Carnet de pare

Pregunta 99. El seu fill ha estat acusat de robar diners a un company de classe. El seu fill ho nega però la mestra dóna credibilitat a l'acusació. Com abordaria aquest incident?

Alço la mirada. L'examinadora resta impassible tres metres davant meu, a la seva butaca. Queden un parell de qüestions de la prova escrita i passarem a la temuda entrevista. La Pregunta 99 no és més difícil que les 98 anteriors, són totes de manual, està clar per on van. Si contestes que dones crèdit al teu fill, estàs malmetent el seu respecte a la figura de l'autoritat de la professora. Però una resposta poc empàtica amb el teu fill podria donar una puntuació encara pitjor. I una resposta que busqui un equilibri entre totes dues pot ser considerada com una manca de criteri clar.

Al final el que compta és la ponderació amb les altres 99 preguntes. Per això diuen que cal ser sincer i contestar amb el cor. El test està ben fet: si ets bon pare, aproves. Si no ho ets, suspens. I si vols enganyar el sistema és que ets mal pare perquè el sistema vol el millor per al teu fill. Això és el que diuen. I això és el que ens vam creure quan ens van dir que canviarien el país.

Jo també havia votat al Partit Racionalista. Com a mestre havia vist passar centenars de nens de famílies desestructurades. Molts d'ells acabaven vagant pel carrer, prenent drogues, robant als turistes, prostituint-se... De fet no calia ser mestre per adonar-se'n: si tens uns mals pares, les probabilitats d'acabar sent una persona infeliç o mesquina són molt més altes.

I aquest era un dels punts claus del programa del Partit Racionalista: per construir una bona societat calia que els nens tinguessin una bona educació. Però no la podien tenir amb uns pares irresponsables. I per desgràcia les persones irresponsables eren, precisament, les que tenien més fills.

El Partit Racionalista complia les seves promeses. Escrupolosament. Com si fos un contracte vinculant.Van implantar el carnet de pare. Hi havia una prova rigorosa que donava dret a engendrar (amb ajuts biològics gratuïts si calia) i després renovacions periòdiques. Es podien perdre punts del carnet si es demostraven negligències. Si els pares perdien la custòdia, els nens podien ser adoptats per una altra família o per l'Estat.

Durant el primer any, milers de pares van perdre la custòdia dels seus fills. Alguns la van recuperar després d'un exigent reciclatge formatiu. D'altres havien denunciat el govern davant organismes internacionals. La majoria s'havia adaptat al sistema de visites. Sobretot si els adoptava l'Estat. Era com tenir els fills en un internat i sabies que estaven bé...

Com a professor puc constatar la millora en les escoles. A més de no tenir alumnes de famílies desestructurades es van implementar mètodes educatius més moderns i la nostra feina va canviar radicalment. Enrere quedaven les estèrils baralles per imposar l'ordre i la disciplina. Els alumnes ja venien educats de casa i a l'escola només venien a aprendre i a socialitzar-se.

Torno a mirar el full de respostes. Tinc massa coses al cap com per triar una resposta "amb el cor". Decideixo escriure'n una que s'assembla bastant la del manual, ja m'és igual si resulta que he estat poc sincer. Fa sis mesos que la meva dona i jo no estem bé, és clar que el nen ho ha de notar. Ella també haurà de passar una prova. Potser li donen a ella la custòdia o potser a mi. O ens donen la compartida o ens treuen la custòdia a tots dos. Poden imposar-nos que ens separem o que seguim vivint junts i fem una formació de reciclatge matrimonial. Tot, és clar, pel bé del nen.

Pregunta 100: Creu que donar-li a vostè la custòdia és el millor per al seu fill? Creu que és el millor per a vostè? Raoni les respostes.