Recordo que fa molts anys, potser en una pel·lícula vaig sentir com una dona de perfil aristocràtic deia categòricament que les bones maneres ho són tot. Allò que distingeix uns homes dels altres.
En aquell moment vaig rebutjar de ple la idea. Hi ha molta gent que és extremadament educada però, en canvi, no té bones intencions. I en canvi, hi ha qui per fora sembla vulgar i antipàtic però per dins té un bon cor.
Hi ha una dicotomia semblant en l'àmbit de la literatura: forma i fons. Els partidaris de la forma busquen l'harmonia dels fonemes, dels mots, de les construccions, la perfecció de l'estil. I els del fons es fixen en els conceptes, en les idees que hi ha darrere de les paraules. També, de jove, era més partidari del fons que de la forma.
Fins que un dia arriba una professora de literatura i diu que forma i fons són el mateix. I el primer cop sona a frase pretensiosa, a aforisme atrevit i enginyós però buit de significat i versemblança. Però la frase queda, hivernant, en algun racó de la ment. Com una llavor que espera les condicions adequades per germinar.
I aquestes condicions són un llibre o una pel·lícula on forma i fons es combinin en perfecta simbiosi. Cada idea, cada argument s'ha de vestir amb les formes adequades; les que accentuen i perfilen de la millor manera els detalls, els matisos, Les que modelen el més ajustadament possible l'essència del concepte.
Memento es podia haver explicat de forma lineal. El fons hauria estat el mateix. Però narrant-la en petits fragments que van enrere en el temps s'aconsegueix que l'espectador estigui en les mateixes condicions d'ignorància i desorientació que el protagonista, que pateix un trastorn pel qual la memòria se li esborra cada pocs minuts.
Tornant a les persones, també potencien les seves qualitats quan saben combinar forma i fons. Diuen que l'hàbit no fa el monjo però els hàbits construeixen actituds.
En un dels últims debats polítics que vaig veure, amb membres de diferents partits, vaig descobrir que els més maleducats eren els dels partits que mai votaria. Sé que pot semblar una inversió de la relació-causa efecte; que em semblaven més maleducats perquè eren els dels partits que mai votaria. Però crec que la raó és que es tractava de polítics que articulen el seu discurs buscant la destrucció del contrari i no pas la construcció d'un projecte propi. Per això, en comptes de fer servir termes conciliadors, recorren al menyspreu, als crits, a la desqualificació de l'adversari.
I sí, algú dirà que molts polítics són llops vestits de xais. Però els que directament van vestits de llop, realment mereixen més confiança?
Jo soc més partidari del fons que de la forma. Vol dir que encara soc jove? A veure, no vull dir que la forma no sigui important, però posa-li un terç a la forma i dos terços al fons.
ResponEliminaSí, suposo que deus ser jove, tot i que també va una mica amb el caràcter.
EliminaPer exemple, la gent de Linux sembla que li dóna més importància al fons i la gent d'Apple a la forma.
A mi em sembla que la forma i el fons no tenen res a veure, i també penso que el fons es molt important, però no oblidem pas la forma, sempre cal buscar l'equilibri. Les coses importants dites amb bones maneres, fan de més bon escoltar...
ResponEliminaBon vespre
El disseny, ben entès, és aquell que dóna la forma que més reforça la funcionalitat d'un objecte. A part hi ha tot de dissenyadors pretensiosos que fan dissenys ampulosos que entorpeixen la funcionalitat dels objectes.
EliminaAmb les paraules passa una mica el mateix, que és el que dius tu.
La forma és un embolcall, i com a tal té un valor secundari. Pot haver fons sense forma, però la forma sense fons no posseeix gaire sentit, més enllà del joc pel gust del joc.
ResponEliminaEl continent no és res sense contingut.
La roba tampoc no és res sense un cos per vestir, ni el paper sense unes lletres que l'emplenin.
Conec el cas de molts escriptors, inclòs jo mateix, que van començar escrivint poesia, o entenent la prosa com un exercici d'exhibició de vocabulari grandiloqüent i paraules arcaiques. Diria que és una fase, un estadi natural, pel qual ha de passar l'aprenent d'escriptor.
A mi em sembla que l'escriptor demostra la seva maduresa precisament en el moment que reconeix la importància del fons per sobre de la forma. No obstant això, la forma mai no hauria de quedar relegada a l'oblit, perquè davant de dos fons de magnitud o interès similars, la forma en què s'expliquin marca la diferència.
Hi ha qui diu que només hi ha 14 o 15 històries arquetípiques i cada novel·la o pel·lícula no deixa de ser una versió d'una d'aquestes històries. Així doncs, el que distingeix una novel·la d'una altra és la forma, l'estil amb què està escrita.
EliminaI, potser no és tan exagerat com això i encara hi ha espai per a la creativitat en el fons però és fàcil trobar-se que la història que volies explicar ja l'ha explicat algú altre abans.
Noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia... quants milions d'històries s'hauran escrit sobre aquest esquema bàsic? I amb quants secundaris simpàtics? No sé la resposta a la pregunta sobre el fons i la forma, diria que quan la cosa "flueix" és que la forma s'adequa al fons i que si grinyola o genera avorriment és que el missatge no s'expressa bé, però si s'ha de triar, millor un bon fons amb una mala forma que a la inversa...
ResponEliminacomença amb "noi li agrada noia" sembla mentida que després de més de 2000 casos típics encara no ho tingueu interioritzat en el subconscient!!
EliminaHahahaha! Perdó, pons!!!
EliminaHahahaha! Perdó, pons!!!
EliminaEl blog del Pons també es basa en bona mesura en la forma, com demostra aquesta intervenció. Aquest "noi li agrada noia", gramaticalment conflictiu, és bona part de la marca i de l'estil que imprimeix a cadascun dels seus posts. Podríem llegir informacions molt semblants en altres blogs però la forma d'explicar-ho d'en Pons és el que fa únic el seu blog.
Elimina