Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.
Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.
Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.
Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.
I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".
Cartell electoral racista. Font.
En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.
Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?
Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".
Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?
Em sembla que tens molta raó, en el racisme, com en el masclisme, potser la discriminació més gran i important és aquella que no omple portades. Un acte de violència de qualsevol dels dos tipus és molt aparent, i en el cas de l'augment del suport dels partits ultra-dretans a Europa, contraris a la immigració i bel·ligerants contra els nouvinguts, focalitzem el problema allà. Però ens pensem que el suport els ve d'estrats poc cultes de la societat que se senten amenaçats pels immigrants i que compren fàcilment el discurs de la por. Però no és (només) així. Un acte de racisme pur és aquest que dius, jo no sóc racista, però no porto el meu nano a l'escola pública perquè hi ha massa moritos. I ho vulguem o no, tots ens els mirem amb suspicàcia, encara que en les distàncies curtes no tinguem cap problema i hi puguem interactuar, sempre ens tira enrere allò que no coneixem, ens genera cert rebuig, i preferim, estúpidament, aquells que s'assemblen més a nosaltres, encara que siguin uns fills de puta rematats. En això hi juga molt també l'herència cultural, així que m'esperaré al proper post a veure què expliques.
ResponEliminaEl post no pretenia ser un sermó moralista sobre el racisme, sinó més aviat donar elements per intentar entendre el rerefons del racisme.
EliminaEl tema és complex i no el pretenc abordar integralment però és cert això que comentes, que a Europa hi ha més suport a partits ultradretans i crec que les esquerres no han reeixit en entendre perquè antics barris d'esquerres ara voten ultradreta.
Uns en diuen racisme i els altres en diuen mirar per lo teu, i qui diu “seu” es refereix a la família, més que res perquè vols que en el cas contrari també ho facin per tu, i algú que no sigui família difícilment farà alguna cosa per tu. Gent rara altruista que busca el bé de tothom només per la satisfacció de sentir-se bé ells ajudant també n’hi ha però són minoria i si la selecció natural s’apliqués al humans ja s’haurien extingit.
ResponEliminaPer mi, aquest comportament de supervivència de la família primer era transmès inicialment genèticament, però quan el gènere homo va ser més humà que mono la evolució cultural va prendre el relleu de la genètica ja que la cultura es molt més ràpida i eficient que no pas la genètica, per això li hem passat la ma per la cara a totes les altres bèsties.
PS: Gran pàgina sobre respostes divertides.
La "gent rara altruista" pot sobreviure en entorns poc hostils i això ho hem de tenir en compte perquè és un peix que es mossega la cua. Aquesta gent crea entorns poc hostils (bé, no sempre però si es fan les coses bé podria passar) i els entorns poc hostils poden crear gent altruista rara.
EliminaLes nostres respostes emocionals instintives modelen el nostre comportament racional.-
ResponEliminaNo obstant això, l'evidència científica sembla demostrar que només hi ha dos emocions, que podríem anomenar com "positiva" i "negativa" i quan ens sentim emocionalment a favor o en contra d'alguna cosa o algú, és pràcticament impossible racionalitzar la nostra elecció per canviar-la. Si no ens agrada una persona, per molt que ens insisteixin que és amable, interessant, bona persona, etc., és bastant improbable que modifiquem la nostra percepció de la mateixa.
Quan els investigadors entrevisten a la gent li fan preguntes del tipus "què penses de ...?". les respostes invariablement són: M'agrada perquè ..." o "no m'agrada perquè ... ". Les respostes reflecteixen el procés que té lloc en el seu cervell: el primer que ve a la ment és una reacció emocional i després una racionalització de la mateixa.
El nostre pensament racional no fa res més que racionalitzar o justificar aquesta elecció emocional.
La reacció emocional davant el que ens és aliè o desconegut , o que ens pot fer sentit amenaçats,per exemple trobar-nos una serp al camp, és de rebuig i ens posa en alerta.
