dimecres, 11 d’abril de 2012

Poesia combinatòria

En Lance Gilbert Yorke és un personatge que surt a la novel·la que estic escrivint. Es dedica, entre altres coses, a matar gent i a escriure poemes.

Hi ha un moment en el qual, per motius professionals, vol seduir la Sarah i fa servir un dels seus trucs de poeta. Li regala mitja dotzena de roses amb una cinta lligada a cada rosa que conté un vers. Els versos es poden ordenar de qualsevol manera i junts faran un poema. La gràcia del joc és que aquests sis versos, ordenats de totes les maneres possibles, produïen 720 poemes diferents. Un d'ells seria aquest:


El destí llegeix en els teus ulls
desfent els misteris de l'univers
sense ritme i sense cor
cristalls de foc esberlen el teixit del temps
els invisibles reciten poemes sense rima
en la distància, la nit es trenca en estrelles.

Però en principi, qualsevol de les altres 719 permutacions seria també vàlida.

Un cop pensada aquesta escena, vaig creure necessari buscar informació sobre aquest tipus de creacions literàries. A mi se'm va acudir que s'havia de dir "poesia combinatòria" però valia la pena assegurar-se'n que no es deia d'una altra manera, ja que quan no ets un escriptor de prestigi reconegut, això s'interpreta més com a ignorància que com a innovació. Així doncs, vaig preguntar-ho al Fòrum de Relats en Català on no vaig obtenir les respostes que buscava però en canvi vaig ofendre uns quants poetes, incapaços de suportar la imatge d'algú barrejant versos amb matemàtiques impunement.

Així que no em va quedar més remei que fer una tediosa recerca d'informació, arribant en molts casos a les pàgines de resultats 2 i 3 de la cerca de Google, obrint desenes d'enllaços a pàgines inútils, alguns carregats de finestres emergents amb publicitat agressiva, d'altres escrits en Comic Sans o dissenyats amb combinacions de colors terrorífiques.

Però després de tots aquests patiments vaig trobar una curiositat i dues petites joies relacionades amb la poesia combinatòria que vull compartir amb vosaltres.

La primera descoberta va ser el Generador de poemes catalans. Es tracta d'un web amb un botó que diu "Genera". Cada cop que algú fa clic al botó es crea un poema nou. No expliquen com ho han fet però tot sembla indicar que tenen una base de dades amb unes quantes dotzenes de versos (que no sé d'on han tret) suficientment ambigus sintàcticament com per poder ser combinats més o menys a l'atzar. Un petit programa s'encarrega d'anar a buscar alguns d'aquests versos a la base de dades i disposar-los de forma aleatòria.

En segon lloc vaig trobar els cent bilions de poemes de Queneau. Es tracta d'un sonet amb 10 possibilitats diferents per cada vers. La versió en paper és realment curiosa.

Dibuix del llibre de Queneau, extret d'aquí. Cadascuna de les deu pàgines estaria retallada en tires horitzontals per tal de poder llegir tots els possibles poemes. Tot i que és impossible llegir totes les combinacions. Suposant que triguem un minut per llegir cada sonet necessitaríem més de 2 milions de vides per llegir-los tots, posant que visquem 80 anys i no fem res més a la nostra vida que llegir aquest llibre.


Si el llibre de Queneau impressiona pels seus números, hi ha un altre treball que encara crida més l'atenció per la seva aparent complexitat. No sé si algun cop heu intentat crear un palíndrom. A mi em sembla una tasca bastant difícil, no sabria per on començar (diuen els experts en palíndroms que no importa començar pel principi o pel final). Doncs resulta que en Robert Rapilly ha creat no un palíndrom ni dos, sinó deu sonets palíndroms sencers que a més es poden combinar per crear 10 milions de sonets palíndroms.

Tornant a en Lance, no sé si m'hauria de plantejar que conegués l'obra d'en Queneau i d'en Rapilly. En el fons m'agrada que sigui una mica ignorant i que pretengui haver inventat la sopa d'all amb els seus versos combinats. Tinc la convicció que els seductors de la ficció han de ser una mica ridículs per tal que els lectors masculins no se sentin amenaçats o acomplexats. En tot cas, deixeu que el defensi una mica. Si bé és cert que els treballs d'orfebreria mètrica d'en Queneau i en Rapilly són d'una complexitat que deixa en ridícul el poema d'en Lance, el seu és l'únic poema que fa servir permutacions (en comptes del producte cartesià dels dos autors francesos mentre que el Generador de poemes deu fer servir variacions sense repetició). D'altra banda, els versos lligats a les roses semblen una excel·lent idea comercial per al dia de Sant Jordi.

