Fa un temps vaig explicar com Internet comença a moure l'opinió pública més que els mass media tradicionals. I quan això passa en una democràcia, podem veure canvis d'estructures de govern molt profundes.
És cert que el 15M va ser un moviment "de carrer" però no crec que es pugui entendre sense l'existència d'Internet. En primer lloc, la guspira que va encendre la revolta va ser la Llei Sinde, que buscava perseguir la pirateria per internet. Amb el lema #nolesvotes, molta gent es va organitzar per demanar que no es votés als partits que van donar suport a aquesta llei (PP, PSOE i CiU).
Val a dir que el punt de partida d'aquesta revolució pot resultar una mica absurd. En un país en plena crisi econòmica, amb un atur estratosfèric, milions de persones perdent-ho tot en la bombolla immobiliària... la gent va i esclata perquè no pot baixar-se pelis pirates? Bé, sí, d'acord, segons deien, era una qüestió de llibertats civils i, en tot cas, al final els temes importants (i els que potser no ho eren tant) van arribar a les assemblees de les places i als fòrums d'internet.
Uns mesos després d'aquella revolució d'esquerres, el PP va treure majoria absoluta a les eleccions generals. Alguns es van adonar que el lema #nolesvotes, podia haver afavorit l'abstenció entre els activistes d'esquerres, permetent una victòria demolidora a una dreta on no havia arribat el missatge del 15M.
Des d'aleshores el moviment ha anat cristal·litzant en diverses plataformes ciutadanes però quedava el pas més polèmic: fer política. Algú va dir "si sou el 99%, presenteu-vos a les eleccions i guanyareu de carrer. En cas contrari, potser no sou tants com us penseu i, per tant, no teniu legitimitat per parlar en nom del poble".
Després de la sorpresa de Podemos a les eleccions europees, comença a cristal·litzar una forma de política inspirada en el 15M. M'ha cridat molt l'atenció aquesta entrevista a un dels seus eurodiputats.
Pablo Echenique-Robba (m'estalviaré els acudits sobre un polític amb aquest cognom) és científic i deixa un titular sucós: “En la izquierda a veces la gente se vuelve anticientífica”. L'entrevistador li pregunta sobre alguns temes on ell discrepa amb el partit que representa i diu que ell és científic i que, com a tal, no pot estar d'acord amb certs plantejaments, però que si arriba el moment de votar, votarà el que digui el partit.
És a dir, Podemos fitxa un expert en temes científics però el subordina al que opini gent que no té cap mena de formació científica. És així? Ell aclareix que farà pedagogia i que ja s'encarregarà que la gent acabi entenent aquests temes però alguns temes s'escapen a la racionalitat de l'argumentació.
Em sembla molt interessant tot el debat que obre aquest plantejament. S'ha de poder votar tot? Si votem sobre política fiscal, el vot d'un economista ha de valer el mateix que el d'un cambrer? Si hi ha una sèrie de decisions interdepenents (per exemple abaixar o apujar impostos, control de la inflació, reducció/ampliació de les cobertures socials,...), s'han de poder votar per separat?
Recentment, la llei catalana de consultes ha obert les portes a una democràcia més participativa. És cert que, vistos els resultats del multireferèndum, algú pot pensar que no tenim encara la maduresa suficient per votar tant. D'altra banda, deixar les decisions importants en mans de polítics que s'han demostrat profundament ineptes i/o corruptes tampoc sembla una bona idea.
Té sentit que tothom pugui votar sobre temes específics sobre els quals no té cap mena de formació? Vinyeta extreta del blog Gargotejant.
La solució ideal seria apujar el nivell de coneixements generals de la població fins que fos capaç de prendre decisions basades en aquests coneixements, entenent què significa una opció i quines conseqüències té la contrària. Però d'això estem molt lluny encara. I no sembla que ens hi estiguem apropant a gaire velocitat...
Votar temes científics no té cap sentit. La ciència no es democràtica. Hi ha tres opcions:
ResponElimina1) La ciència confirma que una hipòtesis es certa
2) La ciència desmenteix que una hipòtesis es certa
3) La ciència no actual no es capaç de confirmar ni desmentir una hipòtesis.
Però el que no es pot fer es votar sobre una hipòtesis. Que hi hagi més gent que estigui equivocada no vol dir que es converteixi en la opció veritable. Ara bé, la comunitat científica està formada per científics, per tan persones individuals, i es pot donar el cas que en un tema complex i difícil de estudiar una part defensi uns fets i l'altre part defensi uns altres. En aquest cas potser si que ens haurem de fixar en què diu la majoria de científics (no de "persones normals", posem per cas el tema de l'escalfament global.
http://www.youtube.com/watch?v=cjuGCJJUGsg
Bé, hi ha 2 aspectes a considerar del teu comentari.
Elimina1. Com que ningú té un criteri absolut per discernir la veritat científica i la democràcia no serveix, cal una democràcia de professionals.
