Serrallonga i el Romanticisme

El romanticisme es caracteritza per buscar i ressaltar la bellesa d'allò tràgic. Idealitza personatges foscos, herois romàntics que tenen gairebé sempre un destí funest. El Romanticisme català, per exemple, va mitificar el comte Arnau i en Serrallonga.

Aquest últim era un bandoler que robava, segrestava i matava gent. No sé quants de vosaltres l'haguéssiu convidat a sopar a casa vostra però els romàntics catalans van decidir que mereixia cançons, llibres i llegendes en el seu honor. I fins i tot van convertir-lo en una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres i que va rescatar la seva estimada dels nyerros.

Quan era petit, al cau cantàvem una cançó sobre ell. No recordo si era aquesta però el vídeo té fotos molt maques.

Els nyerros i els cadells eren l'equivalent català del s.XVII als Jets i els Sharks de West Side Story o als Ñetas i Latin Kings.

Bé, el cas és que recentment, en una visita a la Garrotxa, una senyora ens va parlar del crim relacionat amb la parella de joves que va aparèixer al pantà de Susqueda. Ens va desaconsellar apropar-nos a la zona perquè hi havia una gent que ella va definir com 'okupes' però que per la descripció s'ajustaven més a la idea de bandolers.

Al costat del pantà hi ha, justament, el bosc de Serrallonga, on es diu que fa 3 segles s'amagava el bandoler amb la seva banda. Dos grups d'assassins violents en un mateix bosc, separats per quatre segles. No sé si algun dia, alguns romàntics del futur dedicaran cançons als assassins d'aquesta parella de joves del s.XXI, així com els del segle XIX van fer amb els bandolers del s.XVII. Quins elements caldrien per convertir uns delinqüents sanguinaris en herois romàntics?

Potser és a causa d'aquesta idealització absurda del romanticisme que va sorgir la famosa sentència de Karl Marx: La Història es repeteix dos cops, el primer com a tragèdia, el segon com a farsa.

Bellesa cruel

De vegades encara tinc la sensació que escric massa condensat. I que per això alguns cops no s'acaba d'entendre el que dic. Per exemple, l'altre dia, en el meu projecte de llibre d'autoajuda, vaig deixar anar una frase que va crear una certa controvèrsia. I probablement és perquè estava fora de context o necessitava una explicació més detallada.

Bé, avui li dedicaré un post sencer. La frase en qüestió deia 'la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa'. I la posava en boca d'un personatge que ni tan sols em vaig molestar en desenvolupar.

Comencem l'explicació en un lloc bucòlic. Per exemple:

Fixeu-vos quina meravella. Quin bosc tan humit, quina verdor, quin esclat de vida salvatge... quina bellesa, oi? Res a veure amb la grisor del ciment que veiem cada dia els que vivim a ciutat.

Un dels moments claus de la comprensió de la Biologia el va protagonitzar Darwin quan va entendre que en cada pam quadrat de natura hi podia haver milers de batalles a vida o mort a cada instant. Fongs contra plantes, virus contra bacteris, animals contra plantes, bacteris contra animals, protozous contra bacteris... la natura, si la observem amb atenció, és l'escenari d'una guerra sense treva.

És cert que els humans som a dalt de tot de la piràmide tròfica. I de vegades oblidem que som animals, que estem també sotmesos a les lleis de la natura i, per tant, formem part d'aquesta guerra. Però seguim lluitant per sobreviure contra els atacs de virus i bacteris. I també lluitem amb altres humans per aconseguir recursos, territoris o fins i tot membres de l'altre sexe.

I per alguna raó que probablement Darwin sabria explicar millor que jo, els humans hem après a estimar la vida. Què és la bellesa sinó el reflex d'allò que ens apassiona? Allò que ens crida, que ens atrau...

Durant el segle XIX el Romanticisme va saber entendre el lligam entre la vida, la bellesa i la crueltat. La natura, l'amor i la passió es combinaven amb el dolor, la sang i la mort.

Més endavant, el romanticisme va mutar. En un món on els humans ja no podem suportar trobar pinyols a les taronges, Hollywood i Disney van anar traient espines a les roses i omplint les pantalles de lleons vegetarians.

En aquest sentit, el missatge que vaig voler transmetre en el post anterior era potser el contrari del que es va entendre. La felicitat no consisteix en oblidar la duresa de la vida, en fingir que no existeix el dolor, pretendre que no estem en guerra contínua per sobreviure. Es tracta precisament de superar la ingenuïtat de creure que estem per sobre de les lleis de la vida, de saber que estem lluitant cada dia i, un cop acceptat tot això, aprendre a estimar la vida.