Propostes de normalització lingüística: volem mems en català!

En posts anteriors he opinat sobre la direcció que haurien de prendre els esforços per normalitzar el català. Em segueix semblant obvi que el català ha de saber estar a la primera línia de la modernitat.

Una altra de les batalles que s'està perdent en aquest camp és la dels mems. Si sabeu què són els mems, sabreu que tinc raó, que la presència del català en aquesta nova subcultura emergent és insignificant. Si no sabeu què són, doncs encara és més obvi que no anem bé però per això estic jo aquí, per explicar obvietats.

Segons la Viqui, els mems són la unitat mínima de transmissió cultural. Es fa un paral·lelisme amb els gens, que són la unitat mínima de transmissió de vida. I llavors s'hi apliquen els conceptes darwinistes. Així doncs, un mem seria una idea que lluita per sobreviure i reproduir-se dins les ments dels humans. Les religions, les cultures o les llengües serien exemples de macromems.

Però això no és el que ens interessa discutir ara. Els mems que triomfen a la xarxa són aquests:

Imatge extreta d'una notícia que explica que hi ha gent que es tatua mems.Podeu fer clic per ampliar-la i veure quina pinta fan els mems.

Es tracta de dibuixets més o menys simpàtics que la gent utilitza de forma coordinada. Cadascun d'ells vol simbolitzar un concepte, actitud o forma de ser bastant arquetípica. I a partir d'aquests conceptes, simbolitzats en mems, es construeix una forma de comunicació sorprenentment expressiva.

La broma dels mems va agafar força en anglès, amb pàgines com 4chan i es va exportar al castellà, amb iniciatives com Cuanto Cabrón. La gràcia del tema és que es tracta d'eines col·laboratives. Els mems no són de ningú, pertanyen a la comunitat. Quan neix un nou mem, és la comunitat qui decideix durant quant de temps sobreviurà.

Com deia abans, la presència del català a l'univers mem és residual. Buscant per internet he trobat alguns intents de generar alguna cosa semblant a les versions anglesa o castellana, com "Els memes en català!" però sembla que no han gaudit de gaire bona acollida.

Aquests dos mems són probablement la major contribució catalana a l'univers mem. El primer és el Núñez del Crackòvia i s'utilitza per expressar l'entusiasme per les coses gratis (molt català, sí...). El segon és en Francesc Satorra, que va assolir la fama mundial en ser immortalitzat per la fotografia que recull el moment en què Mourinho va ficar el dit a l'ull a Tito Vilanova. Aquest segon mem, ja en desús, es va fer servir com un personatge que ho veia tot, una mena de Gran Germà.

Algú pot pensar que el tema dels mems és menor, que és una cosa friqui i frívola, un joc que els adolescents fan servir per procrastinar i no fer els deures. Però no és precisament aquí on ens juguem el futur del català? A les noves formes d'entreteniment i cultura dels més joves?

Doncs per acabar us proposo un repte. Un repte difícil, per desgràcia. Si no coneixeu l'univers mem, feu-hi una ullada. Després intenteu fer alguna vinyeta amb mems*, pengeu-la al vostre bloc o al bloc d'algun amic. A veure si podem generar un moviment mem en català prou digne de la nostra cultura.

*: Ja sé que sembla difícil. Cal tenir una mica d'enginy, saber fer anar el Paint o el Photoshop... però també es pot agafar una vinyeta ja feta i traduir-la. El plagi no està mal vist a l'univers mem. Al contrari, és una eina més que tenen els mems per seguir sobrevivint.

Blocs revelació dels premis c@ts

Com ja us vaig explicar l'altre dia, aquest bloc ha tingut l'honor de ser nominat als premis c@ts, que s'atorguen a blocs escrits en català, per diferents motius. Vaig entendre que la intenció dels premis és donar difusió al que escrivim els que fem blocs en català i per això vaig decidir fer un post parlant dels altres cinc candidats a bloc revelació.

