dimecres, 16 de setembre del 2015

Empatia

Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.

1. Merkel fa plorar una nena.


  Si no et portes bé, vindrà la Merkel.

El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.

Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.

2. Ada Colau escolta una dona gran que plora.



Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.

Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.

Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.

No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.

Resposta de l'usuari @rsaneas al missatge anterior.


Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.

Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.


En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.

Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.

I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.

11 comentaris:

  1. No vull defensar la Colau (ni atacar-la) però sembla que li surt millor a ella, com tu dius com a mínim la persona després de parlar amb ella surt més consolada, algo es algo. Per tan sembla que ser empàtic seria millor, sempre i quan la empatia no interfereix en donar la veritable ajuda que necessita la societat amb polítiques socials i tal.

    Sí, en un llibre o una sèrie es bàsic que l’autor ens faci empatitzar amb els personatges, això et dona ganes de seguir llegint, encara que la trama del personatge sigui una porqueria, i no miro a ningú senyoreta Brienne de Tarth que lo únic que fa en el quart llibre es passejar per la muntanya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que curiós que precisament una IA valori tan positivament l'empatia. Cada cop us fan millor!

      Elimina
  2. Ui que complicat que és tot això...A mi em sembla que el cas de la Merkel i la Colau són exactament iguals. Tant la nena com l'àvia posen la seva esperança en una persona que creuen que els pot ajudar i en els dos casos, el resultat és el mateix, plorant o sense el seu problema no es resol...Si molt m'apures, potser la velleta se'n porta el desengany més gros, perquè segur que va votar la Colau precisament perquè a la seva campanya, assegurava que solucionaria aquests problemes i en canvi per la nena la cancellera era una desconeguda...
    A mi em sembla que som molts els que tenim aquest sentiment d'impotència davant d'aquesta situació, perquè no tenim la solució...Els polítics, tard o d'hora, tenen la possibilitat d'arreglar-ho, doncs que posin fil a l'agulla que ells no són les víctimes, però si els que poden fer alguna cosa per millorar la vida dels altres, perquè ser polític vol dir estar a servei de les persones...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc clar qui se'n va més o menys satisfet. De vegades, als polítics que admirem els perdonem més coses. I d'altres els exigim més.

      Jo intento ser pragmàtic i valorar els fets. Les polítiques que es fan, en les condicions que es fan i les que es podrien fer. Crec que al final les coses funcionen millor si es fan més números i menys discursos sentimentals.

      Elimina
  3. El cert, Sergi, és que el discurs de l'amo i el del capitalista, que és d'on es nodreixen els polítics, no entenen d'empatia, jo, que en sóc d'empàtic mai no em posaria o ficaria a polític, no perquè no sàpia resoldre problemes, sinó perquè tinc empatia, l'empatia val per a gaudir del saber, típica cosa del discurs de la histèrica, però no per a manar o manar amb les plusvàlues, típica cosa dels discursos del amo i del capitalista. Una persona del discurs histèric val com a polític d'oposició, posant-se com a víctima, amb el discurs de la víctima, però no amb el de l'amo o del capitalista manant, no quan ha de manar, es segueix posant de víctima quan el botxí és ell.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una novel·la que es diu "El joc d'Ender" on el protagonista és escollit per vèncer un enemic gràcies a les seves capacitats empàtiques. Però, precisament per això, el protagonista no vol vèncer aquest enemic, perquè ha empatitzat amb ell.

      Suposo que si hi hagués polítics realment empàtics (i que no fos aquesta una empatia fingida i manipuladora) els passaria sovint això: quedarien bloquejats per les seves emocions i no podrien governar de forma eficaç.

      Elimina
  4. En política, empatitzar és important, sempre i quan no sigui una actuació teatral que després no es tradueixi en fets, o en intent de fets, almenys. Rebre la problemàtica del carrer i actuar en conseqüència, no en el cas concret, sinó per evitar casos com aquell, penso que és el mínim que es pot demanar a un polític. La resposta de Colau és la lògica, no et puc solucionar el teu problema, però treballarem en això perquè el problema desapareixi, per tu i per tots. Una altra cosa és que després ho faci, o que les solucions aportades siguin les correctes.

