dilluns, 3 de juny de 2013

Figures literàries: Paradoxa.



L'encontre entre el viatger del temps Fry i el seu avi és a punt de causar una terrible paradoxa temporal. Extreta d'aquí.


La paradoxa d'Èdip

Aquell viatger m'havia de salvar del destí tràgic que havia predit l'oracle. Assegut davant meu, feia ganyotes de decepció entre glop i glop de vi, com si no fos el millor vi de la millor taverna de Delfos. També mirava constantment al voltant, a cada nova persona que entrava a la sala, a cada home que s'aixecava de la cadira o que demanava una altra consumició.

‒Mataràs el teu pare, et casaràs amb la teva mare. És això, oi? ‒m'havia dit.
‒Com pots saber...? ‒vaig preguntar, amb els ulls tan esbatanats que semblaven dos plats de ceràmica.
‒... el que t'ha dit l'oracle? Ufff... ‒va fer una pausa i va dir amb desgana:‒ Ara ve aquella part insofriblement avorrida on jo dic que vinc d'un futur molt llunyà i tu no t'ho creus i jo et dic que per què no, si creus un munt d'històries absurdes sobre déus que no existeixen i segueixes milers de supersticions ridícules. I al final t'haig d'acabar ensenyant la meva màquina del temps i encara no et creus que sigui una màquina del temps però és un objecte estrany, sembla màgic i la curiositat fa que vulguis seguir escoltant-me.

El viatger va treure de la bossa un objecte embolicat en un mocador i va fer-me un gest perquè apropés el cap a la zona on, amb molta cura, estava enretirant la tela. Quan vaig veure allò, vaig fer un bot enrere: realment aquell home tenia raó: era un objecte màgic. No vaig veure'l prou temps com per copsar-ne la forma però recordo que emetia llum... Com podia un objecte tenir foc a dins i no cremar-se? Ni tan sols semblava que estigués gaire calent.

‒Està bé. Què vols de mi? ‒vaig dir-li.
‒Vull ajudar-te. Et donaré una oportunitat per evitar el destí que t'han profetitzat.
‒T'escolto.
‒M'acompanyaràs en un viatge. La pròxima escala que tinc prevista és a fa seixanta anys. Si véns amb mi, estaràs protegit per una poderosa paradoxa temporal.
‒No ho entenc.
‒Sí, home, és un cas clàssic. Si mates el teu pare en el passat, tu no naixeràs i llavors serà impossible que viatgis al passat per matar el teu pare. El destí es trobarà davant d'un repte irresoluble i haurà de rendir-se.
‒I què passa amb la part de ma mare?
‒Et preocupa més que matar el teu pare? ‒va dir, arrufant les celles. Seguidament va riure, va treure un objecte cilíndric de la bossa i el va posar sobre la taula‒. Això és un analitzador d'ADN. Té dos forats: en un hi poses un cabell teu i en l'altre un cabell de la dona amb qui et vulguis casar. Si s'encén un llum vermell, vol dir que teniu una relació de parentesc proper. Si el llum és verd, vol dir que t'hi pots casar sense problemes.

‒I si d'aquí uns anys em quedo calb? Com podré...?
‒Val un pèl de qualsevol part del cos...
‒I tu què hi guanyes? Per què em vols ajudar?
‒Coi, sí que fas preguntes! Per què no vas fer al mateix amb l'oracle? Podies haver preguntat com evitar aquell destí, o haver-te ensumat que els teus veritables pares no eren aquells que tu creies... però no, et diuen que mataràs el teu pare i et casaràs amb ta mare i te'n vas d'allà sense preguntar res més.
‒Perdona però és que em sorprèn que...
‒Que t'ajudi a canvi de res, oi? Sí, és lògic. Si vénen a fer-te la guitza, no et sorprèn gaire però això que un desconegut t'ajudi... és sospitós. Bé, et diré els meus motius, tot i que estic segur que no els entendràs.

El viatger va fer un altre glop de vi i em va confessar que temia que aquell beuratge li provoqués ceguesa.

‒La meva dona m'ha abandonat ‒confessà‒. Segons la seva psicoanalista, jo patia un cas irresoluble de complex d'Èdip.
‒Què...?
‒Què vol dir psicoanalista? Què és el complex d'Èdip? És massa complicat perquè t'ho expliqui tot, fes-me cas. De tota manera, crec que si tu escapes del teu destí, també hauria de desaparèixer el complex d'Èdip, potser amb una mica de sort, fins i tot la psicoanàlisi.
Vaig mirar-lo als ulls. Realment semblava un home amb problemes d'amor i, fos el que fos això de la psicoanàlisi, vaig intuir que també li faltava un bull. D'altra banda, m'oferia una sortida. I si refusava l'ajuda i quedava condemnat a un destí tràgic?

‒D'acord. Què cal fer ara...? -vaig començar a dir, però em van interrompre violentament.
‒No accepti!

Em vaig girar per veure que un home s'havia apropat fins a la nostra taula i hi havia donat un fort cop de puny.

