Crims socials

L'inspector Twitter feu un cop d'ull a les fotos dels sospitosos a la pantalla del mòbil. Després envià un whatsapp als becaris: "És el majordom, imbècils. Fiqueu-vos al seu facebook per recopil·lar proves i envieu-ho tot per Dropbox al jutge. I no us adormiu, a veure si el jutge pot incloure'l a la llista de condemnats al post d'aquesta tarda".

Àtoms i lletres al twitter

Un home del segle XIX va dir un dia que "cal ser absolutament modern". En una època on no hi havia internet, ni mòbils, ni televisió, ni avions, ni ràdio i potser estaven inventant el telèfon però encara n'hi havia tan pocs que devia ser molt difícil parlar-hi amb els amics perquè ja seria casualitat que tu en tinguessis un i el teu amic un altre.

A mi això de la modernitat de vegades m'avorreix, ho confesso. I el twitter em feia una certa mandra. No sé si encara és modern o si ja ha passat de moda, com passa sovint amb les coses modernes. I llavors és quan t'agafa complex de dinosaure i dius "doncs ja veus, els dinosaures van estar un munt d'anys dominant la Terra, i si no arriba a ser pel meteorit potser encara hi serien". És més, ara diuen que els ocells són descendents dels dinosaures.

L'acudit del twitter. Font.

Bé, sigui com sigui, l'altre dia em van convèncer per obrir compte a twitter i aquests dies estic provant a veure si veig de què va l'invent i si en puc treure res de profit. Així que, si teniu twitter:

1. Ja trigueu a fer-me un follow d'aquests, que crec que és el que es porta a twitter. A la vida real la gent s'amoina si veu que l'estan seguint uns quants centenars de tios amb pintes rares però al twitter es veu que és una cosa desitjable. Em podeu trobar per: @atomsilletres.
2. Em podeu explicar la vostra experiència? Si heu trobat alguna cosa interessant a fer a twitter, recomanacions, consells per semblar més modern...

Si no teniu twitter i voleu opinar contra els modernets que escriuen el seu nom començant per @ o sobre la insubstancialitat del que es mou per les xarxes socials, també us escolto.

El drama de les llaunes personificades

Fa uns mesos, Coca-Cola va llençar una campanya de màrqueting molt original. Segur que heu vist als súpers o als bars que ara les llaunes porten noms de persones. No sé ben bé quin és el missatge que volien transmetre, si fomentar el canibalisme líquid o que la gent amb poca vida social establís relacions més humanes amb les llaunes de refresc. Però és cert que, en un primer moment, la campanya va tenir un cert èxit.

Però això de personificar llaunes és molt seriós i ha passat com quan en una novel·la un personatge se li va de les mans a l'autor, pren vida pròpia i comença a esquinçar la trama. Fa unes setmanes, Coca-Cola va decidir tancar algunes fàbriques a Espanya i acomiadar uns quants treballadors. I la campanya de les llaunes amb nom va prendre una nova dimensió.

Després de tota una vida dedicada a la companyia, de buidar-se, donant el millor que tenia dins, en Miguel ha deixat de ser útil. Ara només és un residu més d'aquesta societat consumista que no entén de lleialtats.

En aquestes circumstàncies, la campanya emet un missatge pervers: Coca-Cola dóna un nom humà a les llaunes, que és el seu producte, mentre ignora la humanitat dels seus treballadors, reduint-los a la condició de números que han de millorar al compte de resultats.

Val a dir que anteriors campanyes ja havien avisat. Ja sabíem que les llaunes portaven a dins "la guspira de la vida". Ara, amb el nom humà, ja tenen estatus de persona. Jo crec que no ho haurien de deixar aquí. Haurien de fer llaunes amb forma humana, que parlessin. Qui sap si, en un futur no gaire llunyà, es pot incorporar la Intel·ligència Artificial a les llaunes antropomorfes. 

És més, potser algun dia són tan intel·ligents que poden arribar a ser directius de Coca-Cola. Un dia, algú veurà un antic directiu humà de la companyia a la paperera i dirà "ah, mira, es diu Miguel". Però no li donarà gaire importància.

Carta a l'Albert

Portava un temps escrivint-te una carta, mentre t'esperàvem. T'havia de dir tantes coses que no sabia ben bé per on començar, com continuar, quins missatges eren més importants ni quins serien del teu interès.

