dimecres, 14 de març de 2012

Presentació del bloc. Segona Part: Els premis literaris.

(Foto de família del lliurament del XII Premi Víctor Mora, amb el propi Víctor Mora i una setzena d'afortunats. Robada furtivament d'aquí.)


Hi ha qui, per diverses raons, està en contra dels concursos literaris. Diuen que molts d'ells estan donats abans de convocar-se o que el jurat gairebé mai té la formació o el bon criteri per triar la seva millor obra, o que només serveixen per inflar egos i que l'autèntica literatura no necessita de reconeixements.

 Jo aquí em limitaré a explicar la meva experiència, sense intentar ser útil però centrant-me en el que a mi m'han aportat.

Quan algú comença a escriure i té certa traça, cau en el perill d'enamorar-se massa perdudament del seu melic literari. I es pot confondre un relat mal acabat amb un relat "fresc i espontani" o desconèixer alguns fonaments de l'escriptura amb "escriure de forma innovadora". Els concursos literaris són una bona manera d'enfrontar el teu ego literari amb el món exterior.

És cert que al final d'aquestes qüestions podríem trobar un debat filosòfic sobre si la qualitat es pot mesurar objectivament. I trobaríem grans escriptors de la literatura universal que en el seu temps van ser menyspreats per la crítica i el públic. Com per exemple en Van Gogh. Sé que en Van Gogh era pintor i no pas escriptor però el poso d'exemple perquè, per alguna raó, els pintors que passen gana fan més llàstima a la gent que no pas els escriptors pobres.

Per tant, sense negar l'existència d'escriptors màrtirs incompresos, al final quan un escriu ha de decidir si ho fa perquè el llegeixin o per llegir-se un mateix. En el primer cas, els concursos són una bona manera d'aconseguir que algú llegeixi allò que escrius. Diuen que els qui fan de jurat se senten una mica obligats a llegir-se tots els relats participants (per això els hi paguen!). Hi ha altres maneres d'obligar a la gent a llegir o escoltar allò que escrius però aquesta és una de les menys violentes. Penseu que si arribeu a guanyar un premi, en molts casos fins i tot poden publicar el treball guanyador en un llibre o revista, omplint d'orgull a gran part de la vostra família.

 Un altre avantatge dels concursos és que si perds no passa absolutament res. Al currículum pots presumir dels premis que has guanyat però ningú et preguntarà quants cops t'has presentat infructuosament al Premi Vent del Port. Aquí encaixa perfectament aquell acudit que comença dient "m'encanta presentar-me a concursos i perdre". "I guanyar?". "Bé, guanyar deu ser..."

Però el millor de guanyar un concurs literari són els diners és l'acte de lliurament. Jo he tingut la fortuna de ser present en molts d'ells i puc dir que no n'hi ha dos d'iguals. L'únic que tenen en comú és que en cap d'ells el públic assistent ha llegit les obres guanyadores. La qual cosa li dóna un toc de surrealisme a l'acte. Quan el guanyador s'aixeca a recollir el premi, els assistents aplaudeixen a algú que no coneixen per haver escrit un text del que no en saben res. De vegades, els aplaudiments fins i tot són prou llargs com per evitar que es produeixi un silenci incòmode mentre el premiat encara camina cap a l'escenari. Bé, és cert, si has guanyat t'aplaudeixen perquè has guanyat (i ells no! HA-HA!) i pots mirar-los amb suficiència des de la tarima, recordant que aquesta societat estima els guanyadors i els reserva uns minuts de glòria, per poc mèrit que tinguin.

Em penso que ara m'estic desviant del tema. Deia abans que tots els actes de lliurament són diferents i això es deu a les imaginatives maneres que s'empesquen per intentar omplir les sales on es lliuren els premis. Tenint en compte que un acte d'aquestes característiques no inclou pràcticament mai la lectura dels treballs participants, es busquen altres coses per fer: un concert de música medieval, una conferència d'algú famós, una performance a càrrec d'una companyia de teatre, uns balls tradicionals o, el que mai falla, un pica-pica gratuït per a tots els assistents. Si els escriptors valorem els premis literaris en funció de la seva dotació econòmica projecció i prestigi, els assistents els valoren en funció del seu pica-pica.