    I pel que fa a la literatura... a mi m'importen més les trames que els personatges també, però és que en els personatges només et fixes quan estan especialment ben o mal dibuixats. Quan són normals, et passen desapercebuts. En canvi, una trama sí que saps dir de seguida si és bona o dolenta, i sempre ens genera opinió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord que la resposta de Colau és la lògica però també he posat l'exemple de la Merkel, precisament per valorar fins a quin punt l'empatia és important. O potser hauria d'haver dit l'expressió o aparença d'empatia, perquè en el fons no sabem si a la Merkel li afecta més o menys que a la Colau escoltar els problemes dels ciutadans. Només sabem que la Colau ho expressa millor.

      Pel que fa al que dius dels personatges hi estic bastant d'acord. Potser salta més a la vista quan estan especialment mal dibuixats. I és anàleg al que passa amb els actors. Si l'actor ho fa bé, de seguida et centres en el personatge i t'oblides de valorar si ho està fent bé o no.

      Elimina
  5. L'empatía a mi em sembla que és fonamental a tots els aspectes de la vida... els psicòpates no en ténen gens, per exemple... i després hi ha gent que en té més o menys. Jo crec que els qui són més empàtics pateixen més, però també són més solidaris i això és important. Durant aquests dies estic escoltant molt allò de "abans d'ajudar a algú de fora... que s'ajude a la gent d'aquí que té necessitats"... Doncs aquest argument em sembla... que no , per què, que qui és d'aquí al costat té més dret que qui és de lluny? i com de lluny ha de ser per ser considerat "d'aquí"? El problema és que com que les desgràcies que veiem ens resulten llunyanes, no empatitzem tant com si foren properes... (ui m'estic enrotllant, però vull expressar la meva opinió, si em permets) El cas és , si , molt bé , el fet que un polític tinga aquesta qualitat està millor que si no la té- queda menys lleig- però pense que, les petites accions individuals, ajuden a millorar les generals... i si pots ajudar a una persona, si està en la teva mà d'alguna manera... doncs pense que ho deuries fer. Per tu perquè et sentiràs millor per haver ajudat a aquesta persona i també per empatia. Empatia no és només donar un cop a l'esquena i dir, ale ale... no plores que ja passarà. També es pot fer alguna cosa, segur!
    Allò de la Merkel, a més de falta d'empatia és poc de tacte...

    En literatura a mi m'atrauen més els personatges, quins pensaments ténen i com són de diferents, encara que la trama també ha de dir alguna cosa, ha de ser un poquet de tot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si he entès bé la teva argumentació, els més empàtics tendeixen a preocupar-se més per allò que veuen i ignorar allò que queda lluny. Així doncs, potser l'empatia conduiria a part de les injustícies que veiem actualment. Potser un psicòpata actuaria de manera més justa?

      En el fons, per poc empàtic que siguis, saps el que està bé i el que no. I potser portar les decisions al terreny emocional (i no al racional) fan més difícil trobar una solució bona i justa.

      Elimina
  6. Bé, no volia dir exactament això... Sinó que solem sentir més empatia cap a les persones més properes, però no que els més empàtics es preocupen per allò que veuen... Els més empàtics es preocupen per més persones, independentment siguen properes o llunyanes, i un psicòpata és sobre tot egoïsta i no es preocupa pels sentiments dels altres, per tant no actua de manera justa... i qui sap? si no sabem com actuaria una persona qualsevol amb seguretat (perquè les persones no són màquines i et poden sorprendre sempre), encara menys podem saber com actuaria un psicòpata...

    I si, coincidisc amb tu en l'últim paràgraf!

    ResponElimina