I aquests són els altres finalistes:

Coses de Barcelona

L'autor d'aquest bloc es diu Aitor i diu que viu a Barcelona. De seguida descobrim que el títol del bloc està molt ben trobat: realment cada post parla de coses de Barcelona. Que si una plaça, que si un esdeveniment, que si un instant... tot amb el denominador comú de Barcelona.

Els posts són curts i bilingües (primer hi ha el text en català i després el mateix en castellà), amb una foto a la capçalera. De vegades ens explica una mica d'història d'un indret. D'altres és només una curiositat o una opinió personal.

Molt interessant per a tots aquells que, per alguna raó que no acabo d'entendre, estan enamorats de Barcelona. I també interessant per als qui ens agrada descobrir curiositats del nostre entorn.

Un bloc per descobrir coses que encara no coneixem de Barcelona.

Dietari de Sensacions

Com en el cas anterior, el títol també ens dóna una bona aproximació del que hi trobarem. És, efectivament, un dietari. La seva autora, que signa com a Violant d'Atarca, ens ofereix relats de ficció, poemes, pensaments o opinions. En la majoria de casos, els escrits són creació seva, tot i que també en podem trobar algun d'aliè, convenientment citat.

Els posts venen regularment encapçalats per una imatge i el disseny del bloc (colors i fonts) està molt personalitzat. Jo no opinaré sobre si això millora o empitjora l'estètica perquè amb prou feines sé combinar la roba que porto però sí sé veure que l'autora s'hi deu haver passat una bona estona per posar-ho tot al seu gust.

Els textos són de mida variable, de vegades molt llargs pel que estem acostumats. És un d'aquests escassos blocs on, si un post ha de durar 8 minuts, doncs els dura. Potser perquè hi ha una intenció literària al darrere o potser perquè no és un bloc molt prolífic. Hi ha més o menys una entrada cada mes, així que el lector té temps de sobra per llegir-se els posts, encara que siguin una mica llargs.

Una oportunitat per descobrir noves sensacions a partir dels relats, poemes i pensaments de la Violant.

El racó de sa lluna

Aquest bloc té moltes semblances amb l'anterior: també ofereix escrits literaris, pensaments i poemes de l'autora, la seva estètica està molt personalitzada i el títol també està ben trobat. Sa lluna es com es fa dir la seva autora i aquest és el seu racó, que fa servir per expressar-se com li ve de gust. Se m'acut que visitar el seu bloc és una mica com anar a casa seva, que pots anar xafardejant per aquí o per allà i trobes tota mena d'objectes que t'expliquen com és l'amfitriona.

Sa lluna (mallorquina, per si us ho preguntàveu) és una gran contribuent de la Catosfera i s'adhereix o participa en diverses activitats promogudes per altres blocs. Veiem que diu participar del moviment Slow Blog, als Relats Conjunts i sovint trobem als seus escrits referències a altres autors de la Catosfera.

Els textos acostumen a ser curts, amb molta presència de part visual i multimèdia (vídeos, sons) i el ritme de publicació és força àgil. Una fórmula que li ha proporcionat un nombre gens menyspreable de visites.

Quan sa nit cau sobre Mallorca, sa lluna surt per l'horitzó de la catosfera.

Fent punyetes

La Sílvia té molt clar com cal fer un bloc. S'adapta al format del bloc com ningú (escrits curts, intensos, lingüísticament impecables i amb un segell molt personal), interactua sovint amb altres autors i iniciatives de la Catosfera, té un ritme d'entrades bastant alt, respon tots els comentaris que li fan,... En definitiva, si penseu "per fer un bloc exitós caldria..." estic quasi segur que, digueu el que digueu, la Sílvia ja ho ha pensat abans i, si és una bona idea, ja l'haurà posat en pràctica.

