dilluns, 2 de desembre de 2013

Quan l'astronomia es vesteix de literatura. Especial sobre el cometa Ison.

Les antigues llegendes tenien els cossos celestes com a protagonistes. A la mitologia grega i romana els planetes s'identificaven amb els déus. Altres cultures rendien culte al sol o a la lluna, o relacionaven els estels amb els avantpassats.

Encara avui els astrònoms assenyalen el cel per explicar-nos la història de Cassiopeia, Perseu, Andròmeda i Cefeu. O d'Orio i l'Escorpí.

En tots aquests casos, els humans han inventat històries inspirant-se en allò que veien al cel.

La setmana passada, un cop més, astronomia i literatura es van tornar a unir. Però aquest cop va ser un cos celeste qui es va inspirar en la literatura i no al revés.

L'Ison era un cometa vingut des dels confins del sistema solar. Els astrònoms de tot el món estaven expectants perquè podia donar un espectacle com no s'havia vist en molts anys. A diferència dels eclipsis, que es poden predir amb força exactitud, el pas dels cometes presenta moltes incerteses. No obstant això, l'Ison prometia.

Només hi havia un problema: abans d'oferir aquest gran espectacle, l'Ison havia de passar molt a prop del Sol. I els astrònoms no sabien del cert si, després de passar al costat del Sol, el cometa sobreviuria i el podríem veure de nou.

El cometa Ison dirigint-se cap al Sol, captat per l'astrònom Willy Valentín de l'Agrupació Astronòmica de Castelldefels.

Cap al dijous 28 les notícies que arribaven del cometa no eren gens esperançadores. S'especulava que el cometa s'havia apropat massa al Sol i s'havia desintegrat.

Al cometa Ison li havia passat el mateix que a Ícar. Segons el mite, Ícar s'havia acostat massa al Sol i aquest havia desfet la cera que donava consistència a les seves ales. I, segons els astrònoms, la gravetat i la calor del Sol havien esmicolat el cometa Ison. En ambdós casos, la destrucció els havia arribat per haver volat massa a prop del Sol.

Molts entenen el mite d'Ícar com una metàfora de les limitacions humanes o dels perills de la tecnologia. Podem trobar diversos exemples de com una tecnologia ens ha servit per assolir un objectiu concret però després hem volgut anar més enllà i ens hem estavellat.

També hi ha qui opina que és a base d'errors que la humanitat avança i, com diu en Randall Munroe, la història d'Ícar no és una lliçó sobre les limitacions dels humans. És una lliçó sobre les limitacions de la cera com a adhesiu.


L'aventura del cometa Ison vista per en Randall Munroe a xkcd.


I això mateix devia pensar el cometa Ison, que potser sabia la història d'Ícar i anava més preparat que ell per volar al costat del Sol. O potser no estava emulant a Ícar sinó a l'au Fènix perquè el passat dia 29, després de fer creure a tots els astrònoms que havia estat destruït, va tornar a emergir. Com l'heroi de tantes pel·lícules d'acció que tothom donava per mort a l'explosió de l'escena final però, després d'una angoixant espera, reapareix, malferit però amb un somriure i una frase mordaç als llavis.

L'aventura del cometa ISON vista pels astrònoms de la NASA

8 comentaris:

  1. Ni tan sols coneixia el cometa Ison, però ara ja pot treure pit davant els seus col·legues cometes i dir-los que a ell el Sol ni fu ni fa, o fins i tot fer-se una samarreta rotllo 'jo he sobreviscut a l'orbita solar'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bo això de la samarreta. De ben segur que se l'ha guanyat, l'Ison.

      Elimina
  2. mode_avi=ON
    Els comentes d'avui en dia no som com els d'abans. Ara amb prou feines saben esquivar el sol, abans si que sabien fer un bon espectacle, es carregaven els dinosaures en un plis plas. Una guerra de cometes haurieu d'haver passat...
    mode_avi=OFF

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure, senyor avi, que un dinosaure és un bitxo gros, sí. Però el sol ho és bastant més, de gros. I bastant més perillós, fins i tot. Així que per enfrontar-se al sol també cal ser valent.

      Elimina
  3. Mentre tots ens fem responsables de nosaltres mateixos no cal que hi haja limitacions, ja ens les posaríem, però imaginat que la ciència és esclava, com són esclaus els homes que la fan, de la seua curiositat i poden portar a la Humanitat a la fi, si no es fan responsables de per on i per on no poden investigar, imagina't si descubriren l'energia de la fusió, seria la fi, ja amb la fisió els caragols que suposen els cada vegada més països amb la bomba atòmica se'ns escapen del poal, ja veurem, ja veurem, jo espere viure uns vint anyets més, però els que hi vindran darrere i, espere veure la Terra viva amb la meua mort, que arreplegue el meu cos.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que expliques em recorda una mica als nens. Si els pares tenen molta por i els deixen fer poques coses tindran una existència un xic avorrida. No els deixaran anar en bici, ni fer alpinisme, ni prendre gaire el sol, ni nedar sense flotador... En canvi, si es desentenen, pot ser que els nens morin o que visquin una vida plena, assumint responsabilitats per allò que fan.

      I entremig hi deu haver un camí assenyat, un balanç de prudència i descobriment de les meravelles del món.

      Amb la humanitat passa el mateix. Cal entendre sí som prou madurs com a espècie per fer segons quines coses noves, sí. Però, tard o d'hora, crec que estem disposats a obrir totes les portes que tenim al davant. Som així.

      Elimina
  4. No hem de pretendre arribar més lluny del que la prudència aconsella, si la tècnica no ens dona prou seguretat...Bé pel cometa Ison, si s'ha pogut sortir amb la seva...
    Diuen que les llegendes no cal que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!
    Bona nit, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La literatura té l'avantatge de poder mentir, és cert. No cal travessar l'oceà en una barca de rems, només cal explicar-ho. És molt més descansat, en principi.

      Magrat tot, si ho fas bé, explicar una història pot arribar a ser tan cansat com si l'haguessis viscut.

      Elimina