És per això que el dia que publiqui la meva primera novel·la suggeriré a l'editor que la novel·la es vengui conjuntament amb una bossa de cacauets. Tindria molt més atractiu amb un pernil, és clar, però ara mateix em temo que el sector editorial no està com per lligar els llibres amb embotits.

5 comentaris:

  1. Oooh! Hahaha! Molt bo, m'has arrencat unes quantes riallades. Aviam... què dir. Estic d'acord amb tu pel que fa els "escriptors incompresos. Odio el tòpic que "el món no està preparat per la meva obra" i més aviat m'inclino per pensar que el que han escrit és illegible. Tot i que de vegades els drames de "cap editor m'ho vol publicar" poden ser certs i injustos, també s'utilitzen com a ganxo per vendre, ara que és fàcil fer-ho via pdf pels ebooks, o com sigui...

    A mi m'agraden els concursos literaris. Vaja, que m'agrada presentar-m'hi. No és que ho faci gaire sovint, perquè en general no escric gaires coses amb cap i peu com per intentar-ho, però de tant en tant ho he fet, i m'han premiat un parell de cops. El primer, fa la tira d'anys, i l'últim fa molt poquet. Tots dos, concursos petits i discrets, però la il·lusió que fa, no te l'acabes!

    És cert que l'important NO és la dotació econòmica... clar que no. Per això reservem els millors relats als que tenen un premi de més de 500€, oi? Hehehe! De fet l'últim concurs no tenia dotació econòmica, però me'n vaig anar un parell de dies a un balneari gràcies a ells, així que no em queixo. Llàstima que el pica-pica, va ser molt cutre! (Però la cerimònia, ben bé el que tu dius... un recital de poesia de diferents països del món!).

    Au doncs... sort, i aviam si toca!

    ResponElimina
  2. Espavila doncs amb el Nobel que no me'l vull perdre per res del món.
    Sort amb el blog!
    Vicenç

    ResponElimina
  3. Queda claríssim que la dotació econòmica no té cap relació amb el prestigi del premi. Només cal veure el que passa en algun altre planeta de tant en tant...

    ResponElimina
  4. Molt divertit!
    Jo afegiria que els premis literaris poden ser una excusa per fer turisme, per descobrir pobles que mai no visitaries si no tinguessis l'excusa del premi, per conèixer el rovell de l'ou cultural/social/polític del poble, per treure de passeig a la família amb el dinar pagat (i de vegades una mica més que el dinar), per conèixer algun personatge famós, algun mite de la infantesa, com és el cas de la fotografia que has posat, on sortim amb el nostre admirat creador del "Capitan Trueno".
    Els premis, tot i no guanyar-los, són un plaer.

    ResponElimina
  5. Jo, només vaig ser finalista del Víctor Mora en una edició. Van publicar el meu conte en el llibre. No està mal, tenint en compte que no m'he presentat a cap altre concurs, je, je.
    La veritat és que m'horroritzen aquests actes, la parafernàlia, la hipocresia, la realitat que a ningú no li importa res del que escrius. No ho sé, jo sempre he tingut aquesta sensació, almenys. Però, penso que un bon escriptor sí que pot interessar però el camí el veig gairebé com el martiri de Jesús abans d'arribar al Gòlgota arrossegant la creu.
    Potser és que jo escric més per mi mateixa que una altra cosa. Escric com a catarsi, per deixar anar les meves pors i inseguretats. És com un diari personal, però en format relat, conte, el que sigui on hi pugui abocar el que em neguiteja.

    M'agrada molt com has escrit l'article. Fa riure molt i et sents identificat, retratat. És com treure-li màgia a la literatura i donar-li raons.

    :-)

    ResponElimina