dijous, 10 de setembre de 2015

Especial 11S: El desert dels tàrtars

El desert dels Tàrtars és potser l'obra més significativa de Dino Buzzati. Narra la vida de Giovanni Drogo, un militar destinat a la Fortalesa Bastiani, a la frontera nord del regne.

A la fortalesa no hi passa gairebé res i els militars allà destinats no fan altra cosa que esperar. L'enemic fa temps que no ataca però és una fortalesa de frontera, podria arribar en qualsevol moment. I així, en Giovanni, veu com la seva vida sencera es va escolant en aquesta espera, renunciant a tota la resta (família, amics...) per la possibilitat de la glòria d'una batalla que no acaba d'arribar mai.

També han fet una pel·lícula del desert dels Tàrtars, amb musica de Morricone. La podeu veure al Youtube.


Ara us faig una mica d'SPOILER però millor que seguiu llegint perquè sinó no entendreu el post. A més el llibre té un ritme tirant a lent d'acord amb aquest concepte central d'espera. I la peli suposo que també. Cap al final, l'exèrcit enemic finalment ataca. Però el pobre Giovanni està malalt i no pot participar de cap manera en la defensa de la fortalesa. La batalla que havia estat esperant durant tota la vida arriba massa tard per a ell. I en Giovanni es veia privat del moment que havia de donar sentit a la seva vida.

FI DE L'SPOILER

A Catalunya darrerament vivim una batalla molt complexa. De moment pacífica, per sort, tot i que amb atacs força mesquins, de vegades. I el cas és que hi ha qui porta anys esperant-la. Quan els independentistes eren minoria, ningú podia assegurar que arribaria un dia on ens juguéssim la independència.

I aquest dia sembla que ha arribat. Dic sembla perquè aquestes batalles on es combat amb vots, amb lleis, amb mobilitzacions populars i astúcies diplomàtiques són difícils d'entendre. I per desgràcia hi ha Giovannis que no hi podran ser. Després de tota o de part d'una vida esperant viure aquests moments, no hi podran ser.

Vull dedicar aquest Especial 11S a tots ells. Començant per la Xaro Pérez, que va morir recentment. I seguint per dues persones de la meva família, el Vicenç i el Manel, que per problemes de salut tampoc podran celebrar amb nosaltres aquesta diada.

Ah, i si veieu en aquests diaris espanyols alguna foto denúncia on es vegi una persona sostenint 2 punters, potser no és per inflar les dades d'assistents. Potser és que algú senzillament ha volgut canviar el final de El desert dels tàrtars i ha prestat una mà a un d'aquests Giovannis.

8 comentaris:

  1. T'ha sortit un post emotiu avui

    Ja va bé que hi hagi punters de sobres, jo encara no tinc el meu... Algú me'l vol portar? Hauria de ser blau

    PD: Dos posts seguits en una setmana! Quin luxe!

    ResponElimina
  2. Sí, m'ha sortit emotiu, oi?
    De punters en venen a 20 cèntims a la seu de l'ANC al carrer Marina.
    PD: La setmana passada no n'hi va haver. Però sí, igualment el d'avui és un especial.

    ResponElimina
  3. Jo no penso assistir a cap acte de la Diada, més que res per contradir el discurs del PP, que viu convençut que la "majoria silenciosa" és espanyolista fins a la mèdul·la i no surt al carrer perquè se sent oprimida i té por.

    El meu acte "silenciós" encara deixarà més en ridícul les tesis sense fonament d'aquesta colla d'impresentables, si és que això és possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, de moment tothom està en el seu dret d'anar o no a les manifestacions que cregui oportunes.

      No sé si els actes silenciosos molesten gaire al PP. En la meva modesta opinió, un partit que ha creat la llei mordassa no crec que estigui gaire preocupat pel silenci del ciutadà. Més aviat al contrari.

      Sí que crec que és cert que la data important és el 27S. Però actes com la Via també serveixen per deixar clar que hi ha molta gent disposada a fer alguna cosa més que votar cada 4 anys. I això, en el moment que es presenti un conflicte de sobirania, serà important.

      Elimina
  4. Quina pena pobre, va malversar la seva vida en una espera inútil...
    Jo voldria que això no fos una metàfora del que estem vivint, tot i que , és clar algun Giovanni s'ho perdrà, perquè les coses van lentes...
    Bona Diada, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una obra molt trista. Esperem que hi hagi el mínim de Giovannis possibles.

      Elimina
  5. Hi ha molts i molts Govannis, perquè molts s'han quedat pel camí esperant aquest dia. El van somiar, però no el van arribar a veure. Però hem de pensar que és en gran part gràcies a ells que nosaltres sí que puguem. Per tant, els hi devem. Ho farem pels nostres fills, i per tots els que vindran, perquè trobin un país millor, però també per tots aquells que ja no hi són, perquè mereixen que la seva lluita finalment arribi a bon port.

    ResponElimina