Hi ha paraules que tenen connotacions negatives molt més enllà del que seria just. Si l'altre dia us parlava dels químics, avui analitzaré els nacionalismes.
Irònicament, la principal raó per la qual els nacionalismes estan demonitzats és a causa d'una campanya nacionalista. A Espanya, el nacionalisme central ha demonitzat els nacionalismes perifèrics per intentar esborrar-los del mapa i ocupar el seu espai. En aquesta maniobra, els nacionalistes espanyols fan estranys equilibris dialèctics que permetin aplicar la doble vara de mesurar. Els haureu sentit fent servir el terme nazionalisme, amb tota l'estupidesa associada a infraccions de la llei de Godwin.
Yo no soy nacionalista, yo soy español, español, español... Font.
A més d'aquests (no)nacionalistes, hi ha uns altres (no)nacionalistes que se situen més a l'esquerra, que es defineixen com a ciutadans del món i que diuen que el nacionalisme té un punt de racisme o xenofòbia, en tant que separa les persones segons pertanyin o no a una nació determinada. Molts cops, aquesta argumentació també és utilitzada pels del primer grup per acabar acusant els nacionalistes (els altres sempre, mai els propis) de voler emular els nazis o l'apartheid.
Exemple d'un (no)nacionalista d'esquerres. Font
En aquest post pretenc donar una altra visió del nacionalisme. Després, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Deixeu-me començar amb una frase de Vicenç Partal, extreta d'aquí:
Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.
Aquesta frase es podria reformular per definir un nacionalisme positiu:
Sóc nacionalista perquè crec que tinc la responsabilitat davant del món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat.
En els darrers anys, les distàncies s'han escurçat al món, les cultures estan més a prop les unes de les altres i interactuen constantment, per bé i per mal. És la globalització.
En aquest món global hi ha viatgers que van de vacances a un hotel de luxe d'un altre continent i van de la piscina a la platja passant pel bar amb la polsera de tot inclòs. I potser un dia o dos surten a veure la capital d'aquell país, formant part d'un ramat de cinquanta o seixanta turistes. Per dinar els deixen vint minuts lliures, que aprofiten per anar al McDonald's i després de tornada a l'hotel. Al final, les vacances a Riviera Maya s'assemblen tant a les de Punta Cana i a les de Bali que es poden arribar a confondre organitzant les fotos.
En canvi n'hi ha d'altres que cerquen rutes fora dels circuits turístics. Intenten viatjar sols, entrar en contacte amb els autòctons, menjar el mateix que ells mengen. I gaudeixen i s'emocionen davant de danses tribals dels Masai o alguna tribu de Polinèsia o l'Amazònia. Però, molts d'ells, per alguna raó que no entenc, quan tornen a casa s'en fotran del folclore del seu propi país i diran que els que van cada setmana a un esbart són uns pagesots, uns catetos i que serien més "ciutadans de món" si anessin a balls de Bollywood o a dansa del ventre.
Però la meva pregunta és: si tots hem de ser ciutadans del món, qui preservarà la riquesa cultural de cada país? I aquí encaixa la definició d'en Partal: com a nacionalista m'agrada aportar el meu gra de sorra perquè la meva cultura no es perdi. El que passa és que això no es redueix a fer coses, hi ha també un fort component emocional. Si no t'emociones quan l'anxaneta corona un castell, no cal que vagis a plaça. Això és potser el que fa que hom es burli més dels nacionalistes: que ho sentin.
En qualsevol cas, no es tracta d'una supremacia. Les sardanes no són millors que el flamenc o les jotes. Senzillament són les d'aquesta nació. I si un nacionalista discrimina positivament les seves tradicions és perquè si no ho fa ell, no ho farà ningú. Això no vol dir que no es pugui gaudir de tradicions d'altres cultures, de parlar altres llengües, de l'amistat de gent d'altres nacions. Al contrari, si cadascú fuig de la uniformització és quan s'aconsegueix una suma enriquidora en la seva diversitat.
Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.
Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.
Però deixant de banda aquests casos, perpetuar les tradicions ajuda a conservar la riquesa cultural del món. Així que sí, a mi també m'agrada ser ciutadà del món però vull ser-ho d'un món divers, mosaic de milers de cultures diferents. No pas d'un món profundament globalitzat on la cultura d'una o unes poques grans nacions hagi esborrat la resta
Ciutadà del mon si, però com a casa enlloc ^^
ResponEliminaOstres, n'has fet un resum fantàstic. El nacionalisme és com tenir un lloc que puguis considerar com casa teva.
