dimecres, 2 de juliol de 2014

Medalles de plata

Estic llegint un llibre que vaig triar una mica a l'atzar aquest Sant Jordi. En un moment de la història, el llibre esmenta una característica molt peculiar d'un personatge: la seva memòria dura només 80 minuts. Passat aquest temps, oblida tot el que ha passat en els darrers 80 minuts i la seva memòria torna a arrencar des del moment que va tenir l'accident que li va causar aquest síndrome.

Us sona? Us refresco la memòria: el personatge porta un abric amb tot de notes de coses que ha de recordar. Una d'elles diu "la teva memòria dura només 80 minuts" però la majoria van sobre un tema que l'obsessiona.

Bé, si no us sona és que potser no heu vist Memento, una pel·lícula de la que ja hem parlat en aquest blog, que fins i tot va arribar a convocar el Premi Memento.

És cert que la primera sensació que m'enduc com a lector amb aquests déja vu és una mica de decepció. No és el mateix veure una idea original per primer cop que veure-la per segon o tercer cop. Sovint es diu que ja està tot inventat i que no és tan important el que es diu i en canvi les formes poden marcar la diferència.

Però el culte als pioners, als guanyadors, als primers en arribar és evident. No tothom sap qui són Buzz Aldrin, Alfred Russel Wallace o Tenzing Norgay, tot i que van fer pràcticament el mateix que Neil Armstrong, Charles Darwin i Edmund Hillary.

Aquesta foto immortalitza un dels moments més gloriosos de la vida de Buzz Aldrin. Però la majoria de la gent l'ampliarà per veure, reflectida en el seu casc, la imatge de Neil Armstrong, el primer home en trepitjar la lluna.


Norgay i Hillary van arribar junts al cim de l'Everest. És difícil entendre que un tingui més mèrit que l'altre. I Aldrin i Armstrong també van aterrar junts a la Lluna. El cas de Wallace i Darwin és una mica diferent ja que van recórrer camins paral·lels per separat. De tota manera, també es diu que si Darwin no hagués tingut constància que Wallace havia arribat a conclusions semblants a les seves no s'hauria atrevit a publicar la seva revolucionària teoria sobre l'evolució de les espècies.

En algunes cultures, el segon és considerat el primer dels perdedors però, com a mínim és qui ha fet més perquè el primer donés tot el duia dins. Font.

En altres casos, és cert que els segons només han recorregut els camins que havien obert els pioners. Però si els segons van seguits dels tercers i els quarts, aquests camins es consoliden. Després del primer llibre que parlava de viatges en el temps se'n van escriure molts d'altres, fins a crear un subgènere. I després de Norgay, molta gent va seguir escalant l'Everest, per la mateixa raó que va pujar en Hillary: perquè era allà.

Hi ha qui opina que és molt trist que després del dotzè home que va trepitjar la lluna, ningú hi hagi tornat. I que seria terrible que ningú hi tornés. Un darrere l'altre, aquests homes van morint i un dia no en quedarà cap de viu. Llavors, quan alcem la mirada al cel, pensarem que un dia la humanitat va ser prou audaç per arribar a la lluna però serà una glòria passada d'un temps que no tornarà.

I aquesta és la importància dels segons. Un fet puntual, per molt espectacular que sigui, deixa de ser important si no té continuïtat. De què serveix obrir un camí si no hi passa ningú després?

11 comentaris:

  1. Totalment d'acord. Els segons son els oblidats totals. Qui recorda el subcampió de la Champions? Del mundial? Del que sigui? Ningú. Per això quan vaig decebut al quedar segon al c@t divertit

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema dels c@ts és que no permetien vots de robots i això et va fer perdre opcions. En cas contrari, l'ahse hauria "convençut" uns quants amics binaris a votar i hauries arrasat.

      De tota manera, ara que no ens sent ningú, hi ha premis que serveixen per donar categoria als premiats i premiats que serveixen per donar categoria al premi. I, en el cas dels c@ts, és clar que van fer servir el teu blog per donar prestigi al premi.

      Elimina
  2. Ens hem convençut que arribar el primer és l'únic que compta, i generalment no parem esment que sols no servim per res, que necessitem l'ajuda i l'esforç dels altres per fer un gran descobriment o una gran gesta. Sense parlar de totes les persones anònimes i oblidades que contribueixen al gran descobriment, també és molt probable que algú ens acompanyi en el camí, i aquests mereixen el mateix reconeixement i no el tindran mai.

