dijous, 25 d’abril de 2013

Amb les teves paraules

Segur que ho recordeu de quan anàveu a l'escola. Estàveu estudiant un tema i havíeu de contestar preguntes per escrit i la resposta es trobava al llibre de text. Aleshores encara s'escrivia amb bolígraf i paper i no funcionava això que ens agrada tant del Ctrl+C Ctrl+V. Però el resultat era el mateix: acabàvem copiant íntegrament el paràgraf on intuíem que hi havia la resposta. Aleshores ho portàvem a la mestra i ella deia: "la resposta és correcta però ho has de dir amb les teves paraules".

"Les meves paraules?" pensàvem nosaltres. "Però si jo no en tinc, de paraules pròpies: totes les he après d'algú altre". Òbviament ella volia dir que intentéssim entendre el text i reescriure'l d'una altra forma, i així tenir un element per diagnosticar si l'havíem entès o no. Però també ens podíem haver agafat la frase pel seu sentit literal i probablement hi hagi algun professor que un dia demani als alumnes que s'inventin una paraula nova. Al cap i a la fi és una manera interessant d'explicar que un idioma és un organisme viu en constant renovació. Unes paraules es deixen de fer servir i en sorgeixen d'altres de noves.

Però com sorgeix una paraula nova? Qui se la inventa? Qui té autoritat per dir que la nova paraula pertany a aquest o a un altre idioma?

Els inventors de paraules poden ser més o menys qualsevol persona. Escriptors, cantants (n'hi ha que tenen un idioma propi, com la Shakira), humoristes o poetes que necessiten una paraula que rimi amb una altra. També poden ser gent de ciències, si descobreixen un animal desconegut o inventen un material o un objecte que no existia i que, per tant, no tenia nom.

Uns altres inventors de paraules són els guionistes d'El Gran Dictat. Hi ha la sospita que estan confabulats amb l'IEC i, just en el moment d'emetre el programa, s'insereixen les paraules inventades al diccionari online de l'IEC. Així, quan algun espectador diu "vinga, va! aquesta paraula no existeix!" i la busca al diccionari, troba que... (Font: el facebook del programa).

A mig camí hi ha els escriptors de ciència-ficció que descriuen realitats que molts cops no existeixen i, per tant, tendeixen a inventar noves paraules. La paraula ideal és aquella que no obliga al lector a consultar un glossari de termes situat al final del llibre. L'èxit de la paraula depèn en molts casos del fet que la gent intueixi el seu significat el primer cop que la sent. El més fàcil acostuma a ser ajuntar dos termes coneguts. Per exemple un gallifant seria una criatura híbrida entre gallina i elefant. El problema és que ens trobarem que moltes paraules ja estan agafades. En el cas anterior, un gallifant podria confondre's amb un habitant de Gallifa, un poble del Vallès Occidental. (En realitat es diuen gallifans però probablement la majoria d'ells ho ignoren.)

Un altre factor a considerar és la sonoritat o l'estètica del mot. Si volem batejar un objecte futurista, ha de tenir un nom que soni modern. Per exemple, si pensem en un vehicle del futur de tres rodes que assoleix grans velocitats, en podríem dir velotricicle i el lector ho entendria però no quedaria convençut pel nom perquè la paraula tricicle la tenim associada a vehicles per a infants.

Les últimes paraules que m'he inventat jo (algunes, de fet, ja existien com a altres coses però, a falta d'una alternativa millor les he fet servir amb el significat que m'ha semblat adient), escrivint ciència-ficció, són les següents:

Cyb~On, Digitàlia, Infoesfera, Ciclobox, Digital Ego

Us animeu a intentar endevinar el seu significat?

(I vosaltres, us heu inventat alguna paraula?)

2 comentaris:

  1. ponsiàstic: Dit del que es encara millor que fantàstic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta manera de construir paraules em recorda a la dels barrufets o la del Petri, que fan servir un prefix que conté el seu nom per crear noves paraules.

      Elimina