EliminaNo veig per què les dues coses han d'estar renyides. Pots estimar la teva terra, la teva cultura, sense menystenir ni obviar la dels altres. No seria lògic que un casteller d'aquí demonitzi cultures d'altres terres, si defenses la teva has d'estar obert a les altres, i adonar-se que el món és més ampli que no pas aquelles quatre parets del local d'assaig és una molt bona cosa. Viatjar serveix per veure que el món és divers, tant si t'agrada com si no el que et trobes pel món, la gent d'una determinada cultura la viu intensament: és la seva. Respecte. Respecte és la paraula més important quan tractes amb persones. Jo no trobo cap gràcia a les sevillanes, però és extensible a la majoria de danses, per no dir totes, i això inclou la sardana o el ball de bastons. No ho practicaré, potser no em quedaré a veure-ho, però això no vol dir que no ho respecti, la gent que s'hi dedica s'estima l'activitat com jo m'estimo els castells. Que per cert, m'agrada fer-los i viure'ls, anar-los a veure només no em diu res, encara que ho prefereixo a altres coses, és clar. Em costa encara més entendre el toreig, però no hi ha dubte que hi ha molta gent que el viu molt intensament. No em poden obligar a gaudir-lo, com jo he de respectar que alguns el vulguin tenir com a festa nacional. I si anem més lluny, doncs igual. Cada poble té les seves tradicions i l'únic que podem fer és respectar-les, aprendre, i potser en trobarem alguna que ens agradarà i tot. El més normal és que no les entenguem, però. Perquè ja em diràs tu, molt espectacular de veure, però que foten aquests catalans enfilant-se els uns sobre els altres?
ResponEliminaAmb tot el que he dit, sembla estrany que algú es pugui escandalitzar perquè un poble defensi la seva cultura, en la que s'inclou la llengua i tarannà. Però en el país que vivim hi juga una altra cosa, i reprenc el tema dels nacionalismes. No em cansaré de dir que el punt de vista és el que ens falla. Per nosaltres és claríssim que som una nació, un territori que mereix molta més consideració perquè tenim estructura d'estat independent, ho tenim gairebé tot, menys el consentiment. Però per Espanya no som res d'això, només som una part d'ells i no comprenen que tinguem una altra identitat, som estrictament espanyols i no entenen res més. Quan surt algú d'allà que diu 'si anéssiu a Catalunya entendríeu per què reclamen el que reclamen', encara el critiquen.
I bé, m'estic embolicant, però bàsicament això, els dos punts de vista oposats són els que xoquen, per cada facció és molt evident el que pensa i poc entenedor com el veuen els altres. I així seguim.
Certament, a Catalunya hi ha el xoc de dues dinàmiques nacionalistes que comparteixen territori. De vegades, els habitants d'un territori es decanten per la nació grossa (com va passar a Itàlia o a Alemanya al segle XIX) i de vegades per la petita (com va passar a Txèquia, que va seguir tenint una identitat txeca en comptes d'unir-se als alemanys).
EliminaCrec que Catalunya podia haver volgut formar part d'una nació espanyola plural, on el català fos realment considerat una riquesa espanyola i tota la pesca. Durant molts anys molts catalans ho van intentar. Ara, la Història presenta un trencall: assimilació o independència. Veurem què passa.
És que hi ha un problema de fons Sergi, un món globalitzat és la mort de la Història, ja ho deien Lacan i Dalí, el coneixement és paranoic per globalitzar la realitat, no podem globalitzar, perquè el sistema cau i amb ell el marc on vivim i morim.
ResponEliminaEl món de hui s'acosta a la fi d'una manera escandalosa amb la globalització, hi ha tres paraules que defineixen el món actual, endogàmia, globalització i entropia l'EGE i encara hi ha, ignorants, que pretenen salvar-nos de tots els mals amb la paranoització del globus, amb la globalització, cert és que la manca de globalització ha creat també nacionalismes i guerres, però perquè el microterritori ja estava globalitzat, una guerra es produeix quan un territori en què conviuen dos pobles està globalitzada, dos pobles o més de dos.
Jo no sóc nacionalista catalano-valencià, jo sóc catalano-valencià-mallorquí-castellà, deia Joan Fuster que no es considerava nacionalista valencià ni català si no simplement catalano-valencià.
