dimecres, 15 de febrer del 2017

Racisme i memisme (2): Som memistes?

Els mems es defineixen com unitats mínimes de transmissió cultural, paral·lelament a com els gens són unitats de transmissió genètica. Si en el post anterior havíem parlat de com els gens tendeixen a perpetuar-se i sobreviure, els mems actuen de forma similar.

Podríem entendre l'ésser humà com un hardware fet de gens i un software fet de mems. És a dir, tenim una part d'impulsos innata que es modula amb un substrat cultural que comencem a desenvolupar en el moment de néixer.

Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals. I la podem haver canalitzat culturalment cap a activitats sense violència real, com videojocs amb violència virtual o fins i tot sublimar-la amb esports on l'agressivitat es converteixi en bones marques.

Quan nosaltres definim la nostra personalitat, normalment ho fem a través dels mems o macromems que hem adquirit. És a dir, a través de la nostra religió, nació, equip de futbol, llibres o pel·lícules preferides, ideologia política o qualsevol altre like que feu al facebook. Fixeu-vos que, en la majoria de casos, aquests mems no són res que haguem creat nosaltres del no res, sinó idees que agafem d'algú i que intentem transmetre a algú altre. Igual que els gens.

És possible que també intentem afavorir la supervivència dels nostres mems discriminant les persones en funció de si comparteixen mems amb nosaltres o no? Això és el que jo entenc com memisme.

Igual que en el cas del racisme, sembla que els mems sí que vulguin fer aquesta discriminació, per tal de tenir més opcions d'expandir-se i sobreviure. Per exemple, si convertir-te a una religió pot comportar alguna millora en la teva vida (cas extrem: seguir vivint o no), això pot fer que et converteixis i, per tant, el macromem religiós s'expandeixi. Així mateix, un cop assumit el mem, discriminaràs les persones que no incorporen aquest mem en favor de les que sí.

La influència del memisme és més subtil que la del racisme. Perquè els mems fan que sentim més afinitat amb algunes persones que amb d'altres (hi tenim més coses en comú) i és evident que acabem beneficiant les persones que ens cauen millor. Per exemple, si tenim dos estrangers que volen quedar-se al nostre país i depèn de nosaltres qui ho aconsegueix, ¿triarem algú que ha après la nostra llengua, ha adoptat algun dels nostres costums o a un altre que vol seguir vivint amb els mateixos costums que quan vivia al seu país?

L'himne del Barça té un vers que defineix el sentiment barcelonista com un mem: "tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Ara estem d'acord, estem d'acord. Una bandera ens agermana". Font.


Segurament triaríeu la persona amb mems més propers als vostres (si us fascinen alguns dels mems exòtics, potser triaríeu el segon candidat). I això té un sentit perquè, al final, els mems decideixen en quin entorn viurem les nostres vides. Si ens agrada un tipus de cultura, en trobarem més actes culturals com més persones hagin assumit com a propis els mems d'aquesta cultura. Si som seguidors d'un equip de futbol amb molts seguidors, aquest equip tindrà més mitjans econòmics i guanyarà més títols, si som partidaris d'una religió majoritària, podrem imposar que s'estudiï a les escoles on portarem els nostres fills. Etc.

És més, en la majoria d'ocasions, no només voldrem afavorir els nostres mems sinó perjudicar els mems rivals que hi entren en competència. Una competència que, com en el cas dels éssers vius, és despietada, a vida o mort. O guanya el teu mem o guanya el mem rival. Roma o Cartago. La guerra dels mems.

A Salamina, es va decidir que el conjunt de mems grecs seguirien existint. Segles més tard, a Itàlia, els romans van aconseguir aturar l'avenç militar cartaginès. No sabem com seria el món si Cartago hagués destruït Roma. Està clar que aquest blog no estaria escrit en català (llengua filla del llatí), probablement tampoc existiria un "occident" tal com el coneixem ara i qui sap si les revolucions industrials, científiques i democràtiques haguessin arribat abans, després o mai.

5 comentaris:

  1. Sí, veig que els mems es una manera de racisme cultural, la diferència es que el racisme genètic et ve donat per defecte quan neixes i el racisme cultural et ve donat per la societat en la que neixes, tot i que en molts casos es possible sortir d’aquesta influència cultural. Bé, tot i que pel què fa el color de la pell sempre pots fer un Michael Jackson.

    PS: Curiós veure com post sobre mems acaba parlant de les guerres púniques es un final totalment inesperat, que no forçat, eh?

    PS2: Has passat d’un post per setmana (poc!) a un post per mes (poquíssim!)!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La PS i PS2 estan relacionades. Hi havia d'haver una tercera part que es digués "La guerra dels mems" però sembla que finalment no la faré per falta de temps.

      Elimina
  2. Avui només puc fer un comentari de qualitat. No m'agrada pa paraula mem, i no m'acostumaré a fer-la servir regularment. I no em sembla que una unitat arbitrària pugui explicar les baixeses humanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet és un concepte vinculat a la biologia, com les baixeses humanes.

      Elimina
  3. "Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals"
    Aquest paràgraf m'ha cridat especialment l'atenció, perquè sempre es diu que l'agrassivitat i la bonhomia, són fruits de l'educació...Però jo sempre he pensat que també ha d'haver-hi algun gen específic, perquè persones educades en el mateix entorn, poden actuar de forma molt diferent!
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina