dimarts, 17 d’abril del 2012

No voldria ofendre ningú però... no m'agrada Sant Jordi.

Apa, ja ho he dit. Ah, que cal que ho justifiqui? Bé, no sé molt bé per on començar. Potser per l'escola...

Sí, a l'escola ens expliquen, des de ben petits, la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda, per definició, és una història falsa que s'intenta fer passar per veritable. Precisament per això s'explica als nens petits quan encara són una mica ingenus. L'argument ja el coneix tothom: un drac que es va menjant persones fins que li toca a la filla del rei, moment en el qual apareix un cavaller per salvar-la. Es tracta doncs d'una història:

  • Masclista: perpetua el tòpic de la princesa salvada per un cavaller, fent entendre a les nenes que no són res sense un home que les salvi.
  • Classista: ningú mou un dit per aturar el drac mentre va morint gent del poble però quan li toca a la princesa, llavors sí que cal solucionar el problema del drac.
  • Bel·licista/bàrbara: ensenya als nens que si tenen un problema amb algú, l'han de resoldre per mitjà de la violència. I que els criminals no mereixen un judici just ni una segona oportunitat per reinserir-se a la societat sinó que cal exterminar-los.
  • Desinformadora: els dracs com el de la llegenda no existeixen. I si existissin, la seva sang no es transformaria en roses. Com esperem ser un país punter en ciència si eduquem als nens amb aquestes ximpleries màgiques? Després ja ens podem queixar quan suspenen la Física, la Química i la Biologia! Si els hem pujat fent-los creure que la sang es converteix en flors! Per començar, les cèl·lules vegetals tenen cloroplasts i paret cel·lular i les animals no. És absolutament aberrant pretendre una transformació instantània d'aquest tipus.
  • Proselitista/adoctrinadora: No queda clar perquè aquest cavaller rep el títol de Sant. Sospito que es tracta d'un patrocini d'una religió en concret (no direm quina) que en el seu moment es devia apropiar del personatge per a captar adeptes.
(Recreació artística d'un suposat drac amb cèl·lules vegetals. Em sembla important incidir en el fet que aquest drac no tindria necessitat de menjar-se a ningú. Es podria alimentar prenent el sol, com les plantes. Per tant, aquest disbarat de teoria no encaixaria tampoc amb els fets relatats per la llegenda de Sant Jordi. Com a molt podria explicar la història d'en Puff, el drac màgic)

Per més que m'hi escarrasso no hi veig cap valor educatiu ni res que justifiqui que aquesta història s'expliqui a les escoles. Com? La tradició? Aquest argument l'he sentit algun cop, sí, on era...? Ah! A les curses de braus! Sí, les mateixes que hem prohibit perquè era cruel matar animals i fer-ne un espectacle. (Quasi tan cruel com divertir-se caçant elefants.) Però matar dracs i fer-ne una festa sí que està bé, oi? Una mica de coherència, si us plau.

Bé, deixem el tema de la llegenda i fixem-nos ara en l'aspecte social. Hi ha una sèrie de celebracions pensades per fer feliç a la gent que, en realitat, acaben deprimint a moltes persones. El Nadal (als que no tenen família o no són feliços amb ella), Sant Valentí (als que no tenen parella o no són feliços amb ella), els aniversaris (als que volen viure eternament però saben que no són immortals) i, com no, Sant Jordi.

En un dia qualsevol, una dona que rebi una rosa se sentirà feliç. Això és així per alguna raó que desconec però que funciona en la majoria dels casos; està documentat. Algú devia pensar: "i si fem un dia en el qual totes les dones rebin una rosa? Totes les dones seran felices aquell dia!" (probablement es tractava d'algú amb contactes al lobbie de la indústria floral). El problema és que quan tothom té una cosa, aquesta cosa deixa de ser especial. I acaba tenint un efecte pervers. Una dona no serà especialment feliç si el dia de Sant Jordi rep una rosa però sí serà especialment infeliç si no la rep i les dones del seu voltant sí. Aquest efecte crea una catàstrofe que no és només individual sinó que afecta fins i tot a l'economia. Tothom ha sentit a parlar de la bombolla immobiliària i dels seus perversos efectes sobre l'economia. Doncs bé, és ben sabut per tothom que cada any es produeix una bombolla de preus al mercat de la rosa, amb un pic que coincideix justament amb Sant Jordi. Sé que alguns em titllareu de conspiranoic però... de veritat creieu que és casualitat? No siguem ingenus...