Era més que res un gest simbòlic. No hi havia tanta pressa; encara passaran uns quants anys abans que puguis llegir i entendre aquest tipus de cartes.

Fa poc vaig descobrir que la teva mare també t'està escrivint. No m'ho ha deixat llegir però m'ha dit que apunta en una llibreta les sensacions de l'embaràs, del part, dels teus primers dies. No sé si ella té més clar què et vol dir. Tots dos ens estrenem en això de ser pares i no ho tenim pas tot clar. Tothom ens dóna consells però sovint són contradictoris.

Així que en comptes de donar-te consells grandiloqüents, t'explicaré només dues breus anècdotes del teu primer dia de vida.

Durant la tarda, crec que encara entrava llum natural per la finestra de l'habitació de l'hospital, la teva mare et va mirar fixament i em va dir, tota seriosa: "em penso que m'estic enamorant d'ell. I és curiós perquè ens hem conegut avui mateix".

Després, durant la nit, tu ploraves, desconsolat. Et bressolàvem de mil maneres i no hi havia manera de calmar-te. Aleshores ella et va agafar en braços i et va cantar una cançó de bressol. I després una altra. I una tercera. Mantenint el to i amb una veu dolça. Vas deixar de plorar, com si volguessis escoltar-la. Per uns moments, la música va omplir de màgia l'habitació, com si la mare sabés fer encanteris.

La nit va ser molt llarga i vas tornar a plorar. Jo vaig intentar cantar-te també però ja no va funcionar. A la vida veuràs que hi ha moments que són màgics i són irrepetibles. I potser són màgics perquè són irrepetibles o viceversa.

Aquesta és la posta de sol del dia que vas néixer, vista des de la finestra de l'habitació de l'hospital.

Veuràs, Albert, que potser no sabrem ser sempre tan estables com se suposa que ho han de ser els pares. En aquest món canviant i confús, potser un dia ella et diu Blanc i al següent jo et dic Negre. Però intentarem que sempre tinguis una constant universal a la que aferrar-te quan ho necessitis: el nostre amor incondicional.

Gran èxit del concurs "Objectes amb història".

Faig aquest post perquè suposo que hi ha gent pendent del concurs "Objectes amb història", ja que el termini acabava el dia 15 de gener.

En primer lloc vull destacar l'èxit de participació (9 participants és bastant, tenint en compte la modesta audiència d'aquest blog). Els membres del jurat us donem les gràcies a tots nou per participar-hi.

En segon lloc us vull explicar que aquests dies estic molt enfeinat i això fa que tingui una mica aparcats els blogs. De tota manera el concurs segueix endavant. El jurat es reunirà (probablement per grup de whatsapp, que som molt moderns), deliberarà i decidirà quina o quines històries mereixen ser convertides en arracada.

Malauradament, tot anirà una mica més lent del que havíem previst. Tant el veredicte com la publicació del guanyador o guanyadors al web de Calados Vazquez. Això sí, l'Alberto s'ha compromès a dedicar el temps que faci falta perquè el premi acabi sent ben especial per a qui el rebi.

Tan aviat com puguem us anunciarem el veredicte.

Bellesa cruel

De vegades encara tinc la sensació que escric massa condensat. I que per això alguns cops no s'acaba d'entendre el que dic. Per exemple, l'altre dia, en el meu projecte de llibre d'autoajuda, vaig deixar anar una frase que va crear una certa controvèrsia. I probablement és perquè estava fora de context o necessitava una explicació més detallada.

Bé, avui li dedicaré un post sencer. La frase en qüestió deia 'la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa'. I la posava en boca d'un personatge que ni tan sols em vaig molestar en desenvolupar.

Comencem l'explicació en un lloc bucòlic. Per exemple:

Fixeu-vos quina meravella. Quin bosc tan humit, quina verdor, quin esclat de vida salvatge... quina bellesa, oi? Res a veure amb la grisor del ciment que veiem cada dia els que vivim a ciutat.

Un dels moments claus de la comprensió de la Biologia el va protagonitzar Darwin quan va entendre que en cada pam quadrat de natura hi podia haver milers de batalles a vida o mort a cada instant. Fongs contra plantes, virus contra bacteris, animals contra plantes, bacteris contra animals, protozous contra bacteris... la natura, si la observem amb atenció, és l'escenari d'una guerra sense treva.