Potser, per trobar-li una incorrecció a aquest bloc, penso que el títol no li escau gens. Això de fer punyetes sona massa vulgar, massa poc fi, molt d'estar per casa. I l'estil de la Sílvia és excepcionalment pulcre, elegant i ric en matisos. Sospito que algun cop ella mateixa deu haver pensat que el títol no li escau però ara el bloc ja té un nom i una tirada i deu fer mandra canviar-lo.

Els escrits acostumen a enquadrar-se en el gènere del fals diari. És a dir, explica en primera persona coses que probablement no li hagin passat, almenys tal i com les explica. Són històries molt curtes però també molt riques gràcies a l'estil amb què estan escrites.

Un bloc que fa literatura a petites dosis, amb un estil delicat i ple de matisos.

Quaderns de bitàcola

L'Enric i la Cèlia van inaugurar aquest bloc fa poc més d'un any, coincidint amb una experiència que els canviaria la vida: la volta al món en 200 dies. Hi ha alguns posts creats mentre eren de viatge i uns altres, amb més calma, un cop van tornar.

El disseny del bloc es veu molt professional, fins i tot s'han agafat un domini, l'han connectat al twitter i al facebook i tenen alguna joguina multimèdia que altra, com un mapa interactiu del seu viatge.  Entenc que la idea del bloc és "marxem a voltar pel món. Ens hi voleu acompanyar?". I per l'elevat nombre de visites, sembla que Catalunya s'hagi quedat buida.

Evidentment al bloc hi trobareu narracions dels seus viatges, fotografies i comentaris de les experiències viscudes. Però també entrevistes d'altres viatgers com ells, concursos i alguna guia de viatge per si algú s'anima a seguir els seus passos. En definitiva, un bloc per aprendre a gaudir d'un gran viatge.

A més de la categoria revelació, aquest bloc també competeix a "catalans pel món" i "aficions".

Després de fer la volta al món han descansat una mica i ara tornen a ser de viatge. Tot el que es pot explicar d'un gran viatge, ho trobareu a aquest bloc.

* * *

Bé, m'ha costat una mica fer aquestes petites descripcions. He intentat ser sincer i alhora imparcial i potser en algun cas he amagat massa el meu entusiasme per algun dels blocs. O no l'he sabut amagar prou, que amb això costa agafar les mesures. Si algun dels blocaires esmentats ha notat com un zum-zum a les orelles, teniu els comentaris a la vostra disposició per desfogar-vos.

Per a la resta, si sou demòcrates i us agrada votar, ja ho podeu fer aquí. Però us demano que us informeu abans de votar, que això no és com les eleccions europees; aquí s'està decidint alguna cosa important. Espero que gaudiu dels blocs i us animeu tots a participar en aquesta festa de la democràcia blocaire.

El proselitisme mal dissimulat a la literatura.

En Lance treu la seva camisa preferida del penja-robes. Davant del mirall, corda els botons de baix a dalt, observant com la tela es va acomodant sobre el seu tors musculós. Camina fins la tauleta per agafar l'ampolla de perfum. Assaja dos o tres somriures davant del seu reflex. Un dia d'aquests, li diu a la seva imatge especular, mataràs algú amb aquest somriure. Després obre un calaix i tria una de les seves pistoles.

Agafa el cotxe i es dirigeix a casa de la Sarah. Es diu que no és convenient barrejar feina i plaer però en el cas de la Sarah no pot evitar fer una excepció. Accelera, tot i que pocs metres més enllà ha de frenar per aturar-se davant d'un semàfor vermell. Després gira a l'esquerra per prendre l'avinguda i llavors es troba un obstacle amb què no comptava: centenars de manifestants agiten braços i pancartes, cridant consignes contra la destrucció de l'habitat del blauet.

Una de les coses que esperem dels artistes del país és que es defineixin ideològicament. Un cop sabem de quin peu calça cadascú podem jutjar la seva obra de forma molt més objectiva. En cas contrari, com puc saber si aquell ballarí té talent o no, si no tinc ni idea de dansa i no sé a quin partit vota?

