dijous, 5 de desembre de 2019

7 maneres de destruir la humanitat: el mar de residus i la primavera silenciosa.

La industrialització ens ha deixat com a dany col·lateral la generació de tot tipus de residus. Residus que van a parar als rius, a la terra, a l'aire, al mar, residus d'origen animal, vegetal, mineral, sintètic, residus generats en grans quantitats o residus persistents, que triguen segles en desaparèixer. Illes de plàstic al mig de l'oceà, magatzems de residus nuclears enterrats a centenars de km sota terra, substàncies tòxiques que trobem a les plantes i als peixos que ens mengem.

I això ens planteja una qüestió interessant: poden els residus generats per l'home acabar destruint la humanitat?

Seria massa llarg fer un post sobre tots els residus que produïm i quin impacte ambiental té cadascun d'ells, així que avui només us explicaré la història d'una dona que va pronosticar que els nostres residus acabarien amb els ocells.

Les collites abundants.

Després de la Segona Guerra Mundial es va començar a fer de forma massiva un important avenç científic va permetre produir grans quantitats d'aliments gràcies a collites que no eren devorades per les plagues. Es tractava d'una pols blanca molt efectiva contra els insectes: el DDT.


El seu ús es va popularitzar i se'n van començar a llençar tones i tones sobre els camps. Us podria buscar xifres però us en podeu fer una idea amb aquest vídeo. Poseu-lo a partir del minut 1:40.

Si no tenim cura, els cants dels ocells no seran més que un llunyà record i la primavera serà silenciosa.


La persistència

Com haureu escoltat vosaltres mateixos si heu vist la resta del vídeo, les sospites de la Rachel Carson que el DDT pogués ser tòxic per als éssers vius la van fer arribar al pronòstic d'una futura Primavera Silenciosa, nom del llibre que va publicar sobre aquest tema. Aquest llibre, que va tenir un gran impacte a l'opinió pública, es considera l'inici del moviment ecologista i de la conscienciació dels humans pel medi ambient.

Afortunadament, la toxicitat del DDT no és molt elevada. Però presenta un altre problema: és bastant indestructible. I a més es bioacumula i es biomagnifica al llarg de la cadena tròfica. Això vol dir que es queda a viure als teixits dels éssers vius i quan aquests són menjats per altres éssers vius, s'acumula en aquests. I així fins a arribar al cim de la piràmide tròfica, on hi ha... sabeu qui?

La toxicitat

Alguns residus potser no són tan persistents però sí que són tòxics. Hi ha alguns paràmetres definits per mesurar la toxicitat, com la LD50, dosi que mata la meitat dels individus exposats a ella. O altres paràmetres que mesuren toxicitat al llarg del temps. La idea és valorar quin impacte té cada residu sobre els éssers vius.

De vegades, els residus altament tòxics també són persistents, la qual cosa és un problema gros. Com passa amb els residus radioactius.

La quantitat

Hi ha altres residus que no serien especialment problemàtics (no són ni gaire persistents ni gaire tòxics) si no fos perquè els produïm en quantitats exagerades. És el cas dels purins, que enverinen les aigües freàtiques de bona part de les comarques catalanes. O el cas dels residus sòlids domèstics.

Al vuitè capítol de la primera temporada de Futurama es descriu una curiosa distopia. Els novaiorquesos del s.XXI, desbordats per la brossa, van enviar-la primer en un vaixell cap a l'oceà. I després en un coet cap a l'espai. Algú va dir que potser la bola tornaria en algun moment a la Terra però que això seria al cap de molts anys i ja se n'ocuparia algú altre.


L'any passat, a classe vam calcular com era de grossa aquesta bola de brossa i vam comparar-la amb com hauria de ser per contenir tota la brossa generada en un any per la ciutat de Nova York. Font1. Font2.

1000 anys més tard, la bola amenaça amb destruir la ciutat de Nova York i l'únic pla que se'ls acut als científics és generar una altra bola d'iguals proporcions i propietats i fer-la rebotar contra la primera. El pla surt bé, la nova bola impacta amb l'antiga i la desvia cap al sol, on es destrueix. La nova bola marxa a l'espai i algú pregunta si algun dia tornarà. I algú contesta que sí però que això passarà al cap de molts anys i algú altre se n'ocuparà.

Què podem fer?

La veritat, és un tema complicat perquè ens hem acostumat a consumir segons un model lineal i ens resulta impensable incloure l'economia circular en alguns àmbits. Hi ha allò de les 3R: reduir, reutilitzar i reciclar (per aquest ordre). Però qui utilitza avui en dia bolquers reutilitzables? I en àmbits com la sanitat, resulta grotesc reutilitzar agulles o gases estèrils. Sí que es comencen a fer passes per tal de reduir i reutilitzar envasos. Però el nostre estil de vida encara es insostenible en termes de generació de residus.

Com de probable és que la humanitat quedi sepultada en la seva pròpia brossa?

Potser no és probable que la humanitat desaparegui per culpa del problema dels residus. Però sí que viurem pitjor, amb més mala salut i amb espais que deixaran de ser útils per a nosaltres (i per a la majoria d'éssers vius) perquè estaran contaminats.

A més de l'impacte sobre els éssers vius i de la pèrdua d'un espai (per exemple un abocador) també hi ha el problema de la pèrdua de recursos. Estem transformant cada dia tones de coses útils en brossa. I potser algun dia necessitem rebuscar a la brossa per tal de tornar a tenir materials que ja hem esgotat. Però d'això en parlarem al proper capítol.

4 comentaris:

  1. Em quedo amb la idea important del post la qual diu que si un problema es complicat de solucionar la millor opció es fer una solució temporal que passarà el problema cap la següent generació el qual es trobaran el mateix problema però pitjor.

    PS: Estic content perquè en el teu post has recuperat Futurama que ve a suplir les temporades dolentes dels Simpsons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest tipus de solucions són tan vàlides per als residus com per als programes informàtics.

      PS: Les 5 primeres temporades de Futurama valen més la pena que totes les dels Simpsons juntes.

      Elimina
  2. És qüestió de temps que algú de la vida real tingui la brillant idea d'enviar residus al sol per incinerar-los. De moment suposo que és costós, però acabaran trobant la manera. Abans que reduir el consum, qualsevol cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enviar coses a l'espai és costossíssim. Una de les maneres proposades per reduir aquest cost és l'anomenat ascensor espacial. Però no sé si el veurem tu i jo, aquest ascensor.

      Elimina