12 comentaris:

  1. Carai, molt curiós això que expliques! D'entrada, no sabia (o no tenia present) que escrivissis una novel·la. I d'altra banda, em sembla molt ben aconseguida la imatge de les roses amb versos i poder-los combinar sempre. Entenc que als poetes d'RC se'ls posés el pèl de punta, però seria pitjor si veiessin aquest post meu:
    http://coses-delavida.blogspot.fr/2011/10/haikus.html (a fixar-se sobretot en l'última imatge, el Haikubes)

    En tot cas, també molt curiosos aquests dos exemples de poesia combinatòria que has trobat. Realment... hi ha gent que té temps per donar voltes a les coses!!!

    ResponElimina
  2. Molt divertits els Haikubes, potser un dia me'ls compri. De haver-los conegut potser els hauria inclòs en el text. Realment són poesia combinatòria al cub.

    ResponElimina
  3. Hi ha un cert rebuig, dins del món de les lletres, a barrejar la poesia amb la lògica matemàtica i científica; i en general amb qualsevol intent d'explicar la creativitat des d'un punt de vista racional. Es valora el misteri, el territori desconegut dels sentiments; al capdavall, una certa mística que té la llavor sembrada en un món no controlat per la ment objectiva del científic. Des del punt de vista psicològic podria respondre a una reacció inconscient vers una realitat que en algun moment de la biografia personal d'algú ha suposat un obstacle. Però el cert és que cada vegada m'adono amb més claredat que la bellesa i una certa proporció, ritme o harmonia matemàtica, estan fortament relacionades; i que el caràcter subjectiu i interpretable de la poesia fa que l'atzar de les combinacions lluny d'aproximar-nos al caos ens obri les portes de diferents històries poètiques engendradres a mitges entre l'atzar i l'artesania humana.
    Una de les potències de la poesia és la lògica matemàtica desconeguda i incontrolada. Una de les potències de la matemàtica és la seva poesia; la qual podem contemplar en els colors de les ones electromagnètiques que reflecteixen les nebuloses planetàries, en la forma de les corbes del pèl de les zebres, o en els fractals de tants i tants arbres. Sense saber-ho, els poetes s'emocionen amb la poesia perquè amaga unes proporcions matemàtiques determinades (i sovint desapercebudes) que estimulen unes sensacions mentals difícils de descriure.

    ResponElimina
  4. Ho trobo REPUGNANT. M'horroritza crear versos i poemes sense que una emoció els generi. No ho puc suportar, em fa fàstic. Tot i que admeto que és possible que moltes d'aquestes creacions sacsegin a més d'un lector o a milions d'ells.

    Agghhhh, quin disgust, Déu Meu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, si han generat una emoció tan forta en tu, suposo que això vol dir que són uns bons versos, oi? Perquè la poesia es tractava d'això, de generar emocions fortes ;)

      Com diu en Jeremias, probablement hi ha una lògica matemàtica darrere d'uns versos ben fets. El mateix concepte d'harmonia, en música, obeeix a tot un seguit de regles matemàtiques que els músics professionals coneixen. A partir d'aquí poden compondre melodies de forma racional (seguint els seus coneixements de solfeig i harmonia, basats en les matemàtiques de la música) o de forma irracional, mitjançant la intuïció. O potser fins i tot fent servir una mica de cada. Són millors les melodies compostes pels qui no saben res de solfeig? No és un tema que domini però normalment els músics no presumeixen de no tenir estudis musicals.

      Amb els poemes, potser hi ha unes matemàtiques òbvies (rima, mètrica) i unes altres que no ho són tant, que el poeta fa servir sense adonar-se'n. De la mateixa manera que una mosca pot volar sense entendre (ni sospitar l'existència de) les equacions de la dinàmica de fluids que la sustenten a l'aire.

      Per últim, m'he deixat de dir una cosa que sí vaig comentar l'altre cop: la prosa combinatòria també existeix. De petits bé que llegíem els llibres de "tria la teva pròpia aventura". Potser literàriament no valien gaire però era divertit el joc d'anar triant opcions narratives.

