L'hora dels filòlegs

Després de fer amics entre els col·lectius dels editors i dels publicistes, avui aquest blog parlarà dels filòlegs. Bé, més concretament m'interessen aquells filòlegs que es dediquen a dir què és correcte i què no.

Poca broma amb aquest poder, eh? Una vegada vaig preguntar a una filòloga catalana qui eren aquestes persones i com eren triades però crec recordar que no en vaig treure l'aigua clara.

Una altra cosa que no he aconseguit mai entendre és el criteri que fan servir aquestes persones. En teoria es tracta d'aconseguir un equilibri entre la parla del carrer i la llengua acadèmica. La primera és viva, canvia contínuament i rep tota mena d'influències. La segona, tracta de conservar una certa puresa, evitar que la llengua es deteriori.

En el cas del català, sempre es mira de reüll l'omnipresent castellà però també, cada dia més, l'anglès. I potser hi ha un excés de zel que empeny la normalització cap a una diferenciació excessiva d'alguns mots.

Per exemple, les paraules relacionades amb les noves tecnologies, tendeixen a catalanitzar-se absurdament. Quan tothom s'havia acostumat a fer tuits amb la seva tablet, aquests senyors poderosos han decidit que s'ha de piular amb una tauleta.

Això de la tauleta ho trobo especialment greu perquè és una paraula que ja tenia un altre significat. Així, si dic que m'he comprat una tauleta, no sabreu si he anat a una botiga de mobles o d'electrònica. A més, són objectes que acostumen a estar molt propers. Quants de vosaltres no deixeu la tauleta sobre la tauleta?

Si demaneu als reis una tauleta de les de la Poma, us podrien portar això. Font.

Després hi ha barbarismes que són força útils per comunicar-nos però que els filòlegs no permeten. Per exemple la paraula jefe, en català, s'ha de dir cap. Però cap és una paraula tan polisèmica que sovint calen absurdes perífrasis per evitar confusions. Si jo dic "en cap cap hi cap el cap del meu cap" difícilment entendreu el mateix missatge que jo volia transmetre.

Si diem "aniré al casament vestit amb un vestit", en quina de les dues opcions pensareu?

Hi ha també el cas invers. Paraules que sí són acceptades malgrat hi hagi en català un mot per descriure exactament el mateix. Per exemple tenda (botiga), que a més torna a provocar equívocs amb tenda (de campanya). Com passava abans, també hi podria haver tendes dins de tendes.

Costa, per tant, entendre el criteri amb què unes paraules es normalitzen i les altres es mantenen en la il·legalitat normativa. En el cas del català tinc la impressió que els normalitzadors tendeixen a ser excessivament estrictes. Entenc que es vulgui lluitar per erradicar el bueno, el vale, el  tenir que i el pues. Es podrien donar cursos de mig minut per explicar als catalans que bé, que d'acord, que hem de dir doncs.

Però hi ha batalles que no té sentit lluitar. Coneixeu algú que no sigui filòleg i que sàpiga utilitzar correctament els pronoms febles?

I n'hi ha d'altres que són completament absurdes i contràries als nous temps. Mireu, si em paren pel carrer i em pregunten l'hora i contesto "són tres quarts i mig de dues", probablement al meu interlocutor se li faran les dues mentre intenta desxifrar la meva resposta. L'alternativa (no normativa) és molt més ràpida i precisa, més racional. Fixeu-vos que, encara que ens entengui, es quedarà amb el dubte de si l'hora és 1:52 o 1:53. O fins i tot, 1:51 o 1:54, que no tenen una manera de dir-se clara en català normatiu.

És a dir, que el sistema de dir les hores en català és l'equivalent a pesar en arroves, lliures i unces. Un anacronisme en la nostra era digital, de tauletes i piulades.

-Martin, posa el rellotge a dos quarts i mig menys dos minuts i mig de... Mira, saps què? Millor posa'l a les dotze en punt i ja farem temps fent un vermutet. Font.