dimarts, 23 de febrer de 2016

TPE: L'essència de les històries

No sé a vosaltres però a mi m'agrada llegir novel·les i veure pel·lícules que siguin originals. Veure trames o girs argumentals que no havia vist mai abans. Que no sigui el mateix de sempre.

Però hi ha qui diu que tot està inventat. Fins i tot, el meu profe del curs d'escriptura que vaig fer ens va explicar que hi havia només 14 trames arquetípiques. Qualsevol història es podia encaixar en alguna d'aquestes 14 plantilles. És una llàstima que no trobi els apunts perquè us ho podria il·lustrar millor.

Les plantilles també marcaven els temps de la narració. Per exemple, en les històries d'aventures sempre hi ha un Heroi que viu una vida rutinària fins que li arriba la Crida a l'Acció. Primer refusa però després per circumstàncies, acaba acceptant. Hi ha també un Mentor que fa que l'heroi desenvolupi tot el seu potencial. Hi ha un Portal, punt de no retorn al seu món original. I hi ha un Perill, amb enemics que sempre superen de molt en força i/o nombre els herois.

Això últim acaba generant un certs problemes de versemblança perquè quasi sempre guanyen els bons i acaba semblant que els temibles orcs estan fets de mantega i els Storm Troopers tenen una punteria pèssima, que els incapacitaria per la feina que desenvolupen.

Hi ha casos en què la còpia és tan evident que hem de parlar de versions o remakes. Per exemple, la cèlebre Lolita de Nabokov va ser versionada per altres escriptors. També se'n va fer una pel·lícula i va ser versionada. A més de cançons, amb més versions.

Entremig trobem adaptacions que no són versions directes i òbvies però en el fons sí que ho són. Obres basades lliurement en altres obres. Com El Rei Lleó i Hamlet o El Diari de Bridget Jones i Pride and Prejudice.

D'altres, en principi no tenen res a veure però acaben tenint molts punts en comú. Potser relacionats amb la construcció arquetípica de les trames. Per exemple:


Harry Potter vs Star Wars. Algunes coincidències sospitoses.


Tot això em porta a una reflexió final: quan una història es pot dir que és original i quan s'ha d'anomenar versió? Hi ha algun nucli mínim on puguem dir que resideix la seva individualitat? Què fa que una història sigui diferent de les altres?

21 comentaris:

  1. Hi ha molts exemples d'aquests. Avatar i Pocahontas. Harry Potter i Percy Jackson. Antz i Bichos. Dante’s Peak i Volcano.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El sexto sentido i Los Otros... Algunes pelis d'aquestes vénen per parelles i coincideixen al mateix temps als cinemes.

      Elimina
  2. L'Home, oralment o per escrit està repetint la Història any darrere any, el que fa mil anys es veia per la joventut com novedós ja estava paït segles abans, tot és una sínia que fa voltes i de tant en tant creiem que som nosaltres qui la montem, però sí, hi ha una infinitèssima part que la posem nosaltres, cada generació, i és el que conforma la dialèctica o deconstrucció.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin comentari tan bonic i encertat que t'ha sortit avui, Vicent. És ben bé això.

      Elimina
    2. Totes les trames tan ben trobades per en Sergi, es corresponen a conceptes presents ens els antics pobles indoeuropeus, clarament en la línia amb les teories de Dumézil.
      Dumézil va formular la famosa tesi de la tri-funcionalitat present en forma exclusiva en aquests pobles. En ells, i en cap altre, s’hi troba l'existència de les tres distintives funcions, manifestades no solament en la Mitologia i la Religió, sinó també en la seva ideologia en general i en la seva organització social.
      Sacerdots (primera funció), guerrers(segona funció), agricultors/ramaders (tercera funció), a més de grups de semi-esclaus.
      El tri-funcionalisme doncs, no està circumscrit solament en l'organització social, sinó també en la mitologia, la ideologia i la religió.
      Seria interessant analitzar les trames per trobar-hi els arquetíps subjacents.

