Des de fa segles, la veu humana ha estat el nexe entre aquestes dues grans formes d'expressió. La veu és l'únic instrument musical que permet combinar la melodia i el ritme amb les paraules. És per això que la música no ha tingut massa problemes per utilitzar la literatura i reforçar així el seu poder expressiu.
Però, i al contrari? Com integra la literatura el poder expressiu de la música? Doncs em temo que no tan bé. És cert que la poesia, amb la rima i la mètrica, pot assolir certs nivells de musicalitat però més enllà d'això, com pot la paraula escrita conjurar una melodia?
Ja fa uns quants anys que es va inventar la manera d'escriure música però la majoria de mortals no som capaços de llegir-la. Per tant, combinar una història de ficció amb notes sobre un pentagrama no seria probablement una bona idea. Font.
En moltes novel·les l'autor intenta incloure música a les pàgines explicant quina cançó està sonant en una escena concreta. Normalment es tracta de peces musicals que emocionen l'autor i, amb aquesta citació, pretén traslladar l'emoció de la música al lector. Però hi ha dos grans obstacles que dificulten el trasllat:
1. El lector pot no conèixer la cançó citada. Crec que això passa en la majoria de casos, ja que els escriptors tenen una certa tendència a l'exhibicionisme hipsterista. L'Imagine de John Lennon o la novena de Beethoven són massa mainstream. Així que prefereixen citar una cançó de jazz que només va vendre deu exemplars a una botiga de vinils de New Orleans o un dels 1080 BWV de Bach (el 847, per exemple, que és ben sublim). També hem de tenir en compte que a l'1% dels lectors que per casualitat coneguin l'obra citada probablement tampoc els despertarà les mateixes sensacions que a l'autor.
Potser he estat massa dur dient que els escriptors són hipsters. En el post anterior vaig explicar que és interessant que traslladin la nostra mirada cap a territoris nous. També és cert que vaig fer èmfasi en què l'important era sobretot proporcionar una mirada nova. Per exemple, si que pot ser interessant que algú us faci conèixer aquesta obra (o potser no, potser després de sentir-la, us quedeu igual). Però jo, si escrivís sobre ella, us explicaria que la fuga (a partir del minut 1:17) em fa visualitzar unes maduixes màgiques ballant sobre les tecles del piano.
2. Citar no és el mateix que mostrar. Una de les regles sagrades que t'expliquen als tallers literaris és que mostris en comptes d'explicar. No es diu "era un home lleig" sinó que s'explica que "tenia el nas tort i arrugues còncaves a les bosses dels ulls". Això es fa perquè la concreció ajuda al lector a introduir-se a la història. Per tant, dir "va començar a sonar el cor dels esclaus hebreus de Nabucco" no és el mateix que sentir-lo. I en això la paraula escrita té un claríssim desavantatge respecte a les pel·lícules, on un argument fluixet pot ser salvat si les escenes claus s'apuntalen amb una banda sonora ben posada. Per exemple, a la major part de les pel·lícules de terror, la música és responsable de més de la meitat de la por que fan.
Val a dir que si volem anar més enllà de citar, és ben difícil descriure música. No crec que trobeu gaire freqüentment un text que digui "el contrabaix va començar a fer do-mi-do-fa sostingut, amb un ritme de negres acabat amb una blanca amb punt". Sí que és possible fer algunes descripcions referents a característiques del so (tipus d'instrument que sona, agut/greu, volum, ritme...) però res que s'assembli remotament a sentir la cançó.
En canvi, alguns conceptes propis del món musical sí que s'han aconseguit implantar amb més o menys èxit en la narrativa. Un escriptor pot buscar l'harmonia. O crear ressonàncies que augmentin l'impacte d'un fet que surt en diversos passatges d'una novel·la. O estructurar l'obra sobre un leitmotiv o un contrapunt. I sens dubte ha de cuidar en tot moment el ritme.
