dilluns, 16 de juliol de 2012

Com serien els riures de llauna escrits?

Porto un temps demorant la decisió d'escriure algun article seriós sobre l'humor. Trobo que és un tema fascinant això d'analitzar fredament què és el que ens fa riure i què significa l'humor.

Ho he estat demorant perquè encara no tinc molt clara la manera d'enfocar el tema de forma seriosa i ordenada, així que començaré l'anàlisi per la teulada, parlant de l'apassionant tema dels riures de llauna (<--- possible punt d'inserció per a riure de llauna).

Oferta per a guionistes televisius: si compra dues llaunes de riures, obtindrà gratuïtament una llauna de llàgrimes! I si truca abans de 24 hores, també de regal un pot de Ooooohhhhhhs perfectes per a aquells moments on un nen o un gat entremaliat fa alguna cosa molt molt tendra! Oferta obtinguda d'aquí.


Fa molts anys que els guionistes de comèdies van descobrir que l'ésser humà té més facilitat per riure quan està envoltat de gent que riu. Anem al cinema i ens morim de riure amb una comèdia senzilleta. Al cap d'uns mesos, passen la mateixa comèdia per la tele i el millor gag només és capaç de estirar les comissures dels nostres llavis uns pocs mil·límetres. És perquè ja ens la sabem? Potser en part sí però el factor principal és que el riure humà és contagiós, gregari. En propers lliuraments intentaré resoldre el misteri antropològic que s'amaga darrere d'aquest fet.



(Vídeo que mostra com uns riures de llauna poden convertir una pel·lícula de terror en una comèdia ximple. Proveu a veure'l sense que us agafi el riure tonto.)

Així doncs, els guionistes de productes audiovisuals sobreviuen gràcies als riures de llauna. Sense aquest efecte postís molta gent no trobaria que les seves sèries o pel·lícules fessin gràcia i no se les mirarien. Però i els que intenten fer gràcia només amb el suport escrit? No es podria inventar alguna mena d'enginy similar?

En la comunicació via xat s'han desenvolupat diverses formes d'expressar el riure, amb la intenció de donar un feedback positiu a l'interlocutor que acaba de dir alguna cosa que ell creu que és graciosa. Per exemple:

-Riure irònic: hehehe 
-Riallada franca: HAHAHAHAHAHAHAHAHA
-Rialla esbojarrada: HiAHIAaaHIHIAHIAHAHAHUHUhuHIHIAHIAS!!!
-Rialla gràfica: XD
-Riure narrat: Coi, tio: ets molt divertit! M'estic pixant de riure!

Bé, després hi ha tota mena d'emoticones i dibuixets de suport a l'expressivitat emocional. Però aquestes eines ni són tan efectives com el riure de llauna per induir al riure gregari ni tampoc es poden aplicar de forma més o menys digna a suports com per exemple un llibre d'humor. Potser algú opina que no hi ha riure més genuí que el produït per les paraules d'un llibre d'humor, sense artificis ni trampes gregàries. Però sincerament, ens coneixem tots una mica: fem cua a les escales mecàniques per no cansar-nos, veiem pel·lícules doblades, llegim blocs que fan posts curts... si podem evitar l'esforç, millor.

Per tant, no estaria gens malament trobar la manera d'aconseguir algun artifici que provoqués el riure induït al lector de texts com aquest mateix que esteu llegint ara. Jo no dic que a qui ho aconsegueixi li donin el Nobel de Literatura però... se us acut alguna idea?



6 comentaris:

  1. Pujar les escales cansa. Veure versió original requereix una atenció que sovint no volem quan mirem cinema per distreure'ns. Els posts massa llargs, si no han de ser interessants, ens prenen un temps del que generalment no disposem. Però quin esforç ens suposa riure? Cap ni un. Tots volem que ens facin riure, i és cert que de manera escrita és difícil, però potser aquell somriure constant que et provoquen alguns llibres, o aquells riures interiors que de vegades fem poden equivaldre a la rialla més sonora i escandalosa.

    Escriure amb gràcia és difícil. Però s'aconsegueix. En els blogs mateix, alguns cops he deixat anar una sonora rialla llegint un post, i no és ni forçat ni artificial, ningú no em dóna peu ni necessito el suport enllaunat. Evidentment, no em passo el dia rient, però de vegades passa.