Jo he fet els meus apunts sobre el tema i et transcriuré un xicotet article en què parle dels escriptors i de retruc dels nacionalismes:
L'escriptor
_De vegades l'acusen d'irreverent, ho és vostè?
_Què és ésser? No, espere, irreverent? També m'han titllat d'ultraconservador i de valent, covard, temerari, clar, fosc, tebi, etc.
_És cert que va ser vostè homosexual en la seua jovenesa?
_Què és “homosexual”? Torne a dir no, espere, mire, aquells qui viuen amb el terror de l'incert posen etiquetes i jo, o millor, el meu ofici és remenar en l'incert.
_Què és per a vostè la pàtria? I no em diga que tampoc no en té?
_Jo puc tenir una pàtria? Dues pàtries? Tres?
_No, jo li pregunte...
_Ja! Ja ho sé, la meua pàtria és la meua llengua, les meues llengües, veu vostè la terra que xafa? Em veu a mi? Estrany, no? Però quina és la terra que xafa?
_Com?
_Sí, quina terra xafa vostè ara?
_La nació, el país.
_Jo xafe el meu barri, la meua casa paterna, la meua llar. La meua pàtria és ma mare en el vessant femení, mon pare en el masculí i els meus germans en el social. La meua dona en l'enigmàtic.
_En fi, es vostè un irreverent.
_I vostè un …, he, he, he..., estrany. Jo sóc estrany, tots som d'estranys.
_Fins una altra vesprada televisiva, espere que puguem tenir l'oportunitat de trobar-nos novament, fins sempre.
_Adéu.
_I ara passem a oferir-los les millors celebritats televisives de la lliga de les estrelles, això serà a dos quarts de nou, mitja hora abans del pols amb l'actualitat...
Catalano-valencià-mallorquí-castellà-francès.
EliminaEstà clar que cadascú viu la identitat d'una manera pròpia. I hi ha un punt d'histèria en tot plegat. Conec molts catalans que fa 4 anys van celebrar la victòria de la Roja i avui també tiraven coets per la seva eliminació. Ah, és que llavors aquella Roja era com el Barça, se la sentien seva i ara... doncs ara van una mica cremats amb tanta espanyolització.
EliminaLes identitats complexes o suma d'identitats, com la que esmentes, poden ser ben enriquidores. Especialment si la persona i l'entorn poden encaixar-les en inèrcies positives (com la cultura) i no en negatives (confrontació, odi, etc).
M'agrada com has reformulat la frase d'en Vicenç Partal...I estic d'acord amb aquesta exposició sobre els que viatgen sols!
ResponEliminaPenso que ens podem considerar ciutadans del món i estimar la nostra petita parcel·la, i defensar les nostres tradicions i costums, que no vol pas dir excloure les dels altres, que també contríbueiexen a enriquir-nos. Suposo que la diferència està en què les nostres coses ens emocionen, les sentim, com dius tu...
Recordo que un any per Sant Jordi, després de les danses tradicionals, vaig sentir un parell de mares( elles no em veien) que comentaven que no eren gaire alegres, que on hi hagués unes sevillanes...I jo que els dic; "avui és el nostre patró i ballem les nostres danses, tal com cal...Si un dia jo vaig a Andalusia ballaré sevillanes amb molt de gust, però ara aquí no toca". Se'n van anar ben avergonyides, perquè totes les altres persones que ho van sentir, em van donar la raó i moltes no eren pas nascudes aquí...
M'ha fet molta gràcia aquest no nacionalista d'esquerrers!
Una vegada vaig tenir l'ocasió de conèixer un hindú. Una de les frases que li recordo és "when you go to Rome, do like a roman". Que també li havia sentit a ma mare en castellà "allà dónde fueres, haz lo que vieres".
EliminaAixò és ser ciutadà del món en un sentit positiu. Quan surts de casa, posar-te les ulleres de veure-hi, d'observar, d'aprendre, de sentir, d'impregnar-te de tot el que t'ofereix aquella terra i aquelles gents.
Com a viatger en exercici ara mateix, puc dir que la llunyania de casa canvia bastant la perspectiva. Abans de marxar em seduïa la idea de la independència, encara que no crec que fos per motius estrictament nacionalistes, la veritat. Volia i segueixo volent algun tipus de canvi, un trencament de l'estatus quo, i, per començar, la independència me'n semblava un de gros.