Quan ens trobem amb persones de races distintes a la nostra, la reacció emocional ens posa en alerta. Posem l’exemple d’un nadó de raça blanca que el posessin en un país africà. La seva reacció de ben segur no seria de rebuig, perquè els seu entorn natural estaria entre gent de color.
Per això, el fenomen del racisme parteix d’una premissa emocional, encara que després es racionalitzi i ja sigui difícil canviar-la al afegir-hi temes culturals i socials més enllà de la raça o les creences, o per matisar-ho, en la religió, o religions monoteistes, de fet no en conec cap més que les monoteistes, dissortadament excloents com ja sabem.
En quan a la segona part de la teva exposició, els memes, reconec que no en tinc ni idea, i per això ha recuperat un llibre que vaig llegir va anys “ El gen de Dios”, de Dean Hamer del any 2006, que em va semblar una bajanada en el seu intent de justificar com la fe està determinada per la nostra biologia,- dit sigui de pas el tornaré a fullejar- , que introdueix el concepte de “ memes”, inventat pel genetista Richard Dawkins, com unitats transmissibles de cultura transmeses i catalitzades per un fenòmens d’imitació, m’atreveixo a afegir, socials, no aliens entre altres factors a la publicitat, i afegeix textualment “ totes les criatures tenen gens, però, llevat d’excepcions, els “ memes” és limiten al comportament humà.
I en això comparteixo el teu interrogant final, i crec que el racisme no és tan un comportament emocional com imitatiu o memiste. O millor dit, que els “ memes”, no són sinó el factor amplificador de caire social d’uns comportaments emocionals instintius que, com he dit al principi, modelen el nostre comportament racional.
Així que, la propera vegada que ens veiem et portaré el llibre d’en Dean hamer ...i que segueixi la festa i el debat.
Una vegada més, gràcies pels teus punts de trobada entre la realitat i la ficció que tant ens enriqueixen.
Fas bé en emfatitzar que els nostres raonaments sovint parteixen d'emocions crues perquè justament són les emocions crues, aquest cervell primitiu, el que enllaça amb la selecció natural i amb impulsos com els descrits en aquest post. L'exemple de la serp també és bo perquè aquest cervell instintiu ha servit en certs entorns en el passat (i per això existeix!), tot i que en l'entorn actual potser ja no és útil.
EliminaNo entenc això de" primer els de casa"...És que el món no es la casa de tots! No es pot generalitzar, però a mi em sembla que hi ha força racisme, encara que no es vulgui reconèixer posant mil i una excusa....
ResponEliminaÉs una llàstima, perquè si tots ens valoréssim com a persones,
El món seria molt més agradable.
Bon vespre, Sergi.
Sembla ser que tots valorem més el nostre fill que els fills dels altres, malgrat que en molts casos no hi hagi una raó objectiva per fer-ho.
EliminaAquestes dinàmiques de discriminació tenen molt a veure amb la biologia. Mentre siguem éssers de carn i ossos, continuarem discriminant segons els gens.
Des d'una òptica transhumanista, en canvi, podríem aspirar a canviar aquestes dinàmiques.
Jo t'ho comentaré amb un article:
ResponEliminaSi saberen que l'odi a allò diferent està entroncat amb el nostre gaudi i odi cap a allò femení no el materialitzarien sinó que en el cas d'estar casats o els mateixos fadrins es masturbarien pensant en la pobre, atenta i bonica xiqueta, a la que admiren inconscientment amb desig i gaudi, així el seu odi esdevindria amor (l'explicació és que en la major part de les persones veiem en allò diferent el desig, hi ha qui ho té fermament controlat i reprimit, si és homo als hetero o a l'inrevés, però hi ha qui li falla la repressió i el porta al preconscient i com que el seu imperatiu patern li ha prohibit eixe desig o gaudi s'odien, en no poder autoagredir-se odien l'altre), però hi haurà qui pensarà que els insulte, no, només diseccione l'odi a allò diferent. Jo ja tinc tants anys que no se m'enganya fàcilment, ni Trumps ni Dumbos.
Quan tornaràs a publicar?!
ResponEliminaAquest dimecres.
Elimina