    La meva conclusió, doncs, hi ha qui escriu amb gràcia, i hi ha qui no. El pitjor del cas, igual que passa amb les persones amb les que tractem, és quan un es creu graciós i no té gota de gràcia. El que genera, més aviat, és pena.

    ResponElimina
  2. Jo simplement llegisc, observe i he rigut més amb el Resplandor que has posat que amb els Monty Piton, el cert és que no ho havia provat mai si no és la pel·lícula que va doblar Woody Allen agafant una peli xinesa, és tot un luxe veure-la, ell que ha fet tot tipus de cinema, és més, es dedica a fer en cada obra un tema i un estil diferent, és molt enginyós i un gran cineasta, va intentar fer una crítica als doblatges, però clar no parla en català-valencià ni tan sols en castellà en que el doblatge de les pel·licules és fonamental per a la supervivència de la llengua, ell viu en un món que imposa tot allò seu allà on va i com no, també ens imposa el cinema, tot i que és molt bo de vegades, però ens empassem cada còdol que veges.
    Jo crec que allò bo que té l'escriptura precisament és que l'individu pot fer el seu propi món, la seua pròpia recreació i interpretació d'allò escrit, jo he arribat a riure, a plorar i a excitar-me sexualment llegint un llibre o alguns llibres, l'escriptura és tot un món encara per explorar, i com tu bé dius es podria arribar al Nobel amb això del riure (un incís, fixa't si li done poca importància als premis que no sé si és Nobel o Novel, no me'n recorde tot i que pense que és amb b, novell seria una altra cosa), jo crec de totes les maneres que la ironia no s'agafa tan bé en directe en cinema o en la vida real i l'escriptura té això que hui s'està perdent del llegir i rellegir, del conservar i remugar una idea o sentiment en el temps.
    Bé, jo dir-te que només faig servir dues formes d'emoticons els he, he, he... i els ha, ha, ha... i intuïa que un era riure irònic i l'altre riure franc, però això ja és una altra història, Flora Davis al seu llibre "El llenguatge no verbal" diu que el 60 % de la comunicació és no verbal.
    I és que l'inconscient, l'ànima, el símptoma, o l'essència d'una persona es veu de la millor manera en directe, però amb la velocitat del raig, per això està l'escriptura, per a capturar la Història i cada història.
    I amb això dels riures enllaunats l'Home segueix el ramat, o al Pare, tot i que sempre acaba identificant-s'hi en contra, i exceptuant algunes persones que se'ls veu independents o "Pares" simbòlics com són els que estimen un club de futbol però no es posen histèrics quan el seu equip marca un gol, la major part de les persones passen per seguir el ramat.

    Una forta abraçada des de València de

    Vicent

    ResponElimina
  3. El riure és encomanadís, això és veritat. Normalment, quan estic sola també ric (llegint, mirant una pel·li o recordant alguna anècdota divertida de fa poc) però no és el mateix riure que em surt en companyia. Això no vol dir que em faci més o menys gràcia, però els altres riures em fan de mirall. El mateix em passa amb la tristesa, si veig algú que plora haig de fer esforços per no fer-ho jo. Ens retroaliemntem. I l'escriptura o la lectura vindria a ser el mateix, l'únic que com diu el XeXu, requereix més esforç que riure. Per acabar, et dedico una rialla franca de HAHAHAHAAHHAA pel vídeo i pel post. I se me n'escapa una altra, hehe. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Doncs jo no he deixat de somriure amb la lectura del teu post.

    Em costa fer una rialla forta, sóc més dels somriures. Les situacions més senzillas em fan riure més que les assejades per fer riure (pobres còmics ho tenen cru amb mi).
    M´agrada l´humor de poques paraules, subtil i -si és en directa- em fixo més amb les expressions que amb el que diuen.

    Un somriures ben amples per a tu ;)

    ResponElimina
  5. Trobo a faltar aquell riure sarcàstic que vol demostrar que el fet que havia de tenir gràcia en realitat no en té: JA JA JA. (sobretot, amb un punt i no pas un signe d'exclamació).

    Evidentment, no és el cas del teu post, que m'ha arrencat aquest riure que tu has batejat com irònic.

    Au, vagi bé!

    ResponElimina
  6. Després de llegir els comentaris, veig que la idea de crear riures de llauna per a textos escrits seria molt valuosa. Tant que tothom es guarda les propostes per a si mateix, no fos cas que perdéssim els royalties d'un invent que podria generar molts beneficis.

    ResponElimina