També hi ha qui diu que alguns escriptors aconsegueixen amb la prosa una mena de melodia silenciosa, l'equivalent literari de la música. A mi em sona una mica esotèric però m'agradaria llegir un autor així. I vosaltres, coneixeu algun novel·lista que us faci escoltar la música que sona a les seves obres?
per mi no cal que intentin posar música dincs d'un llibre, si vull escoltar música ja tinc valgui la redundància la música, o si m'apures el cine.
ResponEliminaLa gràcia seria poder combinar les dues coses per donar més força expressiva a la paraules escrites. Potser no a tots els llibres, però si que valdria la pena fer l'experiment, a veure què en sortia.
EliminaHe pensat en "Els jugadors de whist", però potser no és ben bé el que tu demanes. En el llibre de Vicenç Pagès la música configura una època i hi apareix constantment. A mi el llibre em va agradar molt però no per això precisament, la major part de grups no els coneixia i no em feien l'efecte de la magdalena de proust. Penso que la música és un detall com tants d'altres que, com tu dius, ajuden a mostrar, a fer més real l'atmosfera narrativa. Reconec però que a mi em fa poc efecte si se'n fa un ús excessiu. Potser no conec la cançó que posa el protagonista i que li evoca uns records determinats, però si la novel·la m'interessa segurament la buscaré i l'escoltaré.
ResponEliminaM'apunto el llibre que cites, tot i que entenc que passa com en la majoria de casos, que la simple citació de la música no acostuma a evocar res.
EliminaA mi per exemple se m'acut un dels llibres més ben escrits sota el meu punt de mira de tota la història de la literatura com és "El perfum" de Patrick Suskind, és un llibre on estàs vivint l'època en que van ser narrats els esdeveniments, els perfums i París, jo veia el Sena tot passar per la ciutat mentre el llegia i tot i que no sentia ni s'expressava la musicalitat en la literatura hi ha quelcom més important que la música i és les vivències de les persones que en llegeixen, la música a mi se m'acut que actualment amb la xarxa podem i és el meu cas que he fet en un altre bloc alguns poemes als que he posat un vídeo, per exemple el poema que veuràs si vols al meu bloc "le sujet noué-el subjecte nuat-el sujeto anudado" que es titula en francès "Qu'est-ce que c'est l'amour" una incursió en la poesia romàntica amorosa en el meu roí francès, però que he posat la música d'una peça de Chopin per a donar-li mentre es llegeix el plaer de sentir la nostra dona i nosaltres tombats al sofà escoltant-la en una nit d'amor.
ResponEliminaHi ha molts recursos en la literatura, el que no es pot fer és redonejar el cercle totalment, és una cosa, la imperfecció, la fragilitat, la futilitat de tot el que li dóna si cap una mica més de valor, el voler i no arribar mai, com en el vell desig que ens porta a l'acte de l'amor sempre utòpic i inexistent.
Bé, una forta abraçada en la imperfecció de l'amistat, en aquest cas per tractar-se d'una amistat per la xarxa, que la fa si fa no fa més abellible, i literàriament redona.
Vicent
Certament es diu de "El perfum" que el lector pot sentir les olors descrites al llibre, a diferència del que acostuma a passar amb la música.
EliminaMolt maco el poema!
Potser amb els llibres electrònics serà més fàcil incorporar música als llibres... si s'hi accedeix fàcilment i no entorpeix la lectura, no veig per què no es poden incorporar cançons que escolten els protagonistes o una banda sonora de fons... Ara he recordat "High Fidelity", un dels meus llibres preferits, no vaig buscar totes les cançons que apareixien, però algunes sí...
ResponEliminaPs. M'ha encantat això de les maduixes màgiques saltant sobre les tecles del piano.
No és exactament casualitat però ara estic llegint High Fidelity. El vaig començar perquè havia vist la peli i sabia que l'argument està molt centrat en la música. I volia saber com se'n sortia la novel·la, del fet d'incorporar la música com a element central.
EliminaI suposo que tampoc és del tot casualitat que avui, quan he anat al super, he comprat maduixes.
Haha que bo, estic pensant que ara amb l'Spotify és molt fàcil trobar la música, quan el vaig llegir encara no existia! Espero que t'agradin tant la peli i el llibre com m'agraden a mi!
ResponElimina