      Elimina
    3. Dumézil? Déu n'hi do quin nivell de referències que portes, David! Sort que tinc la Viquipèdia a un clic i puc fingir que sempre he estat fan de Dumézil!

      De tota manera, em penso que ho enfoques a arquetips de personatges, més que a arquetips d'històries.

      Elimina
    4. Bé, de fet la meva exposició és un poti poti de coses ja escrites. Fa temps vaig analitzar Dumézil arrel d'un treball sobre Tolkien, els pobles germànics, dret i poder a les societats imaginàries, plis,plas,plis,,... .
      Però d'això ja fa molt de temps....potser massa...Dumézil, els arquetips, el mite de l'etern retorn...plis, plas, plis...
      Un plaer llegir-vos i fotre cullerada de tant en quan..

      Elimina
    5. Però dit sigui de pas, les històries les configuren els personatges, al seu torn condicionats o influïts pel que un dia van ser histories i van esdevenir mites.
      Com poden separar-se tots dos?. Primer va ser l'ou o la gallina? Establert cientificament que primer va ser l'ou, la qüestió és si primer van ser els personatges o les històries.
      Qui condiciona a qui? L'ou que es transforma en gallina o estruç, o el personatge que encara sense saber-ho escriurà la Història.
      Qui és l'ADN de l'ou?
      Quin és l'ADN dels personatges?
      Potser el seu ADN siguin els mateixos arquetips..

      Elimina
    6. Pots passar amb la cullera sempre que vulguis, David. Un plaer tenir-te per aquí. Sempre aprenc alguna cosa amb tu.

      El teu raonament em porta a la reflexió sobre el lliure albir i com l'essència del personatge intervé en la presa de decisions fins a, virtualment, condicionar-la al 100%. De tota manera, la trama inclou no només el personatge (amb el seu ADN) sinó també els condicionants externs.

      És a dir, un mateix personatge pot viure una història heroica o un drama amorós, segons les circumstàncies. I aquestes són les trames arquetípiques a què em referia.

      Elimina
    7. Arquetips, estereotips, complexitat, simplicitat..

      Bé, potser, inadvertidament, la meva exposició hagi generalitzat la particularitat ja que si bé els personatges puguin correspondre a arquetips, i que aquests personatges puguin entendre's tant com a persones reals com de ficció, en aquest últim cas l'arquetip es veu amplificat per l'estereotip.

      Com bé dius, un personatge, en aquest cas real, pot viure, o pot conjugar, una història heroica ( +) i un drama amorós (+) , o ambdues coses (++), ( factors complementaris i no excloents), segons els circumstàncies, i potser fins i tot conjugar una història heroica (+) i ser un assassí compulsiu ( - ), perquè la seva naturalesa humana és complexa i en aquesta complexitat, difícil d’esbrinar, ens movem i convivim.
      Però el comportament d'un personatge de ficció, si bé el podem arribar a entendre si es conjuguen un arquetip o varis arquetips complementaris, serà rarament comprés si aquestos són contraposats. ( heroi vs. assassí), perquè els arquetips contradictoris creen incertesa en el públic objectiu i difícilment s’entenen
      Els autors de les pel•lícules que en has mostrat busquen la complicitat o el rebuig dels espectadors, però en cap cas la passivitat. No valen mitges tintes. Els personatges poden correspondre a un a varis arquetips, però quasi sempre aquests valors, positius o negatius, es veuen amplificats pels estereotips. No hi ha terme mig. No hi ha temps de plantejar- se dilemes existencials. Els bons són bons i els dolents són dolents i punto pelota.
      Que hi ha darrera d’un personatge real: els arquetips? potser la complexitat?
      Que hi ha darrera d’un personatge de ficció: els arquetips?, els estereotips? Que sinó la simplificació....
      Preguntes sense resposta...o amb masses respostes...

