dilluns, 13 de maig de 2013

Escriure per escriure: la funció fàtica o com tenir molts amics al facebook.

Els estudiosos del llenguatge enumeren un seguit de funcions associades al mateix (suposo que alguna cosa s'han d'empescar per omplir 4 anys de Filologia). Una de les que em crida més l'atenció és la funció fàtica. I em resulta curiosa perquè a priori un podria pensar que la utilitat del llenguatge és transmetre informació. Però la funció fàtica només es preocupa del manteniment del canal informatiu, no hi ha intercanvi d'informació rellevant. Això sí, amb el temps m'he anat adonant de la importància de saber gestionar aquesta funció.

És important saber obrir el canal. Tothom sap que és necessari saludar els veïns. Altrament quan hi hagi un homicidi múltiple a l'escala no es podrà deixar anar el tòpic de "ui, si era un noi molt normal, saludava sempre" i llavors no us vindrà cap reporter de la tele a cobrir la notícia. També, si esteu solters, sabreu que l'art de trencar el gel en un pub, discoteca o qualsevol altre lloc on aspireu a trobar l'amor o succedanis és essencial. Com passa en els escacs, una bona obertura difícilment comportarà per si sola el triomf però us pot posar en situació d'avantatge.

Saber acomiadar-se no és tan important però pot salvar-vos d'algun moment poc elegant. Si heu trobat aquella persona especial al bar o pub de l'anterior paràgraf, és possible, fins i tot probable, que hàgiu de parlar per telèfon amb ella de tant en tant. I arribat el moment de finalitzar la trucada, pot ser que la conversa entri en un bucle de tipus "penja tu. No, penja tu. Va, pengem tots dos alhora...". Per evitar aquest moment tan incòmode, val la pena dominar l'art de finalitzar una conversa.


Diuen les males llengües que l'origen del dèficit de l'Estat espanyol es troba en les factures de telèfon del president anterior. Amb això de l'Aliança de Civilitzacions van ser necessàries moltes trucades internacionals.  Gairebé totes elles fàtiques, ja que l'anterior president, com l'actual i gairebé tots els que han ocupat el càrrec, no parlava l'anglès.

Si supereu aquesta fase i us plantegeu una relació a mig o llarg termini, llavors necessitareu dominar l'altre aspecte clau de la funció fàtica: mantenir el canal obert. Un podria creure erròniament que una conversa és un intercanvi d'informació on A i B s'aporten contingut informatiu l'un a l'altre. I pot passar. Però el més freqüent és que A parli i B escolti. Com que A parlarà molta estona, B haurà de fingir que la informació que li està transmetent A és interessant, amb un variat repertori de sons i petites frases "mmh, ahà, sí, és clar, i ara", gestos amb el cap i amb les celles.

En un sentit més ampli, mantenir els canals de comunicació oberts ens manté en contacte amb les persones que ens importen. És allò de "anem parlant" que li vau dir a un amic fa 5 anys al que ara, de tant en tant, li feu un "M'agrada" quan posa una foto d'una posta de sol al facebook. De fet, m'he adonat que la quantitat d'amics que un té ve determinada per la capacitat de mantenir els canals de comunicació oberts.

Sé que amb el que diré ara m'arrisco a perdre alguns amics però sospito que molts dels que tenen blogs, facebooks, twiters i similars, no hi escriuen coses perquè tinguin res a dir. Tenen blogs o facebooks fàtics, destinats únicament a mantenir canals de comunicació oberts. Si us fixeu en els comentaris d'un post (no els d'aquest blog, que compta amb lectors molt intel·ligents que sempre diuen coses interessants), una gran part no diu essencialment res i es podrien resumir en "ei, que sàpigues que he passat per aquí".

Per això, un dels grans encerts de facebook és el botó m'agrada, que resumeix la funció fàtica a un sol clic, que diu "ahà, sí, tens raó, passava per aquí, mmhh-mmhh, molt bé,...". Un gran avenç que ens permet tenir centenars d'amics amb el mínim esforç.


