dimecres, 16 d’octubre de 2013

Mandarinat i ciència.

La setmana passada vam parlar d'un primer embrió de la ciència, a l'antiga Grècia, que no va tenir el suport necessari per progressar. Dèiem que aquell fracàs va resultar en quasi dos mil·lennis perduts en coneixement científic i innovació tecnològica.

Però aquests dos mil·lennis que es van perdre a Grècia, i per extensió a Roma i a Occident, es van perdre també a la resta del món? La majoria de nosaltres som bastant ignorants en matèria d'Història, especialment pel que respecta a altres parts del món. Però malgrat això, sí que haurem sentit a dir que l'Islam va estar més avançat que el Cristianisme durant uns quants segles. I que en Marco Polo va tornar entusiasmat del seu viatge a Orient, que els xinesos van inventar el paper i la pólvora i un munt de coses més.

Ens podríem preguntar aleshores per què la ciència moderna no va sorgir a la Xina. Perquè de temps, en van tenir. Després de llegir una mica sobre el tema, he trobat dos conceptes interessants. El primer és el context filosòfico-religiós de la Xina. Així com a l'antiga Grècia hi havia savis que s'inclinaven per estudiar el món físic i d'altres que sentien predilecció pel món espiritual o místic, a la Xina hi havia aquests dos grans corrents:

  • Tao: El Tao, o camí, es basa en la idea d'adaptar-se amb humilitat a l'entorn. No nedar contracorrent sinó, al contrari, actuar d'acord amb les forces externes que ens empenyen. Exemples propers de personatges taoístes serien en Forrest Gump o l'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.

  • Confucianisme: sorgit a partir de la figura de Confuci, prioritza per sobre de tot mantenir l'ordre i la cohesió social i no s'interessa gaire per la natura. 

El confucianisme es va instal·lar entre el mandarinat, la gegantina massa de funcionaris que feia rutllar l'imperi xinès. Val a dir que un mandarí aconseguia el seu lloc de funcionari demostrant la seva vàlua però els criteris per demostrar els coneixements dels aspirants eren molt conservadors.

Es creu que les mandarines es diuen així a causa dels vestits dels mandarins, que eren d'aquest color. Imatge.


No cal marxar tan lluny per entendre aquest concepte. Només cal pensar en el funcionariat del nostre país. Hi ha una prova per demostrar la vàlua dels candidats però en molts casos es tracta de saber-se de memòria un temari antiquat.

És a dir, la idea que fonamenta el mandarinat és que hi ha UNA manera de fer les coses bé. No es premia la innovació, el risc, l'assaig, la creativitat... només saber-se LA manera. I aquesta és una de les terres més ermes per conrear-hi la ciència moderna.

El mandarinat és, doncs, l'imperi de la burocràcia, el domini d'una casta d'escrivans dedicats a seguir fent rutllar la maquinària estatal. En aquest article s'analitza el model del mandarinat aplicat a l'Espanya de finals del segle XIX:

La creació del mandarinat espanyol que encara avui ens governa és d’aquesta època, en què el 65% de la població era analfabeta. Registradors de la propietat, lletrats de les Corts, advocats de l’Estat, notaris, procuradors, diplomàtics, i policia. I catedràtics. Aquesta nova classe social, quan no ve directament de l’aristocràcia, hi acaba accedint per la via del matrimoni. L’Estat i l’aristocràcia, així doncs, fagociten l’emergent ciència, els il·lustrats, i els converteix en soldats amb ploma.

D'aquí es passaria al famós "¡que inventen ellos!" que explicaria per què Espanya sempre ha anat dues passes per darrera d'occident en innovació i ciència.

14 comentaris:

  1. Quan es parla a la lleugera de religions, espiritualitat o fe en el mètode cientific o ignorància dels seus axiomes presos com a coherents en l'edifici posterior em pregunte sempre, per què treballe jo? i em responc, per a menjar, jugar, estimar..., perquè menje? Per a viure, perquè visc? I ací em quede, pense que ja està tot dit en quan a la necessitat de conjuminar ciència amb espiritualitat i a l'inrevés, però això sí, amb llibertat i tolerància, i això només ho pot donar la dialèctica i els seus vaivens de poder dins d'una col·lectivitat, mitjançant les lleis bàsicament.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'article està enfocat des del punt de vista del progrés científic. És cert que hi ha altres camps del coneixement que són importants per a la societat i per a l'individu i que, normalment, no són incompatibles amb el progrés científic. Si bé és cert que certes orientacions filosòfiques o religioses dificulten el desenvolupament de la ciència. I això sí que és el que he intentat analitzar en aquest article.