Gràfic que representa l'evolució dels preus de la tulipa a Holanda. L'esclat de la bombolla de la tulipa va enfonsar l'economia d'aquest país durant uns quants anys. Font: Viquipèdia.

L'altre gran producte del dia de Sant Jordi, el llibre, no pateix una bombolla anual. Aquest és un fet digne d'estudi perquè mentre la rosa augmenta el seu preu fins a límits indecents, el llibre es ven de forma habitual amb rebaixes sobre el preu original. Admeto doncs que el dia de Sant Jordi té una cosa bona: llibres més barats. Paral·lelament hi ha un costum més polèmic, anàleg al de regalar una rosa a totes les dones i és el d'obligar a tots els homes a llegir comprar un llibre durant aquest dia. Aquí es destapa un afer gens irrellevant. Ens trobem amb centenars de milers d'homes que no han tingut cap mena de contacte amb els llibres durant tot l'any i de sobte se'ls posa un llibre a les mans. Compte que això té conseqüències:
  • Aparició d'uns llibres adaptats per a aquest públic: llibres sobre toreros, tertulians del cor, delinqüents a mig rehabilitar, polítics i altres paràsits socials. En el fons, el llibre adaptat és un programa de tele que s'ha intentat transformar en llibre. No ho aconseguirà però això tampoc és important perquè cap dels seus lectors passarà de la tercera pàgina. Aquest tipus de llibres no tindria cap perill si no fos pel costum de signar llibres, que pot fer que us trobeu algun d'aquests personatges mentre passegeu despreocupadament pel carrer.
  • Aparició de nous lectors: sé que hauria de considerar que això és una cosa bona. I de fet ho faré però heu d'admetre que els conversos són una mica pesadets de vegades. Un nou lector acostumarà a ser un entusiasta proselitista de tots els llibres que ha llegit. Et deixarà (i t'obligarà a llegir) llibres d'en Bucay, del Punset i d'en Coelho i t'alliçonarà sobre les parts que no has entès. Fins que arribi el dia que l'agafis del coll i sacsejant-lo violentament li diguis "que bé que em queies quan no llegies ni les tapes dels iogurts!".
  • Aparició de nous lectors intel·ligents: això és sens dubte el més perillós de tot. Tothom sap que la nostra societat es basa en un equilibri que reposa en la ignorància. Alguns llibres poden despertar intel·ligències en estat d'hibernació. Si això s'estengués massa, la societat, tal i com la coneixem, podria esfondrar-se i ens enfrontaríem al caos.
Bé, ho deixarem aquí, que em penso que ja he parlat massa. No voldria ser acusat d'antipatriota i començar a rebre anònims amenaçadors. Ja n'he rebut prou per part dels poetes ofesos en el darrer post. Així que...

...bon Sant Jordi a tothom!

16 comentaris:

  1. No se si suïcidar-me o no comprar-me cap llibre per Sant Jordi, i pensar que era l'únic Sant que em queia bé!

    ResponElimina
  2. Sempre em convences!
    Ets un crack Sergi!!!

    ResponElimina
  3. Es nota molt el teu esperit científic en aquest article. Està molt ben argumentat i segurament tens raó en tot. Només crec que et deixes un punt fonamental que fa que Sant Jordi s'aguanti dret: la figura patriòtica del sant. Sigui una llegenda falsa, sigui una fantasmada, és un sant que ens l'hem fet tan nostre que ens l'estimem amb el cor, encara que fos un guerrer malvat o se l'inventessin els japonesos, li perdonem totes les faltes perquè és el nostre patró i ara faria molta mandra canviar i buscar-ne un de nou. A mi, personalment, la Diada m'agrada (si no penso en tot el que dius més amunt, que aquest any serà difícil): passejar una estona pels estands, mirar els llibres, que faci sol, olorar una rosa... molt romàntic tot plegat... Res, que felicitats per aquest post, fa pensar molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que dius em recorda molt a un espisodi dels Simpsons en què la Lisa descobreix que Jebediah Springfield, fundador de la ciutat, no era l'heroi que tots pensaven sinó un sanguinari pirata anomenat Hans Sprungfield, enemic de Geoge Washington. Al final de l'espisodi, quan està a punt de dir a tot el poble el que ha descobert, entén que la figura d'Springfield és útil als seus ciutadans, per treure el millor de cadascú i decideix que continuï sent així.

