dilluns, 21 de maig de 2012

Existeix la no-ficció?

L'altre dia, una lectora molt apreciada que es fa dir Helena Arumi (un dia li haig de preguntar per què fa servir aquest nom) em va dir que el post anterior li havia recordat a la pel·lícula "La rosa porpra del Caire". En aquest film del Woody Allen, els personatges d'una pel·lícula poden parlar amb els espectadors i fins i tot un d'ells surt de la pantalla i comença a voltar pel món real.

(A la rosa porpra del Caire els humans volen viure vides de pel·lícula i els personatges volen viure vides reals)

Per alguna raó sempre m'han agradat aquestes pel·lícules que exploren la dualitat realitat-ficció. Entre les meves pel·lícules preferides hi figuren Abre los Ojos, Strange Days, The Truman Show, Matrix, Nivell 13 o la Rosa porpra del Caire, abans esmentada. M'agrada quan la ficció explora l'essència de la realitat. El tema no és precisament nou, és cert. El mateix Plató ja ho proposava amb el seu mite de la Caverna. Però és un tema que obre moltes vies argumentals interessants, que permeten revisitar un i altre cop el mite i continuar trobant noves maneres d'enforcar-lo.

(Dibuix que explica el mite de la caverna .Extret d'aquest bloc de filosofia)

Jo ara mateix podria escriure paràgrafs i paràgrafs de conceptes, idees i plantejaments sobre el tema. Podria analitzar fins a l'avorriment què és la realitat (existeix alguna cosa real de veritat? la podem conèixer?), què és la ficció (hi ha diferents graus de ficció en funció de la seva versemblança?), si les podem distingir sempre (en cas contrari, compte que algun psiquiatre ens pot prendre per bojos!). Fixeu-vos que aquest bloc es subtitula (almenys fins que trobi una frase millor) "punt de trobada de la realitat, la ficció i en Sergi Monteagudo". És a dir que tots els posts, no només aquest, giren mes o menys al voltant d'aquest tema.

Com que sóc conscient del tipus de format que faig servir (posts curts! que el lector no tingui temps de cansar-se de llegir-te!), avui em limitaré a explicar-vos una anècdota de futbol que pot il·lustrar bastant bé el tema.

Corria l'any 1997 i al Barça hi jugaven entre d'altres Stoichkov, Guardiola, Figo, de la Peña, Luis Enrique i un jugador espectacular anomenat Ronaldo. L'equip va fer una temporada força bona, guanyant Copa del Rey, Supercopa i Recopa d'Europa. Però va perdre la Lliga davant del Madrid de Capello i això va fer que es qüestionés l'entrenador, que era el primer després d'una llarga etapa amb Johan Cruyff a la banqueta.

L'entrenador era en Bobby Robson, un anglès d'aspecte afable, molt educat a qui la seva avançada edat donava un aspecte entranyable per a uns o de jubilat per a d'altres. Com que no entenia ni mitja paraula de català o de castellà, a les rodes de premsa també hi havia un traductor portuguès que ara mateix no recordo com es deia.
(Sir Bobby Robson, un autèntic cavaller anglès a la banqueta)

Com deia, el soci blaugrana no estava del tot content amb en Robson i havia arribat a treure els mocadors en un partit on el Barça guanyava per sis a zero. Un parell de socis, creient que se l'estava tractant amb injustícia, van fundar una plataforma anomenada Grup de Respecte, Justícia i Suport a Bobby Robson. Un dia fins i tot van organitzar un sopar a un restaurant i van convidar en Bobby Robson. No va ser un sopar íntim entre tots tres sinó que també hi va assistir més gent (jo mateix, entre d'altres) mig enganyats per la possibilitat (no confirmada ni desmentida) que també vinguessin alguns jugadors del Barça. El reclam va funcionar fins al punt de fer venir una dotzena de periodistes, entre ells en Toni Soler que aleshores feia una secció del "mal rotllo" al programa de l'Andreu Buenafuente. I aquí ve la part interessant perquè l'endemà aquests periodistes van escriure sobre l'acte i per primer cop vaig tenir l'oportunitat de veure als diaris una notícia en la qual jo havia estat present.

A partir d'aquell moment vaig entendre que una notícia estava formada per:
1. El que el periodista present a l'acte veu 
2. El que li expliquen.
3. El que s'inventa.

