Riure per no morir

Estava pensant en un títol com ara "aproximació antropològica a l'humor" però m'ha semblat que espantaria tothom que no fos aficionat a l'antropologia i potser decebria els experts antropòlegs que poguessin arribar a llegir aquest post. Això no és falsa modèstia; realment no he estudiat mai antropologia i, de fet, tinc una idea pròpia sobre el que significa l'antropologia, que possiblement no coincideix amb la dels antropòlegs de veritat.

Per a mi, l'antropologia és una eina per explicar com som els humans, que acostumo a relacionar sempre amb les teories de Darwin. Per exemple, si em pregunto per què hi ha tanta gent que té por de les serps, la primera resposta que em ve al cap és que els que no tenien tanta por a les serps i vivien en llocs on hi havia serps verinoses van morir més ràpid (i per tant van tenir menys descendents) que els que van desenvolupar una fòbia anti-serps. És a dir que sempre em plantejo aquestes qüestions pensant que nosaltres som descendents dels que van sobreviure.

Els opositors de Darwin van fer caricatures per burlar-se d'ell i ridiculitzar les seves teories. Avui intentem explicar des d'un punt de vista darwinià el comportament consistent a ridiculitzar els homes o dones que poden ser considerats una amenaça per a l'estabilitat d'un grup humà o social.

Bé, doncs avui la pregunta d'aquest post seria: "per què van sobreviure els humans que reien?". En algun moment ha mort gent per ser massa seriosa? I aquí tindríem el primer punt, que és una mica polèmic perquè és cert que la risoterapia existeix i hi ha qui opina que ofereix beneficis emocionals que poden multiplicar els efectes d'altres teràpies en la lluita contra malalties més o menys greus. D'altra banda, tots hem sentit l'expressió "morir de riure", que en alguns casos és certa des del punt de vista literal.

Si busqueu Risoterapia al Youtube us sortiran vídeos com aquest. Em sembla recordar que, en aquesta pel·lícula, l'únic personatge que mor, ho fa d'un atac de riure.

Un segon aspecte a considerar és l'humor més primitiu que hi ha, que es basa en riure de gent que cau de forma ridícula (fins i tot quan es fan mal). Per què ens fa gràcia que la gent es faci mal? Aplicant el meu concepte d'antropologia aquí se m'acudeix una explicació molt cruel. A l'antiguitat, els grups humans que van desenvolupar la tendència de burlar-se dels maldestres, van arraconar socialment aquests homes i dones, donant-los menys opcions de sobreviure i reproduir-se que als altres. I així van desenvolupar una manera eficaç d'eliminar els elements més febles del grup i guanyar competitivitat davant d'altres grups humans que no es reien dels cops i caigudes dolorosos.

Aquest és un dels milers de vídeos que podeu trobar a YouTube sobre caigudes tontes. Si us fa gràcia vol dir que probablement descendiu de grups socials que van marginar socialment als més maldestres del grup.

En tercer lloc, si ens fixem en l'humor més sofisticat, també podem trobar avantatges evolutius per a aquells que el van desenvolupar. L'humor devia ajudar a teixir complicitats i a fer més forts els llaços d'un grup. Potser, fins i tot, quan l'humor tenia un component cultural (com ja vam comentar quan parlàvem de l'humor intel·ligent), podia servir per distingir quines persones eren membres més afins a nosaltres i quines no tant. Potser aquestes últimes, en situacions límit, serien considerades menys prioritàries. Això explicaria un dels enigmes plantejats anteriorment en aquest bloc: per què riem més quan sentim riures de llauna? I és que, si la teva vida en algun moment depèn de que consideris graciós el mateix que la gent que t'envolta, més val que riguis.