És cert que els humans som a dalt de tot de la piràmide tròfica. I de vegades oblidem que som animals, que estem també sotmesos a les lleis de la natura i, per tant, formem part d'aquesta guerra. Però seguim lluitant per sobreviure contra els atacs de virus i bacteris. I també lluitem amb altres humans per aconseguir recursos, territoris o fins i tot membres de l'altre sexe.

I per alguna raó que probablement Darwin sabria explicar millor que jo, els humans hem après a estimar la vida. Què és la bellesa sinó el reflex d'allò que ens apassiona? Allò que ens crida, que ens atrau...

Durant el segle XIX el Romanticisme va saber entendre el lligam entre la vida, la bellesa i la crueltat. La natura, l'amor i la passió es combinaven amb el dolor, la sang i la mort.

Més endavant, el romanticisme va mutar. En un món on els humans ja no podem suportar trobar pinyols a les taronges, Hollywood i Disney van anar traient espines a les roses i omplint les pantalles de lleons vegetarians.

En aquest sentit, el missatge que vaig voler transmetre en el post anterior era potser el contrari del que es va entendre. La felicitat no consisteix en oblidar la duresa de la vida, en fingir que no existeix el dolor, pretendre que no estem en guerra contínua per sobreviure. Es tracta precisament de superar la ingenuïtat de creure que estem per sobre de les lleis de la vida, de saber que estem lluitant cada dia i, un cop acceptat tot això, aprendre a estimar la vida. 

Missatge solemne de Nadal

Avui he decidit contraprogramar el missatge tradicional del nostre estimat rei. Bé, encara no sé a quina hora el fan perquè fa anys que no m'interessa gaire el que diu. Tants com 34, que són els que tinc.

Suposo que ha de ser difícil fer un missatge que interessi a 47 milions de persones. I més amb això que el rei ha de ser imparcial, la qual cosa vol dir que no s'ha de mullar. Perquè al final, si no et mulles, acabes fent un discurs buit de continguts i ple de tòpics.

Avui, per si esteu cansats de sentir el rei, intentaré fer un discurs alternatiu. Igual de soso i poca-solta. A veure si l'any que ve em contracten a la casa reial o a qualsevol de les altres institucions que fan discursos buits per Nadal.

Discurs solemne del Rei d'Àtoms i Lletres als seus lectors:

Benvolguts lectors,

M'omple d'una profunda satisfacció compartir aquests moments tan especials amb vosaltres. En aquests moments, probablement esteu esperant que algú posi el plat a taula i, en comptes d'ajudar, esteu mirant ximpleries pel mòbil. 

Normalment us diria que no fóssiu tan desconsiderats i que aquests moments són per gaudir de la família però aleshores hauríeu de deixar de llegir el meu discurs i em baixaria l'audiència. Així que us proposo que llegiu en veu alta. D'aquesta manera la vostra família sabrà que hi sou, no només de cos present sinó també amb l'esperit. I això hi ha mares que ho valoren.

Potser els vostres familiars pensin que per una vegada dieu coses interessants o potser pensin que us heu begut l'enteniment. Això depèn de com sigui cadascú. De si vosaltres normalment dieu més ximpleries que jo, de si la vostra família té sentit de l'humor, de si ja heu obert un parell d'ampolles de cava...

No sé com és la vostra família. La meva família és fantàstica però sé que no tothom té tanta sort. Alguns que van de família número u del país tenen marits que se'n van a matar elefants amb un pendó i gendres que presumptament serien capaços de robar-li el trineu al pare Noel.

Aquest any ha estat dur per molta gent. Però de vegades els moments difícils fan que els valors importants aflorin. I que les persones que ens donen suport facin una passa endavant i descobrim que som molt afortunats de compartir la vida amb ells.

El meu consell és que mireu bé a la gent que teniu a taula aquestes festes de Nadal. Si els estimeu, aixequeu-vos de la cadira, feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i proclameu amb les vostres paraules, amb sinceritat, el vostre amor. Després, abraceu-los un per un, emotivament.

Si descobriu que no els estimeu, el meu consell és que feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i, en acabar, declareu que voleu buscar una altra família millor. Bé, potser això és molt dràstic però tothom mereix compartir la vida amb persones que estima.

Us desitjo a tots que el 2014 sigui un any feliç per vosaltres, ple d'amor, il·lusions, nous projectes i gent ben especial per compartir aquests 365 dies.