Per exemple, en el cas del sopar d'en Robson, les cròniques començaven amb una part objectiva (s'havia fet un sopar en homenatge seu al qual hi havien assistit unes setanta persones) però després hi havia els gols que els hi havien colat els de la Plataforma (no van descobrir que la Plataforma en si eren només dos socis del Barça) i el que els periodistes s'havien tret de ves a saber on (van dir que la Plataforma s'havia autodissolt després del sopar).

Així doncs, si una notícia que va passar ahir pot contenir fàcilment un 30% de ficció, ens podem creure els llibres d'Història quan diuen que un fet és verídic perquè està documentat"? Realment existeixen els llibres de no-ficció?

Potser aquestes pel·lícules que comentava abans m'agraden tant perquè exploren l'abisme que separa la realitat en la que creuen els personatges i la que els guionistes creen com a real (irònicament es tracta d'una altra ficció). Descobrir aquest abisme causa perplexitat en els humans perquè estem una mica programats per aferrar-nos a unes idees i prendre-les com a veritables. Ens agrada creure que sabem distingir la realitat de la ficció.

9 comentaris:

  1. A mi és un tema que també m'apassiona, per això quan vaig trobar el teu bloc em va enganxar de seguida. El punt d'inflexió en què la realitat i la ficció es troben seria precisament aquest espai teu. Hi ha elements molt novel·lístics, com el que explicaves l'altre dia del venedor d'ADSL o el cas del teu personatge que descobreix la poesia combinatòria d'aquí a molts anys.

    És impossible destriar la ficció o allò inventat de les nostres vides. Tenim una mirada, una perspectiva que per molt objectiva que la volguem fer sempre es fa des d'una consciència i des de la llengua. La llengua ja és el primer filtre amb què es troba la realitat. Diuen que la història l'escriuen els vencedors. I, a més, totes les proves documentals ja són tenyides de per si d'un punt de vista o d'uns fets particulars.

    És un món apassionat, com aquest post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les floretes, Sílvia! De moment aquest bloc és molt humil en quant a nombre de visitants però per sort ja és més que digne pel que fa a la qualitat dels visitants. Així que, com dèiem l'altre dia:

      Pocs lectors però molt selectes --> Lectura de culte. ;)

      És cert que la llengua ens condiciona. I els prejudicis i d'altres coses. Com diu la dita: "a cada bugada perdem un llençol".

      I fixa't si n'hi ha de bugades entre un fet, l'enregistrament del fet i com una segona persona acaba entenent aquest fet:

      Realitat --> Sentits --> Cervell --> Memòria --> parla o escriptura -/-> lectura o audició --> cervell de la segona persona.

      Amb cadascun d'aquests passos es transforma la informació d'un suport a un altre. I no n'hi ha cap que asseguri que passi de forma 100% fidedigna. Sempre hi ha matisos, mals entesos, errors o fins i tot mentides.

      El miracle, en el fons, és que siguem capaços de poder-nos comunicar de forma més o menys efectiva.

      Elimina
    2. Sí, si al final de totes les bugades queda un llençol mig net, ja podem anar a dormir satisfets!

      Elimina
  2. Ostres Sergi, quin post més interessant!
    A mi també m'agraden les pelis os es barreja realitat amb ficció. Això que els personatges vulguin sortir del rol assignat mentre els espectadors somien ser com els seus ídols cinematogràfics.
    Resumeixes d'una forma molt precisa com ens pot arribar la informació després de passar per diversos filtres. Quan esmentes els llibres de història m'he horroritzat directament. És cert! Que hi ha de veritat del que hem après? El Manel (marit) em sortiria amb un tant per cent com a resposta aproximada. Li agrada passar-ho tot a xifres. Fins i tot les emocions. Diu que el que no es quantifica gairebé no existeix. Jo, no hi estic d'acord i així, passem les estones: discutint coses com aquesta.
    I tens molta raó en la sensació de perplexitat que ens envaeix en plantejar-nos sobre què reposen les nostres conviccions més sòlides. Bé, de fet, ara trontollen aquestes conviccions. Doncs tot es pot posar en dubte.
    Dir-te que no deixis de fer-nos pensar. Que aquest blog és un luxe pel contingut i per la persona que el fa possible, tu.