      Així doncs, Sant Jordi o Springfield acaben sent icones, símbols que poc o res tenen a veure amb les persones en qui es diu que es basen aquestes històries. Crec que aquesta és la lliçó important de tot plegat: saber veure la dissociació existent entre la història i els mites. Si hi pensem, quasi tot el que apareix als llibres d'història (ja no parlo de llegendes) és més o menys mentida.

      Un altre dia potser parli d'aquest tema en un altre post. De moment, deixa'm recordar allò que dèiem dels enterraments, on sempre es parla tan bé del difunt que, si un extraterrestre vingués a la Terra sense saber res de nosaltres i es passés un mes assistint a cerimònies fúnebres, arribaria a la conclusió que els humans som una raça d'àngels immaculats.

      Per últim, dir que espero que gaudeixis més que mai aquesta diada. Hi ha moltes maneres absurdes de gaudir a la vida (veure un partit de futbol, resoldre una sopa de lletres, pintar un ou de pasqua,...) i aquesta n'és una més. Si algú gaudeix de la festa, doncs em sembla fantàstic. Jo, probablement, aquest Sant Jordi estaré treballant en una de les paradetes de llibres.

      Elimina
  4. A mi no m'agrada la vida en general, de la manera que està muntada. No m'agraden les concentracions de gent. Penso que els homes actuen més com animals -que som- que no com a éssers racionals que pensen. Veure el televisor i les barbaritats de les que som capaços els humans, per diners, per fama, per prestigi, per imbecil·litat, etc. em deixa completament astorada i molts sovint em sento com si algú des de fora m'hagués llançat a un món hostil i feréstec.
    Lo de Sant Jordi, com comenta la Silvia, m'agrada per la càrrega patriòtica que comporta i la llegenda tan sols és una llegenda. No cal prendre-la seriosament. Hi ha milions de coses masclistes, classistes, bàrbares que ens envolten i no tenen dia determinat. Almenys Sant Jordi té alguna cosa bona, hi ha parelles felices passejant pels carrers, o almenys ho semblen. Però tot és qüestionable i més en un blog tan intens com aquest.

    Que vagi bé i signis molts llibres.

    ResponElimina
  5. Quin post, mare meva! Confesso que anava a saltar-te a la jugular directament per gosar ficar-te amb Sant Jordi, però realment dónes uns arguments a considerar. Pel que fa la Llegenda ("basada en fets reals... més o menys") et dono la raó en tots els punts. Com els contes de disney, és masclista, classista i altres. Però homeee! Una mica de màgia no està malament. Segur que els eritròcits del drac no es podrien convertir en cloroplasts??

    Pel que fa la rosa, tota la raó del món. Si tens parella, dónes per suposat que en rebràs (pobre d'ell, sinó, ha begut oli!), i si no en tens i no en reps, fa una mica de peneta. Això obliga a què amics, germans i pares intentin cobrir la mà de dones que un any o altre ens trobem desaparellades. Què macos són! I també obliga als xicots a escarrassar-se i ser originals: comprar la rosa més bonica, la més guarnida, la més cara, o bé afegir un o dos llibres al regal (cosa que jo agraeixo especialment).