En Lance observa el volum de la manifestació i dedueix que n'hi ha per estona. Fa sonar el clàxon amb insistència però de seguida veu que els manifestants no li fan cas. Llavors es comença a adonar que no és res personal això d'ignorar-lo, és que estan massa concentrats en la seva tasca de protesta. I és que el blauet és un tema que preocupa i força a la societat. En els últims anys el nombre de nius ha baixat dràsticament i els seus fantàstics cants alegraven els cors de molts dels habitants del nostre país. De fet, és l'enyor d'aquest goig el que fa que en Lance baixi del cotxe i s'uneixi a...

-Es pot saber què coi estàs fent? -crida de sobte en Lance. Els seus ulls s'han fixat en una direcció estranya, com si mirés a l'horitzó. Però en realitat és una mirada fixa, m'està mirant a mi. Està parlant amb mi-. Pretens que jo m'uneixi a aquesta colla de hippies pollosos?

-Però Lance, tots hem de fer el que està a les nostres mans per tal de salvar el blauet. Jo, com a escriptor compromès amb la causa, vull fer alguna cosa perquè els meus lectors prenguin consciència d'aquest problema tan important.

-Mira, si tant t'interessa aquest estúpid ocell, ves a construir-li nius en el teu temps lliure però a mi no m'hi emboliquis. Jo sóc un assassí professional. Et sembla que els teus lectors s'empassaran que m'interessa tant la vida d'aquests ocellets que m'he oblidat del que anava a fer a casa de la Sarah?

-Jo sóc l'escriptor i el lector s'empassarà el que jo decideixi escriure. Si no li interessa el tema del blauet, francament, prefereixo no tenir-lo com a lector.

-De veritat vols prioritzar la causa del blauet a la coherència narrativa de l'univers de la novel·la?

-Però Lance: es tracta de salvar el blauet! És molt més important que tu i que jo!

-Això penses? -en Lance m'interroga amb els ulls durant un parell de segons-. Doncs ara veuràs què és el que passa quan les teves dèries personals passen per davant de la construcció dels mons que escrius.

En Lance treu la pistola i comença a disparar. Es produeix un cert pànic al seu voltant però els orificis de bala no apareixen a la carn dels personatges que es manifestaven per salvar el blauet sinó al teixit argumental de l'escena. De seguida veig que són ferides greus, que encara que les aconseguís tancar deixarien unes bones cicatrius. No em deixa altra opció que seleccionar tot el fragment i eliminar-lo. Tornar a pensar l'escena des de zero. 

En Lance torna a ser a casa seva, obre l'armari...

Als que us preocupa la situació del blauet, no patiu. La situació plantejada en aquest post és fictícia: la supervivència d'aquesta bonica au encara no està amenaçada.

Parets que expliquen històries

Si les parets poguessin parlar, diuen. Quantes històries explicarien. El post d'avui va precisament d'això: d'unes parets que parlen. Tot i que, per desgràcia, no diuen ni un milionèsima part del que saben. I aquesta petita part, encara la diuen en un xiuxiueig esmorteït que cal saber escoltar amb atenció, cal saber desxifrar-lo després i deixar que els seus ecos es multipliquin dins del nostre cap.Cal, per tant, estar molt atent.

Diuen que prop del paradís, hi ha una cova amb parets que parlen, que expliquen històries que han vist i han sentit al llarg de milers d'anys. Quan vaig prendre aquesta foto, sonava música de gaita. No és cap metàfora, a pocs metres hi havia un gaiter que, com nosaltres, també esperava que obrissin la cova per fer la visita.