‒Qui és vostè? ‒vaig preguntar.
‒Sóc filòsof i aquest home ‒va dir assenyalant el viatger del temps‒ és un inepte! Si vostè escapa del seu destí, el complex d'Èdip no existirà amb aquest nom i ell no vindrà aquí per ajudar-lo a escapar del destí.
‒És una altra paradoxa temporal? ‒vaig exclamar.
‒Escolti, vostè què n'ha de fer de tot això? ‒va protestar el viatger‒. Per què no s'ocupa dels seus assumptes?
‒Aquests són els meus assumptes. Treballo per l'oracle i una de les funcions és protegir el Destí de les paradoxes temporals. La ironia ‒va dir somrient, mentre em mirava als ulls‒ és que en aquest cas ho puc fer mitjançant una paradoxa temporal. En el moment que accepti l'oferta d'aquest home, ell desapareixerà i no l'haurà conegut mai.
‒Si fos així ‒va dir el viatger, burleta‒ no s'hauria molestat en intentar convèncer l'Èdip de res.  El problema s'arreglaria sol.

‒Sempre preferim evitar qualsevol agressió al continu espai-temps.
‒Prou xerrameca ‒va dir el viatger, aixecant-se de la cadira‒. Vols acompanyar-me i intentar canviar el teu destí?

Em vaig mirar els dos homes. Havia arribat el moment de prendre una decisió que marcaria la meva vida. O no? Tenia realment una opció de triar o, fes el que fes, em trobaria el camí per escapar del meu destí funest barrat per les paradoxes?

11 comentaris:

  1. És un relat paradoxal. Si l'he entès bé, el viatger és un descendent d'Èdip.
    En psicologia es parla de les profecies auto-complidores, es diu que si estem convençuts que passarà una cosa, actuem inconscientment de tal manera que la fem possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, no sabria dir si ho has entès bé. En tot cas, tinc un post en un altre blog on avaluo la probabilitat que algú sigui descendent d'alguns personatges històrics.

      També vaig escriure un cop un relat sobre profecies auto-acomplides però no tinc clar si això seria una figura retòrica.

      Elimina
  2. Amb tanta paradoxa em sembla que vaig més perduda que el mateix Èdip. Déu n'hi do quina capacitat que tens per jugar amb els temps i les paradoxes. Penso que triï el que triï l'Èdip està atrapat per la tragèdia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no tens el costum d'anar fent viatges en el temps, és lògic marejar-se una mica amb les paradoxes.

      L'Èdip, com tu dius, té les de perdre. Una bona tragèdia acaba enganxant a l'heroi faci el que faci.

      Elimina
  3. Segons la peli, la serie o el llibre tindràs un tipus de viatges en el temps o en l'altre, vols paradoxes? multiuniversos? úniques línies temporals? Etc... I com a mostra aquest gràfic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquesta interessant aportació, pons. He après algunes coses que no sabia. Ja has fet un cas típic de "noi li agrada noia, noi li agrada viatjar en el temps"?

      Elimina
  4. Jo personalment crec que és totalment possible salvar i no salvar una paradoxa temporal i espaial, el cas és que si la realitat com diuen els psicoanalistes lacanians és una contradicció paradoxal, el fet de trobar-nos davant d'una paradoxa no fa més que donar més de la falta de tot sistema i així enfortir el complex d'Èdip, base de la vida.
    En altres paraules, que una paradoxa i una contradicció i totes juntes alhora fan la vida, l'errada que és la vida, o l'errada de la vida que és la mort si ho mirem al contrari i mirant el yin y el yang.

    Una abraçada i m'ha encantat el conte, diu moltes coses i amb una història agradable tot i que una miqueta angoixant, però que fa la bona literatura, què és la literatura si no crea angoixa? Jo quan llegisc un llibre m'omplic d'angoixa i és vivint i intentant superar amb l'experiència les paradoxes per mi creades en el somni o en el deliri visc després.

    Vicent Adsuara i Rollan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que t'hagi agradat el conte. Tens raó que la realitat és ben paradoxal, de vegades. I que tot plegat acaba sent bastant complicat. A força de pensar, enredem més els nusos de la lògica, en comptes de desfer-los.

      Elimina
  5. M'ha agradat, m'agrada la paradoxa del viatger al passat i la barrega amb Èdip, però m'he perdut una mica quan ha aparegut el filòsof...

    Parlant de paradoxes, suposo que coneixes la paradoxa d'Epimènides, el mentider: "menteixo". Si menteix ès que diu la veritat i si diu la veritat és que menteix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que ha quedat una mica confús el final, suposo que hi ha massa girs. El que diu el filòsof és que si Èdip aconsegueix fugir del seu destí, aleshores el complex d'Èdip no existirà amb aquest nom. Per tant, molts segles més tard, no hi haurà cap motiu perquè el viatger del temps viatgi al passat per evitar el destí d'Èdip. Sense aquest viatge, Èdip no se salvarà.

      És a dir, si Èdip fuig del destí, el viatger temporal no ve a evitar el destí d'Èdip. Però si el viatger temporal no ve, aleshores Èdip no es pot salvar.

      Com diu en Pons més amunt, hi ha diverses maneres d'enfocar aquesta paradoxa. En algunes històries de ciència-ficció veiem diferents resolucions que respecten estrictament la lògica (això ve a significar que és impossible canviar el passat) i en d'altres, no.


      Hi ha diferents tipus de paradoxes. Jo no en sóc expert però amb la viquipèdia a mà diria que aquesta que planteges del mentider és una antinòmia lògica. Val la pena fer una ullada a la pàgina de la Viquipèdia que parla sobre els tipus de paradoxes, amb diferents exemples.

      Elimina