dijous, 17 de novembre de 2016

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.


Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.

9 comentaris:

  1. Hi ha sempre tres fets traumàtics en qualsevol vida, el primer és la mort real, ens esdevé amb una crisi, l'adolescència o la pubertat o fins i tot la infància, en què tenim una sensació d'haver traspassat un horror inenarrable; el segon és la mort simbòlica, menys traumàtica tot i que aquesta porta al darrere, i fins i tot creadora i omplidora espiritualment; i la tercera, que ni ens en adonarem, és la mort imaginària, la que ens portarà a on vulguem anar.

    Una abraçada, Sergi, fins un altre article.

    Vicent Adsuara i Rollan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem morir sempre imaginàriament, doncs!

      Elimina
  2. Si m'ho fas dir, no tinc consciència d'una línia temporal que en creuar-la es pugui considerar que ja era adult. Qui sap, potser és que encara no l'he creuada. Els records van i vénen, de vegades me'n ve algun de molt antic, que no sé si és real o heretat, però el que em sembla és que no he canviat tant, només he anat evolucionant. Potser perquè ja era un nen prou madur, sempre una mica avançat a la meva edat (i per tant avorrit), i només vaig anar fent. Quan trobo coses antigues que escrivia m'hi reconec. Potser ara no ho escriuria igual, però segurament s'assembla més del que vull reconèixer. Així que això meu no ha estat com una papallona, he anat fent, i fins avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'increïble home constant! :)

      Veus? Com no ens coneixem en persona tampoc puc ara imaginar-me com series de petit.

      Elimina
  3. Aquest és un fenomen en el qual he pensat bastant i mai no ha deixat de sorprendre'm. No se m'havia acudit descriure-ho com a "mort i reencarnació psíquica", però ho trobo bastant encertat.

    En el meu cas, tinc la sensació d'haver viscut no dos, sinó tres i fins i tot quatre vides separades durant la meva existència física actual. Potser sigui perquè he canviat d'escenaris i de companyies unes quantes vegades, en ocasions de manera bastant radical. Em costa molt reconèixer-me en la meva figura de nen, els records d'aquella època em defugen i m'escassegen, i encara em resulta més sorprenent pensar en la meva etapa infantil quan em veig confrontat amb un nen (criatura que, des del punt de vista d'adult, gairebé associo a una espècie diferent). Però també em passa una cosa semblant amb la meva adolescència i la meva primera joventut...

    En aquestes circumstàncies, i malgrat no tenir cap suport empíric que ho confirmi, em resulta absolutament natural extrapolar la continuació de l'existència fins més enllà de la mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc la sensació que algunes peces del teu cervell funcionen molt semblant a les del meu, tot i que sovint arribem a conclusions diferents. Com els SEAT i els AUDIs que per fora semblen diferents però et diuen que tenen el mateix motor. Bé, no sé si és un bon exemple. Algun dia potser formulo alguna teoria millor al respecte.

      Tant de bo les teves morts segueixin donant sempre lloc a noves vides.

      Elimina
  4. Suposo que per la majoria de la gent el camí de la infantesa a la adultesa no es pot marcar amb un punt d’inflexió sinó que es progressiu, per això es va inventar l’adolescència. Tot i que seria més pràctic que la gent funcionés com paquets de software amb actualitzacions, versió 0.1, 0.2 i després les versions més estables 1.0, 1.1, etc. I si una actualització no va bé sempre es pot tornar enrrere. Encara heu d’aprendre tant els humans de les màquines!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi entenc gaire però tinc la impressió que els Downgrades els carrega el diable. I que sovint no acaben sent una bona idea ni per persones ni per màquines.

      Elimina
    2. Tens raó, en teoria els downgrades funcionen bé, però a la pràctica creen més problemes dels que arreglen i acaba sortint més a compte treure una nova versió que solucioni els bugs de l’anterior.

      Elimina