    Pel que fa a obres de ficció, sí que l'interès decau molt quan la idea no és original i ja l'hem sentit abans. És clar, algú que llegeixi el llibre que llegeixes tu i no hagi sentit a parlar de Memento fliparà molt, però la majoria coneixem aquesta història per Memento. John G. raped and murdered my wife, ja se sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dels número 1 és força yanqui, tot i que en altres cultures també hi és present. Per exemple, al Japó tenen la paraula ichiban que vol dir algo així com "número 1", tot i que les cultures asiàtiques valoren més el conjunt i no tant l'individu. Suposo que hi ha una mica de mandra mental. El nostre cervell és limitat i no pots fer lloc als noms de tots els tripulants de la Niña, la Pinta i la Santa Maria, així que dius Colom i ja surts del pas.

      De tota manera, el millor de Memento no és la idea de l'home amb 4 minuts de memòria. El millor és la manera de narrar-la: en episodis curts marxa enrere per tal que l'espectador, igual com el protagonista, tampoc sàpiga què ha passat abans de cadascun dels periodes.

      Elimina
  3. Tens raó que no és el mateix veure per primer cop una idea original que veure-la vàries vegades, ja que el nostre punt de vista canviarà segons l'estat d'ànim.
    A mi això dels segons, els tercers...sempre ho he trobat injust, ja que s'han esforçat igual que els primers...Segurament abans d'aquests primers n'hi ha que no han arribat, però han obert camí, perquè pogués arribar un altre... Per a mi tots els que arriben, tenen mèrit...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil reconèixer justament els mèrits perquè cadascú ho haurà viscut des de la seva subjectivitat. Fins i tot la gent que fracassa, com tu dius, pot haver facilitat el camí al que finalment hi ha arribat.

      Elimina
  4. La conclusió que en jo trec, després de llegir aquest post, és que hi ha dues maneres de ser primer, amb valors diferents:

    1. Hi ha els pioners, que són els primers absoluts en fer alguna cosa. S'enduen la glòria i l'estatus de mite dins del seu gremi gràcies a la seva gesta, però la seva fita després perd rellevància si no hi ha altres que la continuen. Aquí, ser segon és gairebé igual d'important i honorable que ser primer.

    2. Hi ha els guanyadors, que són els primers en un context de competència puntual entre iguals. Aquí, ser segon està molt millor que ser vint-i-cinquè, és clar, però és una merda comparat amb ser primer.

    En aquest sentit, té gairebé el mateix valor la victòria de la Roja al mundial de futbol del 2010 que la victòria de l'Uruguai al primer mundial de la història, als anys 30 si no m'equivoco. Contràriament, la victòria espanyola del 2010 té un valor infinitament superior al segon lloc d'Holanda aquell mateix any.

    Podem concloure, doncs, que ser segon mola o no depenent del context en què s'emmarquin els nostres esforços.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que la victòria del mundial del 2010 té més mèrit que la de la primera copa del món. Aquella competició tenia molt menys nivell que l'actual, menys seguidors pendents dels partits i, si viatgessin en el temps, dubto que cap d'aquells campions trobés lloc a l'actual selecció d'Uruguai.

      Bé, potser m'he passat una mica en les meves conclusions. Ara bé, del que estic segur és que aquella victòria d'Uruguai no tindria cap mena de repercussió avui en dia si no s'hagués disputat una segona, una tercera, una quarta copa del món i així fins a avui. Si avui l'esport de moda dos el volleyball i el futbol només el practiquessin 4 friquis, la gesta d'aquells campions uruguaians seria irrellevant.

      I el mateix principi es pot aplicar a tot el que fem els humans. Poques gestes són importants si no tenen algun tipus de continuitat.

      Elimina
  5. Mirat fredament obrir un camí pel que no passe mai més ningú no té sentit, però només sota la moral o l'ètica dels normòpates, és a dir, els normals, el 20 % de la població, jo pense, jo que estic boig o una mica boig, que tant em fa el que pensen o qui arribe o passe pel camí que jo faig, jo haig de fer-lo, perquè sinó no estaria de grat amb mi mateix, imagina't si jo pensara que el que jo faig ho han de fer uns altres, no estaria parlant català-valencià fins a l'Eixample de la ciutat de València i et puc dir que és més difícil parlar-lo en aquest barri que a la ciutat d'Alacant, afortunadament jo visc també a l'Eixample, però al barri de Russafa, molt més popular, és a dir, tinc la vanitat de saber que molta gent em segueix, cada dia que em senten.

    Creu-me em segueixen sense jo proposar-m'ho.

    Una abraçada ben catalano-valenciana

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha un fet que, en certs àmbits, és imprevisible. Quan un innova, obre un camí, molts cops sense saber si algú el farà servir després d'ell.

      Així doncs, el que diferencia un boig molts cops és si aquella cosa nova que fa té èxit i és copiada després per altres persones o no.

      Elimina
  6. Es veu qui hi ha estudis que mostren que en un podi el que menys somriu és el de la plata, fins i tot el de bronze està més content que ell (almenys està al podi!), i ara m'he recordat d'Abba i el seu "the winner takes it all"...

    ResponElimina