S'obre la porta i ens deixen entrar a la cova. A poc a poc, deixant que l'atmosfera de l'interior ens vagi impregnant la roba i la pell, ens anem endinsant en la màgia de l'indret. Caminem un centenar de metres entre estalactites i estalagmites, il·luminades de manera tènue, en un joc d'ombres de diferents intensitats que es distribueixen pels racons de les cavitats de cada galeria. L'aire és fresc i molt humit. La guia ens explica que estem recorrent el camí obert per un antic riu subterrani que ja no flueix. No hi ha silenci perquè som un grup d'una vintena de persones però, en aquell espai majestuós, el sentit de la vista anul·la els sorolls i és com si n'hi hagués.

A dins de la cova no deixen fer fotos. Espero que totes les que estic posant tinguin alguna mena de permís especial. Aquesta surt d'aquí.

Aleshores la guia es posa davant de les pintures, mentre nosaltres restem rere una barana, a quatre o cinc metres d'ella, i ens comença a explicar diferents detalls sobre la pintura. Peculiaritats, com que el mamut és l'únic dibuix rupestre que té un punt vermell dins del seu cos (el cor?). Teories sobre el significat dels punts o les marques claviformes, que s'han trobat a coves que van des del Pirineu francès fins al Cantàbric (hi havia una cultura que es transmetia al llarg de tot aquest territori?). Dades sobre la datació de les pintures, que indiquen que entre unes pintures i unes altres van passar almenys 3000 anys (és a dir, que probablement la funció de la cova es va perpetuar durant tot aquest temps).

Panell central on s'ha aprofitat el relleu de la cova per pintar en diferents plans. A l'esquerra la figura principal, una femella de cérvol. Cap al centre, punts i figures claviformes. A la dreta hi ha una figura representant un cavall. Font

Figura de mamut amb un punt al centre. A l'esquerra hi ha el cap i baixant la trompa i les potes davanteres. Des d'aquí una línia molt feble marca una corba per dibuixar el ventre i baixar de nou per representar les potes del darrere. Font.

Llavors apaga els llums que il·luminen les pintures, restant només encesa una dèbil llanterna. I la penombra ens transporta màgicament a l'època prehistòrica. Mou la llanterna per generar tremolor, com si la llum provingués d'una torxa. És un truc, com el de la bossa de plàstic d'American Beauty, que aconsegueix introduir-nos en la bellesa del moment. Aquell era, probablement, un lloc sagrat, ens explica. Com una catedral. I jo miro al voltant i la llum de la torxa dansa per les formes capritxoses de l'arquitectura calcària de la cova. Hi ha grans espais, bona acústica, foscor. Miro a la guia, que ha esdevingut xaman, transmetent-nos els seus coneixements i intento endevinar quina classe de paraules van omplir aquella cova fa milers d'anys. És obvi pensar en cerimònies religioses però també, per què no, se m'acut que l'escenografia podria correspondre també a la d'una escola (amb un professor explicant coses als alumnes, on les pintures serien el seu material didàctic) o a la d'un teatre on un hakawati entretingués el públic amb narracions trepidants.

Després penso que potser no té sentit fer aquesta diferenciació. Que en aquells temps, allò terrenal podia estar unit amb allò espiritual i l'entreteniment també podia formar part de l'aprenentatge. I de fet, les religions actuals també conserven una part lúdica, de narració d'històries i una intenció alliçonadora, juntament amb el rerefons espiritual.

Miro de nou les pintures i descobreixo una metàfora poderosa: una part minsa de la cova il·luminada tènuement, una part gegantina de la cova resta pràcticament en la foscor. La part que desconeixem sobrepassa de molt la que coneixem. La màgia del misteri. Això és probablement el més encisador: poder especular amb totes aquelles coses que encara no se saben del que va passar en aquest lloc fa milers d'anys i amb les que mai se sabran. La fascinació d'endinsar-se amb la llum d'una espelma en un terreny farcit de secrets ocults sota les tenebres del temps. La màgia d'escoltar el xiuxiueig de les parets.