      Elimina
  5. Sí tens raó, Sergi. Les matemàtiques hi són arreu, en la música, en les composicions harmòniques i sovint si ens agrada un autor o poeta segurament és perquè té una matemàtica atractiva al darrera, sigui o no conscient.
    Suposo que els que excel·leixen en gran part de les vessants artístiques són grans matemàtics, o almenys dignes.

    Però, la meva part no racional es rebel·la, m'agrada creure que la màgia és possible.

    ;-)

    Com sempre, molt interessant!

    Petonàs!

    ResponElimina
  6. Si em permeteu que hi posi cullerada, a mi el que em produeix coïssor (per no dir repugnància) són certs poemes escrits amb molt de sentiment!
    La poesia combinatòria pot generar moltes sensacions interessants (com moltes pintures fetes seguint processos més o menys atzarosos, etc). No entenc, sincerament, tot el tema de la poesia de sentiments, la poesia que s'entén,i altres patuleies. Al final, et provoca o no et provoca alguna cosa el que llegeixes?

    ResponElimina
  7. No coneixia aquest bloc i aquest és el primer post que hi llegeixo. La veritat és que he quedat bocabadada amb tot el que expliques. No m'havia parat mai a pensar en aquesta possibilitat de produir poemes aleatoris. Trobo genial la idea de seducció del teu personatge i que es pensi que és un crac per haver-s'ho inventat. Pel que fa a la discussió sobre la poesia i les matemàtiques, a la Universitat tenia un professor que sempre explicava que ell va començar la carrera de matemàtiques i que allà va descobrir que volia ser poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda al bloc, Sílvia. Jo sempre intento explicar coses que a mi em semblen interessants. Més que res perquè parlar de coses que no trobo interessants se'm fa tediós i seria absurd dedicar temps a alguna cosa que no t'aporta res i t'avorreix.

      La veritat és que aquest bloc és força nou i no sé durant quant de temps tindré temes prou interessants per motivar-me a seguir escrivint. De moment vaig fent.

      Sobre el que comentes del teu professor de mates, el comentari que tens just al damunt és d'un matemàtic i poeta (que per alguna raó es fa dir "Bruixot" però mai m'he atrevit a preguntar-li per quina).

      Ja que hi som, Bruixot, et permetem que posis cullerada sempre que vulguis. Si et sóc sincer, aquest post no tenia ànim de polèmica. A mi em va semblar fascinant el descobriment dels 100 bilions de sonets i els 10 milions de sonets palíndroms i així ho vaig voler transmetre. A partir d'aquí que cadascú opini lliurement el que vulgui.

      Ara m'ha quedat molt seriós això. Deixa'm acabar sent una mica dolent. Si dius que els poemes escrits amb molt de sentiment et provoquen coïssor o repugnància i també dius que la poesia es tracta de provocar "alguna cosa", entenc que al final estàs donant un valor positiu a aquests poemes escrits amb sentiment, no? ;)

      Elimina
    2. Doncs, Sergi, de fet m'ho he preguntat força vegades, però el problema és que espero que un poema em provoqui algun tipus de plaer intel·lectual, i no tant sols alguna cosa (tipus, per exemple, indiferència, avorriment, o, principalment, vergonya aliena). Però reconec que és difícil ser coherent amb la meva postura, i, la veritat, tampoc vull ser-ho (de gratis, que a mi em paguen per a ser-ho). Ah, i els poemes amb molt de sentiment són molt útils (sobretot per qui els escriu, ho dic per experiència) però... potser no són alta literatura... (o potser sí, que jo que sé!).

      Elimina
  8. Bona nit,

    Doncs a mi el comentari de Bruixot m'ha recordat aquells poetes surrealistes que practicaven l'escriptura automàtica al·legant que el text resultant era més pur, ja que es presentava sense el maquillatge de la mètrica, les metàfores, els sentiments, i altres subjectivitats de l'autor. De totes maneres, he tingut l'oportunitat de llegir alguns textos de Dalí ("El gran masturbador" "Peix persseguit per un raïm" i "L'ase podrit") i, sincerament, no m'han provocat cap emoció, ni fàstic, ni angoixa ni res de res. De fet, he de fer-ne un comentari i no ho aconsegueixo. Suposo que la part més amagada de Dalí està massa allunyada de la meva i no sintonitzem. Pel que fa a la seva pintura, en canvi, és diferent i sí que la gaudeixo.

    ResponElimina
  9. Ja sabia jo que amb una simple regla de tres qualsevol pot fer un poema ;)

    Entre aquest post i el de Sant Jordi, estàs una mica incendiari, eh?

    ResponElimina