Especial Nadal: l'esperit de les campanyes nadalenques passades.

En Cristian va sortir de casa amb un cop de porta. A fora feia un fred fastigós però era mil cops preferible a escarxofar-se al sofà i haver de triar entre qué bello es vivir, El Grinch i Solo en casa. El seu germà l'havia convidat a sopar però li feia una mandra terrible. Des que van morir els pares se li havia reactivat l'instint de germà gran i no parava de perseguir-lo per fer-li de mainadera.

Es va ajustar la gorra de llana per sota de les celles. No només per protegir-se de la gèlida brisa sinó també per reduir el camp de visió i esmorteir els colors del llums nadalencs tant com fos possible. Per molt que caminés cap als suburbis de la ciutat, aquell esperit nadalenc el perseguiria. Era el seu ofici de creatiu publicitari: ell havia alimentat el monstre, l'havia fet gros com un estúpid avet de Nadal, tot ple de llums, bastons de caramel i boles brillants.

Mitja ampolla de whisky més tard, mig tombat sobre un banc del parc, el fred li havia passat i l'angoixa nadalenca es fonia amb la nàusea de l'alcohol. Amb cada glop, la fusió era més difusa, tot surava més en un mar boirós d'insubstancialitat. Però l'alcohol té aquell punt que més val no passar i en Cristian en va ser conscient quan va veure apropar-se una nina, que feia passetes curtes, balancejant-se a dreta i esquerra.

-Però què coi...?

-Sóc l'esperit de les campanyes nadalenques del passat.

Hi va haver una època en què els anuncis de joguines feien més por que les pelis de terror. Aquest, concretament devia inspirar els autors de "Chucky, el muñeco diabólico".

En Cristian es va mirar l'ampolla, després la nina, després un altre cop l'ampolla i va repetir el bucle durant un minut, fins que va tancar els ulls i va reposar el cap sobre el banc. Però la nina va ignorar que l'ignoraven i va seguir parlant.

-Vinc a mostrar-te com seria el Nadal si tu no haguessis treballat de publicista.
-I durarà molt això? És que he begut bastant i, bé, tot el que entra ha de sortir més d'hora que tard...
-No, no, de seguida estem -va respondre la nina treient una tablet de la butxaca. I això va ser ben estrany perquè la butxaca semblava força més petita que la tablet.

La pantalla s'encengué i aparegué una mansió de generoses dimensions, envoltada d'un frondós jardí i una piscina amb una zona d'hidromassatge.

-Coi, quin palauet! -digué en Cristian.
-Fixa-t'hi bé.
-Ai, ara que ho dius, em sona d'haver-hi estat algun cop... en una festa... Calla, que és la mansió del senyor Toitonne, el magnat de la indústria de la joguina!
-I no hi veus res estrany?
-Doncs... No. De fet només hi he estat un cop, crec. Així que si no em dones més pistes...
-És un 2% més petita! Si tu no haguessis fet aquell espot tan exitós, les vendes del 2011 haurien estat lleugerament més baixes i hauria renunciat a un 2% de la parcel·la.
-Ah, sí, l'espot del 2011 dels cowboys mutants. Realment aquells horribles ninos no s'haurien venut sols, no.

La imatge de la pantalla va anar apropant-se a la casa, com en un vol d'ocell i va acabar entrant per una finestra. A dins, hi havia dos nens mirant la tele.

-Són els fills del senyor Toitonne - va aclarir la nina.
-Doncs no s'hi assemblen gaire - contestà en Cristian.
-Sí, bé, després tinc hora amb el senyor Toitonne sobre això però fixa't amb les seves joguines.
-No les conec. Són com uns dinosaures de colors llampants. S'assemblen una mica als dracs de colors llampants que vam anunciar l'any passat.
-Exacte! Sense la campanya que vas fer l'empresa hauria retirat el producte i n'haurien tret un que és pràcticament igual!
-De veritat, no sé on vols anar a parar...
-Fixa't en la minyona.

A tres metres del nen, traient la pols d'un prestatge hi havia una dona de pell bruna, amb uniforme francès de minyona. Anava cantant una melodia enganxifosa. De tant en tant deixava de cantar i posava cara de disgust, com si li fes ràbia la cançó. Llavors es posava a netejar de nou en silenci i al cap d'un parell de minuts tornava a cantar la mateixa cançó.

-Bon jingle - va reconèixer en Cristian -. És quasi tan enganxós com el que hem fet aquest any per anunciar els torrons Rebons.
-Ja vas afinant -contestà contenta la nina-. Millor, així acabarem de seguida. En efecte, aquesta seria la musiqueta que torturaria la ment de mig país ni no haguéssiu tret la vostra.
-Em sembla que ja ho entenc. Amb tot això vols dir-me que tota la feina que he fet, si no l'hagués fet jo, l'hauria fet algú altre i tot vindria a ser més o menys igual. Que el Nadal seria igual d'histriònic i insuportablement ensucrat si jo no hagués ajudat a fer-lo així.
-Sí, és això. Ets un tipus insignificant. No t'han de preocupar gaire les conseqüències dels teus actes.
-Ah, bé... Gràcies, suposo.
-Bon Nadal, Cristian. I, no em vull ficar on no em demanen, eh? però...
-No, és clar que no.
-...per què no vas a sopar amb el teu germà? Sou l'única família que teniu. Aquí sí que ets insubstituïble.

En Cristian feu una ullada a l'ampolla. En quedava encara una mica menys de la meitat. Després tornà a mirar allà on feia uns instants hi havia la nina. Però només hi havia una bola de paper d'embolicar regals.

Diu la llegenda que Santa Claus és un invent publicitari d'una coneguda marca de refrescos.

Que passeu tots un Bon Nadal!