Relats avortats

Diuen els experts economistes que un país que no ofereix seguretat jurídica està condemnat econòmicament. Que ningú hi acabarà invertint, per por a perdre-ho tot en qualsevol moment.

Darrerament, amb algunes lleis i alguns ministres de l'Estat espanyol, jo també començo a patir. No només per la salut dels meus estalvis, que també. Començo a patir com a escriptor.

Imagineu-vos que un dia el ministre de Cultura decideix copiar al seu col·lega de Justícia i elabora una llei que impedeix avortar tota mena d'obres culturals i artístiques.

Què vull dir amb això? Bé, els que escriviu segur que ja m'haureu entès. Molts cops comences a escriure una història a partir d'una bona idea, d'un rampell. I li poses il·lusió i empenta però al cap de pocs paràgrafs, la història decau, col·lapsa, s'enfonsa en la més absoluta de les mediocritats. I decideixes no continuar, interrompre per sempre la creació de la història, que caurà per sempre en l'oblit del calaix o del disc dur.

Us imagineu que ara us obliguessin a acabar totes aquestes històries i publicar-les? Històries escrites sense esma, a contracor, acabades per imperatiu legal. El mateix passaria amb la música, amb la pintura i amb la resta d'arts. La producció cultural del país es dispararia, per goig del ministre, tot i que sepultaria els consumidors sota un allau d'obres mediocres. Cada cop hi hauria més producció i menys consumidors.

Diuen les males llengües que alguns manuscrits que certs escriptors no havien volgut publicar en vida han estat publicats després de la seva mort. En ocasions fins i tot es tractava de narracions inacabades que han estat publicades sense final o, encara pitjor, amb un final impostat, escrit per un altre escriptor. Tot, evidentment, sense el permís del difunt. Imatge. 

Aquest post ha estat escrit en forma de post avortat. Començava amb un plantejament més o menys prometedor però a mesura que passaven les línies s'anava dispersant el missatge mentre es barrejaven temes que potser no estaven prou ben relacionats.

Per tant, el seu destí lògic hauria estat deixar-lo al "calaix" (virtual) on queden tots aquells escrits inacabats però he decidit publicar-lo per dues raons:

1. Fer-vos reflexionar sobre el que publiquem, el que queda escrit per la posteritat sense possibilitat de ser retirat. Cal acabar tots els escrits? Cal publicar-los un cop acabats sense cap filtre?

2. Recordar-vos la perillositat de certs ministres*. En poques setmanes hi ha unes eleccions (sí, unes europees, ja sé que fan poca il·lusió) i teniu un vot per expressar la vostra opinió.

*: Sí, potser això que explico aquí no ho han fet exactament (encara) però han fet coses amb un nivell d'absurditat i estupidesa igual o superior.