divendres, 11 de maig del 2012

La influència dels venedors d'ADSL en la literatura

S'està fent de nit al bosc, el vent agita les fulles dels arbres i totes aquestes coses que passen a les pelis quan s'estan a punt de carregar a algú. Sí, arriba el cotxe, s'atura i dos individus cepats treuen un home lligat i encaputxat del maleter mentre en Lance revisa el carregador de la seva Glock. L'encaputxat és arrossegat uns quants metres pel terra. El deixen anar als peus d'en Lance, que treu el fiador de la seva pistola i apunta al cap encaputxat. El seu dit acaricia amb delicadesa el gallet i...

Truquen a la porta. Tres timbrades llargues. Intento tornar al bosc per acabar l'escena però és inútil. Empipat com una mona m'aixeco per veure qui ha gosat interrompre la meva inspiració. Miro per l'espiera: que coi... aquest tipus no sembla un comercial d'aquests que venen ADSL, més aviat té pinta de camell de poca volada. Obro una mica la porta, però sense treure la balda, no fos cas...

-Pssst -diu el camell, apropant-se a l'obertura de la porta mentre mira a banda i banda, com si temés l'aparició sobtada de la policia-. Tinc wifi, del bo, a dos euros la mega.
-Com?
-Wifi, de qualitat -diu, obrint la gavardina per ensenyar-me la butxaca interior, on hi ha un router que fa llums intermitents verdes i taronges-. De 2,4 gigahertz, sense tallar. En vols provar una mica gratis?
-No, ho sento, no m'interessa -dic tancant la porta. Realment a aquest barri passen unes coses que són difícils d'explicar a qui no viu aquí.

Una mica descentrat, torno al meu despatx, la pantalla segueix encesa. En Lance m'espera mig recolzat sobre un arbre. Duu una agulla a la mà dreta i sosté una bala amb l'esquerra.

-Es pot saber què fas? -li pregunto.
-Escric haikus a les bales -contesta, tot seriós-. Se m'ha acudit mentre t'esperàvem. Serà el primer cop que algú li fiqui una mica de cultura al cap a aquest estúpid.

Em quedo mirant la pantalla, sense donar gaire crèdit al que veig. Els dos homes cepats han marxat de l'escena i el cotxe tampoc hi és.

-Cobraven per hores i, com que no tornaves, han dit que marxaven -m'aclareix en Lance-. Però podem seguir sense ells. Em penso que havia de matar a aquest pallús, oi? Vols que el liquidi sense més demora o prefereixes allargar l'escena amb alguna ximpleria dramàtica?
-No em matis -diu l'encaputxat, arrossegant les síl·labes amb un lament lànguid-. Si em deixes viure et donaré wifi del bo, te'l puc deixar a bon preu... A un euro i mig la mega...*

Ara sí, agafo el ratolí i selecciono l'últim capítol, tot sencer. Després premo la tecla "Supr". Tornem a començar. Però llavors entenc que el capítol ja no serà com hauria estat si aquell traficant de wifi no m'hagués interromput. I me n'adono que cadascuna de les grans obres de la literatura és com és perquè els seus escriptors les van escriure en uns moments i no pas en uns altres. No parlo de moments històrics o socials. Parlo simplement de moments abans de dinar o després de sortir de la dutxa o abans de portar els nens a l'escola. De com de diferent seria la literatura universal si Cervantes, Flaubert, Hemingway o Dickens haguessin viscut en mons on existissin els venedors d'ADSL.


*: Fragment afegit seguint el consell del comentari d'una lectora.

6 comentaris:

  1. Boníssim!!! Ara només faltaria que el vendedor d'ADSL se't volgués ficar dins el capítol. És que els personatges van per lliure, ja se sap. Fora bromes, el que dius fa molt sentit. Hi ha moments vitals que condicionen l'obra, des de fets quotidians com el que expliques, fins a coses més profundes que tergiversen l'essència dels personatges o de l'estil o de...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se m'havia acudit això de fer sortir el traficant de wifi a l'escena del bosc. Bona aquesta!

      Podria sortir després en el paper d'encaputxat, negociant per la seva vida amb en Lance: "no em matis, et donaré wifi del bo...".

      Mira, em penso que ho canviaré.

      Elimina
  2. Molt interessant, m'ha recordat la pel·li de Woody Allen "La Rosa porpra del Caire" on els personatges xerraven amb els que miraven el film i es barrejava la realitat amb la ficció. És un bon recurs literari i cinematogràfic.
    També m'ha recordat quan a casa veiem alguna pel·lícula amb el projector i a l'escena més interessant s'atura per problemes amb l'ADSL i s'ha de reiniciar per poder continuar. De vegades, enyoro la TV de tota la vida i anar al cinema els diumenges on tot era màgic. Bé, si més no, m'ho semblava.
    Molt interessant el post, com afecten els petits entrebancs quotidians en l'obra d'un escriptor. Se'n podria fer un llibre

    :-)

    ResponElimina
  3. Hahaha! M'ha agradat molt! M'encanta que xerris amb el teu personatge. Realment, quan et poses a escriure, hauries d'apagar el mòbil (o almenys treure'n internet...), despenjar el fix, desconnectar el timbre (el del portal i el de la porta), i abaixar persianes.

    Suposo que és una reflexió certa la que fas sobre com es veu influenciada la literatura pels factors extrínsecs a l'escriptor. A l'època de Heminway potser no hi havia venedors d'ADSL, però em consta que els hiverns eren força més durs. Com deuria ser escriure amb els dits glaçats? O saben que si el capítol no et surt prou bé i no te'l compren, no podràs comprar menjar? Cada època té la seva cosa... no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer títol que havia pensat per aquest post era "Què fan els personatges quan no escrivim?". Per alguna raó el vaig canviar pel que hi ha ara, que tampoc m'acabava de convèncer. Potser un títol més adequat hauria estat "Literatura multiversal", fent referència a totes les possibles versions de totes les obres escrites (i les que no es van escriure) depenent de si els escriptors tenien els dits glaçats, si menjaven llenties o torradetes amb caviar, si lligaven molt o si no es menjaven una rosca,... Una mica enllaçant amb el tema del post anterior i el comentari que en va fer el Jeremias. Un cop et fas una idea de la mida del multivers i la velocitat a la que creix es difícil deixar de pensar-hi.

      Això que dius que cada època té la seva cosa és cert. Hi ha qui diu que la nostra època és la del twitter. De tantes distraccions, la concentració només dura per escriure 140 caràcters. O per llegir-los.

      Helena, la Rosa Porpra del Caire és una de les meves pelis preferides del Woody Allen. I vista en el projector de casa teva ja deu ser espectacular. Fins i tot deu fer la impressió que el personatge surt de veritat de la peli i es passeja pel teu menjador.

      Elimina