    El tema llibre... sí, ja sé que està molt bé comprar els llibres millor de preu per Sant Jordi (la meva butxaca també ho agraeix), però no trobes realment horrorosa la munió de gent que et trobes al carrer?? Cosa que sumada a la presència dels personatges mediàtics signant llibres en voreres no prou amples, poden provocar perillosos taps de vianants circulant en direccions oposades i que carregats amb criatures de cotxet, llibres, roses i alegria fingida intenten anar rambla amunt els uns, i rambla avall els altres. No m'agraden les gentades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra haver contribuït a aportar elements nous a un debat que ningú s'atrevia a encetar. Veig que en general tothom em dóna més o menys la raó però amb certes recances. Val a dir que partia amb un as a la màniga: qualsevol tradició, analitzada amb una mica de sentit comú es veu bastant ridícula (o coses pitjors). Anteriorment ja havia fet relats semblants sobre altres aspectes absurds relacionats amb els costums socials. És terriblement fàcil: només cal explicar allò que veus a algú que no sap de què estàs parlant.

      Sobre això de les multituds no he opinat específicament perquè em semblaven més importants els detalls que he esmentat al post i no volia allargar més el post i guanyar-me més enemics fent creure a la gent que sóc un sociòpata.

      Elimina
  6. Sí, en aquesta Catalunya masclista que va d´europea però que és africana, la festa de Sant Jordi només és concebuda per a fer sentir fatal a les dones que no tenen parella o bé que tenen una parella garrepa (majoria dels habitants de Catalunya)i presa de pèl, perquè mentre els homes regalen una rosa de tres euros que s´acabarà fent malbé en quatre dies, nosaltres suposadament hem de regalar als nostres xicots un llibre que val un dineral i que durarà tota la vida. Bé, en el meu cas si el meu xicot em regala només la rosa jo no li compro res. Però si em compra un llibre, jo li en regalo un altre. És el que hauria de fer qualsevol dona. O rosa i llibre, o res. I a les dones que es deprimeixen per no rebre cap rosa, els hi diré que no els facin el joc als polítics que han instaurat aquesta tradició tan masclista i tan tradicionalista. Sigueu molt felices i penseu que, de vegades, val més estar soles que mal acompanyades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que el més igualitari seria un any comprar al noi llibre i a la noia rosa i l'any següent a l'inrevés.

      A mi, que sóc molt català, em sembla millor regalar llibres que roses aquest dia. Sí, són més cars però aquest dia es venen amb descompte. En canvi les roses són molt més cares que altres dies. Mal negoci.

      Elimina
    2. Molt ben dit, sí, senyor. Però no facis gaire cas que jo sí que sóc agorafòbica i sempre busco excuses per comprar o prestar llibres per internet...;)
      Magda

      Elimina
    3. Amb això d'Internet, ja es deu poder ser agorafòbic sense que ningú no sospiti gaire res.

      Elimina
  7. He llegit la teva dissertació mentre em prenia el cafè amb llet de l'endemà de Sant Jordi i mira, me l'has endolcit ;)
    Unicament estic en desacord amb el fet que critiques que, científicament, no podria sorgir un roser de la sang del drac, perquè aquest Roser impossible és l’essència de la literatura: la fantasia.
    Dit això, rep una salutació cordial.
    Carles

    ResponElimina
  8. He llegit la teva dissertació mentre em prenia el cafè amb llet de l'endemà de Sant Jordi i mira, me l'has endolcit ;)
    Unicament estic en desacord amb el fet que critiques que, científicament, no podria sorgir un roser de la sang del drac, perquè aquest Roser impossible és l’essència de la literatura: la fantasia.
    Dit això, rep una salutació cordial.
    Carles

    ResponElimina
  9. He llegit la teva dissertació mentre em prenia el cafè amb llet de l'endemà de Sant Jordi i mira, me l'has endolcit ;)
    Unicament estic en desacord amb el fet que critiques que, científicament, no podria sorgir un roser de la sang del drac, perquè aquest Roser impossible és l’essència de la literatura: la fantasia.
    Dit això, rep una salutació cordial.
    Carles

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra haver-te endolcit un cafè. Potser ho puc patentar com a substitut de l'stevia?

      Està clar que la llegenda de Sant Jordi té un rerefons fantàstic. Però, mig en broma mig de debò, em pregunto fins a quin punt és bo per a l'educació dels nens afegir elements de fe o fantasia mentre estan construint la seva manera d'entendre el món. Serà possible aleshores introduir el pensament crític més tard, sobre aquests fonaments de fantasia?

      Elimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina