dimecres, 3 d’octubre de 2012

El prostíbul poètic

La poesia s'ha prostituït. Si no em creieu a mi (que ja us valdria, eh?), també ho diu la Vanguardia.

Qui sap si ha passat per necessitat o per ullerapastisme trendy; probablement es tracti només d'una manera comercial de vendre poesia. La cosa va més o menys així: el client entra al local, on sona música sensual, i la madame li presenta les i els pu(e)tes, que reciten cadascun un vers. Llavors cada client, si així ho desitja, pot triar un dels pu(e)tes perquè li faci un bis-a-bis de lectura íntima de poesia.

És innegable que vivim en temps de fusió conceptual en tots els àmbits. Mengem en restaurants  peruano-tailandesos, escoltem un grup de flamenco-jazz en un telèfon americà fet a la Xina,... però un no s'acaba d'acostumar a totes les sorpreses que ens porten els temps moderns.


Val a dir que el producte està ben publicitat. És un truc burd, sí, però eficaç: agafes un producte pel qual poca gent té interès (com és la poesia) i el vas vestint de sexe sòrdid i transgressor fins que sembli interessant. Jo no he estudiat mai publicitat però m'imagino que això ho posen, ja no als llibres de text de la carrera, sinó al fulletó de publicitat que et donen quan fas la matrícula.

En tot cas, tampoc em sembla que el producte sigui tan fàcil de vendre. Reconeguem que l'esquer és bo i que pots sentir certa curiositat. Prou per informar-te i plantejar-te anar-hi. Però llavors et tocarà prendre una decisió difícil: amb qui hi vas?

Anar-hi sol em sembla una temeritat. La publicitat no parla de l'existència dels macarrons poètics però tampoc diu que no n'hi hagi! I si és un prostíbul, el més lògic és pensar que n'hi ha i no és una gent amb qui valgui la pena jugar-se-la. Si en la calor de la nit t'escalfes i acabes improvisant uns versos amb mala mètrica, la cosa pot acabar amb el teu cadàver exquisit surant per un mar d'inconsistència dadaista.

Per tant potser seria convenient anar-hi acompanyat. Però, de qui? Anar-hi amb la parella és tota una prova de foc per a la relació. Si la veus entrar en una habitació privada amb un pu(e)ta amb ulleres de pasta, què pensaràs mentre, des de fora, vas comptant els minuts? Potser el més sensat en aquest cas, seria fer un ménage a trois (o a quatre) pu(è)tic però aquestes pràctiques també són perilloses per a moltes parelles convencionals.

Una altra possibilitat seria anar-hi amb una colla d'amics. Però tampoc és una opció exempta de riscos. En M.R. (ocultarem la seva identitat per motius que entendreu de seguida) confessa que un cop va assistir a un prostíbul poètic acompanyat dels seus companys de feina, després d'una llarga ronda de sangria i tequila (sí, el problema sempre és barrejar). Ja sabeu com va això: a partir de la setena copa algú diu "a que no teniu cuions de..." i dues copes més tard ja s'ha gestat alguna tragèdia. El cas és que en un obrir i tancar d'ulls, els companys d'en M.R. ja havien triat les seves pu(e)tes i quan en M.R. se'n va adonar, només quedaven pu(e)tes masculins. Un d'ells se li va apropar i, a cau d'orella li va dir "Et vens amb mi, guapo?". Ell va negar amb el cap, nerviós, però el (molt) pu(e)ta va insistir: "Què et passa? Que tens por que t'agradi?" i va mostrar un somriure burleta. Allà sol, sense saber què fer, va abandonar la seva resistència passiva i va acabar acompanyant el pu(e)ta al reservat. Quan en va sortir, tots els companys l'esperaven a la sala principal i tenia una ganyota tan  inquietant a la cara que cap d'ells es va atrevir a riure o a fer cap broma sobre la seva orientació puètica. Es veia de lluny que aquella estona amb el pu(e)ta havia remogut els seus fonaments més íntims. Ell, que fins a aleshores mai havia sentit res per la poesia... Pocs dies després, incapaç de suportar la tensió freda de les mirades, va deixar la feina. Llavors es va veure incapaç d'explicar a la dona per què havia deixat la feina o per què feia aquest posat d'ànima en pena i va fugir de casa. Diuen que ara el pots trobar pels bars bohemis, venent decasíl·labs a qualsevol que passi, a canvi d'un got d'absenta.

I això és el que acaba passant amb el món de la prostitució, poètica o prosaica, que comença amb l'encant de la transgressió i el jiji-jaja de les bromes picants però acostuma a acabar en un laberint d'històries tràgiques, vides trencades i confusió existencial.

14 comentaris:

  1. Quin mal regust de boca, a mi que m'agrada tant la poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és un tema que no deixa indiferent a ningú.

      Elimina
  2. Que fort, al principi em pensava que era una broma... ho trobo surrealista! He rigut de valent amb la teva opinió i reflexions al voltant d'aquest projecte, això sí. No puc evitar sentir pena per la poesia, per què no la deixen tranquil·la com fins ara? No n'hi ha prou amb un recital poètic de tota la vida? Deu ser que no estic al dia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc que la transgressió forma part de la cultura modernilla. I que a l'art hi ha una intenció de no deixar indiferent, que sovint s'assoleix intentant escandalitzar l'espectador.

      Elimina
  3. Suposo que no és patrimoni només dels prostíbuls poètics que es pugui acabar d'aquesta manera. Estic de sort, però. No m'agrada la poesia, ni tampoc m'interessen les putes, així que no m'hi veuran per aquests locals, ni sol ni acompanyat. Si m'he d'estampar, que sigui d'una altra manera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, potser penses que no t'afecta però el dia menys pensat, qualsevol modern es pot empescar alguna fusió estranya: "prostitució + castellers" o "castellers" + "poesia". Jo de tu no abaixaria la guàrdia...

      Elimina
  4. Jo pense que la prostitució és un camí eventual per a la gent que no estiga casada o en parella, d'això ja tinc un article al meu bloc, i com sempre els macarrons de les prostitutes no s'hi fiquen amb ningú que no done la nota, fins i tot hi ha qui, i m'amague també de dir qui, que ha fet poemes d'amor a alguna prostituta.
    Així que si vols saber el meu parer sobre el tema llegeix "Prostitució i discurs capitalista" al meu bloc, és si més no i sota el meu punt de mira, interessant.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, jo te'l pose com a comentari, ara veuràs... i és que aquesta pràctica ha estat i és imprescindible històricament i atàvica en el baró, i la poesia, doncs pot ser-hi molt bé un afegit:
      Tothom necessita estar de tant en tant en tots els discursos que planteja Lacan per a l'ésser humà, que bàsicament són quatre o cinc podent haver-ne més si incloem el religiós i alguns més residuals.
      A una persona estable psicològicament li cal xafar tots els discursos tots els dies, tenir un equilibri entre tots, una altra vegada torne a dir, quatre o cinc, és a dir, bàsicament el capitalista, el de l'amo, l'universitari, el de l'analista i l'histèric (Veure en aquest bloc l'article "Teoria dels quatre discursos de Jacques Lacan").
      El baró fadrí viu normalment o sol o amb sa mare, i té com a partenaire aquesta dona, o potser un amic o amiga, amb la qual cosa normalment si és la mare qui complementa el solter fa que estiga la major part del temps al discurs histèric, i per tant com aquest és el de la histèria pot quedar en molts moments castrat, per la “medusa” simbòlica que suposa l'amor de la mare.
      I cal de tant en tant eixir-se'n d'aquest discurs trobant una dona, que tot i no ser la seua, és a dir, tot i ser una dona fora del matrimoni o de la creació d'una parella estable, amb totes les dificultats que aquest assoliment té per a un fadrí, aquesta dona pot ser una prostituta que faça despegar algun temps al solter de la seua mare com a partenaire, per així fer-lo viatjar pels quatre, cinc o huit discursos humans i mantenir l'estabilitat psicològica de la persona en qüestió.
      De totes les maneres l'amor o la relació de partenaire no amb una, sinó pel seu caràcter d'intercanvi capitalista “vàries prostitutes”, crea en l'individu en un primer contacte una permanència molt llarga al llarg del dia al discurs capitalista, el que pot portar canvis en la seua personalitat, no és el mateix una satisfacció onanista que pagar pels serveis d'una dona amb tot el què açò comporta, però sense obviar els perills d'ancorar-se a aquest discurs, pot servir-li per a desancorar-se momentàniament de sa mare i del tan molest discurs histèric, tot i que també necessari, per arribar a assolir el seu darrer desig, és a dir la preponderància en un discurs on se senta més còmode, que només la persona pot esbrinar amb un diàleg amb sí mateixa.

      Elimina
    2. Certament, la prostitució (poètica o no) és un tema que genera molta controvèrsia i molts anàlisis psicològics i morals.

      Gràcies per la teva aportació, Vicent, que aportarà elements interessants per als lectors d'aquest bloc.

      Elimina
  5. He llegit que una de les pu(e)tes diu que es despulla l'ànima... home, dit així és maco, un prostíbul amb tot d'ànimes despullades. Curiositat sí que em fa, però esclar, amb qui coi hi vaig?? (m'ha fet molta gràcia).
    I l'interès per les ànimes despullades previ pagament també és predominantment masculí?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confessaré que la lectura de la notícia em va deixar moltes sensacions. La principal va ser la confusió però no negaré que una certa curiositat també.

      En aquest cas jo crec que aquest show pot tenir millor acollida entre el públic femení, més susceptible de ser erotitzat mitjançant la paraula que no pas el masculí. Tot i que el factor de transgressió agrada més als homes, generalment. Potser en comiats de solteres de noies modernilles i intel·lectuals (d'aquestes que van al CCCB) podria tenir èxit.

      Elimina
  6. Ho trobo pu(è)ticament patètic. Prò tal com dius, qualsevol dia s'inventen les reunions Tupper-poèti-sex i pot acabar sent altament incendiari (un haiku dins d'un consolador). I callo, que encara no t'he dit bon dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, està clar que en qualsevol moment qualsevol persona pot inventar qualsevol cosa. És la incertesa dels nostres dies.

      De fet, no m'estranyaria que els consoladors poètics ja existissin. Així a primera vista sembla una mica absurd ficar lletres en un lloc on seran difícilment llegibles. Però si el haiku està escrit en braille...

      Elimina