Per què passen coses dolentes a les persones bones?

Això de la vida és qüestió d'anar fent, d'anar vivint més o menys com un creu que ho ha de fer o com bonament pot. I de sobte passa alguna cosa fora del comú, ens cau una clatellada que no ens esperàvem. I l'ateu mira el cel i diu "què hi ha algú?" i el creient pregunta "Déu, per què m'has abandonat?". I tots dos busquen respostes en la profunditat de les ferides. Potser no cerquen un tipus de resposta que s'apropi a la veritat sinó tan sols una història que els ajudi a conviure amb les ferides. Sí, sembla que, en els moments més intensos de la vida, el discurs de la ficció és tant o més important que el de la realitat.

Entenc que aquesta és una de les raons que han ajudat a l'èxit de les religions: han estat capaces d'articular discursos útils per a milions de persones que passen per moments de gran dolor. De tota manera, no és fàcil construir un discurs coherent (i per tant creïble) i hi ha preguntes que posen el dit a la llaga de la fe.

Durant un experiment, per pur atzar, la Lisa va crear una civilització d'éssers diminuts. Quan aconsegueixen la tecnologia necessària per posar-se en contacte amb la seva creadora, un dels éssers li pregunta per què passen coses dolentes a la gent bona. Font.

Hi ha moltes religions diferents. Segons la teoria del multivers, és possible que hi hagi universos on alguna d'elles s'ajusti a la realitat. Una de les religions que més em convenç és la del Déu guionista. Suposo que no és estrany això d'imaginar-nos un Déu semblant a nosaltres. En aquesta religió, Déu no és bo ni dolent o, si més no, no importa gaire. Perquè l'ètica de les accions que duu a terme sobre la seva creació no és rellevant.

Per exemple, els guionistes de polseres vermelles potser són males persones però el cas és que ningú pensa que ho siguin pel fet de fer patir a una colla de nens amb càncer. Fixeu-vos en aquest detall: podrien fer que tots els nens es curessin en el proper capítol; tenen aquest poder. Però llavors potser no serien bons guionistes.

Perquè el primer que busquen els guionistes és situar els personatges davant d'un bon conflicte. Una mica com allò que diuen sobre les ostres, que si els poses un gra de sorra a dins, aconsegueixes que facin una perla. Altres religions també coincideixen en considerar que Déu de vegades ens vol posar a prova i per això ens fa males passades. El conflicte és el mitjà del guionista per engrandir els personatges, per donar-los versemblança, per definir-los. Posem pel cas que un llamp trenca una branca i que sobre la branca hi ha un niu amb un pollet que cau al buit. És en aquesta circumstància extrema quan la vida s'expressa amb tota la intensitat. Ara va de debò, pollet, o voles o t'esclafes.

De vegades el pollet no té cap opció. Des del començament, el guionista decideix que el pollet morirà i no tindrà l'oportunitat de créixer lluitant contra el conflicte. Però aquesta mort esdevé un conflicte per als altres personatges, que es pregunten si hi ha algú allà dalt o si qui hi hagi d'haver els ha abandonat. Els personatges no acostumen a saber mai què trama el guionista i per això les respostes que obtenen a les preguntes sorgides del dolor potser no s'apropen gaire a la veritat que s'amaga darrere dels fets. Però sí que troben molts cops respostes útils. Gràcies al dolor més extrem redescobreixen el valor dels tòpics més gastats: que l'amor és l'eina més poderosa que tenim per fer costat als que estimem, que la vida és curta i cal emprar el temps en allò que li dóna sentit, que la bellesa d'un sol instant, d'un somriure, d'una mirada, pot donar sentit a una lluita que segueix fins allà on arriba l'esperança i més enllà... i totes aquestes coses que tothom ja sap però que són tan òbvies que semblava que no calgués pensar-hi a cada instant.

Aquestes respostes tan tòpiques són les que fan créixer els personatges. El més interessant no acostuma a ser veure com un personatge aprèn a resoldre equacions de tercer grau sinó observar com plora, com riu i com estima. És la veracitat d'aquestes emocions el que ens pot arribar al cor i fer-nos aprendre alguna cosa que importi de debò. Sobre ells i sobre nosaltres.