2. En política no sempre busquem les veritats. Molts cops busquem preferències (és més important salvar els pandes o trobar una cura per l'ebola? / fem habitatges per tothom o invertim en energies renovables?). El que passa és que les solucions que vehiculen aquestes preferències tenen un rerefons tècnic/científic que, si no s'entén, és difícil fer previsions i, per tant, prendre decisions raonables.
Magnífica reflexió. Estic d'acord amb que la gent ha de tenir capacitat per decidir sobre afers que ens afecten a tots, i que no es prenguin les decisions en funció de qui mana en aquell moment, ja hi haurà molts temes que canviaran segons la tendència política, però sí certs temes importants i globals, per exemple, i no sé què et semblarà, si el nostre ha de ser un estat laic o si ha de tenir exèrcit o no. Evidentment, algunes decisions tècniques l'ha de prendre la gent especialitzada, no estaria malament tenir un govern una mica tècnic on cadascú sigui expert en el tema que li toca gestionar, no seria el cas del govern espanyol, per exemple. Democràcia sí, passar-nos de progres no.
ResponEliminaEl govern espanyol és un cas de Castacràcia. Hi ha ministres que no tenen ni idea del tema del seu ministeri i llavors tenen un munt d'assessors que en teoria sí però veient com assessoren t'entren els dubtes.
EliminaSuposo que l'ideal seria... Bé, ho explicaré amb una metàfora: hi ha un avió ple de passatgers. És bona idea que els passatgers decideixin democràticament on volen anar però no és bona idea que decideixin totes les accions del pilot, que és qui sap maniobrar l'avió.
És a dir, que el poble diria el què i els tècnics haurien de buscar el millor com.
Hi ha coses que hi són als programes dels partits. Si guanyem se suposa que tenen l'autorització per fer-ho. La votació hauria de fer-se en moments en que el govern de torn pensa que ha de canviar el programa, en cas d'aspectes que afectin de manera important a la major part de la població, etc. Establir el límit d'on s'ha de fer o no és impossible però si que hi ha la gran majoria de temes prou allunyats de la terra de ningú com per acceptar, en general, que cal votar-ho o no.
ResponEliminaEls programes dels partits són un document que el 99% dels electors no llegeix i que tampoc importa perquè la majoria dels partits tampoc els pensaven complir. I de tota manera quan votes un partit potser estàs votant que estàs a favor d'una política econòmica determinada (per exemple abaixar impostos) però t'has d'empassar una política de drets socials contrària als teus principis (avortament, eutanàsia, matrimoni gai...)
EliminaPer desgràcia, com bé apuntes, els canvis a aquest model caduc no són sempre fàcils d'implementar i delimitar.
I per pujar els nivells d'educació cal tenir una bona formació: és a dir, polítiques d'educació de qualitat, just el que es volen carregar.
ResponEliminaEl 15M neix d'una mani convocada per twitter, segur que arrel de tot el que expliques. Però a mi em continua flipant el que s'ha fet.
I si, quatre anys després, ja estan a l'eurocambra i aviat, als ajuntaments, el més important i directe. Penso que és una gran victòria per començar a caminar. Sols falta que no es tropeci amb les mateixes pedres del camí.
Ara he vist que he parlat de Podemos i no de les CUP i és injust perquè les CUP porten molts anys picant pedra als ajuntaments mentre que Podemos ha rebut molt suport mediàtic del senyor Lara (preguntar-nos per què seria el tema d'un altre debat) i amb això creix amb més força però potser estan una mica més verds que les CUP.
EliminaVeurem que donen de sí aquests nous partits.
Seria fabulós i ideal que tots poguéssim votar qualsevol tema que ens hagués d'afectar, en comptes d'haver-los de deixar sempre en mans d'uns quants "delegats" escollits (els nomeno així per no embrutar aquest bloc amb un reguitzell de paraules indecoroses). Això emplenaria de sentit una paraula i un concepte avui prostituït com és la democràcia. Però és cert que això només seria eficient si es comptés amb una població educada, on l'educació, entre altres coses, signifiqués sobretot no opinar sobre allò que un no coneix. El problema és que moltes vegades la gent ens creiem que sabem massa coses, i ens considerem legitimitats per opinar sobre qualsevol tema. Potser una bona idea per superar aquest handicap seria examinar i testar la població, de forma que cada individu només pogués participar en votacions relatives a temes en els quals hagués demostrat una certa aptitud.
ResponEliminaAixò de la gent que es creu capacitada per opinar sobre qualsevol tema ara s'anomena "síndrome del cuñao".
EliminaJo fa anys que la pateixo, ho admeto. Perquè en el fons sóc conscient que no sé la veritat absoluta sobre cap tema i la meva ignorància és enorme. Però de vegades veig gent encara més ignorant que jo fent de 'cuñao' dient absoluts disbarats i molts cops no puc controlar-me.
Et compro la idea de l'examen. Jo faria que votés tothom que volgués però que els vots de la gent que treu millor nota en un tema valguessin més.