Em vénen al cap tantes preguntes que no sé separar-les les unes de les altres. Com vivien els homes que van venir a la cova a pintar i a veure les pintures? Com n'eren de semblants a nosaltres? De quina manera es comunicaven? Quins eren els seus somnis? Com seran els qui d'aquí 15000 anys descobreixin restes de la nostra civilització? Què en pensaran de nosaltres?

Mentre encaro el camí de sortida de la cova torno a pensar en les històries que devien explicar mentre miraven les pintures. Siguin xamans, hakawatis o professors, l'ofici d'explicar històries deu ser un dels més antics. Us podeu imaginar en tots aquests milers d'anys quantes històries s'han explicat?

Nominació als premis c@ts

Doncs resulta que hi ha uns premis que reconeixen diferents mèrits dels blocs que s'escriuen en català i, no sé com, aquest bloc que esteu llegint ha estat nominat al premi C@T REVELACIÓ.

Com se sol dir en aquests casos, la nominació ja és un premi (si ho he entès bé, sembla ser que hi havia 60 candidats en aquesta categoria) i, com diu l'acudit, a mi m'encanta participar en concursos i perdre.

Us confessaré que la meva primera reacció ha estat pensar "i ara què faig? És a dir, quina és la feina que em pertoca com a nominat? És com a les eleccions, que cal fer campanya, amb discursos emotius i eslògans enginyosos?". Després he fet una ullada per informar-me més a fons sobre aquest premi i he arribat a la conclusió que la idea principal és la de promocionar una mica els blocs que es fan en català. Com que opino que bona falta ens fa que algú promocioni als quatre il·luminats que omplim pàgines a internet en català, intentaré aportar el que bonament pugui a aquesta causa.

Així doncs, de moment he decidit afegir al Reader els blocs amb què comparteixo nominació a la categoria revelació (n'hi ha dos que de fet ja els tenia) i d'aquí uns dies escriuré un post explicant com són ells i a què dediquen el seu temps lliure.

M'ha cridat molt l'atenció veure que els organitzadors han creat 2 logos. Un on diu "Bloc nominat" i un altre on diu "Blog nominat". Sospito que això és un símptoma d'alguna batalla cruenta entre dues faccions de filòlegs catalans.

Finalment vull donar les gràcies als que heu fet possible aquesta nominació. Intentaré estar a l'alçada de la simpatia amb què heu acollit aquest bloc i seguir escrivint posts amb temes que crec que poden resultar d'interès.

La influència del clima en la literatura

Ja estem ficats de ple al mes d'agost. Les cadenes de televisió retiren els seus millors programes i farceixen la graella de reposicions, pelis de sèrie B i esdeveniments esportius de poca volada (sí, de debò, això dels JJ.OO. és digne d'estudi: ens passem quatre anys ignorant esports com el triatló, el rem o el taekwondo i ara, durant quinze dies, es veu que són esports interessantíssims). Les notícies parlen de temes frívols i el país es continua enfonsant, sí, però nosaltres el mirem amb calma des de la platja, una mica atents al socorrista però més que res per evitar que ens ompli de sorra si decideix anar al rescat corrents i passa pel nostre costat.

En aquest món tothom intenta sobreviure com pot. Els conreus, les persones, les idees... Cadascú s'adapta a les condicions de l'entorn. Sota el sol intens de l'estiu, les neurones semblen estovar-se com blocs de mantega que han quedat fora de la nevera. El cos demana pausa i la ment una lleugeresa refrescant.