      Elimina
    8. Això que dius és interessant perquè darrerament hi ha una certa moda de fugir del maniqueisme. Si antigament es completaven personatges molt blanc o negre, ara s'introdueix el matís, els grisos, els personatges que evolucionen. Això fa més difícil empatitzar amb certs personatges però no és impossible. Quan veiem una peli de lladres, normalment aconsegueixen que vulguem que els lladres fugin amb el botí. I si la peli és de polis, que els atrapin. Fins i tot hi ha una sèrie, Dexter, on el protagonista és un psicòpata assassí en sèrie. Val a dir que és un assassí d'assassins però igualment no deixa de ser curiós que hi empatitzem.

      Ara estic pensant en alguna obra on el protagonista sigui dolent i a més sense cap justificació i l'autor aconsegueixi que hi empatitzem. Suposo que no n'hi ha gaires. Però més que res perquè pocs autors s'atreveixen a passar per proselitistes d'assassinats injustificats i crims per l'estil.

      Elimina
    9. Potser Àtoms i lletres doni el primer pas.Un petit pas pel autor i un gran pas per a .....ostres on he escoltat abans aquesta frase..???

      Elimina
    10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
  3. Caram, quina paciència per anar buscant comparacions, estan molt bé...No se m'hauria ocorregut fer-les!
    A mi em sembla que s'han escrit tantes coses que és molt difícil trobar l'originalitat, en la majoria de relats, hi ha, alguna cosa que ens en recorda un altre...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una cançó que es diu "Ciència-ficció" on es planteja un tractament mèdic que fa oblidar els records. I assenyala com un avantatge el fet de poder gaudir per primer cop de pel·lícules, llibres i cançons.

      Elimina
  4. Molt interessant! M'agradaria que recuperessis els apunts per explicar-nos aquestes 14 possibles trames, depenent de com ho penso, em semblen massa poques, o em semblen massa.

    D'històries originals n'hi ha poques, perquè se n'han fet moltes ja, i les influències que rebem de tot el que hem llegit o vist fan que puguem inventar poc. De vegades no ho recordem, pensem que hem tingut una bona idea, però ens ve d'aquell llibre que vam llegir fa 5 anys del que, si ens pregunten, pràcticament no recordem l'argument, però tot i això ens ha calat fons. D'altres suposo que molts autors intenten adaptar alguna de les trames possibles, amb plena consciència, a una història que no tingui res a veure i que només les ments més afilades i llegides podrien relacionar.

    Al final és el de sempre, a mi també m'agrada que em sorprenguin, però el que volem és distracció. I què passa quan no guanyen els bons al final? Si acabem de mal rotllo i tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a mi m'ha passat sovint: escriure una història i que algú li trobi similituds amb d'altres. En part encara sort que els humans no hem llegit ni un 1% de tot el que s'ha publicat, que sinó passaria gairebé sempre.

      Si trobo això de les 14 trames ja us ho explicaré.

      Elimina
  5. Si, com el Xexu, tb trobo molt interessant aquest fet i que ens expliquis les 14 possible trames.

    No hi havia pensat pas en molts dels paral·lelismes que esmentes i menys en el de La guerra de les galàxies i Harry Potter... m'ha deixat de pedra!

    Potser la originalitat és algun detall que et mou, que fa la història diferent a l'altra. I que per tant, que conmogui. Si seguim amb els paral·lelismes de La guerra de les galàxies i Harry Potter, els personatges. En un son adults i en l'altre, infants. Per tant, el públic majoritàriament és diferent. O el context.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els que som escriptors amateurs tenim la gran sort de poder escriure sobre el que vulguem. I jo només escric sobre temes que em semblin interessants per algun motiu o altre.

      En el meu cas, a mi em costa commoure'm sempre amb els mateixos temes i per això intento repetir-me el menys possible. Tot i que suposo que no ho aconsegueixo sempre.

      Elimina