ResponEliminaDes de que estic viatjant, però, he canviat d'idea. No m'agrada la independència; se m'ha convertit en una solució d'últim recurs, com l'armament nuclear, posem per cas. I no m'agrada perquè quan ensopego amb un espanyol pel món, no importa si és de Teruel, de Madrid o de Sevilla, veig una persona amb la qual comparteixo moltes coses i tinc moltes coses en comú. I contràriament al que li agradaria al PP, en aquest tipus d'encontres no hi ha el més mínim rancor ni suspicàcia; es produeix un agermanament lògic i natural, l'agermanament dels que es reconeixen iguals dins un entorn nou i desconcertant.
Una cosa semblant passa amb els italians, tot i que amb menys intensitat, evidentment.
En el sentit del que acabo d'explicar, l'argument principal del senyor Mas per justificar la persecució de la independència me la bufa: "Espanya ens costa diners". Molt bé... i que no li costem nosaltres diners als alemanys? Els pobles que produeixen riquesa tenen dos opcions: repartir-la i cooperar amb els pobles que en produeixen menys, o bé cenyir-se a la llei de la selva, la supervivència del més fort. A mi no em sembla desitjable aquesta segona opció, així que ja m'està bé la primera (sempre que no em prenguin el pèl, és clar).
Dit això, un cop descartat l'argument econòmic a favor de la independència, em plantejo l'argument cultural. I aquí trobo una línia vermella que no estic disposat a traspassar. Si unionisme significa assimilació de la cultura dominant, llavors sí, m'aferro a la independència, perquè no vull que la meva cultura desaparegui. Unionisme, en un sentit pur, no hauria de ser assimilació, sinó integració de les dues parts contendents. El més graciós del cas és que aquí ningú demana que s'ensenyi el català o s'aixequin castells a Madrid (que seria un exemple perfecte i normal d'integració), sinó tan sols que es respecti la cultura pròpia de Catalunya i no se la intenti assimilar ni diluir.
Si un dia els espanyols entenen això, Espanya serà possible. Si no, no. Així que encara que em caigui com el cul, en una cosa té raó l'Artur Mas: "diàleg sí, però no de manera indefinida". És molt senzill: Espanya, si no vol perdre Catalunya, l'ha d'integrar (o com a mínim respectar) i no intentar assimilar-la. I ràpid, perquè el temps s'esgota per a tothom.
Crec que no és demanar tant. És de sentit comú.
Ara que baixi un PPero i em digui que el que exposo és pensament nacionalista, separatista o terrorista...
Interessants reflexions, David. Et contesto per parts:
Elimina-Això dels viatgers patris que es troben a l'estranger té molt a veure amb el que explico al post: totes les persones que et trobis poden ser bones/interessants però hi ha una discriminació positiva cap a "les teves" perquè compartiu un bagatge emocional. Que molts catalans ens sentim encara connectats emocionalment als espanyols (en el bon sentit) és potser el millor argument per seguir junts. També crec que, si es fan les coses bé, això no ha de canviar a curt/mig termini pel fet que els catalans fem un Estat propi, ja que les relacions personals seguiran existint i el bagatge comú també. Fins i tot estic segur que trobar-te un argentí o un mexicà també és diferent a trobar-te un suec o un camerunès.
-Sobre l'argument dels diners. Dues consideracions.
1. Catalunya s'assembla a Alemanya, sí. Tant Merkel com Mas són odiats (després de repartir milions!). La diferència és que Merkel té la clau de la caixa i pot dir "fins aquí hem arribat". I en Mas s'ha d'endeutar i retallar per pagar la solidaritat, fins al punt de demanar prestat a Espanya per poder ser solidari amb Espanya, que és un cas ben inaudit.
2. La Dependència només és desitjable si creus que un altre administrarà millor els teus diners que tu. Espanya és un bon gestor dels diners? A mi no m'ho sembla. Catalunya ho faria millor? Està per veure. Però l'Estat espanyol té unes reminiscències feudals que semblen impossibles d'eradicar. No és només la corrupció, és el negoci de la Corte. Exemple: el dipòsit Castor. Florentino Pérez ha construit una infraestructura que, per mala gestió, probablement resultarà en un malbaratament de 1700 milions que, per contracte, assumirà l'Estat. Casos semblants passen amb l'AVE, l'aeroport de Castelló o les radials de Madrid. És a dir, el problema no és ja "la mordida" dels 4 aprofitats que es quedin un 5 o un 10% del cost d'una obra. El problema és que cal gastar el 90% restant en una obra inútil perquè els 4 corruptes puguin arrambar la seva comissió. I mentrestant, hi ha obres útils i necessàries (com el corredor mediterrani o els accessos al port o les millores a rodalies) que no es poden fer "perquè no hi ha diners".