      Elimina
  2. Als xinesos no els hi cal inventar, només els hi cal saber copiar. Agafen una cosa inventada per algú altre, la desmonten, miren com funciona i la fan a un preu més baix. Com a exemple, aquest llarg e interessant post sobre la creació del primer portaavions xinés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els japonesos també van començar copiant rellotges suïssos i després van acabar creant imperis de l'electrònica. En els propers anys anirem veient si els xinesos s'estanquen en el model de copiar i produir a baix cost o fan el salt que els permeti competir en la fabricació de productes d'alt valor afegit.

      Elimina
  3. Respecte a la clàssica oposició ciència-metafísica només voldria convidar a una reflexió: és innegable que el progrés científic ens ha portat a uns nivells altíssims de benestar material, cosa que sempre serà celebrada i benvinguda. Però l'entusiasme i el focus desmesurat en el coneixement científic també ha portat al menysteniment de les disciplines de l'esperit, de manera que ens trobem amb una societat altament tecnificada, sí, però dotada d'una moral i una ètica que són de joguina. Cal preguntar-se si era això, precisament, el que no volien els antics, o, més important, si és el que volem nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo crec que la ciència està menystinguda. És cert que no ho soluciona tot però crec que ha fet bastant més que incrementar el nostre benestar material.

      Hi ha una tendència general a enaltir el passat, com si fos més pur i més idíl·lic que el present (com si realment l'home hagués estat expulsat de l'Eden bíblic) però si ens posem una mica rigorosos, quina societat del passat ha estat més ètica que la nostra?

      La democràcia d'Atenes que comerciava amb esclaus? L'espiritual cristianisme que va crear les croades i la Inquisició? Les civilitzacions precolombines que feien sacrificis humans?

      La ciència, a més de comoditats, ha aportat cultura i coneixement. L'imperi romà es va sostenir en la força de la mà d'obra esclava. La població culta i amb drets era una minoria. Avui en dia, el progrés tecnològic ha permès que en molts països la població pugui ser escolaritzada i alfabetitzada quasi per complet.

      Hi ha encara problemes, sí. La ciència potser ens ha fet més destructius però no tant perquè siguem pitjors persones sinó perquè tenim armes més poderoses per destruir-nos. I, per desgràcia, també som més capaços de destruir el planeta. Però no crec que el problema sigui que som menys ètics que els nostres avantpassats, simplement tenim més poder que ells.

      Lectura recomanada al respecte:

      http://lapizarradeyuri.blogspot.com.es/2010/03/el-pasado-era-una-mierda.html

      Elimina
  4. Moltes gràcies Sergi per aquesta classe magistral, m'he imaginat, per un moment que estava asseguda en una aula de la Universitat...
    La innovació, el risc, la creativitat, son fonamentals, si una societat vol avançar!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, espero no haver semblat massa mestretites...

      Elimina
    2. En absolut Sergi, a mi m'agrada molt aprendre de les persones que
      dominen un tema, avui dia que sembla que tothom pot opinar de tot...

      Elimina
  5. Sembla que l'espiritualitat oriental -seguir el corrent, l'harmonia, tot és u- no pot fer mal, no pot tenir efectes secundaris, com pot tenir la ciència, que a la força ha d'anar una mica contracorrent, o almenys fer experiments amb el corrent....
    No sé si és tan inòcua i beneficiosa (la inacció? la uniformitat?), potser pot ser útil com a correctiu dels possibles excessos de la ciència (quan se separa de l'ètica, com diu el David Castejón), però bé, només tenint com a referent ètic els drets humans, el coneixement científic pot tirar milles :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser la ciència és èticament neutra. Una investigació sobre física de l'àtom pot conduir a la bomba nuclear. I una investigació militar pot donar lloc a aplicacions d'ús civil. Al cap i a la fi, es genera coneixement i després altres persones agafen aquest coneixement i fan coses útils o perverses. Com li he dit al David, crec que en conjunt l'aportació de la ciència és molt positiva. És cert que ara ens podem matar amb armes molt destructives però fa 2000 anys ja s'havien inventat tota mena de maneres terribles de morir.

      D'altra banda, no veig de quina manera l'espiritualitat oriental ha de corregir els excessos de la ciència. A occident sí que s'ha posat fre a alguns avenços èticament polèmics, com les cèl·lules mare però a orient no he sentit que la religió s'interposi actualment en el camí de la ciència.

      Elimina
    2. Sí, tens raó, el coneixement mai pot pecar per excés. Avui la Julia Otero a la contra del Periódico fa un article d'opinió que suposo que t'interessarà. Cita Wagensberg "Els països rics saben que són rics perquè fan ciència, mentre que els països pobres creuen que els països rics fan ciència perquè són rics".

      Elimina
    3. Precisament per això crec que és important que la població no estigui tan aliena al coneixement científic. La societat ha de conèixer millor què fa la ciència i com ho fa. S'ha d'acabar l'odiós tòpic de "jo sóc de lletres".

      Elimina
    4. Sí, la Sara l'any passat va fer un "taller de ciència" d'extraescolar molt xulo, potser en podríem fer nosaltres d'extralaborals...

      Elimina