dimecres, 27 de novembre de 2013

Cada correcció conté un error.

L'altre dia el meu pare em va suggerir que escrigués sobre els errors ortogràfics que fa la gent que corregeix errors ortogràfics dels altres. Per exemple.

Hi ha una llei no escrita que diu que cada correcció conté almenys un error. I és una llei no escrita perquè si estigués escrita també contindria errors ortogràfics. Si no coneixíeu aquesta llei, fixeu-vos-hi a partir d'ara, quan visiteu algun fòrum d'internet on la gent escrigui sobre qualsevol ximpleria. És divertit perquè és una ironia. És com el caçador caçat però amb faltes d'ortografia.

Quan escrivim un text literari passa un fenomen que s'hi assembla, tot i que aquest no té cap mena de gràcia. Si algun cop cometeu l'error d'escriure un text amb pretensions literàries i el deixeu llegir a algú per saber-ne l'opinió, probablement us farà algun comentari amb ànim corrector. 

Aquest comentari és perillós perquè pot passar que tingui raó i també pot passar que no en tingui però que us faci dubtar. En qualsevol dels dos casos, tindrem la temptació de fer una correcció i, probablement, demanar opinió a una tercera persona. Quan aquesta fa una altra correcció, no només es repeteix el procés de dubtes i correccions sinó que s'accentua.

Després de quinze o vint correccions d'una dotzena de correctors diferents, el text ja no té ni cap ni peus. És com una d'aquelles carreteres amb tot de pegats de quitrà que es desfan amb la calor i s'enganxen a les soles de les sabates dels qui les trepitgen.

Carretera corregida amb parches, que són uns barbarismes. Foto.


En aquest moment, no queda altre remei que abandonar el relat o reescriure'l. La primera opció és desmoralitzadora i la segona terriblement esgotadora. I és que això de buscar la perfecció té un preu molt alt i suposo que per això molts tolerem un cert grau de mediocritat.

Un text no acostuma a millorar gaire a base de correccions, tot i que aquestes poden reconvertir-se en consells útils per a un proper text (sigui la reescriptura del mateix o un de completament nou). I també en correccions que podeu fer vosaltres a altres textos, si algun cop us en demanen l'opinió.

12 comentaris:

  1. Jo no solc corregir textos, ni aliens ni tans sols dels meus, són fills d'una època i d'uns anys i, com que al meu país la normalització bàsica de la llengua l'hem viscuda en els darrers anys, als 32 es van fer les normes de Castelló, però la darrera normalització ens va fer saber, hi ha qui encara no ho sap, hi ha de tot, que una llengua té molts registres que no poden o no els posem a la llengua estandard i molt menys a la culta, queden per la llengua col·loquial, que jo intente no emprar mai, tot i que de tant en tant tire mà del diccionari d'Alcòver i Moll quan sent una nova paraula de les que la norma se n'havia oblidat.
    De fet un valencià que escriga és un aprenent de filòleg, vosaltres aquesta normalització ja la vau passar temps ha.

    Una abraçada des d'un racó del domini lingüístic del català-valencià.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. És interessant això que expliques. Realment és ben curiós el debat sobre què s'ha de normalitzar i com. Diuen que els anglesos no han normalitzat i tampoc els va tan malament, sembla.

      Elimina
  2. El teu text es desacredita sol al no contenir cap error ortogràfic... serà la perfecció o és que un servidor no ha filat prim? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per estadística n'hauria de contenir un parell, ja siguin ortogràfics o gramaticals. Així que sospito que no has filat prou prim.

      Elimina
  3. Jo sempre deixo errors, expressament, es clar, així la gent li puja la moral quan els troba

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben cert. És un dels grans atractius del teu blog.

      Elimina
  4. Són dues correccions diferents:
    - Corregir l'ortografia, la gramàtica o la sintaxi des del punt de vista normatiu (en teoria no hauria d'haver-hi més errors en el text corregit que en l'original). En aquest cas com més correccions més acurat quedarà el text.
    - Millorar un text, pel que fa als continguts o l'estil. Aquí si que el criteri és més subjectiu i depèn quines observacions poden capgirar el text per millorar-lo o per empitjorar-lo. En aquest cas és millor reescriure o abandonar el text i incorporar totes les noves idees en el futur text (tal com tu dius).

    Normalment m'agrada que em corregeixin els errors o que la gent m'aconselli segons el seu punt de vista. És una manera de fer créixer el text i obrir la ment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als de ciències se'ns fa una mica estrany que hi hagi una manera única de fer les coses bé, una ortografia absoluta. Nosaltres ens movem en el terreny ambigu de la probabilitat. Fins i tot de vegades ens sembla poc seriós algun posicionament dels filòlegs, quan aquests s'allunyen del parlar del carrer.

      Quant als errors, jo també intento aprendre dels errors però crec que el primer que has de fer és establir un filtre, perquè si haguessis de fer cas a tot el que et diuen...

      Elimina
  5. Segons la meva pròpia experiència diria que el perfeccionisme portat al límit és malaltís i obsessiu, especialment pel que fa al tema ortogràfic. A més pot arribar a ser nociu per a la creativitat, ofegant les idees d'alguna manera, en posar l'accent en les constriccions normatives. Ara bé, això no vol dir que es pugui escriure de manera totalment lliure: hi ha errors i ERRORS en majúscula. No és el mateix escriure "bolia" en comptes de "volia" que escriure "agafar-li" enlloc d'"agafar-l'hi". Em sembla que la millor opció és fer el mateix que s'acostuma a fer respecte a l'estil propi i les particularitats narratives de cada text: acceptar les suggerències, valor-les, contrastar-les i, si s'escau, aplicar les modificacions pertinents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està bé que ho diguis tu, que ets tan perfeccionista amb els teus textos.

      Això dels pronoms febles potser va ser un error. Arriba un punt que la majoria de la gent no els sap fer servir i llavors no sé si té gaire sentit que continuïn existint.

      Elimina
  6. A mi qui em corregeix millor és el meu pare. Ara, que en sap tant que em desmoralitza!

    ResponElimina
  7. Si és el teu pare, llavors segur que ho fa pel teu bé ;)

    ResponElimina