I està per veure si a Catalunya no es repetirien els mateixos errors. Però, de moment, encara hi ha a Catalunya alguns empresaris que intenten fer negocis de forma més o menys al marge de la mamella pública (tot i que cada cop menys).
3. Tema cultural. Crec que hi ha a Espanya 2 grans actituds respecte a Catalunya: destrucció i tolerància. Hi ha, és cert, molts espanyols que respecten la cultura catalana i escolten els Manel. N'hi ha que fins i tot es declaren públicament favorables al dret a decidir. Malauradament, aquests espanyols no tenen cap pla de país amb cara i ulls per articular una proposta de convivència a llarg termini. I en canvi els altres sí. L'únic pla de país amb cara i ulls que té Espanya es diu FAES i funciona a ple rendiment des de fa una dècada i mitja. Un dia creen el LAPAO, un altre dia es carreguen Canal 9, treuen la llei Wert, canvien lleis al Tribunal Constitucional a través dels jutges que han designat a dir o fan boicots econòmics a empreses catalanes.
Jo no sé quin futur li espera a una Catalunya independent. Però el model d'aquests espanyols (els que tenen un pla per nosaltres) si Catalunya es sotmet el tinc molt clar. Només cal mirar el que han fet al País Valencià. Ja no és un País, ara és una Comunitat. L'han espanyolitzat (no tenen TV ni ràdio en catala/valencià, ni TV3 ni Canal9), han Benidormitzat gran part de la Costa i han implantat un model econòmic desastrós (Terra Mítica, Marina d'Or, aeroport de Castelló, Formula1) on només sobreviuen les xarxes clientelars del PP. Ah, i per menystenir algú, l'acusen de ser català.
Davant d'això, la tercera via requereix una fe molt gran. Hi ha una altra Espanya, sí. Però no acaba d'arrencar mai.
Estic plenament d'acord amb aquest home, David Castejón.
ResponEliminaUna abraçada a tots dos
Vicent
És que és un home molt savi.
EliminaJa ho pots ben dir.
EliminaVicent
Tot i que també em sembla molt acurada la teua resposta.
EliminaVicent
Això de la germanor que deia el David em fa pensar que a mi la metàfora de la dona maltractada, per voler la independència de Catalunya, no em val, em val més la metàfora d'un germà que marxa de casa perquè els maltracten i que ajuda a alliberar-se al seu germà. El meu procés com a nova independentista es basa en la il·lusió de poder fer un estat nou i millor, però el meu sentiment és poc nacionalista, o si vols, barrejat amb sentiments identitaris d'Espanya i fins i tot de França, on hi vaig viure dos anys i hi tinc amics. Voldria la independència en una Espanya republicana d'esquerres respectuosa amb la meva cultura? Fa un temps segurament no, però ha arribat un punt que el projecte de la independència em fa il·lusió, potser és una il·lusió il·lusa però a mi m'atrau més el discurs Oliveres del procés constituent, per entendre'ns.
ResponEliminaAra recordo que vaig posar i treure vàries vegades la C de Catalunya del meu cotxe quan era joveneta, el tema nacionalista no el tenia molt clar, llegia Fernando Savater :)
Hola Gemma. Good to see you again ;)
EliminaEn el teu comentari, com en les ments de molts catalans ara mateix, crec que s'hi barregen tota mena d'arguments i sentiments.
M'agrada la idea de fer un país nou, tot i que també correm el perill de decebre'ns. També deia en Vicenç Partal que el país nou que crearem no serà el que tu tens en ment, ni el que jo tinc en ment, sinó un entremig de cadascun dels països que tenim en ment I això que sembla tan obvi, no sé si, arribat el moment, ho entendran molts catalans.
De tota manera, sí que crec que hi ha, en el projecte català, més marge per construir un país més semblant al que cadascú vol. El projecte espanyol sembla "atado y bien atado" a massa coses del passat.