12 comentaris:

  1. L'estupidesa més gran per a mi no és aquesta, sinó el "Comparteix". Quan comparteixes perds una part del que tens, segons Màrius Serra. S'ha desvirtuat completament aquesta paraula i la paraula "amistat". Jo no tinc Facebook, però els comentaris al meu bloc m'ajuden molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El comparteix està lligat a la teoria dels mems. És una de les vies que tenen per propagar-se ràpidament. A mi tampoc m'apassiona que les idees comptin més que les persones i la còpia s'imposi a la reflexió però en el fons l'essència no ha canviat tant, només pren noves formes.

      Elimina
  2. Ei, que sàpigues que he passat per aquí!

    ...i que m'ha semblat molt interessant el teu post!

    Mentre el llegia anava fent gestos amb les celles i deia: mmh, ahà, sí, és clar, i ara!

    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahà, sí, tens tota la raó.

      PD: vaig a comprar-me un cadenat per la bici.

      Elimina
  3. Vaja ja se m'han avançat en la broma del "ei, que sàpigues que he passat per aquí", doncs ja no tinc res més a aportar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo havia apostat que el faries tu, aquest comentari. Però te m'has endarrerit i he perdut l'aposta.

      Elimina
  4. Ho confesso: no tinc mòbil i tampoc estic al facebooks. Potser per això m'ha agradat l'escrit perquè sempre m'he preguntat: i què es diuen? Ara ho entenc.

    ResponElimina
  5. M'alegra que aquest post t'hagi servit per aprendre alguna cosa. T'avanço que al facebook molta gent hi és de forma silenciosa, com passa amb certes reunions i sopars on hi vas, no tant perquè et vingui de gust sinó més aviat perquè saps o intueixes que es parlarà malament de qui no hi sigui.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Sergi, aquest post em va de meravella per estrenar-me com a comentarista del teu blog, i ho faré com a defensor d'aquesta funció fàtica del llenguatge que ens exposes.
    Potser des de l'intel·lectualisme més pedant se la podrà considerar una funció menor o marginal, però a mi em fa l'efecte que és tant important comunicar alguna cosa útil i interessant com saber encetar, mantenir i finalitzar la comunicació, en tot tipus de circumstàncies. Jo mateix tinc tendència a no obrir la boca si no tinc res rellevant a dir, però això m'exclou de certes situacions en què, potser m'agradaria participar, per algun obscur interès més enllà del pur intercanvi d'informació (imaginem, per exemple, que em trobo enmig d'un grup de nois i noies engrescats en una conversa banal, amb ànim de flirtejar: si no domino la funció fàtica del llenguatge, hauré d'esperar a que la noia que m'agrada es posi a parlar de filosofia, literatura o història, cosa que en aquest cas resulta bastant improbable, si més no. En resum... que serà algú altre que sí domini aquesta funció del parlar i no dir res trascendental qui s'acabarà emportant a la noia, i seré jo, metaparlador dels sabers profunds, qui no perpetuarà el seu llinatge).
    En conclusió, que la funció fàtica del llenguatge té un propòsit força valuós, crec jo: el d'incloure'ns en la societat, ajudar-nos a transcendir les barreres del propi jo i combatre la soledat.

    Introvertits o extravertits... a tots ens agrada confirmar que existim. O no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquesta aportació tan treballada, David. Realment m'he vist en aquest grup de nois i noies que parlen de temes que no m'interessen gens i jo, no només no dic res sinó que desconnecto i em poso a pensar en les meves coses.

      El resultat és el que dius tu, els llinatges dels no fàtics s'extingeixen. La humanitat és un organisme social, un entramat de connexions i vincles fàtics, lligada amb llaços de llenguatge no verbal. I ara aquesta naturalesa social s'estén al món virtual amb les xarxes socials.

      Be fatic, my friend.

      Elimina