I ja que som a la platja, ens podem girar amb la curiositat literària, per veure si hi ha algú llegint a la vora. I veiem una dona gran llegint una revista de famoses que també estan a la platja, un home amb el Marca, enorgullit pels èxits patris en diversos esports d'aquests tan importants i sí, hi ha una dona jove llegint un llibre força gruixut. No veig quin és però m'imagino que es tracta del llibre que li va regalar al seu marit per Sant Jordi. Ho pressuposo perquè sí que veig que té dos punts de llibre. Ella, optimista, havia suposat que el marit se l'acabaria en un parell de setmanes i així ella en podria gaudir a l'estiu però anaven passant els dies i ell no avançava a prou velocitat. De fet, al final ella devia posar alguna mena d'ultimàtum: "si no t'agrada, doncs ja me'l llegiré jo!". Però la dona tampoc ho tindrà fàcil. Cada minut i mig ha d'aixecar la vista per controlar els seus bessons, que juguen a la vora del mar, i renyar-los perquè molesten a aquell home gras o perquè destrossen el castell de sorra de dos nens nòrdics. Això la desespera a ella, que veu que no podrà acabar el llibre abans del final de l'estiu i desespera també als protagonistes del llibre, que han d'aturar-se i tornar a començar l'acció cada cinc frases.

Però m'estic desviant una mica del tema. El que volia dir és que l'estiu marca un canvi de rutines que afecta al conjunt de la societat i, per inclusió, al sector literari. Els bioritmes s'estoven amb la calor i les neurones no funcionen de la mateixa manera. L'oci (el propi i el de les persones properes, com aquests bessons de qui he parlat fa un moment) interromp la concentració necessària en el procés creatiu. I aquest trasbals, per força ha d'afectar a la quantitat i a la qualitat d'allò que s'escriu. En Huxley, al seu món feliç, semblava advertir que els climes freds eren més adients per als escriptors. I si es podia comptar amb molts dies de tempesta, encara millor. No només pel temps per escriure que oferia la reclusió obligada, sinó també pel caràcter ascètic que els llamps i trons imprimien a les ments creatives.

Hi ha escriptors que costa molt entendre què diuen. Una mica com si visquessin en zones amb molta boira i aquesta s'acabés colant entre les lletres dels seus escrits.

Avui en dia, en aquest món ple de comoditats, no sé si es pot considerar que el clima és un factor determinant. Un pot enviar la família a la platja, quedar-se a l'habitació amb l'ordinador i l'aire condicionat i aprofitar per rematar aquella novel·la que fa mesos que té a mitges. No sé què en penseu vosaltres. L'estiu us fa més creatius, menys? Més seriosos, més frívols?

Lliurament del Premi Memento

Fa uns pocs posts es va convocar el Premi Memento, que pretenia premiar la iniciativa que millor promogués la microliteratura en català. El sistema de votació l'heu tingut al vostre abast tots aquests dies, a la part dreta d'aquest bloc i cadascú ha pogut votar lliurement les propostes que cregués més mereixedores d'aquest singular guardó. Un cop finalitzat el termini, el recompte de vots diu que el guanyador és:

Vull Escriure

Felicitats a la Tere SM i a la resta de l'equip de Vull Escriure per la feina que han fet fins ara, que és la que ha fet que Vull Escriure sigui mereixedor del premi.

Sé que això dels premis té molts detractors: que si hi ha col·legueo, que si aquest premi te l'acabes de treure de la màniga, que si hi ha quatre milions de premis per a mig milió de candidats, que si la nit anterior al lliurament s'ha vist a un membre del jurat sopant en un restaurant de luxe amb el guanyador... Així que dedicaré unes poques línies a defensar la dignitat del Premi Memento.

El Premi Memento és un premi molt singular. Només Vull Escriure pot presumir d'haver rebut un premi que reconeix la tasca de promoure la microliteratura en català. I qui sap si algun cop es convocarà cap altre premi semblant. És cert que potser l'entitat convocant del premi (jo mateix) no és precisament mainstream o trending topic (o com es digui: que jo provo de ser modern però amb mesura) però he intentat gestionar tot el procés de la forma més benintencionada que he pogut.

Com vaig anunciar, el premi serà un post dedicat a explicar en detall les iniciatives de Vull Escriure.

Vull també felicitar a la resta de participants i encoratjar-los a seguir amb la seva tasca en favor de la microliteratura en català. I, per acabar, donar-vos les gràcies a tots els que heu participat en tot el procés, proposant candidats o votant.