    PD: Helena Arumi, en comptes de Mariona Lorente Pla, perquè sempre he pensat que posar el teu nom i que surti al google un munt de coses, no sé, a mi em fa com cosa. Helena és perquè jo volia posar-li aquest nom a una filla (si es que tenia filles. N'he tingut dues) quan tenia setze anys. La meva germana gran em va 'robar' el nom d'Helena. Quan estava embarassada de la meva neboda em va dir: 'Tu potser no tindràs nenes, potser tindràs nens i prou. O potser no tindràs fills. No deixarem perdre el nom' Bé, no em va convèncer massa, però per compensar ella em va ajudar a trobar el nom de la meva filla gran: Aina, que m'agrada molt. 'Arumi' em va sortir com sol, quedava bé amb Helena al davant. Ara ja saps la història que no sap ningú.

    ;-)


    Petonàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyora Arumi, no és el primer cop que et dic que el teu marit deu ser una persona molt interessant de conèixer. Així, quantificant, assumeixo que deu arribar fàcilment al 70% d'interès ;)

      Bromes apart, entenc el que vol dir. Jo també trobaria molt informatiu saber si una història que m'expliquen té un 90% o un 10% de realitat. I en general, anar mesurant el món, posar-hi números, et pot donar seguretat respecte al que t'envolta. En el fons és una informació que en algun moment pot esdevenir útil.

      Gràcies per desvetllar en primícia el secret del teu nom. Tot un honor. A mi això d'Arumi em sonava japonès, no sé per què (potser inconscientment havia sumat "Arale + surimi"). Ara només queda el secret saber qui és la noia de la foto (té un aire a la prota de Millenium).

      Elimina
  3. Je, je un 70% d'interès. :D Em fa l'efecte que tindríeu com a mínim un 90% de coses en comú. XD

    La noia de la foto la vaig trobar pel núvol de google. Fa fila de solitària i em va agradar.

    Per cert, a la teva foto surts com molt lluny, no se't veu. I em sembla que petit, petit...no ho ets.

    Abraçada!

    ResponElimina
  4. Certament igual que no podem saber mai com pensa el que tenim al costat o el que sent és igual de veritat que cadascun té la seua manera de veure el món, i, què es pot dir veritat? doncs el que està contrastat o contrastat per al nostre parer. Amb això conformem el nostre Jo, amb la visió que tenim de nosaltres afegint-hi la que tenen els altres de nosaltres, el nostres pares, amics, etc.
    Jo no sóc un relativista però pense que en el terme màgic del mig està la realitat que depen nogensmenys del qui la mira. Una cinta de Möbius en la que realitat i irrealitat es confonen.

    Una salutació ben cordial de

    Vicent

    ResponElimina
  5. Uhms... interessants reflexions! Escolta, una cosa, però... això que dius de fer "posts curts" és una broma, no!??! Et pots sentir afalagat si et dic que ets dels pocs blocaires a qui li llegeixo posts tan llargs! (normalment passo... hehe).

    Mira, l'any 97 jo tenia 7 o 8 anys i aquest entrenador ni tan sols em sona de nom. Això, per posar-nos en situació! Que les notícies que ens arriben són veritat al 50% i gràcies... sí, suposo que ho hem d'admetre... Però deu passar el mateix amb tots els gèneres literaris que pretenen ser objectius. L'objectivitat al 100% és impossible, perquè tot el que poguem dir del que hem vist o sentit, ja ha passat pels nostres filtres, vulguem o no. Què filosòfic! Però interessant, eh..!

    Au, va! Fins la propera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que no t'ho creguis faig grans esforços per resumir les idees en una quantitat de línies acceptable. El que passa és que també m'agrada intentar assolir uns mínims de profunditat i això, els que som de la vella guàrdia ;) opinem que no hi cap en un tweet o una piulada.

      Fent ús d'una metàfora que va fer servir un ex president espanyol en un altre context, un bon post ha de ser com un cos dels que es veuen a Ipanema. No li ha de sobrar ni una gota de greix (res de text superflu) però tampoc ha de ser anorèxic.

      Evidentment en tema de blocs i cossos macos, cadascú té la seva opinió ;)

      Elimina