La dona va escampar la crema miraculosa pel front, per sota els ulls, pels pòmuls, les galtes i per la barbeta. En acabar es mirà al mirall, cartografiant meticulosament cada porus obert, cada solc del cutis.
Veient que les línies d'expressió, les arrugues i les taques de la pell no marxaven va pensar que l'havien tornat a ensarronar. No obstant això, alguna cosa li deia que la crema era efectiva. I al creuar la porta del lavabo va tenir una sensació estranya. Un idea difusa que al llarg del dia aniria comprenent en tota la seva magnitud.
La crema prometia eliminar deu anys. I així va ser: tot el que havia viscut i après durant els darrers deu anys va desaparèixer de la seva memòria, de la vida. Com si mai hagués passat.
No solem fer-ho perquè només hi ha desgràcies, però sempre s'ha de llegir la lletra petita dels medicaments...
ResponEliminaHaurien de fer com els llocs web: posar una casella que digués "He llegit i entenc les condicions del contracte". Així tothom se'ls llegiria.
EliminaVeig que encara no han trobat el mètode per curar Alzheimer però ja han trobat la mètode per provocar-lo, que bé...
ResponEliminaJa és un primer pas.
EliminaM'has fet pensar en una pel·li que surt el Jim Carrey i contracta els serveis de Lacuna Inc, una empresa dedicada a eliminar els records de les persones (Eternal Sunshine of the Spotless Mind). En el teu microrelat però l'efecte no és desitjat, sinó que és provocat per l'ambigüitat del llenguatge. Molt ben trobat, Sergi!
ResponEliminaTambé hi ha una cançó del Amics de les Arts, més o menys amb el mateix argument. La premissa d'ambdós casos és la controvertida màxima de "la ignorància fa la felicitat". És un bon conflicte per a una història perquè la ignorància sovint porta molts desavantatges.
EliminaÉs molt trist la poca importància que té la vellesa en la vida d'Occident, mira, jo que he parlat amb moltes persones he trobat més maduresa i seny en persones grans, hi ha de tot, és clar, que en persones de mitjana o curta edat, però no tothom podem o pot ser una persona gran, cal que hi haja accidents, inversions de risc, drogoaddictes, butaners, fusters, etc. I per aquest motiu cal que hi haja joves i vells, però és una llàstima que quan arribem a certes edats en què ho sabem pràcticament tot, certes persones, que se'ns arracone per uns iogurts fins i tot de vegades caducats. I ací tenim la profussió de les cremes antiarrugues i mentideres o automentideres del que és l'ésser humà, alienadores.
ResponEliminaVicent
Aquest relat el vaig escriure arran d'un anunci de la tele que deia més o menys això, que la cremeta en qüestió esborrava 10 anys. I em va semblar terrible.
EliminaLes arrugues són com els anells del tronc d'un arbre: són el registre de les primaveres que hem viscut, amb tot el que comporta. Una excessiva obsessió per la joventut pot fer-nos acabar del tot ximples.
Com diu aquell acudit: "es gasta més en cirurgia plàstica que en investigació sobre l'Alzheimer. Quan siguem grans tindrem grans penis i pits siliconats però no recordarem per a què serveixen".
Il·lustrant el que és obvi! Molt bo.
ResponEliminaDe fet m'ha faltat la foto. Si en trobes alguna que vagi bé, tu que t'agraden les fotos ben fetes, me la pots suggerir.
EliminaIntento esborrar les línies de la meva cara, però les molt punyeteres se pinten amb retolador al mirall. O sigui, que res de res, tinc l'edat que tinc :-)
ResponEliminaMolt bo, Sergi. I molt realista.
Jo et suggereixo que visualitzis un record feliç a cada línia. Així potser quan et miris al mirall et veuràs encara més maca.
EliminaNo és pas que ens enredin, és que ens deixem enredar...El pas dels anys no hi ha crema que l'elimini! Trobo que aquesta tenia uns efectes secundaris una mica besties, he, he... Encara que sigui amb lupa, no ens descuidem de llegir la lletra petita...
ResponEliminaBon cap de setmana, Sergi.
Bé... però... les arrugues també van marxar?
ResponElimina