb en Nil també la tindràs. Quan ens hi posem, ens hi posem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que si et dediques a la política ara mateix, moltes coses les pots entendre també.

      Elimina