Si heu vist la pel·lícula The Matrix (la primera i única part que s'ha fet d'aquesta trilogia), recordareu segur aquell moment, cap al final (SPOILER però escolteu, si no l'heu vist encara, ja us val) en Neo deixa de veure formes i comença a veure nombres i caràcters del sil·labari katakana: està veient el codi font de l'Univers Matrix.
Moment culminant de Matrix. En Neo ha crackejat el codi font de Matrix. Ara vèncer l'agent Smith és bufar i fer ampolles. Imatge.
Si ens prenem la pel·lícula com una al·legoria d'alguna cosa, aquest moment és especialment rellevant. Simbolitza la conquesta d'un coneixement suprem per part de l'home. Salvant les distàncies, seria com el monòlit de 2001.
Avui analitzaré diferents interpretacions d'aquesta al·legoria.
Interpretació filosòfico-religiosa
Si Matrix és una versió del mite platònic de la caverna, en aquest moment descodificador, Neo hauria arribat a la Idea del Bé.
Alguns filòsofs cristians haurien reciclat la Idea del Bé per assimilar-la a Déu. En definitiva, parlem d'omnisciència.
Interpretació científica
Hi ha qui creu que la ciència és la via pràctica d'arribar a la Idea del Bé, de desxifrar com funciona de veritat l'univers. I de fet, el coneixement científic permet fer el que fa en Neo quan descodifica Matrix.
Què fa just després de descodificar Matrix? Atura les bales. Pensem-ho com a metàfora: la ciència permet transformar la realitat al nostre favor. La ciència mira les pedres i hi veu els seus components. Mira els seus components i hi veu materials que poden ser útils per milions d'aplicacions diferents. Mira els éssers vius i en descodifica l'ADN. Mira la llum que arriba dels estels i reconstrueix el passat de l'Univers.
Els que hem estudiat alguna disciplina científica només veiem una escletxa infinitessimal d'aquest immens coneixement però és suficient per veure el món d'una altra manera.
Virtuosisme
Un cop vaig sentir una història sobre Mozart que em va semblar massa extraordinària per ser certa. Diuen que va assistir a un concert i, a l'acabar, va ser capaç de transcriure la partitura de tots els instruments de l'orquestra.
No estic segur que Mozart tingués prou memòria per recordar cadascuna de les melodies dels instruments. Però el que segur que és cert és que tenia el poder de veure el codi font (partitura) de la música mentre la sentia.
Aquest virtuosisme pot donar-se en diferents àmbits artístics i també polítics, econòmics, estratègics.
Com a escriptor algun cop m'ha semblat veure de reüll la inspiració i s'hi assembla una mica; veure una escena i que es vagin obrint tots els fils argumentals, conèixer els secrets del passat de cada personatge, saber com s'entrellaçaran totes les històries... En definitiva, tenir el coneixement suprem de tot el que passa en l'univers fictici que estàs creant.
I vosaltres, teniu alguna altra interpretació d'aquest moment?
Jo crec que l'especialització pot fer que un escaquista puga recordar totes les partides que ha fet en la seua vida, açò ho feia Boby Fischer, o Mozart recordar les partitures d'un concert, però cal una certa omnisciència que la pot donar la visió holística, el saber que entre ciència i música per exemple estan els humans amb els seus ensurts i alegries i que cal compaginar les seues pujades i baixades, el que vull dir és que la música, els escacs o la ciència a soles sempre arriba a delirar, pel mateix fet de només veure una veritat, la de l'observador primer i no tenir present la del que pateix a aquest observador, així jo proposaria una ciència on la paraula estiguera present i la concòrdia amb altres branques de la realitat.
ResponEliminaVicent
Crec que a nivell individual només es pot tenir una omnisciència parcial, especialitzada perquè els camps del saber són tan extensos que sobrepassen de molt la capacitat del nostre cervell. És connectant diversos cervells (i també ginys tecnològics) que podem construir visions més àmplies de la realitat. I llavors, a partir de simplificacions, traslladar-les a cadascun dels cervells.
EliminaCaram, no pots ser més oportú. Precisament el cap de setmana passat ens la vam posar a casa amb le voluntat de veure la trilogia sencera, però de moment ens hem quedat a la primera. Sí, ja, les altes dues són infinitament dolentes, però esperava entendre alguna cosa més si les mirava les tres seguides.
ResponEliminaEm sembla que no analitzo la realitat com tu, no faig interpretacions d'aquest moment culminant de la pel·li, però estic completament segur que existeix un àtom de la teva taula periòdica en el que aquesta escena podria encaixar.
Diu en pons que són bones. Jo de moment, no m'hi he arriscat. Després de veure la primera vaig tenir la sensació que l'argument s'havia esgotat tot en una peli. I la part dels efectes especials m'interessa més aviat poc.
EliminaMiraré a veure si trobem l'àtom Matrix. I si no, el podem sintetitzar artificialment.
La veritat, fa moltíssim temps que no he vist Matrix. Potser toca donar-li una oportunitat aquests dies, doncs x exemple, de l'escena que parles no la tinc gens present.
ResponEliminaPerò més enllà del virtuosisme, la ciència o la teologia, si que entenc aquell moment on tot el que et neguiteja, que no entens, aquell moment que tot passa a tenir un sentit, a tenir ordre, a veure-hi clar. I potser no cal que sigui per fer una partitura genial o per salvar la humanitat. Simplement, per seguir avançant en el camí d'un mateix.
Per cert, conec alguna profe de religió que ensenya la trilogia a les seves classes de religió a l'institut. També algún doctor teòleg que ha escrit sobre el cristianisme i el Senyor dels Anells.
Hi ha una cosa semblant, que no he posat al post, que és l'epifania o moment d'il·luminació. Aquell instant en què les peces del trencaclosques encaixen, de sobte i tot pren sentit. Això passa al final de cada capítol de House, per exemple.
EliminaEl camí d'un mateix també deu portar moments de lucidesa, suposo.
D'aquesta gent de l'últim paràgraf, em penso que en diuen frikis. ;)
La meves lamentables limitacions com a humà m'impedeixen aportar cap nova interpretació sobre aquesta escena èpica i transcendental, però sí puc dir que em recorda molt a la idea de l'Il·luminat que pregona la filosofia budista: un ésser virtuós, que alliberat de les cadenes del propi jo, assoleix un coneixement omniscient que li permet entendre l'Univers i jugar amb avantatge respecte als altres. Jo diria que la inspiració dels Wachowski a l'hora de fer la peli va anar una mica per aquí...
ResponEliminaS'assembla bastant al platonisme, doncs. Tot i que el budisme suposo que és més cool a Hollywood.
EliminaJo només vinc a reivindicar que tampoc son tan dolentes les altres dues.
ResponEliminaMatrix 1: 9/10, Matrix 2 i 3: 6/10
A la fi i al cap Monica Bellucci i els robots son guais.
Sí, ja sé que t'agraden els robots...
Elimina